dijous, 15 d’octubre de 2015

L’elecció d’un director mèdic, no es sempre una tasca senzilla


En ocasions les ternes poden esdevenir candidatures amb certa trampa


Quin ha de ser el paper d’un director mèdic? És el representant dels metges davant de la direcció del centre? És representant de la direcció del centre davant del col·lectiu de metges de l’hospital? És les dues coses a la vegada?   


Sempre s’ha parlat de la participació dels metges en la gestió dels centres sanitaris, i una de les pràctiques que més consens ha generat  d’aquesta participació ha estat el procés per l’elecció de la direcció mèdica d’un hospital. Ja fa temps que es va acceptar que la direcció mèdica fos escollida per la gerència del centre mitjançant una terna de candidats elaborada per les Juntes Facultatives dels hospitals. Fins aquí tot normal, i gràcies a aquesta entesa, els hospitals públics catalans han vist com molts dels seus directors mèdics han accedit a la direcció a través d’aquest mecanisme. Això bàsicament en els centres de titularitat pública, per que en altres centres de la xarxa pública el mecanisme d’elecció ha continuat sent el més tradicional a partir d’una selecció de candidats interns o externs feta per la gerència d’aquestes institucions i d’acord als seus mèrits a la seva formació específica i a la seva experiència.

Val a dir que en general l’elecció de les direccions mèdiques en base a ternes proposades per les Juntes facultatives no ha produït resultats dolents, tot i que en ocasions si que ha generat conflictes. Tanmateix aquest sistema d’elecció dels directors  mèdics té (com quasi tot a la vida) una sèrie d’inconvenients i un conjunt d’avantatges.

Entres les avantatges cal esmentar que el director mèdic que resulta d’una terna té el suport d’una bona part dels metges de la institució, i això és bo. També s’ha de dir que el coneixement que la persona escollida té de “qui és qui” en aquell centre és molt elevat. També coneix les principals mancances de l’Hospital, i sap quins són els serveis que fluixegen i aquells que treballen de valent. En definitiva coneix a fons el centre i la seva gent. Es poden esperar per tant aportacions importants de la persona escollida.

Però hi han també inconvenients, no se si menors o majors. Entre ells el fet de contribuir a una endogàmia excessiva. En ocasions es bo canviar la cultura de funcionament de determinades organitzacions i això resulta molt complicat de fer si la visió que tens és fruit només de l’experiència viscuda en aquell centre en el que acabes d’accedir a la direcció mèdica. La capacitat d’aportar nous plantejaments queda mols disminuïda i les possibilitats d’innovar i millorar l’eficiència dels processos són escasses.

Per tant seria bo que els responsables de decidir com s’han de triar els directors mèdics tinguessin en compte les necessitats del centre en cada moment, de manera que les ternes poguessin incloure també persones externes, preparades i capaces de fer aportacions positives. Hi ha tanmateix encara altres efectes negatius, més relacionats amb la perversitat d’alguns personatges, que en el propi sistema d’elecció. En posaré alguns exemples:

Què passa si la terna que es presenta a la gerència per assumir la direcció mèdica és una terna elaborada amb una certa trampa? Imaginem per un moment que dels tres membres de la terna només un tingui cara i ulls per assumir la direcció, i que aquesta terna hagi estat “cuinada curosament” per alguns pesos pesants de l’hospital, promocionant a una persona que té la missió de beneficiar al seus “mentors” en detriment d’altres serveis?

Per altre banda la persona que hagi d’assumir la direcció mèdica, haurà d’integrar-se a un equip en el que hi haurà molt probablement un gerent, un director assistencial, un director d’infermeria, etc. Què passa si la persona presentada en la terna està enfrontada a algú de l’equip de direcció?. Això és bo pel futur de l’hospital? Aquesta persona entendrà que forma part d’un equip, i per tant les seves funcions i els seus objectius són els que l’equip li fixi, i no els objectius dels seus “mentors”?.

I aquí apareix un altre dilema: quin paper juga un director mèdic? Representa als metges davant la direcció del centre? Representa a la direcció davant dels metges? Hauria de jugar els dos rols a la vegada?. La resposta a aquests interrogants cal relacionar-la amb al cultura de les organitzacions. Aquelles que estiguin més professionalitzades i per tant que funcionin més com una empresa consideren al director mèdic com un membre més de l’equip directiu. És l’interlocutor dels metges, però està del tot identificat amb els valors de l’empresa i els seus objectius. Per contra en aquelles institucions menys professionals en el sentit de no funcionar ben bé com una empresa, en les que la sostenibilitat no forma part de l’escala de valors dels seus professionals el paper del director mèdic pot ser molt més ambigu a l’hora de sentir-se o no, identificat amb els objectius d’un equip directiu, o d’una organització, decantant-se més cap a un paper més corporatiu, prioritzant els interessos del col·lectiu al que creu que representa.


Per tant, el sistema d’elecció d’un director mèdic dependrà molt de la cultura de l’organització, i per tant del paper que uns i altres entenguin que el director mèdic ha de jugar. En el cas de les organitzacions que opten per una terna elaborada per la Junta facultativa, no estaria de més que el gerent tingui la potestat de completar la terna amb algun candidat extern o intern si ho considera oportú, i que finalment la decisió es prengui amb el màxim consens possible.  Es miri com es miri, aquest és sens dubte un tema delicat. 


Cap comentari:

Publica un comentari