dissabte, 1 d’agost del 2015

L’estabilitat dels equips gerencials a les institucions sanitàries


L’esperança de vida d’un gerent en una organització sanitària és d’uns dos anys i mig


Un responsable polític a un directiu d’un hospital: “ets un bon gerent, però t’haig de canviar per que s’ha de notar que ara manem nosaltres”



L'Hospital Sant Joan de Déu de Barcelona
Fa algunes setmanes parlava amb Manel del Castillo que porta 17 anys al front de l’Hospital Sant Joan de Déu. En la conversa m’explicava que una de les claus dels canvis produïts en aquella institució era precisament el llarg període en el que s’havia pogut desenvolupar el programa de treball que va proposar a la propietat quan ell va ser contractat. Aquell projecte inicial, va desembocar a l’any 2004 en un Pla Estratègic  anomenat  PAIDHOS el qual s’ha anat actualitzant en el temps a mesura que les diferents etapes previstes han estat assolides, i ha culminat en un hospital que ha fet un tomb espectacular. Avui ja s’està treballant en l’actualització del Pla per a l’any 2020. Si fa uns anys, el referent a Catalunya en salut infantil era l’Hospital Matern-Infantil de Vall d’Hebron, avui Sant Joan de Déu ha aconseguit convertir-se en el centre de referència a Catalunya per l’assistència pediàtrica, obstètrica i ginecològica. 

Un altre exemple de durabilitat en la gestió d’un centre sanitari és el de Manel Jovells, que porta des de l’any 2004 al front de la Fundació Althaia de Manresa i on també els canvis han estat espectaculars culminant amb la inauguració d’unes noves instal·lacions modernes i funcionals. Com en el cas de l’Hospital de Sant Joan de Déu, els canvis a Manresa han comportat a més una millora qualitativa important en el tipus d’assistència en benefici dels manresans. A Manresa a més tot plegat ha vingut acompanyat d’una reestructuració de l’oferta assistencial que existia a la ciutat.

A Catalunya hi han altres exemples de longevitat en la gestió d’un dispositiu sanitari: El Dr. Adserà és un exemple a La Xarxa la Tecla de Tarragona, com en el seu temps ho va ser Esperança Martí a la Fundació Puigvert, Joan Grau a l’Hospital Clínic, Jaume Suana a la Mútua de Terrassa o Jordi Calsina a Palamós .

Analitzant tots aquests cassos, i probablement algun altre que me’n dec deixar, en tots ells apareix una qüestió destacada. Més enllà de les obres que tots aquests centres han fet per posar-se al dia i modernitzar les seves instal·lacions, i més enllà dels esforços duts terme per no perdre el tren de la tecnologia, i fins i tot per estar al primer nivell de la qualitat assistencial, jo destacaria que tots ells s’han convertit al llarg dels anys en el que podríem anomenar “grans institucions” sòlides, amb una estructura empresarial remarcable, i amb un alt grau de professionalització en els seus equips directius. La sostenibilitat de l’organització ha presidit sempre les decisions empresarials (i mai polítiques) que s’han pres al nivell més alt d’aquestes oreganitzacions.

I la pegunta és, quines són les raons que han permès aconseguir aquestes fites? La resposta és evident: l’estabilitat. El fet de poder consolidar l’estabilitat en la gerència (o direcció general, com es vulgui) ha permès poder desenvolupar projectes i estratègies a llarg termini, cosa que resulta impossible si aquesta estabilitat no existeix. És evident que hi hauria un factor anterior a això que seria la idoneïtat de la persona contractada, però aquesta, salvant les excepcions que es vulgui, en general hi és. Per tant, es pot concloure que partint de la base de contractar a bons professionals, només si aquests tenen continuïtat i temps per desenvolupar els seus programes, els centres acaben guanyant envergadura, qualitat en l’organització i assegurar la seva estabilitat econòmica. Què lluny han estat tots aquests centres de la decisió dels polítics, i com han vetllat per fonamentar els seus objectius amb criteris empresarials.

Perquè en ocasions bons professionals no tenen opció a consolidar projectes estratègics i fer créixer les seves institucions? També en aquest cas l’explicació és evident: per les tensions polítiques (internes i externes) que habitualment envolten a les institucions sanitàries. Massa sovint els alcaldes volen per l’Hospital del seu poble a gerents de la seva confiança. Massa sovint alguns alcaldes tenen interès en dominar el departament de recursos humans de l’Hospital per “col·loquem a aquest que hi tinc un compromís”. Massa sovint les autoritats polítiques comarcals o del país volen que en determinat hospital el gerent sigui de la “seva corda”, i el resultat de tot plegat és negatiu pel centre, com demostra el dia a dia de tantes institucions sanitàries a Catalunya.

Quan hi ha un canvi polític a l’alcaldia, el nou alcalde vol col·locar també a algú de la seva confiança, i el nou govern comarcal o del país vol també a algú de la seva corda al front de determinades institucions, i és clar, després passa el que passa; qui se’n ressent és la institució que es veu sotmesa a canvis del tot perjudicials per la seva estabilitat i per la continuïtat del projecte. Per que ens adonem de fins on arriben els disbarats que es cometen per part d’alguns polítics relataré un fet real, del que no puc dir el noms dels protagonistes, però que jo el situaria a l’any 2005: Un càrrec molt important del Departament de Salut, li va dir a un gerent d’un centre molt representatiu de l’ICS “no tinc res en contra teva, ni contra la teva gestió, però s’ha de notar que ara manem nosaltres”. Històric. 

Per això tan sovint m’he expressat en contra de la politització de la sanitat i de la presència dels polítics en els òrgans de governança de les institucions sanitàries. Alguns han fet força mal.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada