Residències socials, què ha passat? Perquè ha passat? Què caldria fer perquè no torni a passar? Les visions complementàries del Dr. José Augusto Garcia Navarro i la Sra. Cinta Pascual

Aquest dies han coincidit dues intervencions públiques relacionats amb les residències de la gent gran. D’una banda el Dr. José Augusto Garcia Navarro, director general del Consorci de Salut i Social de Catalunya i president de la Societat Espanyola de Geriatria i Gerontologia ha participat telemàticament en el “I Congreso Nacional Covid-19” per respondre a la pregunta de què ha succeït i perquè han succeït situacions tan lamentables a les residències de la gent gran, i per altre banda, la Sra. Cinta Pascual presidenta d’ACRA ha explicat en una roda de premsa les mesures que al seu entendre cal implementar per evitar que aquestes situacions es puguin tornar a produir. Dues visions que es complementen i que cal conèixer i divulgar.  

En la seva intervenció, el Dr. Garcia Navarro va analitzar perquè ens havia passat aquesta tragèdia humana amb tantes víctimes mortals a les residències socials, on s’han produït més de la mitat dels morts en aquesta primera onada de la Covid-19. Segons el Dr. Garcia Navarro el que ens ha passat és que es van produir retards en aconseguir les proteccions per els professionals a conseqüència d’un mercat desproveït dels elements necessaris i tampoc hi va haver els tests diagnòstics necessaris per als residents. Uns retards que varen superar els que van patir els hospitals. També va contribuir a aquests retards els dubtes encara existents de qui s’hauria de fer càrrec de l’adquisició d’aquests elements. Però aquesta resposta seria massa simple. De fet a criteri del Dr. Garcia Navarro són cinc els motius que explicarien el que va succeir.

El primer dels motius és el SARS-CoV-2, un virus a l’inici molt desconegut, que comportava tractar persones amb febre, tos i disnea. Tot seguit van aparèixer persones que tenien la malaltia, que eren capaces de transmetre-la  però que encara no havien desenvolupat cap dels símptomes (presimptomàtics) i més tard aquells que ni tenien símptomes ni ens els desenvoluparien mai però podien transmetre la malaltia (asimptomàtics). A tot això cal afegir-hi els malalts que presentaven problemes cutanis, digestius, neurològics etc., més enllà dels símptomes de febre, tos, disnea. Malauradament, el temps necessari per fer un aprenentatge de la malaltia va possibilitar una expansió de la Covid-19 a les residències de gent gran.

El segon dels motius que explica el perquè ens va passar, és els relatiu al disseny de les residències. Tenim a tot l’Estat unes 5.500 residències d’avis i u 20% d’elles tenen menys de 25 places, fet que es conseqüència d’estar ubicades en pisos, xalets, etc., amb habitacions  dobles i triples i amb espais comuns molt reduïts. Són espais petits en els que resulta materialment impossible poder sectoritzar. No hi ha dubte que aquestes estructures afavoreixen la transmissió del coronavirus. 

 

El tercer motiu exposat per el Dr. Garcia Navarro el trobem que en moltes de les residències de gent gran avaluades s'ha vist que hi ha una clara relació entre l’expansió del Coronavirus i la ràtio de personal. Com més infermeres, auxiliars i gerocultors menor és l’expansió del coronavirus. Cal destacar que moltes residències estan acumulant persones amb un elevat grau de dependència i morbilitat, que no va acompanyat d’un increment major de l’assistència, i això ha influït clarament en l’expansió de la malaltia i les seves conseqüències finals sobre les persones.

 

El quart grup de motius és el relacionat amb els treballadors. S’ha analitzat la dedicació de personal gerocultor, d’infermeria i mèdic a les residències d’avis i és clarament insuficient atès el nivell de complicació i dependència que pateixen els residents i encara més al bell mig de la pandèmia del Coronavirus. Són pocs i a més mal pagats, com mostra la diferència de retribució/hora d’una infermera d’hospital i d’una residència que arriba gairebé al 175%. Això comporta que els professionals de les residències prefereixin treballar als hospitals, creant dificultats a les residències a l’hora de trobar personal qualificat.

 

Finalment, i com cinquè grup de motius hi ha la coordinació de les polítiques sanitàries i socials de les comunitats autònomes, amb respostes molt heterogènies i tardanes. El Dr. Garcia Navarro va acabar la seva intervenció dient que calen plans de contingència reals per a cada residència. La medicina s’ha de fer a les residències i no portar els residents als hospitals i en aquest sentit la telemedicina pot ser una eina de gran ajut. 

Per la seva banda, la Sra. Cinta Pascual presidenta d’ACRA, ha respost a la pregunta de què caldria fer per evitar que una situació com la viscuda a les residències socials es torni a produir, en una compareixença davant dels mitjans de comunicació. La Sra. Pascual ha demanat a la Generalitat que es continuí mantenint la coordinació que ara, a conseqüència de la Covid-19, hi ha entre els CAP i les residències després que es transferissin les competències en matèria de residències socials, del departament de Treball al de Salut, fet que ha possibilitat que les residències poguessin disposar d’una atenció mèdica i d’infermeria que abans no tenien. Tanmateix tot el personal necessari encara no s’ha incorporat per fer estable en el temps, amb pandèmia o sense, mantenir aquesta atenció. Recordem que abans de la pandèmia, una persona d’edat que residís en el seu domicili, tenia tot el dret a l’atenció sanitària dels professionals del seu CAP de referència. Per contra, si la mateixa persona vivia en una residència social, aquest dret desapareixia. Per aconseguir que aquesta prestació es mantingui permanent en el temps cal que Salut incorpori 163 nous metges i 270 infermeres a l’atenció primària.

 

La Sra. Pascual també ha reclamat que per poder donar resposta als nous models d’atenció que se’ls demana cal doblar el pressupost de la dependència dels 1.500 milions d’€ anuals, als 3.000 milions d’€. Això permetria millorar molt les prestacions i adequar millor les ràtios de personal, que actualment estant en una mitjana de 58 treballadors per cada 100 residents i situar-ho al voltant dels 70 treballadors per cada 100 residents.  

        

Caos a l’atenció residencial, també a Catalunya

CEAPs (Círculo Empresarial de Atención a Personas)  ha fet públic per boca de la seva presidenta Cinta pascual, el següent Comunicat:

La pandèmia del COVID-19 ha posat en una situació crítica al conjunt de l’atenció residencial, i també les persones grans de tot el país. Una realitat que afecta tant a centres públics com privats, grans i petits a tot el territori, amb un impacte molt significatiu en grans nuclis de població. 

Durant més d’un mes les organitzacions i professionals del sector social hem vist com l’avenç de l’epidèmia ha segat vides i ha deixat en una situació crítica molts centres tot i el gran esforç d’organització, gestió i cura. Per això estem reclamant amb fermesa ajuda a l’Administració perquè ens proporcioni els recursos que permetin lluitar contra el coronavirus i poder protegir de la millor manera possible els nostres residents i professionals. 

En els últims dies, amb desesperació, hem pregat que els organismes públics ens facilitessin equips de protecció i tests diagnòstics per a persones usuàries i professionals. 

En definitiva, hem demanat ajuda per impedir que quan aparegués un cas en un centre no es convertís en un vehicle de transmissió un cop dins.  Aquestes reiterades demandes no han estat ateses amb la rapidesa que la gravetat del moment exigia. És per això que molts de nosaltres hem demanat al Govern Central i als regionals que l’autoritat sanitària prengui immediatament el control dels centres residencials, atès que l’emergència que vivim no és una emergència social, sinó una emergència sanitària.

El president Torra hauria de cessar de manera
fulminant a aquest conseller que ha demostrat
sobradament la seva ineptitud    

Per part de les autoritats públiques hem sentit paraules d’ànim i la promesa de prioritzar el suport als centres residencials, però tots els que estem dia a dia amb les persones grans sabem que aquestes paraules no s’han traduït en accions reals, valentes i decidides encaminades a frenar l’extensió del COVID-19 entre els nostres residents i treballadors. 

Per això, i davant la publicació de l’Ordre Ministerial SND/322/2020 de 3 de abril, EXIGIM de les Comunitats Autònomes, encarregades de la seva aplicació, el seu immediat i total compliment, en especial pel que fa a: 

1. Que l’autoritat sanitària prengui el control efectiu de la situació des del unt de vista de Salut amb una supervisió constant i efectiva de les mesures que es recullen. 

2. Que els centres i professionals disposin de manera immediata dels EPIs necessaris per realitzar les tasques d’atenció a les persones, tot garantint la seguretat dels treballadors. 

3. Que tant les persones usuàries com les professionals tinguin un accés immediat als tests diagnòstics per poder executar una planificació efectiva dels recursos dels centres, garantir la seva salut i poder prendre totes aquelles mesures que siguin necessàries per frenar l’avenç del COVID-19. 

4. Que s’implementi un mecanisme de recollida d’informació únic i eficient que permeti evitar les duplicitats existents, que creen confusió, ineficàcia i esgotament de professionals i gestors. 

Les persones grans que viuen en els centres residencials són ciutadans en plenitud dels seus drets, i per la seva situació de fragilitat necessiten i mereixen una especial intervenció per part de les autoritats públiques i del conjunt de la Societat. Des del sector, organitzacions, gestors i professionals expressem el nostre compromís, dedicació i decisió de no rendir-nos i lluitar pels seus drets. Si la qualitat d’una Societat es mesura pels esforços que fa per cuidar els més dèbils, aquest és el moment de demostrar-ho amb decisió i valentia. 

Fins aquí el Manifest fet públic avio mateix per la Sra. Cinta Pascual que també és presidenta d’ACRA, la patronal catalana el sector d’atenció a la gent gran.  

La Sra. Cinta Pascual presidenta d'ACRA

Vist el desastre que s’està vivint a Catalunya, a causa de la gestió tan deficient del departament de Treball en aquesta matèria, i la seva absoluta incapacitat a l’hora d’abordar situacions compromeses, la salut democràtica del país i la salut dels seus avis, exigeix dues respostes immediates:

1.- Que el departament de Salut es faci càrrec amb caràcter immediat de l’atenció sanitària de tots els dispositius d’atenció social del país, i

2.- El cessament immediat del conseller de Treball, el Sr. Chakir El Homrani per la seva manifesta incompetència. 

És hora que els polítics assumeixin seves responsabilitats, tal com passa en altres països europeus. Fora ineptes de l’administració pública.    

Covid-19: No tot poden ser elogis

Les morts d’avis en residències socials és una negligència dels departaments de Treball i Salut imperdonable, així com d'aquells que varen decidir que les competències del que havia estat el departament de Benestar i Família havien de ser assumides per el departament de Treball.

Per altre banda l’estructura de coordinació entre Treball i Salut (PAISS) creada per mitigar les conseqüències d’aquesta absurditat, ha demostrat ser un autèntic fracàs, com ho va ser el pla anterior (PIAISS). Alguns pensen que posant noms, amb molta pompositat, i amb molta demagògia, arreglen els problemes, però la realitat és tota un altre. Aquestes situacions arriben quan els interessos de la política passen per damunt del sentit comú i dels interessos dels ciutadans.   

Que el personal que treballa en els centres sanitaris està fent una tasca extraordinària en la lluita contra la Covid-19, és una evidència. Mai els agrairem prou la seva dedicació, el seu esforç, i la seva entrega intentant salvar vides, posant en risc fins i tot la seva pròpia salut. Tanmateix, en el sistema de Salut de Catalunya, en aquesta crisi sanitària, alguna cosa ha fallat; i no són precisament els seus treballadors.

Quan ens ha vingut a sobre la pandèmia tampoc es pot qüestionar la disposició de les persones que estan al front de la sanitat catalana. Aquest mes de març ha estat intensíssim en quant a iniciatives i decisions per intentar disminuir els devastadors efectes del coronavirus. Màxima dedicació per part dels directius del departament de Salut, amb la consellera Vergés al front.

Malgrat això el nombre d’infectats creix, així com el nombre de morts. I malgrat el confinament d’una gran majoria de ciutadans no es veu en l’horitzó immediat una millora de la situació. És per això que cal preguntar-se, si tot ho hem fet bé, i si hem fet tot el que calia. 

En aquest sentit alguns “opinadors” carreguen les tintes contra les retallades que han afectat la nostra sanitat des de juny del 2010. Sembla com si algú hagi donat la instrucció de cercar un culpable i s’ha decidit que qui n’assumís les culpes fossin les retallades, i tanmateix no està gens clar que realment sigui així. És que fins i tot diria que les retallades tenen relativament poc a veure amb la situació que estem vivint. 

Arribats a finals de març, és hora de mirar enrere i veure que és el que no ha funcionat, deixant de banda les moltes coses que si que han anat bé i han estat ja ressenyades en l’entrada anterior al blog.

Un primer fet que ha quedat ben clar (per si algú encara en tenia dubtes) és que l’atenció social, que afecta a persones fràgils d’edat avançada, no pot dependre de cap manera del departament de Treball. Aquest és un error polític imperdonable que requereix que algú assumeixi responsabilitats. Ja fa masses anys que el departament de Benestar i Família ha desaparegut d’escena i les seves funcions han estat assumides per el departament de Treball. El resultat, una vergonya autèntica: avis morint-se en els residències socials, sense cap atenció sanitària. Això és culpa de les retallades? Si us plau, una mica de seny; això és responsabilitat exclusiva de l’Il·luminat que va decidir que les competències sobre les residències socials les assumiria el departament de Treball.

Encara recordo quan no fa masses mesos Cinta Pascual, presidenta d’ACRA, m’explicava que mentre que un avi si viu a casa i emmalalteix, pot ser atès mitjançant una visita domiciliària des del seu equip d’atenció primària, quan aquest mateix avi entra a una residència social perd aquesta possibilitat atès que l’atenció primària de salut considera que aquest avi, si es posa malalt, l’ha d’atendre el personal sanitari de la residència. Una vergonya autèntica impròpia d’un país europeu del segle XXI. Un escàndol del qual els polítics haurien de retre comptes. Algunes morts pesaran sobre les consciències dels que van decidir aquesta barbaritat. Barbaritat que per altre banda han volgut arreglar mitjançant programes de coordinació (PAISS i PIAISS) entre les conselleries de Salut i de Treball, però veient quin ha estat el resultat d’aquesta coordinació, veient les morts que s’han produït en residències d’avis, ja no cal ni tan sols criticar-ho. Un desastre de prestació pública.

         

A l’hora de demanar responsabilitats, no puc deixar de banda a l’Agència de Salut Pública de Catalunya. Un altre desgavell important. Quan es varen produir el primers cassos a Catalunya, des de l’Agència ens deien que el coronavirus era com una grip. On eren les previsions veient el que estava succeint a la Xina i poc després al Nord d’Itàlia? On eren els kits per poder fer front a la pandèmia que tothom pronosticava que ens venia a sobre? I el material sanitari bàsic de protecció dels nostres professionals com mascaretes, ulleres, bates, guants, etc.? I els respiradors de les UCI ? Veient com a Àsia la majoria de països obligaven als seus ciutadans a utilitzar mascaretes, aquí, com que no en tenien suficients, i ni tan sols els havia passat pel cap comprar-ne, ens anaven dient que no eren necessàries quan s’han mostrat com un element protector no només per qui la porta sinó sobretot per evitar que qui la duu pugui contaminar a altres ciutadans. De què ha servit l’Agència de Salut Pública davant d’un caos com aquest, que ha posat en greu risc la salut pública de la immensa majoria de la població de Catalunya? És el que passa quan en lloc de professionalitat es valora la filiació política a l’hora de fer nomenaments... 

En fi, estaria bé que les futures generacions aprenguin dels errors comesos davant d’aquesta crisi sanitària; sembla que en un món cada vegada més globalitzat vindran més pandèmies com aquesta. Sort n’hem tingut d’uns professionals abnegats que han suplert amb el seu esforç, la seva dedicació i la seva heroïcitat les errades clamoroses dels nostres polítics.    

Un premi que evidencia una pràctica que pot ser molt útil per la millora dels serveis de salut de Catalunya

El personal assistencial es posa, per un dia, en el lloc d’una persona que necessita atenció.

Aquesta experiència hauria de dur-se a terme també en els centres d‘atenció primària i en les hospitals del SISCAT. Potser així alguns entendrien la sensació que senten algunes persones quan descobreixen que l’interès del metge i de les organitzacions està molt més centrat en la malaltia que no pas en les persones que la pateixen.     

La Sra. Cinta Pascual, presidenta d'ACRA 

ACRA, la patronal que agrupa diferents entitats d’assistència a la gent gran ha atorgat per 17ena vegada els premis amb que anualment distingeix les bones pràctiques i iniciatives tendents a millorar l’atenció que es presta a la gent gran. Entre els premis d’aquest any, en sobresurt un que des del meu punt de vista, hauria de tenir una  translació al sistema sanitari públic. Seria molt útil per millorar la qualitat de l’assistència a les persones des del punt de vista de la manca d’empatia existent avui en dia i que moltes veus estan denunciant insistentment.

Es tracta del “Projecte Immersió” dut a terme per el centre Masies de Mollet del grup Fiatc Residències, que simula l’experiència de viure durant un dia com un usuari amb dependència per part de les treballadores del centre, una immersió que ha tingut com a objectiu desenvolupar l’empatia i la sensibilització de les professionals. L’experiència, realitzada per 32 auxiliars de geriatria i l’equip tècnic, s’ha traduït en una millora d’aquells aspectes en què les professionals van detectar que havien de reforçar l’atenció, i també de la percepció dels usuaris envers les cuidadores.

Aquest esforç per posar-se en el lloc de la persona que necessita l’atenció, no només a nivell teòric, sinó en la pràctica real del dia a dia, aniria molt bé que es pogués viure també en els nostres centres d’atenció primària i hospitals. Els professionals d’aquests centres haurien de sentir per ells mateixos com viuen els usuaris del sistema públic les llargues esperes a les sales de consultes, les llistes d’espera, la manca d’una informació àmplia i entenedora per el malalt, o les dificultats administratives i burocràtiques que sovint han de suportar, entre molts altres inconvenients.

Aquesta experiència del que passa realment en el dia a dia dels nostres dispositius assistencials, els professionals de la sanitat pública no l’han viscut perquè ells, quan necessiten l’atenció mèdica es dirigeixen a un company que els atén sense necessitat de fer cues. La informació que reben és exhaustiva a banda de que els seus coneixements els ajuden a entendre allò que els estan explicant. Per tant, els professionals dels nostres ambulatoris i hospitals, en general no saben que s’experimenta exactament quan estàs en el paper d’un malalt que requereix atenció sanitària, però també respecte i allò que ara n’hi diem empatia però que també se n’hi podria dir humanitat. 

Seguir personalment els circuits que segueixen els usuaris dels sistema a l‘hora de ser atesos per la sanitat pública, menjar els àpats que se'ls ofereixen, vestir els pijames  innobles, ser despertat a les 6 del matí per prendre't la temperatura, etc., també l’haurien de viure en primera persona els quadres directius del centres, màxims responsables de la burocràcia del sistema, i que quan necessiten atenció sanitària també busquen el camí més curt que els porta a la consulta del metge.

I el mateix es pot dir dels directius del departament de Salut. A aquests els aniria molt bé constatar els inconvenients que es deriven de les decisions que prenen, sempre pensant en el que més convé a l’administració i mai en els usuaris. Fer d’usuaris d’a peu tampoc els aniria malament. 

Convindria doncs que aquesta experiència que ACRA ha premiat, duta a terme per els professionals del centre Masies de Mollet, s’extrapoli a la sanitat pública i els centres del SISCAT segueixin l’exemple i organitzin simulacions que permetin entendre als professionals del sistema i als seus directius què sent un malalt quan ha d’entrar en un sistema, que està concebut i organitzat per resoldre la malaltia, però que presta molt poca atenció al malalt que la pateix.

La necessària integració social i sanitària

El Consell de Treball Econòmic i Social de Catalunya presenta l’informe “Integració Social i Sanitària”

ACRA va més enllà i proposa, en el seu informe, la creació d’una conselleria específica d’atenció a la gent gran. Aquest departament hauria d’estar dotat segons aquesta organització amb un pressupost equivalent al 2% del PIB 

Que el col·lectiu de persones en situació de vulnerabilitat està creixent de forma continuada és una evidència. Què la situació actual de l’atenció a aquestes persones està compartida entre dos departaments de l’administració com són Salut i Treball (Serveis Socials) també és una realitat, i que aquesta separació que fragmenta l’atenció d’aquesta persones comporta riscos assistencials és una certesa malauradament constatable. Fa uns mesos, en aquest blog ja em vaig fer ressò de la difícil situació que estan vivint persones vulnerables que tenen moltes dificultats per rebre determinats serveis. 

Atenent al fet que aquest problema va agafant cada dia més i més envergadura degut a l’allargament de l’esperança de vida que comporta un progressiu envelliment de la població és interessant saber que opina al respecte una organització com el Consell de Treball Econòmic i Social de Catalunya. En el seu informe, aquesta organització es centra en sis enfocaments diferents. 

 

El primer és el relatiu a la necessitat i oportunitat d’integrar l’atenció social i sanitària, i en aquest àmbit aporta 5 propostes, i entre elles: 

“Establir un Acord Estratègic i un Pla d’acció per la desenvolupament de l’atenció integrada social i sanitària a Catalunya entre els diferents nivells de l’Administració pública i amb la participació de les organitzacions empresarials i sindicals, les entitats del tercer sector, els col·legis professionals, etc. L’Acord hauria de definir el model d’atenció integrada social i sanitària centrada en la persona, així com les línies a desenvolupar pel Pla d’Acció, que hauria de ser ambiciós i realista, tenir un horitzó temporal raonable i comptar amb instruments sòlids” 

El segon fa referència al model català d’atenció, àmbit en el que aporta 16 propostes, i entre elles:

“Impulsar un model que consideri l’atenció primària i comunitària com una garantia per atendre necessitats socials i sanitàries de manera adequada i eficient”

El tercer correspon a la governança, àmbit en el que es fan 9 propostes, i entre elles:

“Definir en l’organigrama del Govern un comissionat de serveis d’atenció a les persones que depengui del Departament de la Presidència, amb l’objectiu de coordinar la integració de l’atenció social i sanitària”

El quart té a veure amb al transformació dels serveis socials, i en aquest àmbit es fan 10 propostes, i entre elles:

“Establir una finestreta única social i dotar de coherència als processos per evitar que les persones usuàries hagin de fer gestions múltiples davant de les diferents administracions i entitats” 

El cinquè enfocament correspon a la gestió, i en aquest àmbit es fan 10 propostes i entre elles:

“Establir la figura del professional de referència, que coneix la persona i el seu entorn, essent el o la responsable de dirigir el pla detenció, conjuntament amb la persona i, si escau, la seva família”  

I l’últim dels apartats que contempla l’informe és el relatiu al finançament, àmbit en el que es fan 7 propostes, i entre elles:

“Incrementar els recursos econòmics per desplegar l’atenció integrada social i sanitària. Aquest increment de recursos suposarà, a mitjà i llarg termini, una millora de la sostenibilitat financera del sistema respecte de l’opció de no dur a terme el procés d’integració”

Es tracta en general d’un molt bon treball, però que des del meu punt de vista en alguna proposta respon massa als desitjos de la pròpia administració, i no a les necessitats del sector. En concret, en el tercer apartat de la governança, l’informe proposa crear la figura d’un comissionat que depengui del departament de Presidència. Aquesta figura en certa mesura ja existeix ara, i el resultat no ha estat gens positiu, tal com demostra la realitat de dia a dia. 

