Cal una regeneració política: hem de dir prou a tanta incompetència

Estem vivint uns moments convulsos socialment i econòmica, però també políticament. La nostra societat viu alarmada per les notícies que a tot hora desconcerten al ciutadans i per la manca de solucions als molt problemes que sens plantegen. No es veu en l’horitzó un punt, una referència, que ens indiqui que si hi arribem, la situació es normalitzarà. Anem sense rumb, a la mercè d’unes aigües desbocades que ningú gosa controlar. I no sabem on anem ni com podem governar el nostre futur ni tan sols mínimament. La desconfiança i el desànim s’han instal·lat a casa nostra

Rajoy celebra un gol de "la roja" el mateix dia que anunciava
el crack del sistema financer espanyol

Davant d’aquest panorama desconcertant que mai abans havíem viscut (potser el crack del 29 podia ser comparable però la majoria de nosaltres no hi érem i per tant no ho podem saber), apareixen factors que encara compliquen més les coses i creen autèntica alarma social.

Em refereixo al comportament poc ètic de la classe política. En posaré uns quants exemples.

La situació de major deteriorament de la imatge d’Espanya a l’estranger ha coincidit amb l’estrepitós fracàs de Bankia. Hem sabut que el consell d’administració de Bankia estava copat per polítics i ex polítics incompetents (PP i PSOE) sense cap experiència bancaria.

A Catalunya, només la Generalitat de Catalunya està estructurada amb 69 empreses públiques (11 d’elles al departament de salut) i 63 consorcis (16 d’ells al departament de salut). Més de 130 organismes públics en els que hi deuen ficar el nas i alguna cosa més, un bon nombre de polítics i ex polítics.

La Sra. Vicepresidenta de la Generalitat ha anunciat en més d’una ocasió que calia revisar l’estructura administrativa del país amb diputacions, consells comarcals, ajuntaments, etc., i mai ha fet un pas endavant per posar-hi ordre. El motiu és obvi: les diputacions i consells comarcals són la menjadora de la que viuen un bon nombre de polítics i ex polítics.

No pot ser que qui s'anomena "defensor de les persones" es passi
mig any viatjant "a compte de les persones"

Aquests últims dies ha estat notícia la voracitat viatgera del president del Tribunal Suprem i del Síndic de Greuges català. Mentre l’opinió pública els ha censurat a tots dos, des de l’administració han sorgit veus defensant aquesta despesa sumptuària en temps de crisi, i en el cas de Catalunya, el propi portaveu del govern Sr. Homs ha defensat el que és èticament indefensable. Quina és la raó per la qual el Sr. Homs ha defensat al Síndic? Només n’hi ha una: que aquest li degui el favor.

A nivell espanyol, el Rei viatja a Botswana  i el Sr. Rajoy se’n va a Polònia per veure un partit de futbol mentre el país s’enfonsa en la misèria a la que els polítics ens han dut.

Mentre, els governants ens demanen sacrificis, retallen els serveis públics, apugen els impostos, creen noves taxes, posen en risc els estalvis de mitja Espanya, etc., i no saben com afrontar els problemes; la classe política viu aliena a tot, gaudint de les seves prebendes com si ells no tinguessin res a veure amb les dificultats que la seva manca d’expertesa i incompetència ha provocat. I dic manca d’expertesa per que vull pensar que no hi ha intencionalitat en tot plegat. Fins i tot membres del Congrés dels Diputats disposen d’un ipad per que es distreguin no entre ple i ple, sinó al bell mig del ple!

En el Congrés dels Diputats, alguns diputats aprofiten els plens
per explicar via twitter com perden el temps, gràcies als ipad
de que disposen amb càrrec al contibuent 

Els governs han de saber que la gent vota als polítics per que facin de polítics, no per que es col·loquin en consells d’administració o disposin de sous que no es poden justificar a canvi de cap feina. Ho hem vist fa pocs dies a l’Hospital de St. Pau, a Bankia, a Catalunya Caixa, a la CAM a BanCaja, etc., etc., etc.

De la mateixa manera que els hindús van al riu Ganges a purificar-se, caldria trobar alguna mena de purificació real per una classe política que amb la seva actitud estan acabant amb la democràcia que els ha permès estar on són. No podem continuar així; cal un nou compromís entre societat civil i mon polític basat en un marc d’actuació d’aquests últims ben diferent al seu estatus actual. Els polítics han de generar confiança quan avui l’únic que estan aconseguint és generar preocupacions. 

www.rbaestudisiprojectes.cat

Intervinguts!

Finalment s’ha produït: Allò que Rajoy havia negat encara no fa ni tres setmanes ha succeït. La Unió Europea intervé els bancs espanyols. El govern del PP, el que ho havia d’arreglar tot acaba de palesar la seva ineptitud, les seves contradiccions, i la seva manca d’un pla sòlid per resoldre la greu situació del país.

Un PP que intenta vendre com un èxit el fracàs més gran d’un govern espanyol en matèria econòmica. Hem passat del país que tenia els bancs més saludables del mon, al ridícul espantós de fer veure que la intervenció de la banca és un préstec amb molt bones condicions. Què deuen pensar a Europa quan veuen als nostres polítics fer el ridícul d’aquesta manera. Quina poca confiança i quin descrèdit.

