L’esperança de vida d’un gerent en una organització sanitària és d’uns dos anys i mig
Un responsable polític a un directiu d’un hospital: “ets un bon gerent, però t’haig de canviar per que s’ha de notar que ara manem nosaltres”
 |
| L'Hospital Sant Joan de Déu de Barcelona |
Fa algunes setmanes parlava amb Manel del Castillo que porta 17 anys al front de l’Hospital Sant
Joan de Déu. En la conversa m’explicava que una de les claus dels canvis
produïts en aquella institució era precisament el llarg període en el que
s’havia pogut desenvolupar el programa de treball que va proposar a la
propietat quan ell va ser contractat. Aquell projecte inicial, va desembocar a
l’any 2004 en un Pla Estratègic
anomenat PAIDHOS el qual s’ha anat actualitzant en el temps a mesura que les diferents etapes previstes han
estat assolides, i ha culminat en un hospital que ha fet un tomb espectacular.
Avui ja s’està treballant en l’actualització del Pla per a l’any 2020. Si fa
uns anys, el referent a Catalunya en salut infantil era l’Hospital
Matern-Infantil de Vall d’Hebron, avui Sant Joan de Déu ha aconseguit convertir-se
en el centre de referència a Catalunya per l’assistència pediàtrica, obstètrica
i ginecològica.
Un altre exemple
de durabilitat en la gestió d’un centre sanitari és el de Manel Jovells, que porta
des de l’any 2004 al front de la Fundació Althaia de Manresa i on també els
canvis han estat espectaculars culminant amb la inauguració d’unes noves
instal·lacions modernes i funcionals. Com en el cas de l’Hospital de Sant Joan
de Déu, els canvis a Manresa han comportat a més una millora qualitativa
important en el tipus d’assistència en benefici dels manresans. A Manresa a més
tot plegat ha vingut acompanyat d’una reestructuració de l’oferta assistencial
que existia a la ciutat.
A Catalunya hi
han altres exemples de longevitat en la gestió d’un dispositiu sanitari: El Dr.
Adserà és un exemple a La Xarxa la Tecla de Tarragona, com en el seu temps ho
va ser Esperança Martí a la Fundació Puigvert, Joan Grau a l’Hospital Clínic,
Jaume Suana a la Mútua de Terrassa o Jordi Calsina a Palamós .
Analitzant tots
aquests cassos, i probablement algun altre que me’n dec deixar, en tots ells apareix
una qüestió destacada. Més enllà de les obres que tots aquests centres han fet
per posar-se al dia i modernitzar les seves instal·lacions, i més enllà dels
esforços duts terme per no perdre el tren de la tecnologia, i fins i tot per
estar al primer nivell de la qualitat assistencial, jo destacaria que tots ells
s’han convertit al llarg dels anys en el que podríem anomenar “grans institucions”
sòlides, amb una estructura empresarial remarcable, i amb un alt grau de professionalització
en els seus equips directius. La sostenibilitat de l’organització ha presidit
sempre les decisions empresarials (i mai polítiques) que s’han pres al nivell
més alt d’aquestes oreganitzacions.
I la pegunta és,
quines són les raons que han permès aconseguir aquestes fites? La resposta és evident:
l’estabilitat. El fet de poder consolidar l’estabilitat en la gerència (o
direcció general, com es vulgui) ha permès poder desenvolupar projectes i
estratègies a llarg termini, cosa que resulta impossible si aquesta estabilitat
no existeix. És evident que hi hauria un factor anterior a això que seria la
idoneïtat de la persona contractada, però aquesta, salvant les excepcions que
es vulgui, en general hi és. Per tant, es pot concloure que partint de la base
de contractar a bons professionals, només si aquests tenen continuïtat i temps
per desenvolupar els seus programes, els centres acaben guanyant envergadura,
qualitat en l’organització i assegurar la seva estabilitat econòmica. Què lluny
han estat tots aquests centres de la decisió dels polítics, i com han vetllat
per fonamentar els seus objectius amb criteris empresarials.
Perquè en
ocasions bons professionals no tenen opció a consolidar projectes estratègics i
fer créixer les seves institucions? També en aquest cas l’explicació és
evident: per les tensions polítiques (internes i externes) que habitualment
envolten a les institucions sanitàries. Massa sovint els
alcaldes volen per l’Hospital del seu poble a gerents de la seva confiança.
Massa sovint alguns alcaldes tenen interès en dominar el departament de
recursos humans de l’Hospital per “col·loquem a aquest que hi tinc un
compromís”. Massa sovint les autoritats polítiques comarcals o del país volen
que en determinat hospital el gerent sigui de la “seva corda”, i el resultat de
tot plegat és negatiu pel centre, com demostra el dia a dia de tantes
institucions sanitàries a Catalunya.
Quan hi ha un
canvi polític a l’alcaldia, el nou alcalde vol col·locar també a algú de la
seva confiança, i el nou govern comarcal o del país vol també a algú de la seva
corda al front de determinades institucions, i és clar, després passa el que
passa; qui se’n ressent és la institució que es veu sotmesa a canvis del tot
perjudicials per la seva estabilitat i per la continuïtat del projecte. Per que
ens adonem de fins on arriben els disbarats que es cometen per part d’alguns
polítics relataré un fet real, del que no puc dir el noms dels protagonistes,
però que jo el situaria a l’any 2005: Un càrrec molt important del Departament
de Salut, li va dir a un gerent d’un centre molt representatiu de l’ICS “no tinc
res en contra teva, ni contra la teva gestió, però s’ha de notar que ara manem
nosaltres”. Històric.
Per això tan
sovint m’he expressat en contra de la politització de la sanitat i de la
presència dels polítics en
els òrgans de governança de les institucions sanitàries. Alguns han fet força mal.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada