Finalment, després d’un any “in albis”, s’ha reunit el Consell de Salut de Catalunya

El Consell de Salut de Catalunya va ser creat a l’any 2015 amb l’objectiu de fomentar la participació de la societat i l’administració local en la configuració del sistema sanitari públic.

“El Consell de Salut de Catalunya és l’òrgan central de participació comunitària, adscrit al departament competent en matèria de salut, mitjançant el qual s’articula, juntament amb els consells de participació territorial de salut, la participació de l’Administració local i de la societat civil en el sistema sanitari públic de Catalunya.”

El Consell de Salut és per tant un òrgan participatiu, en el que la societat civil, i els seves associacions, així com les administracions locals haurien de tenir veu en els projectes del departament de Salut que afectin al funcionament o a la configuració del sistema sanitari públic de Catalunya. 

El fet que el Consell es reuneixi de Pasqües a Rams, és una prova evident que de nous projectes, a la sanitat Catalana, més aviat pocs... 

El Consell de Salut de Catalunya portava més d’un any sense ser convocat, i això considerant que la seva última convocatòria s’havia fet conjuntament amb un Consell de Direcció del CatSalut. Sigui com sigui entre l’aplicació de l’article 155, la baixa per maternitat de la consellera Vergés d’una banda, la manca de nous projectes per l’altre, i el fet que no hi hagués res interessant a comunicar, no hi havia contingut suficient per omplir l’ordre del dia. Sembla que aquest Consell interessa molt poc al propi departament de Salut atès que en els últims 2 anys tan sols ha estat convocat dues vegades, quan segons el que estableix el punt 4.1 del Decret que regula el seu funcionament “El Consell de Salut de Catalunya s’ha de reunir, com a mínim, un cop cada sis mesos, i quan ho acordi el seu president o presidenta...” 

Finalment, el Consell s’ha reunit, i de nou la consellera Vergés ha aprofitat per insistir en el seu missatge que no hi haurà noves retallades, quan lamentablement el govern català no tindrà cap altre opció, i la consellera ho sap. No tant per l’exigència del govern  espanyol de fer ajustos en la despesa del departament, sinó sobretot per l’enorme dèficit de l’exercici passat. Allò que la consellera considerava “una inversió històrica” del departament, acabarà sent un llast molt important perquè tots sabem que els dèficits s’han d’acabar pagant, i 1.400 milions d’€ de dèficit faran molt mal als pressupostos futurs de la sanitat pública catalana. Si cada any “invertíssim” de la mateixa manera en la salut dels ciutadans de Catalunya, estaríem deixant per les generacions que venen, el país més endeutat del món. Per tant ja n’hi ha prou de jugar amb les paraules, i més valdria centrar tots els esforços en gestionar millor els diners de tothom.

De fet, aquest dèficit tan gran de la sanitat catalana de l’any 2018, és conseqüència no només d’una pròrroga pressupostària, sinó sobretot del nul respecte dels responsables del departament de Salut per una  gestió professionalitzada dels recursos. En lloc de professionals, el departament situa en aquests llocs de responsabilitat de gestió a adeptes al partit sense experiència ni formació adequades per la responsabilitat que haurien  d’assumir... I així ens va... i llavors expliquem que no és un dèficit, sinó una “inversió històrica...” Vivir para ver...

Tornant a la reunió del Consell, cal ressaltar la petició formulada per el president del sindicat Metges de Catalunya. El Dr. Jordi Cruz va posar sobre la taula la manca d’informació de dos projectes endegats en la legislatura passada i que contaven amb un grau de consens important entre els professionals. Un d’aquests projectes és l’ENAPISC, que pretenia millorar l’atenció primària de salut, i sobre el que no hi ha hagut novetats conegudes del seu grau de desenvolupament. L’altre és el PLANUC que tenia per objectiu millorar l’atenció d’urgències tant a nivell de l’assistència primària com  de l’especialitzada. Sobre aquests projectes, a dia d’avui no s’han conegut noves actuacions per millorar el seu grau d’implementació. Cal destacar sobre el PLANUC, que des de la seva posada en escena, les situacions conflictives en els nostres serveis d’urgències no s’han tornat a reproduir amb la intensitat d’anys enrere, i que sorprenentment, la persona que el va dissenyar i implementar en el territori, ha estat cessada en el càrrec... Tot i els seus bons resultats cal implementar encara noves actuacions per aconseguir una major eficiència. 