El dit acusador de de Guindos: la culpa del rescat és
dels espanyols; per això el PP ha decidit salvar-nos

La Unió Europea ha decidit injectar 100.000 milions d’€ al sistema bancari espanyol conseqüència dels desastres de la política del totxo i de la gestió pèssima del sistema bancari, en particular de les caixes d’estalvis.

Es podrà dir amb raó que no tota la culpa és del PP, que el PSOE hi té la seva bona dosi de responsabilitat, però amb tot els autèntics responsables em sembla que no són aquests tot i que és evident que uns i altres no han sabut gestionar aquesta crisi.

Qui són doncs els autèntics responsables de la situació? Doncs en primer lloc els polítics, que han fet jugar a les caixes d’estalvis un paper en el mon financer que no és el que els hi corresponia. Tot va començar quan els partits van intentar (i van aconseguir) situar en els màxims òrgans de govern de les caixes a gent del partit. Presidents afins que havien de facilitar la presa de decisions en favor de les conveniències del partit amb el suport de consellers també del partit per assegurar-se la majoria en els consells d’administració de les caixes. D’aquesta manera aconseguien finançament per obres per no es podien justificar de cap manera en estudis de rendibilitat  sinó que la única justificació que tenien era obtenir uns quants vots. També s’asseguraven crèdits pels propis partits per finançar les seves campanyes quan en molts cassos aquests crèdits eren condonats o se’ls eximia de pagar interessos.

El president Rajoy es va amagar mentre de Guindos
 explicava el rescat bancari. Avui ha comparegut ell
 per dir que tot plegat és un èxit de la seva gestió
 i que estava tan content del bé que ho havia
fet que marxava a Polonia a veure el partit
 de la selecció espanyola de futbol.  

Tot això amanit amb la cultura del “pelotazo” i de l’amiguisme. Operacions especulatives sense cap aportació de valor que han hipotecat la viabilitat d’aquestes caixes. Hi han exemples molt clars: a València la CAM i Bancaja han fet fallida com a conseqüència dels deliris de grandesa del Sr. Francisco Camps, expresident de la Generalitat Valenciana. Aquest personatge és el responsable directe dels desastres econòmics d’aquestes dues institucions al obligar-les a finançar el Parc Terra Mítica, l’aeroport de Castelló, la ciutat de les Arts i la Ciència de València, el circuit urbà de fórmula 1 de València, la copa Amèrica, etc., etc. Tot inversions sense retorn a la societat, o amb un retorn escassíssim.

Pel que fa a Caja Madrid succeeix el mateix: la Sra. Esperanza Aguirre a través de l’anterior president el Sr. Blesa els ha obligat a finançar tota la política exhibicionista que han fet a Madrid en matèria d’inversions: des dels molts hospitals construïts en els darrers anys, fins el seguit d’autopistes i autovies que envolten Madrid, fins les noves línies del metro, etc. etc. Però en el cas de Madrid i Caja Madrid hi han encara altres culpables que cal trobar en la coneguda “llotja del Bernabeu” que s’ha convertit en lloc de reunió els dies de partit on es comencen a articular els molts “pelotazos” de la capital, fet del qual el propi Real Madrid i el seu nefast president en treuen beneficis: a l’un se li donen crèdits per comprar jugadors a uns preus prohibitius tot i l’escassetat de diners en el mercat, i a l’altre se li faciliten crèdits i comandes per les seves empreses. Sembla que aconseguir una invitació per la llotja del Bernabeu és quelcom molt celebrat a la capital per que obre les portes del “chollo”. Banquers, polítics i empresaris units a la recerca del “pelotazo”: guanyar molts diners en poc temps, sense aportar valor afegit. 

La Sra. Aguirre es va arribar a enfrontar
amb el seu company de partit Gallardón
pel domini del consell d'administració
de Caja Madrid

El gran drama de tot plegat és que hem arribat a que la banca espanyola sigui intervinguda per Europa  com a conseqüència de totes aquestes barbaritats i altres de similars comeses per l’Estat com per exemple el cost brutal dels AVE que no transportaran pràcticament viatgers o el cost enorme de les autovies sense peatge que a més en moltes zones estan pràcticament  buides. Aquests 100.000 milions d’€ que Europa injectarà a la banca espanyola a través del FROB comptabilitzarà com a dèficit públic, i això implicarà noves restriccions que patirem tots els ciutadans. Aquí és on ens han portat els nostres polítics.

Davant de tot plegat, no puc predir com aniran les coses més enllà del que tothom coneix: hem hipotecat el nostre futur per unes quantes dècades. Per tant estic en el dret de reclamar (inútilment evidentment) que no es tornin a produir tot un seguit de fets:

Mai més un polític o ex polític en el consell d’administració  de cap empresa, sigui del sector que sigui, pública o privada


Mai més sous estratosfèrics per incompetents. Impostos especials per els que percebin més de 250.000€ anuals. Eliminació de qualsevol avantatge fiscal

Mai més inversions estatals o d’altres institucions públiques no productives i  sense retorn a la societat.

