divendres, 14 d’agost de 2020

Doblegar la corba entre totes i tots, la frase preferida de la consellera de Salut


La frase “doblegar la corba”, ha perdut actualitat malgrat que la consellera la repeteixi una vegada i un altre. Tenia sentit dir-ho al bell mig de la pandèmia quan els nous cassos no cessaven de d’incrementar-se cada dia. Efectivament, llavors estàvem sota un aprenentatge continu dels efectes de la Covid-19 més enllà de les conseqüències sanitàries de la malaltia. Es tractava d’intentar frenar la progressió dels nous contagis, de manera que la corba que es configura en el gràfic que representa el contagis diaris, anés mica en mica disminuint la pendent i fins i tot arribés a invertir-la. En altres paraules, la corba “es doblega” quan el nombre de cassos d’un dia és inferior als del dia anterior i això de forma continuada. 
Ara bé, entrat el mes d’abril, i sobretot al maig, es va doblegar la corba... i de què ens va servir? Setmanes més tard, tornàvem a estar com al mes de març... Doblegar la corba no és un objectiu sinó una conseqüència. L’objectiu real és trencar de manera efectiva totes les cadenes de contagi i per tant detectar també totes les persones portadors del virus asimptomàtiques, i si aquests objectius s’assoleixen, llavors es quan la corba es doblega i ja no torna a enlairar-se més.   




La consellera insisteix en un concepte que per ell mateix no arregla el problema. No arreglarem res intentant doblegar la corba si no anem més enllà. Un del aprenentatges de la primera onada de la Covid-19 ha estat aquesta necessitat de trencar de manera radical les cadenes transmissores de la malaltia. És per això que ara estem intentant tallar de manera més efectiva la cadena de contagis, que és el que no vàrem saber fer del tot durant la primera onada del virus. En aquella fase, durant els mesos de març, abril i maig, vàrem intentar doblegar la corba, però com que no disposàvem de les eines necessàries, no vàrem anar més enllà. Per tant, de què va servir “doblegar la corba” si el virus continuava fent de les seves?    

Avui, segurament partint de l’experiència acumulada aquests mesos enrere, l’Agència de Salut Pública de Catalunya ha decidit sortir a buscar el virus, en lloc d’esperar-se a que el virus estigués prou escampat. Ara s’actua puntualment i de manera preventiva a partir de determinades alarmes, sobre barris, pobles, o ciutats en els que es detecta una presència preocupant del virus, i s’actua puntualment i amb immediatesa en aquets punts concrets. És una plantejament proactiu i preventiu, diferent de les practiques reactives de la primer a fase quan s’actuava després que el virus s’hagués expandit incontroladament, actuant tard i malament i que malauradament només portava a una possible solució: el confinament absolut de la població amb tot els efectes que se’n deriven tant a nivell econòmic com pel que fa a la salut mental de molts ciutadans.  

És evident que si actuant proactivament i intervenint amb celeritat en aquells àmbits territorials en els que el virus pot haver-se instal·lat, s’aconsegueix trencar les cadenes de transmissió, s’acabarà aplanant al corba, però ho farà gràcies a aquesta nova situació consistent a anar a cercar el virus en lloc d’esperar-se a que es manifesti de manera incontrolada tal com havíem fet els primeres mesos de la pandèmia. 

Una de les diferències entre l’estratègia actual i la que es va seguir en els primers tres mesos de la pandèmia, és l’existència de proves PCR en quantitat suficient. Al començament, els tests escassejaven i entre l’estupidesa del govern central de voler centralitzar les compres, i la ineptitud de l’Agència de Salut Pública de Catalunya a l’hora d’aconseguir materials, els professionals sanitaris no podien diagnosticar cassos perquè no se’ls podia fer la prova. “Quedis a casa i no es mogui, ja li farem un seguiment telefònic”: quants malalts a Catalunya varen rebre aquesta instrucció, en lloc de dir-los “vingui al CAP que li farem la prova”? La manca de materials de tot tipus va condicionar molt la resposta que es donava sobretot des de l’assistència primària. Un altre diferència destacable respecte a la primera onada, és que ara hem aprés que cal tenir un equip de persones a disposició del sistema sanitari per intentar establir els contactes d’una persona infectada, els dies previs a mostrar els primers símptomes o de diagnosticar-li la malaltia. Aquesta funció es clau si es vol trencar la cadena de contagis. És el que anomenem rastrejadors o “gestors Covid”.   

Tanmateix, aquesta nova estratègia que ja s’ha encetat a Terrassa, Sabadell, Ripollet, Santa Coloma, i Vilafranca del Penedès entre altres localitats, o als barris barcelonins de Torre Baró i Besós té un altre inconvenient: la voluntarietat de fer-se el test. Mentre això sigui voluntari, no podrem estar segurs d’estar detectant a tots els asimptomàtics portadors del virus, i per tant, agents de contaminació. Molta gent no vol acudir de manera voluntària als punts on es fa el test. No hi volen acudir per motivacions diverses, de tipus personal,  laboral, familiar o el que sigui. La estupidesa dels humans farà que sotmetre’s al test hagi de ser obligatori? 


        

Cap comentari:

Publica un comentari