El representant de Metges de Catalunya també va aprofitar per fer una petició als partits polítics presents a Parlament de Catalunya per tal que aprovin quan abans millor, uns nous pressupostos que tant es necessiten en el sistema sanitari públic; encara que només sigui per compensar “les inversions” de la consellera Vergés.  

Per cert, sobre la reunió del Consell, cap referència ni a la web del departament de Salut, ni a la del CatSalut, una mostra evident de l'interès que per la conselleria té canalitzar l'opinió dels ciutadans en matèria de salut. Això si; tenim una secretaria d'Atenció Sanitària i de Participació, que cobra un sou, i que paga la corresponent "carta financera" al partit... Continuem augmentant la quota d'afiliats en els càrrecs de l'administració sanitària, independentment de la seva idoneïtat per ocupar el càrrec. D'això se n'hi pot dir administrar amb rigor els recursos públics?      

         

Encara que sembli el contrari, alguna cosa funciona al departament de Salut

  

L’oferta de places de formació especialitzada a Catalunya és la més elevada de la història, superant en més d’un 14% l’oferta de l’any 2012, la més baixa a conseqüència de la crisi econòmica. 

Per fi, la formació d’especialistes respon a criteris de planificació de necessitats, i no com fins ara, en funció del que a cada unitat docent li convenia. Tot i així, algunes especialitats continuen per sota del que seria desitjable.

Portem més d’un any de vida d’aquesta legislatura, i el cert és que el departament de Salut està sumit en un estat letàrgic i d’ensopiment generalitzat. Hi ha molta propaganda però molt poques iniciatives. Res ha canviat respecte a la legislatura anterior ni tan sols per millorar el que s’havia fet. Tot segueix igual... Ens hem perdut al mig de les polítiques de gènere i l’apoderament de la infermeria, i en l’intent de situar a les persones al centre del sistema o convertir l’assistència primària en l’eix vertebrador del sistema sanitari públic. Més enllà dels enunciats, cap acció concreta per fer-ho realitat.

Tanmateix hi ha un  fet que cal ressaltar en positiu. És la creació de la direcció general de Professionals de la Salut. Entre les funcions d’aquesta direcció general cal destacar aquesta: 

a) Establir i dirigir les polítiques en l'àmbit de la planificació de necessitats de professionals, orientant i avaluant la planificació operativa, amb coneixement de l'estructura dels recursos humans, de les condicions de treball i el seu impacte en resultats en l'àmbit del sistema sanitari integral d'utilització pública de Catalunya.

La planificació de necessitats de professionals en els àmbits mèdics i d’infermeria i també d’altres professions futures, és una qüestió vital per a qualsevol sistema sanitari que vulgui assegurar en els propers anys la qualitat dels serveis prestats a la població.

Fins ara, a Catalunya, aquest aspecte tan important no formava part dels organigrames de l’administració sanitària, situació que ens ha portat a patir greus mancances en algunes especialitats mèdiques (pediatria, medicina de família, anestesistes, etc.) i d’infermeria (llevadores i altres). Aquestes mancances s’han cobert amb professionals procedents d’altres països (majoritàriament sud-americans i països de l’Est d’Europa), que no sempre han tingut un nivell qualitatiu a l’alçada dels requeriments. Afortunadament finalment la planificació de les necessitats dels professionals ha passat a ser una responsabilitat assumida per el departament de Salut. Cal tenir en compte però, que els resultats no es notaran a curt termini sinó que es tracta de decisions el fruit de les quals no es veurà fins d’aquí a 4 o 5 anys segons l’especialitat.  

L’oferta MIR per aquest 2019 que ha preparat la direcció general de Professionals de la Salut, és la més alta mai feta. S’ha configurat des d’aquesta direcció general en estreta col·laboració amb totes les unitats docents de Catalunya, de manera que s’han tingut en consideració les necessitats futures de la sanitat catalana i les possibilitats de cada hospital, tot això en base a dos criteris: necessitats de reposició de professionals a 6 i 15 anys vista, i previsions derivades de les necessitats del model assistencial català segons estableix el Pla de Salut de Catalunya.  

S’ha configurat una oferta MIR per el col·lectiu de metges, infermeres, farmacèutics, psicòlegs, biòlegs, físics i químics amb  1433 places que afecten a 54 especialitats, el que representa 126 places més que les ofertes l’any 2018 (9,6% d’increment pel que fa al nombre de places)

Pel que fa al col·lectiu mèdic, les especialitats que han vist incrementar més l’oferta de places són: Medicina familiar i comunitària (35 places més), Pediatria (10 places més) i Cirurgia general (5 places més). L’especialitat amb el major increment relatiu de places és al·lergologia en la que s’ha doblat el nombre de places ofertes. 