Mai més ajuts a la cultura del “pelotazo” amb fortes càrregues impositives als diners procedents de l’especulació

Mai més ineptes al govern ni estatal, ni autonòmic ni municipal

Càstig exemplar als xoriços privats i públics. La justícia també ha de ser justicia per als poderosos.

www.rbaestudisiprojectes,cat

Un país d’aprofitats

Un comença a estar ja una mica cansat de tanta notícia referent als abusos i potser delictes que persones de l’àmbit privat però també del públic fan d’una manera sistemàtica en aquest país.

Si és execrable i poc ètic que això passi en el mon privat (Palau de la Música, Bankia, CAM, Caixa de Catalunya,  etc.) encara és molt més detestable quan això succeeix en l’àmbit públic. Per que el tema ja no és l’import o les quanties malversades, sinó el prestigi de les institucions democràtiques que es posa en qüestió, la confiança dels ciutadans en al cosa pública que queda fortament malmesa i sobretot la desconfiança que es genera sobre el sistema polític del que ens hem dotat i sobre els polítics en general.

L'ex conseller Milà opinava que utilitzar un helicopter oficial
per un viatje privat, està legitimat si ho fas
 per conciliar vida laboral i familiar

En l’àmbit públic va quedar absolutament impune el viatge que en el seu dia va fer el Sr. Salvador Milà, exconseller del tripartit quan un cap de setmana va marxar al delta de l’Ebre en helicòpter amb tota la seva família. Quan va ser denunciat per aquests fets ho va justificar dient que ho havia fet per “conciliar la vida laboral i familiar”. Evidentment no va dimitir ni va ser cessat. Un molt mal exemple que hauria necessitat una recriminació moral del president de la Generalitat.

Fa molts pocs dies, el Sr. Carlos Divar, president del Consell General del Poder Judicial i del Tribunal Suprem, va passar uns càrrecs a la seva institució per valor de més de 12.000€ per un seguit de viatges que havia fet a Marbella i algun altre localitat andalusa amb tota la família, quan dels costos d’aquests viatges només una petita part tindria relació amb la seva activitat professional. Evidentment, tampoc ha dimitit ni ha estat cessat. Aquest fins i tot ha arribat a presumir d’una actitud ètica irreprotxable a l’hora de justificar aquestes despeses.

El Sr. Carlos Divar (envoltat de la bandera espanyola) considera
ètic passar càrrecs a la seva institució
 per viatges pressuntament privats 

Aquesta setmana ha aparegut un altre d’aquests aprofitats: el Sr. Rafael Ribó, Síndic de Greuges de Catalunya que ha vist com un diari d’abast espanyol denunciava que en dos anys aquest home ha fet més de 50 viatges a l’estranger, amb un cost que supera els 150.000€. També ha sortit a justificar-ho dient entre altres bajanades que el cost total dels viatges no arriba al 0,7% del pressupost de la seva institució, cosa que vol dir en primera instància que el pressupost de la Sindicatura de Greuges de Catalunya és excessivament alt. Però és que a més, es dona la circumstancia que a la sindicatura han hagut de fer un ERO i acomiadar gent, mentre el Sr. Síndic viatjava per raó de càrrec, acompanyat en ocasions de la Sra. Cap del Gabinet del Sr. Síndic amb càrrec a l’erari públic.

Aquests són només viatges a l’estranger; si hi afegim els viatges que deu haver fet per les espanyes i per la pròpia Catalunya convindrem que en dos anys ha trepitjat poc el seu despatx, fet que justifica sobradament que en alguns viatges l’acompanyi la seva cap de gabinet, atès que bé que han de poder despatxar els assumptes del dia a dia.

A banda de viatges a països dits convencionals, destaquen viatges del Sr. Ribó les Illes Bermudes, a Taiwan, a Zàmbia, al Kazakhstan etc. És evident que en aquests països hi han molts temes d’interès per que els catalans haguem finançat els cost d’aquests viatges al Sr. Síndic

El Síndic de Greuges Sr. Rafael Ribó, és un dels
homes més viatjats del segle XXI

En una època de crisi com la que estem vivint, i tenint en compte les “importantíssimes i imprescindibles” aportacions que la Sindicatura de Greuges ha fet al país en relació als costos que ocasiona a les arques de la Generalitat, jo crec que és del tot just demanar que en lloc de reduir llits i intervencions quirúrgiques als hospitals, en lloc de fer pagar l’€ per recepta, en lloc de pagar els cèntims sanitaris,  en lloc de propiciar ERO als centres sanitaris, en lloc de retallar en prestacions de salut en definitiva, es suspengui per uns anys la Sindicatura de Comptes i es redueixi a zero el seu pressupost. Em sap greu proposar això pel personal que hi treballa, però no me’n sap gens pel Sr. Ribó que és un dels grans aprofitats d’aquest país i del que fins i tot podríem discutir no al legalitat del seu nomenament sinó l’ètica emprada per aconseguir prorrogar el seu mandat 9 anys més. 

És evident que el país, Catalunya, té molts problemes: econòmics, financers, laborals, de tot ordre, però si hi afegim el mal exemple que donen totes aquestes persones aprofitades, llavors el desànim és encara més gran. I si aquest “ser aprofitat” es produeix en una persona que se les dona de progressista i que procedeix de l’antic PSUC és encara més desconcertant.

Sincerament, crec que el Sr., Ribó hauria de plegar

www.rbaestudisiprojectes.cat

Trontolla la cúpula de Salut?

Aquests dies s’està parlant i molt de les dificultats sobre tot polítiques  que està patint la cúpula directiva del Departament de Salut. El tema es focalitza fonamentalment en dues persones: el conseller Ruiz i el president de l’ICS en Josep Prat. No en queda exclòs el director del CatSalut en Josep Maria Padrosa.

Llegint els articles en que es denuncia aquesta suposada debilitat dels directius del Departament, observo una certa intencionalitat política darrere de  tot plegat. No vull desqualificar al 100% l’article, però si que poso en qüestió algunes de les seves afirmacions.

Contrariament al que afirmen alguns mitjans, el conseller Ruiz sembla
 que per fi ha trobat el to en les seves intervencions públiques

Començaré pel conseller Ruiz. Em sembla que aquells que heu seguit amb certa assiduïtat aquest blog, heu pogut constatar com he estat el primer a criticar les seves actuacions quan he cregut que calia fer-ho. Ara bé, he de reconèixer que des de començaments del 2012 la seva actitud ha canviat força. El conseller Ruiz ja no apareix constantment als mitjans, ni llança a l’opinió pública propostes que no ha consensuat amb ningú, ni pretén com asseguren alguns beneficiar a l’assistència sanitària concertada en detriment de l’assistència sanitària pròpiament pública. Crec que des de fa uns mesos ençà el conseller Ruiz ha fet l’aprenentatge i ara es modera força en les seves opinions a l’hora de fer-les públiques i no abusa de compareixences excessives davant del mitjans que tan mal van fer a la seva imatge. No se quan temps durarà al front de la conselleria i dubto que acabi la legislatura atès que les retallades que ha hagut d’aplicar l’han cremat força i això no és precisament bo de cara a unes futures eleccions al Parlament de Catalunya. Tanmateix, la seva actuació pública ha millorat molt en aquests mesos del 2012 i està actuant sense lideratge, això si, però intervenint en temes institucionals i no conflictius.

Pel que fa a Josep Prat, aquí la meva opinió és ambivalent. Segurament si deixo de banda algunes actuacions seves gens afortunades (gestió de INNOVA, nou hospital de Reus, pluriocupació, etc.) i em centro en la seva activitat des que ha assumit la presidència de l’ICS, hauré d’admetre que el seu pas per l’ICS no ha estat precisament negatiu, llevat d’alguns conflictes mal gestionats amb els sindicats (reducció pagues extres i altres). Per contra, la seva proposta de trossejar l’ICS em sembla valenta. No estic d’acord amb la creació de 22 empreses públiques o 22 consorcis atès que els temps que corren i la conjuntura econòmica que vivim van en direcció contraria a aquest plantejament però he d’insistir en la bondat de la idea de voler trossejar l’ICS.

Per contra en Josep Prat semble que té més dificultats
que el conseller Ruiz

En efecte; aquells que per una raó o un altre hem tingut ocasió de conèixer l’ICS des de dins sabem que aquesta institució és completament ingovernable tal com està avui en dia. I ho és no només pel tema de la negociació col·lectiva, sinó també pel fet de no poder controlar ni els poders fàctics ni els poders formals, ni els interessos corporatius, ni tan sols la plantilla de més de 40.000 treballadors. En la seva dimensió actual i amb els criteris organitzatius existents l’ICS és totalment ingovernable. 

És per això que coincideixo amb el Sr. Prat en la conveniència i fins i tot necessitat d’anar més enllà organitzativament per tal de dotar als centres de l’ICS d’una autonomia de gestió i agilitat en la presa de decisions que ara no tenen Però no només això; cal també que els centres de l’ICS  siguin eficients i responguin del que fan i per tant assumeixin la responsabilitat total de les decisions que puguin prendre. És per tot això que defenso l’atomització de l’ICS.

Ara bé, tot i defensar-la afirmo que segurament les fórmules anunciades fins avui (empreses públiques, consorcis, eba o entitats en base associativa) no em semblen precisament una bona solució. Sobre tot tenint en compte que les dos primeres impliquen que la Generalitat sigui majoritària fet que anul·la la possibilitat que reclamava més amunt de major autonomia i agilitat en la presa de decisions. Cal doncs encertar en la forma jurídica, per que la idea és totalment  correcta.

                                                   

Per tant, si no és consideren els seus antecedents abans d’assumir la presidència de l’ICS, jo crec que la tasca de Prat és correcta, sobre tot si a més la fórmula jurídica que s’acabi triant permet assegurar tres objectius bàsics: dimensió reduïda i controlable, autonomia de gestió i agilitat en el procés de presa de decisions, i responsabilitat dels consells de govern en els resultats.  Sembla tanmateix que la posició de Prat és de certa feblesa, que  podria ser definitiva; ho veurem els propers dies.

A Josep Maria Padrosa li ha tocat la part més complicada:
donar la cara davant dels centres contractats, i ho
ha resolt sense excessius conflictes 

Pel que a Josep Mª Padrosa, sincerament crec que les crítiques estan fora de lloc. Entenc que amb les retallades i les dificultats econòmiques que ha hagut de sortejar, no només no s’ha cremat, sinó que a sobre ho ha resolt amb eficiència i sense excessiu conflicte. Recordem a tall d’exemple que en un any i mig ha reduït les retribucions a la sanitat concertada en més d’un 13% si hi considerem en aquesta reducció les tarifes, l’activitat, i la inflació.    