La Sra. Cinta Pascual, presidenta d'ACRA

Què diu ACRA davant d’aquestes propostes? ACRA ho té molt clar, atès que han patit en primera persona les deficiències del sistema organitzatiu actual. En un informe presentat el dia abans a Foment del Treball, ACRA demana per resoldre el caos actual, la creació d’un departament d’Atenció a la Gent Gran que doni a aquest àmbit la importància que es mereix a nivell competencial, amb un ministeri estatal del mateix tipus. Això permetria convertir l’atenció a la dependència en el quart pilar de l’estat del benestar, juntament amb l’educació, la sanitat i les pensions. 

Sigui com sigui, calen solucions  urgents, i calen ja. No es pot continuar mirant a un altre banda, mentre no es poden satisfer adequadament les necessitats de la gent més vulnerable del nostre país. No és ètic. 

L’Associació Catalana de Recursos Assistencials ACRA reclama una major implicació del departament de Salut en la problemàtica social i sociosanitària (i III)

Cinta Pascual 

"Des d'ACRA ens oferim per desenvolupar solucions conjuntament amb el departament de Salut en benefici d'una millor atenció a les persones grans".  

“Avui de fet, no sabem bé en quin departament de l’administració estem ubicats, i aquest és el problema i la causa de totes aquestes disfuncions i manca de coordinació i integració dels serveis que t’he anant explicant”.

"El ministre Montoro no es podia creure que fins fa poc, a les residències privades es pagava un IVA del 10% mentre que a les publiques l'IVA era del 4%. Finalment, això es va poder arreglar l'any passat, però és una clara mostra del desconeixement que els polítics tenen dels nostres problemes".        

(...Continua de l’entrada anterior)

  

Com veus el futur immediat del sector?

Sra. Cinta Pascual.- Parlar el mateix idioma ens costarà anys; hem de treballar conjuntament perquè una persona, estigui en una residència o estigui a casa, tingui el mateix pla assistencial i els mateixos serveis. No volem tenir que derivar a les persones; volem que els servies sanitaris públics vinguin a les residències tal com fan amb les persones que estan als seus domicilis. Salut el que no entén és que el tractament de la cronicitat, tot i que nosaltres tenim infermeres, hauria de ser responsabilitat dels serveis de salut, tal com es fa a Europa. Salut hauria d’aportar aquests serveis, i sinó pagar adequadament  perquè nosaltres els puguem donar. Avui ens toca assumir a nosaltres uns costos hotelers, assistencials i sanitaris, amb unes tarifes congelades des de fa 10 anys.

Heu fet càlculs de quines tarifes us permetrien treballar tal com es fa a la majoria de països europeus? 

Sra. Cinta Pascual.- La llei de la dependència va ser molt ben rebuda, però al fer-la sense una memòria econòmica, ja es va veure que això seria un fracàs. Hi ha molts estudis que ens aporten dades sobre la salut dels ciutadans, de l’envelliment, de l’esperança de vida, etc. Però quants treballs hi ha per estudiar com ens han de pagar? Cap ni un.

Jo personalment, preferiria poder estar-me a casa meva abans que ingressar en una residència. Creus que el futur pot anar per aquí?

Sra. Cinta Pascual.- L’altre dia en una conferència ens explicaven que els nens nascuts fa pocs anys viuran 100 anys, i això és molt positiu, però els homes, els últims 4 anys els viuran amb una  dependència severa, i com que les dones viuran 4 anys més que el homes, dels últims 8 anys de les dones se’n passaran 4 atenent als seus marits, però els altres quatre, qui les atendrà a elles?. Tot això és impactant i calen solucions.

La gent, si li preguntes on vol estar, vol estar a casa. Avui les polítiques per estar a casa, no poden estar en el sac dels serveis socials; l’envelliment hauria de ser tractat d’un altre manera, és una coresponsabilitat de tothom; també de Salut. Una de les causes que ajuden a un envelliment de més qualitat són les relacions socials, i això a les residències ho tenen; a casa és més difícil perquè per tenir aquestes relacions han de sortir de casa i en canvi a les residències això ho tenen allà mateix i això els dona més qualitat de vida. Segur que amb les noves tecnologies hi haurien solucions per facilitar aquests situacions també en els domicilis.

Si depengués de vosaltres, on situaríeu aquestes responsabilitats? A Salut? A Treball?

Sra. Cinta Pascual.- Personalment fa anys que tinc dubtes sobre això. Una conselleria de treball al meu parer no té cap sentit, però un departament d’atenció a la dependència amb autonomia pròpia crec que seria la situació ideal. No cal crear una conselleria de soledat com han fet a Gran Bretanya; no és la solució. Si no podem tenir un departament propi, per assegurar el contínuum assistencial jo preferiria dependre del departament de Salut i poder solucionar, entre altres coses, els problemes que t’he explicat abans. Avui de fet, no sabem bé on estem, i aquest és el problema i la causa de totes aquestes disfuncions i manca de coordinació i integració des serveis que t’he anant explicant. 