A nivell d’infermeria, l’increment d’oferta de places es centra fonamentalment en infermeres geriàtriques (6 places), Infermeres pediàtriques (6 places) i Infermeres de família i comunitàries (5 places).

Per Regió Sanitària l’oferta de places es configura així:

• Terres de l’Ebre amb un total de 22 places convocades (22,2% d’increment respecte al 2108)
• Camp de Tarragona amb un total de 96 places convocades (6,7% d’increment respecte al 2018)
• Lleida amb un total de 63 places convocades (6,8% d’increment respecte al 2018) 
• Catalunya Central amb un total de 79 places convocades (17,6% d’increment respecte al 2018)
• Girona amb un total de 92 places convocades (16,5%bd’increment respecte al 2018)
• Barcelona amb un total de 1080 places convocades.

A notar que la Regió de l’Alt Pirineu i Aran, no té cap unitat docent acreditada, sent aquest un factor a corregir de cara al futur.   

La direcció general de Professionals de la Salut ha començat a funcionar encertadament pel que fa a la planificació dels recursos humans del sistema sanitari. Tant de bo, les seves previsions i els seus anàlisis, serveixin per assegurar que al sistema sanitari, d’aquí a uns anys, no li farà falta anar a buscar metges a altres països. Per això, retenir el talent i el coneixement serà fonamental. Aquest és també un repte d’aquesta nova direcció general. 

                         

... I finalment, el vicepresident Aragonès cedeix...

“Salut Terres de l’Ebre”, la nova empresa pública creada pel CatSalut, gestionarà l’Hospital Comarcal de Mora d'Ebre, entre altres dispositius sanitaris de les comarques de l’Ebre.

Tanmateix, el procediment anunciat pel CatSalut per la seva creació, (compra de GECOHSA a l’Hospital de Reus) no deixa de ser, a priori, una mica tèrbol, i per això caldran explicacions convincents i clares

Va ser fa ja més de 2 anys quan el llavors conseller de Salut Antoni Comin va anunciar la creació de l’empresa pública “Salut Terres de l’Ebre”, amb l’objectiu de gestionar l’Hospital de Mora entre altres possibles dispositius sanitaris de les comarques de l’Ebre, com per exemple l’Hospital d’Amposta o la Clínica Terres de l’Ebre de Tortosa, entre altres. El conseller Comin prenia aquesta decisió per apartar a l’empresa GECOHSA, propietat de l’Hospital Sant Joan de Reus, que gestionava l’Hospital ebrenc i que per la mala situació econòmica de l’Hospital del Baix Camp, transferia diners excedents de l’Hospital de Mora al centre reusenc per evitar la seva dissolució. 

El vicepresident Aragonès 

Ja formava part de la idea inicial, que el CatSalut Comprés GECOHSA a l’Hospital de Reus per convertir-la en la nova entitat gestora “Salut Terres de l’Ebre”. Per això l’Ajuntament de Reus va prendre l’acord al maig del 2018 (fa més d’un any) d’autoritzar la venda de GECOHSA al CatSalut. En aquells acords s’establia que el personal de GECOHSA se subrogaria en la nova empresa que havia de crear el CatSalut per gestionar l’Hospital de Mora d’Ebre. 

Amb tots els diners que l’Hospital de Reus ens està costant a tots els catalans, tenim tot el dret a demanar transparència al departament de Salut, i en aquest sentit hi ha unes dades mínimes que caldria saber: què costarà a l’erari públic la compra de GECOHSA; quin són els actius i els passius que el CatSalut rebrà a canvi d’aquesta compra; quantes persones formen part de la plantilla de GECOHSA afectats per aquests subrogació a la que el CatSalut està obligat; què passarà amb els diners de l’Hospital de Mora que GECOHSA ha transferit a l’Hospital de Reus, etc.

Recordem que Salut Terres de l’Ebre serà un empresa pública, concebuda intel·lectualment per el tàndem Toni Comin-David Elvira. El dos anys que aquest tàndem va estar funcionant al front de la sanitat catalana varen ser dos anys controvertits, però dos any divertits i positius perquè a Salut passaven coses. Algunes bones, altres no tan bones i també n’hi va haver de dolentes. Entre les bones cal esmentar el plantejament consistent en que el CatSalut tingués una empresa pública en cada Regió Sanitària. Ja en tenia a Barcelona (Parc Sanitari Pere Virgili), a Girona (Institut d’Assistència Sanitària), a Tarragona (Gestió i Prestació de Serveis de Salut), i a Lleida (Gestió de Serveis Sanitaris). Només calia per tant, estructurar dues noves empreses públiques a les que es va posar ràpidament nom: “Salut Terres de l’Ebre” per gestionar recursos sanitaris públics a les comarques de l’Ebre , i “Salut Catalunya Central” per fer el mateix a les comarques del centre de Catalunya.