No se si la cúpula de Salut trontolla o si alguns estarien encantats que trontollés. El que si sé és que en general les coses estan millor que un any enrere. 

www.rbaestudisiprojectes.cat

    

Carta oberta al Sr. Mariano Rajoy

Sr. President del Govern Espanyol:

L’escric des de la indignació que em produeix el conjunt de mentides i falsedats que vostè ha anat dient des d’abans de la seva elecció com a president del govern espanyol i també després de ser-ne investit. També m'indigna el fet que vostè mai dona la cara davant del país, i fins i tot acaba sortint per les portes del radera per no tenir que donar explicaicons de les errades que un dia si i un altre també comet.  Indignació que no té res a veure amb el moviment dels indignats sinó en el fet de sentir-me com si el meu país fos una colònia espanyola.

Mariano Rajoy, president d'un govern a la deriva
sense un pla d'acció clar i definit
i que no dona la cara

Puc entendre que quan va arribar al govern i va conèixer la crua realitat de les finances espanyoles, moltes de les seves promeses electorals es quedessin en promeses. Puc entendre que apugés l’IRPF quan en campanya vostè i personalitats del seu partit havien anunciat tot el contrari; puc entendre que ens digués que no tocaria l’estat del benestar i ara ens anunciïn una retallada de 10.000 milions d’€ entre sanitat i educació. Puc entendre moltes coses: fins i tot puc arribar a entendre que després de presumir tant de patriotisme, decidís no fer públic el pressupost general  de l’Estat fins després de les eleccions andaluses demostrant amb això que el seu patriotisme és un patriotisme totalment interessat que prima per sobre de tot els interessos del seu partit.

És evident que moltes de les actuacions que ha dut a terme des que vostè és president del govern espanyol han perjudicat i molt la imatge i la credibilitat del país a l’estranger i sobre tot a Europa: el que he comentat abans sobre els pressupostos 2012; les vacil·lacions sobre la solidesa de la banca espanyola; el fet de voler millorar els ingressos de l’Estat en base a una amnistia fiscal  que només beneficia als amiguets del seu partit, etc. etc. Tot plegat ha comportat una prima de risc més alta fins i tot que quan manava el Sr. Zapatero, i amb la borsa espanyola en els nivells més baixos des de 2003. La recessió econòmica és un fet, i la imatge de no saber cap on anar que vostè i els seus donen és patètica.

El Sr. Antonio Beteta responsable directe del dèficit amagat
de la comunitat de Madrid, arrogant com pocs i actuant
 com si ell no hi tingués cap responsabilitat

Tanmateix hi ha tot un seguit de fets més enllà dels anunciats que fan que la meva indignació arribi a límits insuportables i per més que m'hi esforci no puc entendre. Sr. Rajoy, vull pensar que vostè és conscient que a Catalunya els ciutadans fa quasi 2 anys que estem patint les conseqüències de la crisi. Va ser al juny del 2010, quan l’antic govern tripartit va aplicar la primera retallada, rebaixant un 5% el sou dels funcionaris i el govern del Sr. Zapatero va congelar les pensions. Abans, el Sr. Castells ex conseller d'Economia i Finances del govern de la Generalitat ja ens havia imposat a tots els catalans el centim sanitari que avui ja suposa 48 € per cada 1000 litres de carburant consumit.  De llavors ençà els catalans  no hem parat de veure com pujava l’aigua, la llum, el gas, l’IBI, els carburants, les taxes de matrícules universitàries i de formació professional,  etc., i els nostres sous en el millor el cassos es quedaven congelats. El Departament de Salut de la Generalitat, l’any passat va aplicar una retallada brutal de més d’un 10%. Hi va haver ERO a quasi tots els hospitals de la xarxa pública; el personal sanitari va patir noves retallades del sou; no es van cobrir baixes i es van reduir plantilles. Novament els funcionaris públics van rebre l’impacte dels errors dels administradors de la cosa pública que són els polítics i de la seva ineptitud. I ara a partir del proper mes de juny entra en vigor el tíquet moderador per l'ús de les receptes de farmàcia: l'anomenat Euro per recepta 

I mentre a Catalunya passava tot això, resulta que a Espanya ningú no ha mogut fitxa i només els han afectat algunes d'aquestes mesures: als funcionaris de l’Estat se’ls ha congelat el sou sense cap retallada com si el govern d’Espanya  no tingués dèficit, el ministeri de l’exercit continua mantenint unes despeses que no es poden assumir i el ministeri de foment continua mantenint  un volum inversor amb trens AVE que van de Madrid a enlloc, unes autovies  del tot gratuïtes (algunes amb volums mínims de circulació), autopistes que no són rentables i es volen pagar allargant encara més les concessions de les autopistes catalanes fent pagar als catalans els dèficits de les autopistes madrilenyes, intentant que Europa financi  el corredor central en igualtat de condicions que el corredor mediterrani que no té pràcticament dotació en el pressupost de l’Estat pel 2012, oblidant els accessos ferroviaris al port de Barcelona  etc. etc. I mantenint evidentment totes les duplicitats administratives possibles atès que ministeris com els de cultura, sanitat o ensenyament, tenen quasi totes les competències transferides a les comunitats autònomes. 