Hem de millorar molt. Et posaré un altre exemple: una persona que ha entrat a urgències amb un ictus, en surt alt-depenent; necessita de 6 a 8 mesos segons la zona per que la valorin; després ha de tramitar el PIA perquè li concedeixin un servei i això pot tardar 1 o 2 anys, sinó més. A vegades, quan tres anys més tard finalment li concedeixen el servei, la persona ja ha mort. Això no pot ser. Imagina’t com ho viu la família durant tot aquest temps. I si no tenen recursos? Aquesta situació no és acceptable. La nostra estructura no té una resposta com la tenen la esta de malalts que van a urgències. 

Cal que el departament de Salut se n’adoni d’aquesta greu discriminació.

  

El departament de Salut coneix les vostres reivindicacions?

Sra. Cinta Pascual.- Hem fet arribar a tots el càrrecs de l’administració les línies d’actuació que entenem  prioritàries, amb l’objectiu de fer possible una estratègia global que complementi les capacitats dels dispositius del sector salut i el sector de la dependència. Aquestes línies d’actuació serien: Desenvolupar un model d’atenció integral a les residències de gent gran; Desenvolupar eines operatives com per exemple la història clínica i social compartida; Connectar al xarxa d‘assistència primària amb les residències per a gent gran; Racionalitzar l’estructura de serveis del sector salut per la gent gran ingressada a residències; Integrar de manera eficient a les residències i als seus professionals com un recurs més d’una política de salut col·lectiva. 

Aquestes 5 línies d’actuació ens permetrien abordar els reptes prioritaris que tenim al davant, com per exemple les dificultats dels nostre sector a l’hora de identificar i reclutar professionals amb una qualificació adequada, millorar l’ecosistema de treball dels professionals, poder gestionar millor el problema de les llistes d’espera o avançar en un sistema de tarifes més adequat a les prestacions dels sector, entre altres.    

Hem avançat molt poc; el PIAISS està pràcticament parat; tenim la sensació que avancem molt lentament, han passat conselleres i consellers i tot continua igual, no ha canviat res. Et posaré un altre exemple que ara ja està solucionat però que demostra com el sistema ignora els nostres problemes: moltes persones estan esperant que se’ls assigni una plaça pública; ja han fet tots els tràmits però el sistema, com que no disposa de totes les places que caldrien, no els pot donar una plaça. Aquesta persona, mentre està en llista d’espera, si decideix a anar a una plaça privada pagant de la seva butxaca, ha de abonar un 10% d’IVA, mentre que si se li hagués facilitat la plaça pública a la que té dret, només pagaria un 4%, i això al llarg de l‘any són diners. Aquesta persona, de fet, anant a un recurs privat mentre no se li dona una plaça pública ens està fent un favor. Jo no entenia com una cosa així podia passar. Doncs bé, com que ara també soc presidenta d’una entitat patronal d’àmbit estatal, aprofitant que el llavors ministre d’Hisenda Cristóbal Montoro va venir a Foment del Treball, en el torn de preguntes, li vaig explicar el problema i em va contestar “esto no puede ser, no me lo creo”. Davant de la meva insistència em va dirigir al director general de tributs i al final vàrem aconseguir incloure en el pressupost de l’any passat que tothom pagués el 4% d’IVA. Una lluita d’anys per fer entendre una situació que era més clara que l'aigua. Això és una mostra de fins a on els polítics desconeixen els problemes del nostre sector; no ens fan cas, per ells no som un problema; som invisibles; no existim. Per tant, no avancem el que caldria... 
Tanmateix des d'ACRA ens oferim al departament de Salut per desenvolupar conjuntament solucions a tots els problemes per millorar així l'atenció que reben les persones grans en el nostre país. A veure si entre tots podem avançar positivament en la cerca de propostes que millorin d'una manera significativa els problemes que avui encara tenim.  

Fins aquí les paraules de la Sra. Cinta Pascual, presidenta d’ACRA. Cal agrair-li la seva claredat, explicant sense embuts els problemes d’un sector a qui ni el departament de Salut, ni el departament de Treball, ni el programa PIAISS que en teoria hauria de coordinar les accions de tots dos, li aporten les solucions que necessita. La dependència, i el sector sociosanitari, necessita solucions. La política hauria de resoldre aquests problemes i sembla que dels nostres avis només se'n recordin a l'hora de demanar el seu vot. Les necessitats dels nostres avis són una realitat; els nostres polítics, fins ara, han estat incapaços d’aportar solucions efectives. que pe altre banda a Europa ja fa temps que s'apliquen. Tampoc es tracta de descobrir el Mediterrani, sinó d'aplicar allò que en altres contrades s'ha demostrat eficient.  

L’Associació Catalana de Recursos Assistencials ACRA reclama una major implicació del departament de Salut en la problemàtica social i sociosanitària (II)

Cinta Pascual:

“Com que Salut no ens considera dins de la xarxa assistencial, no podem disposar d’eines que ens anirien molt bé per fer millor la nostra feina, com per exemple l’eCAP” 

“Mentre en els concursos per gestionar les residències es continuï demanant presència d’infermeria les 24 hores, vol dir que no tenen gens clar que vol dir la integració entre Salut i Benestar”

“Com potser que una persona, si viu a casa seva pugui rebre atenció domiciliaria del seu metge de capçalera i de la seva infermera, i en canvi, si se’n va a viure a una residència aquesta mateixa persona perdi aquests drets?...L’assistència primària pensa equivocadament que les persones que viuen en residències no són el seu problema... i això és inadmisible” 

(...Continua de l’entrada anterior) 

Em pots posar exemples de situacions que caldria corregir?

Sra. Cinta Pascual.- Si la integració real entre salut i benestar la tinguessin clara, els concursos de gestió d’equipaments no sortirien demanant infermeria les 24 hores, i en canvi en els últims concursos ho continuen demanant, infermeria en torn de nit que no podem pagar. Aquest servei ens l’hauria de donar el centre d’atenció primària corresponent a la zona. És el CAP qui s’hauria de fer càrrec de prestar aquest servei a les residències. Amb el cost d’una infermera de nit, nosaltres podríem tenir dos cuidadors que donarien un servei molt bo a aquells que ho necessitessin.  