Aquest plantejament del departament de Salut es va veure tallat de soca-rel per l’aplicació a Catalunya de l’article 155 de la Constitució. Desprès de les eleccions consegüents, el nou equip econòmic del govern català, encapçalat per el vicepresident del govern i conseller d’Economia Pere Aragonès, varen començar a posar traves a la creació d’aquestes dues empreses públiques propiciades per l’equip del conseller Comin, fins el punt que el plantejament va decaure. Ara, davant el dèficit galopant que està assolint l’Hospital de Reus i davant del fet que per evitar la seva fallida només es pot aconseguir descapitalitzant l’Hospital de Mora a través de GECOHSA, algú li deu haver fet veure al Sr. Aragonès, que si no actuaven ràpid, els hospitals a salvar no seria només un, el de Reus, sinó que caldria portar a la UVI també a l’Hospital de Mora. 

L'exconseller Comin, i la consellera Vergés 

Sigui com sigui, el Consell de Direcció del CatSalut d’aquest dilluns 30 de setembre, aprovarà la creació de l’empresa pública “Salut Terres de l’Ebre”. Només ens queda per saber les condicions dels acords assolits amb l’Ajuntament de Reus.   

Aquesta cessió del vicepresident Aragonès hauria de permetre també la propera creació de l’altre empresa pública “Salut Catalunya Central” que entre altres dispositius sanitaris havia de servir per gestionar i revitalitzar l’Hospital de Berga. Què malament li va a la sanitat catalana, quan el màxim responsable del departament de Salut està del tot supeditat al d’Economia, que és qui realment acaba tenint la última paraula en els temes amb repercussió econòmica, que són quasi tots.                      

Inestabilitat a l’Arnau de Vilanova de Lleida: un quart gerent en quatre anys

Amb una rotació tan alta a nivell de gerència, és impossible consolidar cap projecte de futur mínimament coherent. És el resultat de polititzar les gerències de les institucions amb afins al partit, en aquest cas amb carnet  d’ERC, en lloc de professionals contrastats. 

Ramon Sentís Berges, enginyer industrial, relleva a Jordi Cortada al front de la gerent¡cia territorial de l'ICS i de l’Hospital Arnau de Vilanova de Lleida. Amb experiència en l’empresa privada, no sembla aportar experiència en gestió. De nou el departament de Salut fa evident el seu menyspreu per la gestió sanitària, situant com a responsables de gestió a persones sense una preparació i formació adients.

El sectarisme en política comporta aquetes situacions: quatre gerents en quatre anys. Des que el Dr. Capdevila va ser cessat a la gerència de l’Arnau, han ocupat el càrrec Mateu Huguet, Jordi Cortada i ara Ramon Sentís. D’aquests tres últims noms, només un no era militant d’ERC. Tant Jordi Cortada com el nou gerent Ramon Sentís són homes de partit.

El Sr. Ramon Sentís

El nomenament de Cortada va ser molt controvertit atesa la seva nul·la experiència en gestió, i en consonància amb aquesta realitat, el seu pas per l’Arnau no ha estat gens positiu per l’Hospital. El seu successor és enginyer industrial, amb experiència en el camp de l’empresa privada, sembla que fonamentalment en àrees comercials i no de gestió. El món sanitari serà per a ell tota una novetat, i això implicarà que s’haurà de rodejar d’un bon equip que compensi les seves mancances. És una persona feta professionalment a Ros Roca, empresa lleidatana internacionalitzada amb presència a diversos països europeus i als USA, en la que el Sr. Sentís ha ocupat diverses posicions, majoritàriament relacionades amb el comerç exterior, situació que l’ha portat a parlar diversos idiomes. Farà falta veure si les habilitats comunicatives li permeten sobreviure dins d’un col·lectiu professional en el que la ciència i el coneixement són les seves senyes d’identitat.

El Sr. Sentís no serà el primer enginyer que ocupa la gerència de l’Arnau; no serà tampoc el primer lleidatà en ocupar-la. Tampoc serà el primer militant d’ERC en accedir al càrrec. Si que serà el primer que hi accedeix, segons expliquen a Lleida, per raons d’amistat. I això és molt negatiu per a ell. Mentre tant a l’anterior gerent, sembla que ERC està intentant situar-lo a la Diputació de Lleida o a alguna altre organisme públic en el que ERC hi tingui capacitat decisòria. 