La Sra. Esperanza Aguirre a qui ja només li manca un petit
 esforç per convertir-se en la riota de mig mon

Però el més indignant de tot no és el que li he exposat fins aquí. El més indignant de tot és el que acaba de succeir aquests dies. El Sr. Montoro va nomenar a finals de desembre Secretari d’Estat de les Administracions Públiques del ministeri d’hisenda al Sr. Antonio Beteta que fins llavors era el conseller  de transports de la comunitat de Madrid i que en l'anterior legislatura havia estat conseller d'Economia i Hisenda de la comunitat. Des que va prendre possessió com a Secretari d’Estat, el Sr. Beteta no ha parat d’amenaçar obertament a les comunitats que no complissin els objectius de dèficit  i en particular ha amenaçat d’intervenir aquelles comunitats (“si o si” va dir) més incomplidores assenyalant en especial a Catalunya.  Doncs bé, aquest personatge acaba de demostrar la seva total ineptitud quan s’ha conegut que la comunitat de Madrid ha doblat el dèficit que havia anunciat passant del 1,1 al 2,2 del seu PIB.  I no pot al·legar desconeixement atès que fins a finals del 2011 ell era conseller del govern de la comunitat madrilenya.

I per reblar el clau apareix vostè, intentant fer veure que encara que Madrid hagi doblat el dèficit, això no és preocupant. És a dir, com que els responsables d’aquesta demostració d’ineptitud són “dels seus” el tema no és important. Que el dèficit de l’Estat hagi passat del 8,5% del PIB al 8,9 per culpa de Madrid, València i Castellà-Lleó, no és important; que el mon econòmic ens vegi com la riota del Sud d’Europa  per vostès no té importància. Decididament Sr. Rajoy, vostè no és mereix ser el President del govern: ni té credibilitat, ni sap on va. Sembla que a vostè se li van esgotar les idees quan va recórrer al Tribunal Constitucional contra l’Estatut de Catalunya i quan directa o indirectament vostè o els seus correligionaris han interposat demandes contra la immersió lingüística a Catalunya o contra el reglament d'ús de la llengua catalana a l'Ajuntament de Barcelona.

El Sr. Alberto Fernandez Diaz s'estima tant Barcelona i el
català que va recòrrer el reglament d'usos lingüistics
de l'Ajuntament de Barcelona 

Jo li demano Sr. Rajoy que si la desviació de la Sra. Esperanza Aguirre no és preocupant tampoc ho és la de Catalunya, per tant s'han d'anular tots els efectes de les retallades de l'any passat a Catalunya per tal de rebre un tracte equiparable al tracte que reben els ciutadans de Madrid. Val a dir a més que les desviacions de Madrid tenen menys raó de ser que les da cap altre comunitat, atès que moltes de les despeses i inversions que es fan a la comunitat de Madrid van a càrrec de l'Estat, fet que no passa per exemple a Catalunya.


En definitiva són vostès sectàris; són vostès incompetents; són nacionalistes espanyols imperialistes; encarnen una generació decadent i ignorant, i tot això des de l'arrogància que els caracteritza. 

Sr. Rajoy, acabo. Li prego em disculpi per haver-me dirigit a vostè en català; ja sé que els idiomes tampoc són el seu fort. 

www.rbaestudisiprojectes.cat    

Les vicissituds de l’Hospital de Sant Pau

No es pot negar que aquests últims 30 anys de la llarga  vida de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau han estat convulsos a tots nivells. Ho han estat a nivell assistencial on l’Hospital ha perdut a favor de l’Hospital Clínic el lideratge assistencial que havia mantingut a Catalunya al llarg dels anys de la seva existència, ho ha estat a nivell econòmic on any rere any ha anat generant un dèficit molt elevat, ho ha estat també a nivell directiu on els diferents equips de gestió que hi han anat passant no han pogut o sabut resoldre els problemes econòmics del centre, ho ha estat a nivell institucional on les diferents administracions (Bisbat, Ajuntament de Barcelona i Generalitat) no han acabat de actuar amb fermesa en el centre, i ho ha estat  també pel que fa als poders fàctics interns, alguns amb molt poca visió de futur, que han llastrat d’una manera considerable la governabilitat del centre.

L'Hospital de Sant Pau de nou en l'ull de l'huracà  

Per no estendrem excessivament em situaré a l’any 1990, any en el que la Generalitat va entrar a formar part de la MIA (Muy Ilustre Administración) integrada pel Bisbat de Barcelona i l’Ajuntament de la ciutat. L’exconseller de Sanitat Xavier Trias, va decidir amb molt bon criteri que si la Generalitat tenia que fer-se càrrec dels deutes enormes de l’Hospital, calia que la Generalitat entrés a formar part del seu màxim òrgan de govern.