Avui en dia, a les nits, en molts cassos tens sistemes tecnològics per evitar despertar a les persones, hi ha bolquers molt bons que no has de canviar a la persona durant la nit respectant el son, també hi ha cremes molt bones. Nosaltres hem implementat projectes del son. Quan es va posar en marxa el PIAISS, lo primer que vàrem dir és que calia treballar el tema dels costos sanitaris, però fins ara no ens han fet cas.

L’assistència primària atén les vostres demandes d’assistència dels malalts ingressats en residències?    

Sra. Cinta Pascual.- Quan truques a la primària per avisar que vinguin a veure a algun malalt et diuen, però com, no hi ha un metge i una infermera en aquesta residència que hauria de fer aquesta feina? Com ens poden dir això si aquesta persona és del seu “cupo”! L’assistència primària pensa que els malats de les residències no són el seu problema. Aquesta desconnexió, és molt perjudicial i ens preocupa molt. Com no hi hagi una política molt clara no canviarem res..

I el PIAISS? No es va crear precisament per resoldre aquest tipus de disfuncions entre Treball i Salut? 

Sra. Cinta Pascual.- Quan parles amb la gent del PIAISS, sembla que estan per unes altres prioritats. Sembla que el principal problema que tenen ara es el d’uns convenis que caduquen aviat i algunes residències es podrien quedar sense metge. Convenis que per cert, l’administració cobra per que un metge dels sistema públic doni servei a aquestes residències. Naturalment ens hem hagut d’espavilar i hem hagut de buscar solucions potser políticament incorrectes per resoldre els dèficits organitzatius de l’administració pública. 

No sé com poder millorar aquesta integració entre els dos departaments; no sé que més hem de fer per aconseguir-ho, és que no s’entén que encara avui funcionem d’aquesta manera. Tenim 46.000 persones en residències que pateixen les conseqüències d’aquesta manca de coordinació entre departaments. No pot ser! 

Quins altres problemes teniu?

Sra. Cinta Pascual.- Aquest que t’he explicat és el problema més greu que tenim ara; aquesta manca de coordinació dels serveis, no estar integrades les residències al CatSalut. El departament de Salut ho hauria de resoldre amb immediatesa. Falta una ordre clara que determinés que metge i infermera del CAP es fessin càrrec també dels malalts del seu “cupo” encara que visquin en una residència.

Si fins ara tenies a un conjunt de persones distribuïdes per pisos i ara les tens concentrades en una residència, això és positiu, això et permetria fer economies d’escala; doncs no, el departament de Salut no ho veu així; entén que aquestes persones no són de la seva responsabilitat, i que ho hem d’entomar les residències. Per tant tot això ho hem d’assumir nosaltres, amb uns costos hotelers, assistencials, i sanitaris, i amb unes tarifes que no paguen els costos. Congelades des de fa anys.

Tenim un altre problema relacionat amb la farmàcia, els blisters i el transport de medicaments; no tenim accés a la història clínica compartida; no tenim eCAP, hem d’anar a comprar els medicaments a la farmàcia... Són coses molt bàsiques que es podrien solucionar si hi hagués una autèntica voluntat d’entomar-ho i resoldre-ho. Per exemple, si tinguéssim oxigen, segons un estudi que hem fet amb el Dr. Toni Andreu, es podrien evitar un 40% de les urgències hospitalàries procedents de residències. Es col·lapsen els servies d’urgències per no voler resoldre un problema ben senzill. Quan costa traslladar una persona a urgències amb una ambulància? Ningú es planteja seriosament trobar solucions a aquests problemes. Aquests estudis també demostren que quan una persona ingressa a una residència, la medicació baixa un 6%, gràcies al control de les infermeres. Ens haurien de facilitar una mena de plataforma informàtica per poder organitzar millor tot el tema de la medicació. Amb una bona integració, posant-hi sentit comú, la majoria de problemes que tenim es podrien resoldre, i els costos globals baixarien molt.

Quan parlem del vostre sector de què estem parlant en xifres? 

Sra. Cinta Pascual.- Ara el sector té aproximadament 57.000 places de residència i 15.000 de centre de dia i ACRA aglutina el 72% dels dispositius. Dona la impressió que no ens consideren com el seu problema, però si tot continua igual ho acabarem sent. Cal seny i sentit comú, i calen decisions per resoldre d’una vegada tota aquesta problemàtica, però dona la sensació que l’administració té un altre ritme. Nosaltres hem fet moltes coses per millorar la qualitat de la feina que fem, i no ens ho reconeixen. 

(Continuarà...)

L’Associació Catalana de Recursos Assistencials ACRA reclama una major implicació del departament de Salut en la problemàtica social i sociosanitària (I)

Les necessitats de les persones grans, continuen depenent de dos departaments de la Generalitat amb les disfuncions i ineficiències que això comporta. La doble dependència dels departaments de Treball i de Salut, ha impedit fins ara el desenvolupament d’una estratègia global que asseguri el contínuum en l’assistència a les persones.   

No té cap sentit que quan una persona està en el seu domicili, la sanitat pública cobreixi les seves necessitats, i en canvi, quan la mateixa persona viu en una residència d’avis, l’atenció primària sembla que se’n renta les mans. Una incongruència que cal resoldre.

Donar resposta d’una manera efectiva a les necessitats de la gent gran, continua sent una  assignatura pendent en l’àmbit de les prestacions socials i sanitàries a Catalunya. A l’any 2014, el govern català va decidir la creació d’un programa entre departaments d’atenció i interacció social i sanitària, anomenat PIAISS, depenent del departament de Presidència, que pretenia aixoplugar sota el seu paraigües la coordinació de funcions pròpies dels departaments de Salut i del de Benestar i Família per garantir que malgrat la doble dependència, es fessin efectives les prestacions adreçades a les persones en situació de complexitat i vulnerabilitat que requereixen atenció sanitària i social. Han passat 4 anys des de llavors, i no sembla que la situació hagi millorat massa.