L’Hospital Arnau de Vilanova és la germaneta pobre dels hospitals de l’ICS. A l’entorn metropolità de Barcelona, Vall d’Hebron, Bellvitge, Germans Trias o fins i tot Viladecans, han acaparat bona part de les inversions de l’ICS. “A províncies”, Tarragona, Tortosa i Girona també han vist com el Joan XXIII, Verge de la Cinta, i l’Hospital Josep Trueta eren objecte de diferents intervencions importants en aquests darrers anys. En canvi l’Hospital de Lleida està allà, a ponent, del tot oblidat per part del departament de Salut i de l’ICS.

I això perquè? Doncs és un dels inconvenients derivats del sectarisme polític. Quan els gerents són meres baules d’una cadena de transmissió política, quan ocupen un  càrrec no pels seus valors professionals sinó pel carnet polític del partit en el que militen, no s’atreveixen a reivindicar allò que és necessari perquè el seu objectiu no és fer la seva feina el millor possible, sinó la fidelitat i l’obediència al partit. Tenen por de perdre les seves cadires si es converteixen en persones incòmodes i reivindicatives de les necessitats del centre que dirigeixen. I això és el que ha succeït a l’Arnau de Vilanova... això, i que algun d’aquests gerents a més ha estat força inepte i generador de conflictes. Lleida continuarà estant “allà”, sota les directrius d’un partit polític (ERC) que molt sovint confon la professionalitat dels gestors sanitaris amb l’obediència i submissió derivades del sectarisme polític.   

L’Arnau de Vilanova és un hospital que s’ha fet vell. Què en aquests últims anys s’hi han fet molt poques intervencions per rentar-li una mica la cara; pateix entre altres mals d’una manca d’inversions crònica. L’Hospital té alguns dèficits importants, que s’haurien de convertir en objectius i reptes del nou gerent, i entre ells cal esmentar el Servei de Diagnòstic per la Imatge i la remodelació de l’Àrea quirúrgica. Aquestes són dues actuacions urgents, del tot necessàries per convertir l’Hospital en un centre del segle XXI. A banda, Lleida té una assignatura pendent de màxima urgència per evitar el malbaratament de recursos: la unificació real dels dos hospitals públics de la ciutat: l’Arnau de Vilanova i el Sta. Maria. Val a dir en aquest sentit que la teòrica unificació dels dos centres no acaba de ser tan eficient com caldria. Curiosament, no es pot passar per alt que un dels actors que varen estar més decididament en contra d’una unificació completa dels dos hospitals lleidatans fou precisament ERC, el partit que avui regeix el destí de la sanitat pública catalana...                            

Altres reptes del nou gerent haurien de passar per una major integració entre l’atenció especialitzada i l’assistència primària. Lleida és un dels llocs de Catalunya en els que més està costant que professionals dels dos àmbits col·laborin més estretament amb l’objectiu de millorar la salut del lleidatans. També cal abordar l’aïllament de l’Hospital lleidatà respecte dels hospitals terciaris catalans. Una condició bàsica per poder retenir el talent a Lleida passa per que els metges lleidatans puguin tenir accés també al terciarisme.  

Feina no n’hi falta al nou gerent. Serà capaç de fer-la? Pel que han fet altres persones que l’han precedit en el càrrec, sense aportar el nivell de professionalitat exigible, ho té una mica complicat; l’amiguisme en la feina no sol acabar bé...         

VII Congrés Internacional Dependència i Qualitat de Vida

 

Els dies 29 i 30 d’octubre es celebrarà a l’auditori AXA de Barcelona aquest esdeveniment que té per objectiu aportar solucions als problemes derivats de l’envelliment de les persones  

En el Congrés s’explicaran experiències a nivell internacional d’integració real de sistemes socials i sanitaris d’atenció a les persones grans, amb pluripatologies cròniques i amb un nivell de dependència elevat. 

El Congrés, organitzat per la Fundació Edad&Vida, ofereix un programa amb molts punts d’interès. Es desenvoluparà en dues jornades de matí i tarda i compta amb l’aportació d’experts catalans, estatals i internacionals. Està estructurat en 5 Mòduls temàtics, amb diverses sessions paral·leles i 3 Tallers.