Entre els acords que es varen adoptar n’hi havia un de bàsic: crear una Fundació que s’ocupés de la gestió de l’Hospital. I aquí es va produir el primer error greu en la nova etapa de l’Hospital de Sant Pau: la fundació de gestió quan es va crear, es va dotar amb un fons de maniobra crec recordar de 10 milions de pessetes, que era clarament insuficient i que no permetia afrontar el pagament de la primera nòmina i del proveïdors, fet que va comportar que la gerència que llavors ocupava Agustí Trullà tingués que endeutar-se de sortida per poder fer front a les primeres obligacions de caràcter econòmic. A partir d’aquest punt els desfases de tresoreria han estat constants, i si hi afegim els dèficits normalment creixents any a any, l’endeutament de la Fundació ha arribat a uns límits insostenibles que han portat finalment a la intervenció de l’entitat per part de la Generalitat.

El nou Hospital de Sant Pau inaugurat el juliol de l'any 2009

A banda de la intervenció de l’Hospital, altres notícies han commogut el mon sanitari i el del propi Sant Pau: sembla ser que alguns polítics com Ricard Gutiérrez i algun altre poden haver estat cobrant de Sant Pau  sense treballar-hi segons ha denunciat el diari El País i segons sembla està analitzant algun jutjat com a conseqüència d'alguna denuncia rebuda, fet que de ser cert fa molt mal als ulls i més en una època en la que retallades de tot tipus estant condicionant els serveis sanitaris que reben els ciutadans. També sembla que algun patró de la Fundació hauria aconseguit contractes per la seva empresa. Això no és nou en el nostre país i en el mon de la sanitat: recordo un membre destacat de la Junta de l’Aliança, que proveïa de iogurts als hospitals de la mutualitat.

Tanmateix haig de dir que de confirmar-se aquestes informacions, i posats a fer neteja, cal anar més enllà de Sant Pau. Segurament no és l’únic lloc en el camp sanitari en el que aquestes pràctiques s’han dut a terme. Neteja si, però a tot arreu, no només a Sant Pau. I en això la responsabilitat la té avui el conseller Ruiz: si volem credibilitat destapem tota la brutícia que hi pugui haver, més enllà del Sr. Ricard Gutiérrez..

Xavier Pomés exconseller de diversos departaments de la
Generalitat presidirà la Fundació de Gestió de
l'Hospital de la Sta. Creu i Sant Pau  

Ara s’acaba de fer públic el nomenament de Xavier Pomés per presidir la Fundació de gestió de l’Hospital de Sant Pau. De fet, Xavier Pomés ex conseller de moltes coses, mai ha gestionat res (va ser gerent de l’ICS però mai es va dedicar a la gestió directa), de manera que si accedeix a la presidència de la fundació deu ser pels seus mèrits polítics, que en té molts, però no de gestió. Segurament el fet de presidir també el Patronat de l’Hospital Clínic ha influït força en aquest nomenament tot i que de tothom és sabut que la “pau social” que ha imperat en el Clínic aquests darrers mesos no té a veure amb la gestió de Pomés sinó amb el pacte que en el seu moment varen fer, al marge de la direcció i abans de l’arribada de Pomés, el personal facultatiu i el comitè d’empresa. Tot plegat em planteja un parell de dubtes:  com compaginarà Pomés la presidència de dues institucions que competeixen entre elles per ser les millors, i com tractarà la Generalitat el problema econòmic d’un hospital que requereix una injecció econòmica important, sense crear greuges amb altres institucions sanitàries del país. Del que no tinc cap dubte és que en Pomés no tolerarà que fets com els que ha denunciat El País es tornin a produir. La seva honradesa és absoluta.

Xavier Corbella fins ara gerent de l'Hospital de Bellvitge,
assumeix la gerència de l'Hospital de Sant Pau 

El nomenament de Pomés ve acompanyat per un altre notícia, aquesta si molt positiva, com és el nomenament de Xavier Corbella coma nou gerent de l’Hospital. Xavier Corbella és un gerent de l’escola de Pere Solei, que ha demostrat abastament la seva qualitat com a bon gestor en una institució tan complicada com l’Hospital de  Bellvitge. Xavier Corbella és la bona notícia pel futur de l’Hospital de Sant Pau, però hauria d’anar acompanyada d’altres decisions de caire polític per canviar de dalt a baix els defectes estructurals i de funcionament de l’Hospital. Tant de bo per la institució i per la sanitat catalana, si aquesta vegada és la verdadera.  Molt d’encert a Pomés, i molt d’encert a Corbella.

www.rbaestudisiprojectes.cat

     

Apunts al voltant de la cronicitat

De la presentació que en el seu dia es va fer del Pla de Salut, hi havia un objectiu que depenent de l’enfocament que se li donés, podia representar una novetat important en el tractament dels pacients afectats per malalties cròniques i convalescents. Calia veure per on s’orientaven els temes.

El Dr. Carles Constante és l'impulsor del nou
 Pla de Salut de Catalunya 2011-2015

Recordo com i quan va aparèixer en el sistema  sanitari la necessitat  de derivar els malalts convalescents dels hospitals d’aguts. Va ser allà pel final dels anys 80 i començaments dels 90. A l’Hospital General de la Vall d’Hebron en aquella època els mancaven llits(*) en opinió dels directius del centre. Analitzada la situació es va comprovar que efectivament hi havia una escassesa de llits que es veia agreujada pel fet que hi havia forces malalts crònics però també convalescents que ocupaven un llit  que tenia una dotació humana i tecnològica força més elevada de la que era necessària per atendre amb eficiència les necessitats d’aquells malalts. Com que en la proximitat de l’hospital hi havia un dispositiu sanitari adient (la llavors anomenada Clínica Sant Gervasi), es va propiciar un acord per tal que l’Hospital Vall d’Hebron pogués derivar pacients crònics i convalescents a aquest dispositiu. Això va permetre alliberar llits al General de Vall d’Hebron, i el seu director mèdic en Miquel Gallofré que havia estat molt actiu em el plantejament del problema va poder veure solucionada una de les seves preocupacions: la disminució de la pressió sobre els llits de l’Hospital.