Per conèixer en quin estat es troba aquest sector social i sociosanitari, ningú millor que la Sra. Cinta Pascual presidenta d’ACRA, per explicar els problemes en els que continuen ensopegant cada dia, i que requereixen de respostes que a dia d’avui no troben ni en el departament de Treball, ni en el departament de Salut.

Què les competències sobre la dependència i l’atenció social i sociosanitària estiguin  separades entre els departaments de Salut i Treball crea molts problemes a l’hora d’oferir els millors serveis possibles?  

Sra. Cinta Pascual.- El nostre sector sembla invisible malgrat que cada vegada hi ha més persones grans; totes les estadístiques sanitàries mostren unes xifres molt correctes amb una esperança de vida alta, gràcies al sistema de salut que tenim, i això és una molt bona notícia, però no avancem en els processos dels últims moments de la vida; el final de vida no el tenim ben resolt en el nostre país. Al final de la vida lo important és la part assistencial, cuidar a les persones i no hi ha manera que els dos departaments que tenen responsabilitats en aquest àmbit parlin el mateix idioma. Això em preocupa molt.

Quan ens han preguntat si el fet que les competències estiguin  separades entre dos departaments és un problema per el sector, i jo sempre he dit que lo important és garantir el contínuum assistencial de la gent, lo important és la persona. Nosaltres des d’ACRA donem servei a unes 168.000 persones, 69.000 de les quals en residències, i altres 1500 persones en centres de dia i moltíssima gent atesa a casa, i un 95% d’elles, segons estudis que hem fet, són persones amb malalties cròniques avançades. Són persones que necessiten atencions sanitàries.

Malgrat que cada vegada vivim més, i per tant el col·lectiu de gent gran és més nombrós, noteu que l’administració és sensible als problemes del sector?

Sra. Cinta Pascual.- El sector de la dependència i de l’atenció social i sociosanitària som com a molt invisibles per a l’administració, costa molt que ens facin cas. No ha estat fins ara que el PIAISS finalment s’ha marcat com a objectiu que tinguem l’eCAP, la història clínica informatitzada de la primària. No pot ser que no ens considerin xarxa, i com que no ens hi consideren, no podem disposar de les eines que la xarxa assistencial disposa. No pot ser que una persona gran quan ha d’anar a una residència perdi el seu metge de capçalera i perdi també a la seva infermera de referència; no pot ser...! Quan una persona se’n va a una residència, per l’administració és com si “ja no fossis el meu problema”. Si no posem remei a aquesta situació la integració entre el sistema social i el sanitari no existirà mai...

A través del nostre Pla Estratègic estem intentant fer arribar els nostres problemes, i aquestes situacions a la ciutadania, però segurament l’haurem de pujar el to. La societat ha de saber que aquestes disfuncions i limitacions que estem patint no ens deixen fer bé la nostra feina. 

Els serveis que presteu a les persones grans, són tot el bons que haurien de ser? Es pot millorar la qualitat de l’atenció dels avis a les residències? 

Sra. Cinta Pascual.-Estem lluitant per millorar els nostres serveis, preguntem a la gent, que voleu, que necessiteu, i ens organitzem en funció de les respostes per tal de millorar els serveis. Tanmateix tenim moltes dificultats; hi ha problemes estructurals. Una plaça pública de la Generalitat costa 4000 €; ens en paguem de mitjana en un concert 1.700. Això no pot ser. Cal trobar un terme mig; estem en una situació que si nosaltres volem cuidar bé a la gent hem de parlar de tot això, però quan toques aquest tema amb l’administració no en volen parlar. No pot ser que si a l’administració una plaça els costa 4.000€ a les empreses només ens en paguin 1700. Si ens paguessin millor podríem tenir millors equipaments, millors serveis d’alimentació, gimnasos amb equipaments terapèutics, tindríem millors eines per atendre millor a la gent. Portem 10 anys amb les tarifes congelades; portem 10 anys reclamant i no ens fan cas. A l’any 2008 vàrem demanar que es configurés un mòdul sanitari, un mòdul hoteler i un mòdul assistencial, i que el mòdul hoteler inclogués un mínim per a tothom,  però demanàvem flexibilitat per si algú es volia pagar per exemple una habitació individual per la seva mare ho pogués fer, o triar el menú... perquè no? Que puguin triar el que mengen. Tampoc hem d’anar en aquesta última etapa de la vida a que mengin verdura... Són dels pocs petits plaers que els queden... El mòdul assistencial és el que fa referència a la part dels cuidadors, i el sanitari es refereix a metges, psicòlegs, fisioterapeutes...

Des del departament de Salut, i en particular des de la primària, rebeu el suport sanitari que necessiteu? 

Sra. Cinta Pascual.-Pel que fa al mòdul sanitari, avui a Europa hi ha llocs que les residencies no tenen personal sanitari propi; no tenen metges ni infermeres. A Alemanya, visitant una residència, ens varen ensenyar una habitació en la que hi havia una persona que estava rebent cures pal·liatives, i jo els hi vaig preguntar, sense metges i sense infermeres com us ho feu? I em van dir que una persona del CAP hi havia anat sempre que feia falta per donar el servei. Hi ha una integració total dels serveis; els metges, les infermeres, el psicòleg, els fisioterapeutes del CAP i van cada dia... No diferencien a la persona que segueix sent la mateixa tant si està a casa o està en una residència, els serveis estan perfectament coordinats. La part assistencial és tremendament potent, i això és el que necessitem aquí, cuidadors ben preparats, professionals i no paternalistes. Aquest mateix model que t’explico, nosaltres el tenim escrit des de fa com a mínim 10 anys, i no hi ha manera, no ens escolten. Som invisibles pe a l'administració

(Continuarà...)