La integració social i sanitària és una necessitat que a Catalunya es constata dia a dia per les disfuncions que apareixen en la pràctica dels serveis socials i que han estat denunciades en múltiples ocasions per ACRA, l’associació patronal que aixopluga a les organitzacions de caire més social-sanitari que treballen a Catalunya.

Tanmateix el sector necessita una revisió, en el sentit que no tothom treballa sota les mateixes premisses. És del tot necessari que l’administració de la Generalitat promogui un sistema d’acreditació de residències socials per tal d’assegurar la qualitat dels serveis prestats.

Aquest VII Congrés ofereix una oportunitat magnífica per discutir de tot plegat       

El Dr. Rafael Bengoa 

La conferència inaugural del Congrés organitzat per la Fundación Edad i Vida anirà a càrrec del Dr. Rafael Bengoa, exconseller de Salut del govern basc, ex consultor del Banc Mundial, ex membre de la OMS entre altres càrrecs i activitats i que en l’actualitat dirigeix la consultora Institute for Health and Strategy del País Basc. En la seva exposició, el Dr. Bengoa exposarà la nova realitat que començarem a viure a partir de l’any vinent quan per primera vegada a la història de la humanitat, viuran un major nombre de persones que superaran els 65 anys, que no pas jovent per sota dels 25 anys. Aquesta realitat implicarà la necessitat de nous tipus de serveis per adaptar els sistema de salut i social a les noves necessitats que se’n derivaran.

L’àmbit de l’atenció domiciliària centrarà el contingut del primer mòdul del congrés que comptarà amb experts de primera línia com per exemple la Sra. Tazim Virani, directora de SE Global al Sanit Elizabeth Health Care a Ontàrio (Canadà) que explicarà com es pretén potenciar una atenció domiciliària de qualitat front a altres patrons insostenibles basats en hospitals i metges.

El Congrés comptarà amb un segon mòdul centrat en “Atenció al final de la vida. Ciutats compassives o cuidadores”. En aquest mòdul no hi podia faltar la veu autoritzada del professor Dr. Xavier Gómez-Batiste, director de l’Observatori Qualy de l’ICO, i director de la Càtedra de Cures Pal·liatives de la Universitat de Vic, entre altres responsabilitats.

També cal assenyalar el contingut del tercer mòdul amb el títol “Millorar la qualitat a l’atenció a les persones grans” moderat per el Dr. Marco Inzitari, director assistencial, de Recerca i de Docència del Parc Sanitari Pere Virgili i president de la Societat Catalana de Geriatria i Gerontologia amb ponents de reconegut prestigi que abordaran els reptes de tenir cura de les persones grans.

El quart mòdul estarà destinat a conèixer diferents experiències internacionals d’atenció integrada i integral, on entre altres experiències es podrà conèixer els sistemes de cures integrals al Regne Unit a Càrrec de Robin Miller i de Rhona Radley. 

El congrés comptarà encara amb un cinquè mòdul destinat a conèixer experiències d’àmbit nacional sobre l’atenció integrada i integral. 

Josep Maria Via és president del comitè
de Programa d'aquest VII Congrés

Mica en mica l’atenció social i sanitària a les persones grans va estructurant-se a casa nostra, i aquest VIIé Congrés n´és una mostra evident. Hi ha reivindicacions pendents com la de la Història Clínica sanitària i social única en la que sembla que s’hi està començant a treballar, però queden encara altres àmbits importants que s’haurien d’abordar per assegurar una atenció de qualitat com és l’acreditació per part de l’administració del centres residencials, o la prestació farmacèutica tal com reclama el Dr. Josep Maria Via president del comitè de Programa d’aquest VII Congrés de Dependència i Qualitat de Vida. Valdrà la pena seguir-ho 

Les persones interessades a assistir a l’esdeveniment poden inscriure’s a la web del Congrés. També des d’aquest enllaç, es pot accedir a la pàgina d’inscripcions del Congrés.    

Compareixença de la consellera Vergés al Parlament de Catalunya en un exercici de “más de lo mismo”

En una compareixença a la Comissió de Salut del Parlament de Catalunya, la consellera de Salut Alba Vergés ha explicat les accions endegades aquest primer any al front del departament. Mirat globalment el balanç no és excessivament positiu ni en quantitat ni en qualitat.

La consellera ha tornat a insistir en la despesa de l’exercici 2018 com la “més gran de la història”, fet que al no estar suportat per un pressupost implicarà noves retallades, i incidirà negativament en el proper pressupost que aprovi el Parlament, si és que n’aprova algun.