He anat als orígens perquè ara, 20 anys més tard la problemàtica és la mateixa. Ahir el president de la Generalitat explicava que entre les mesures que el govern vol endegar en aquesta tercera fase de les retallades hi ha en el camp de Salut una acció exactament igual a la que es va iniciar fa més de 20 anys: traslladar als centres sociosanitaris aquells malalts crònics i convalescents que ocupen llits en els hospitals d’aguts. Fa 20 anys això es feia per la manca de llits en els hospitals d’aguts, mentre que ara es fa per que l’atenció en un centre sociosanitari és més econòmica que en un hospital d’aguts. I això ha de permetre un estalvi al Departament de Salut, sempre que els hospitals d’aguts es comprometin a utilitzar menys llits. Sinó tornarem a estar on estàvem i a sobre haurem encarit més el sistema.

El Dr. Albert Ledesma és el director del Programa de Prevenció
i Atenció a la Cronicitat de Catalunya

El nou enfocament que ara dona el Departament passa pel Programa de Prevenció i Atenció a la Cronicitat de Catalunya, que dirigeix el Dr. Albert Ledesma. El Programa té un objectiu bàsic: disminució a l’any 2015 d’un 15% dels ingressos urgents i reingressos a 30 dies dels pacients crònics complexos en hospitals d’aguts. Aquesta disminució s’aconseguirà en base a les sis línies d’actuació que planteja el Programa, i de la que jo en voldria destacar  la quarta:

“Desenvolupar alternatives assistencials en el marc d’un sistema integrat” Aquestes alternatives fan referència a una hospitalització diferent de la dels hospitals d’aguts, i en concret es refereix a: Malalts subaguts (pacients crònics complexos); Malalts post aguts; Malaltia crònica avançada; Hospitals de Dia i Malalts de llarga estada que caldrà canalitzar via ICASS ( residències assistides i residències socials en general)

Per entendre aquesta nova nomenclatura de les diverses tipologia de malalts, podem dir que un malalt post agut és defineix com una hospitalització feta immediatament després d’haver estat hospitalitzat en un hospital d’aguts, mentre que un malalt es considera subagut quan la seva hospitalització s’ha fet en lloc de l’hospitalització d’aguts, és a dir substitueix a l’hospitalització convencional en un hospital d’aguts.

Ela malalts subaguts seran en general pacients crònics d’edats avançades amb insuficiència cardíaca o respiratòria, que presentin ingressos freqüents. Els malalts post aguts són malalts que requereixen rehabilitació intensa  i amb la seva malaltia principal clarament diagnosticada. Els subaguts només podran ingressar en un sociosanitari que compleixi els requisits si procedeix d’un servei d’urgències hospitalari o de l’atenció primària, dels CUAP, del PADES, de l’hospitalització a domicili i atenció domiciliària. Es calcula que un 80% de malalts sorgiran des dels serveis d’urgència hospitalària i el 20% restant dels diferents dispositius d’atenció primària indicats. Per la seva banda els malalts post aguts hauran de procedir tots d’un hospital d’aguts.   

El Dr. Miquel Gallofré, ex director mèdic de l'Hospital General
de la Vall d'Hebron apareix en un acte de la Fundació Ictus, al
radere de la ex consellera Geli i de l'ex conseller Trias

En principi el plantejament que fa el Dr Ledesma del Programa de preevenció i Atenció a la Cronicitat    de Catalunya sembla força correcte. Tanmateix es presenten dos interrogants importants:

1)    Segons les condicions i requisits tècnics que es demanin als hospitals sociosanitaris el cost pot arribar a ser tant elevat com el d’un hospital d’aguts. Caldrà doncs trobar un equilibri entre les exigències de serveis i els recursos disponibles per pagar aquests serveis exigits.

2)    El segon interrogant és el de sempre al Departament de Salut: quan algú fa una proposta de reorganització tècnica dels serveis i aquesta s’aprova per part de l’autoritat sanitària, cal preveure d’on sortiran els recursos econòmics necessaris. Fins ara, sempre que hi han hagut nous plantejaments s’ha donat sempre per descomptat que els recursos ja hi eren. En les actuals circumstàncies econòmiques generals és evident que aquesta manera de fer ha de quedar per sempre més abolida. Caldrà doncs acompanyar aquest interessant projecte de la corresponent  memòria econòmica.

(*) Fa més de 20 anys, l’estada mitjana a L’Hospital General de Vall d’Hebron superava els 12 dies; no es podia entreveure en aquell moment la davallada important que l’estada mitjana ha sofert en tots els hospitals, conseqüència dels avenços tecnològics, terapèutics i del coneixement científic.

www.rbaestudisiprojectes.cat