També va parlar d’una decisió presa per ella a l’inici del seu mandat que de ben segur tindrà una incidència de futur molt important per a la sanitat catalana: la creació de la direcció general de Professionals de la Salut. No tant el “fòrum de professionals” que acabar generant més frustració que no pas altre cosa, sinó que el que serà positiu serà el desenvolupament de les funcions que té assignades aquesta nova direcció general. 

    

La consellera Vergés va comparèixer a la Comissió de Salut del Parlament de Catalunya, en una sessió informativa al voltant de les actuacions del departament de Salut per a donar resposta als nous reptes que la sanitat catalana té plantejats. Diguem d’entrada que el balanç és força decebedor. En un any de marge, només han pogut crear un “espai de transformació” amb l’objectiu d’adaptar el sistema de salut als nous reptes que té plantejats i garantir que d’aquí a 20 anys mantingui els seus trets característics: universal, públic, equitatiu, sostenible, de qualitat i accessible. Això de crear espais de transformació entra de ple en allò del bla, bla, bla... 

En la seva exposició la consellera va voler marcar diferències, explicant altre cop, que a l’any 2018 el departament de Salut va fer la despesa més gran de la història arribant fins els 10.400 milions d’€. Amb això de la ”despesa més gran de la història” la consellera va recordar el pitjors moments del conseller Comin molt donat també a relacionar la història amb algunes de les seves decisions. El que no va explicar la consellera és que els més de 1.400 milions de dèficit del seu departament algú ho haurà d’acabar pagant. La consellera Vergés és economista i sap sobradament que quan les despeses superen les previsions del pressupost i els ingressos resten per sota de les despeses, la diferència és un dèficit com una catedral, i com més gran és aquesta diferència més gran és la catedral. 

Encara que la consellera Vergés s’entesti a parlar d’inversió, el cert és que el dèficit generat en un exercici s’acaba pagant a l’exercici següent, o dit en altres paraules, el pressupost de l’any següent al del dèficit neix retallat en una quantitat igual al dèficit generat en l’exercici anterior. Per tant la prudència aconsellaria a no parlar d’una inversió històrica en sanitat al 2018, perquè el correcte és dir que al 2018 es va produir un dèficit històric. 

I encara que la consellera llenci tota mena d’improperis contra Madrid (raó no n’hi falta), no hi haurà més remei que assumir noves retallades, i si no són a      quest any serà a l’any vinent, però hi seran perquè algú acabarà un dia o altre pagant als proveïdors. De fet, malauradament, aquests fugides endavant els catalans ja les coneixem: el dèficit generat per el tripartit del president Montilla estava en la base de totes les retallades que els catalans hem patit aquesta última dècada. Certament la humanitat és la única espècie del planeta  que s’entrebanca dues vegades amb la mateixa pedra...                       

En la seva intervenció la consellera va tenir que fer front a les crítiques de l’oposició sobre l’increment de les llistes d’espera. Va intentar esquivar les xifres, però va quedar ben clar que les llistes d’espera s’incrementen a la primària (que la consellera va definir de nou amb la ja molt utilitzada frase de “convertir l’atenció primària de salut en l’eix del sistema sanitari”) i a l’activitat quirúrgica, en la que molts hospitals han vist desaparèixer els incentius per reduir les llistes d’espera quirúrgiques; el famós Pla de Xoc que havia instaurat el conseller Comin.  

Va ser una mica lleig l’intent de la consellera de fer seu el mèrit “d’apoderar” a la infermeria, quan el departament de Salut s’ha limitat a donar continuïtat al Real Decreto de prescripció infermera aprovat per el govern espanyol.  

En clau de futur destacar un anunci de la consellera sobre un  nou decret que persegueix millorar l’accessibilitat a l’assistència sanitària que vol prioritzar aquesta possibilitat d’accés d’una manera diferent a l’actual, que modificarà els procediments en temps de garantia i inclourà plans d’accions per a patologies complexes. I poc més de si va donar aquesta compareixença de la consellera Vergés a la Comissió de Salut del Parlament de Catalunya.        

Al centre del sistema sanitari hi ha les necessitats de les organitzacions; no les persones

Davant d’una malaltia greu, els pacients necessiten copsar que el seu problema de salut és abordat amb professionalitat i interès dins dels terminis raonables i que el seu estat de salut és una prioritat important per l’equip professional que l’atent.

Sovint els pacients se senten desemparats quan s’adonen que malgrat tenir un problema de salut greu, el sistema sanitari que els volia situar en el centre, els converteix en un cas més dels molts que tenen sobre la taula; en les fases en les que el malalt necessita més suport, quan necessita sentir-se emparat és quan troba a faltar mostres d’empatia per part del sistema sanitari. En aquestes circumstàncies a un malalt no se li pot dir “ja el trucaran” i deixar passar dies i setmanes sense que ningú el truqui. La sensació és de desemparament i solitud davant del problema de salut.

Determinades malalties necessiten un suport psicològic que el sistema sanitari no els dona, i l’angoixa, i la sensació d’abandó es van apoderant del malalt convertint el seu dia a dia en un patiment permanent.

Fa pocs dies el diari “El Periódico” publicava una carta d’un familiar d’un malalt de càncer, titulada “Los médicos tienen todo su derecho de hacer vacaciones, pero el cáncer no hace” en la que es queixava dels problemes derivats de les vacances d’estiu a l’hora de tractar un càncer de pulmó que li havien diagnostica al seu pare. En la carta, el signant reconeixia el dret del personal sanitari a fer vacances però reclamava a l’administració, en aquest cas de l’Hospital Parc Tauli de Sabadell, solucions efectives quan això passa.

En el cas que estic explicant, la situació és força similar a la que explicava el signant de la carta a “El Periódico”. El pacient,  del qual estic explicant la història ha estat operat al mes de setembre; al mes de juny se li va explicar que una certa demora no era dolenta atès que així s’evitaven falsos negatius. També van dir-li que el trucarien per confirmar la data de la intervenció, i per explicar-li què havia de fer i on havia d’anar per la intervenció. Com a cita concreta només en tenia una per un preoperatori a mitjans d’agost. Van passar dies, setmanes i ningú trucava fins que un bon dia va sonar el telèfon; era una infermera del Clínic que li va dir que si volia no calia que anés a l’Hospital per el preoperatori ja que ella li podia fer per telèfon. Al preguntar-li a la infermera per la data i el lloc de la intervenció la resposta va ser la mateixa: ja el trucaran... jo no ho sé. 

Quan durant el tractament d’una malaltia greu apareix l’estiu pel mig, el malalt ho passa francament malament. Es sent desemparat, com fora del sistema, com si ningú es preocupés per la seva malaltia. El nostre sistema sanitari és molt bo qualitativament parlant, però com a sistema no mostra cap mena d’empatia vers la situació del malalt. No se li pot dir a una persona al mes de juny “ja el trucaran”... i que després fins entrat el mes de setembre no tingui informació concreta. L’angoixa que  ha patit durant totes aquestes interminables setmanes no es pot descriure amb paraules.  

No cal insistir massa més per entendre que al centre del sistema sanitari només hi ha les necessitats de les organitzacions; el sistema sanitari és rocallós, poc humanitzat, i del tot insensible als estats anímics dels pacients en cassos de malalties greus. Parlo del sistema com a sistema, no de les persones i els professionals que l’integren, la majoria dels quals actuen correctament, però el sistema, l’enorme roda d'inèrcia del sistema sanitari et passa implacable per sobre. És un sistema sense empatia vers el malalt. L’organització per sobre de tot.

Per reblar el clau, acabaré parlant de l’hospitalització d’aquest pacient que ha estat el fil conductor d’aquesta història. Després de la intervenció va ser hospitalitzat en una habitació doble que de ben segur no compleix els estàndards del propi CatSalut; per no haver, no hi havia ni finestra. Sent un pacient quirúrgic el varen ingressar en una unitat mèdica, amb un malalt mèdic al costat, amb patologia respiratòria que durant la nit, quan no roncava tossia, i quan no tossia, roncava. El pacient recent operat no va poder dormir en tota la nit. A quina ment brillant se li pot ocórrer ingressar un malalt quirúrgic recent operat a la mateixa habitació que un malalt mèdic amb problemes respiratoris? Coses del Clínic... 

Algú pot considerar que el que compta és l’atenció sanitària que es rep, i això és cert; tanmateix sentir-te acompanyat quan tens un problema greu, notar que el sistema vetlla per les teves necessitats, que malgrat les vacances o els festius tens la certesa que la teva atenció no perdrà qualitat, que estàs en el circuit, que no t’han oblidat... quan tot això passa, llavors, si; llavors es pot parlar d’excel·lència; mentre això no passa només es pot parlar d’una atenció mèdica de molt alta qualitat. 

L’única intenció per la que he descrit tots aquests episodis, succeïts en un període de 3 mesos i mig, és contribuir a la millora del sistema no des de la vessant assistencial que aquesta és molt bona, sinó sobretot des de la perspectiva de les organitzacions. Els equips directius també hi estan per evitar que aquestes coses passin.