dimarts, 3 de desembre de 2013

La funció gerencial en els hospitals

Del gerent "alcalde" al gerent administrador, passant pel gerent eficient


La gestió és un element clau que hauria de garantir l'assoliment dels objectius qualitatius i quantatius a un cost predeterminat.



A mesura que la societat va evolucionant, van canviant també les formes en que s’organitzen les empreses per poder adaptar-se millor a la realitat canviant que les envolta. I els hospitals (i centres sanitaris en general), no són una excepció a aquests plantejaments.

El Dr. Xavier Corbella, un gran gerent que decepcionat,
 avui està fent de metge
Si analitzem l’evolució de les gerències en centres assistencials des dels començaments dels anys 80, veiem que en una primera fase existia una figura única, “el Director” que era l’amo i senyor de les institucions. Aquest Director procedia, en la majoria de cassos del “cuerpo de inspectores de la Seguridad Social” després d’haver passat pe la “Escuela Nacional de Sanidad”, on en aquelles èpoques se’ls donava un Diploma que els servia per aconseguir el nomenament del “ministerio” per fer de Director d’un centre sanitari. Es tractava d’un estil de direcció absolutament autoritari, conseqüència dels molts anys de franquisme que aquest país va haver de viure.

Als  començaments dels anys 80, a Catalunya va aparèixer una persona, Elvira Guilera que ja no és entre nosaltres, que al rebre les transferències de sanitat va percebre que amb aquella estructura directiva dels hospitals catalans no s’anava massa lluny. Elvira Guilera (dona d'una forta personalitat) va tenir l’habilitat de convèncer al llavors conseller de Sanitat, el professor Josep Laporte, en el sentit que tal com ja havia succeït en alguns hospitals catalans (Sant Pau, Fundació Puigvert, Mútua de Terrassa, Hospital de Granollers i d’altres) calia dotar els centres d’una estructura gerencial, i per això va proposar, i el govern català li va acceptar, incorporar al sistema sanitari català un equip de gerents professionals, provinents de sectors diferents del sector salut, amb l’objectiu d’injectar saba nova als centres, dotar-los d’una gestió professional, i sobre tot aportar al sistema criteris d’eficiència. La incorporació d’aquests professionals no es va fer “a dit” com alguns han insinuat, sinó que el procés va ser encarregat a una empresa molt prestigiosa en aquelles èpoques de selecció de personal: l’empresa ICSA.

Joan Grau, enginyer industrial ha estat un dels
 millors gerents de l'Hospital Clínic
Aquella acció va tenir efectes positius i negatius. Entre els positius cal esmentar que el model va ser seguit amb immediatesa per altres centres del sector; que els hospitals van començar a comptar l’activitat que feien (fet totalment desconegut fins a les hores); que els hospitals van començar a saber regularment quan gastaven cada mes (fet que també es desconeixia); que es va començar a parlar de “plans estratègics”; que es va començar a escoltar als professionals i sobre tot al meu entendre, el major encert d’aquella època va ser la implantació en els centres sanitaris dels comitès de direcció com a nucli col·lectiu màxim de presa de decisions. Aquests comitès convertien la presa de decisions en un procés participatiu entre els diferents membres del comitè, fet que contribuïa a trencar aquella imatge d’autoritarisme de l’etapa anterior.


Aquesta experiència també va tenir connotacions negatives: els col·lectius mèdics ho van viure com una mena de pèrdua d’influència en la presa de decisions (que mai abans l’havien tingut), i van començar les acusacions (que encara són utilitzades avui en dia) “d’economicisme”, de manca de criteri assistencial atès que els hospitals no són una “fàbrica de cargols”, i de nul·la participació dels professionals mèdics en el procés de presa de decisions de l’Hospital, tot i que els directors mèdics sempre han estat en els comitès de direcció. De tots aquests inconvenients, probablement aquest últim és el que té més consistència. Però la té en aquelles èpoques, la té avui, i em temo que la tindrà força temps per que fins ara no hem estat capaços entre tots, de saber canalitzar adequadament les inquietuds i la participació dels professionals mèdics i d’infermeria en la gestió dels centres sanitaris.

En aquesta segona fase, en la que curiosament hi havia una proporció molt elevada d’enginyers industrials, segurament deguda a la seva formació molt més transversal que qualsevol altre professió, més a l’estil del “polytechnicien” francés,  s’ha anat produint un procés natural de substitució. D’aquells professionals de la gestió avui ja no en queda cap en actiu i han estat substituïts en la seva immensa majoria per metges, alguns dels quals han adquirit la formació necessària per assumir aquestes responsabilitats però que malauradament no es pot dir de tots aquells que avui en dia estan exercint aquestes funcions.

Francesc Moreu, enginyer industrial, i ex
 gerent entre d'altres de l'Hospital de Sant
 Pau i de l'Hospital de Bellvitge
Tot plegat em porta a entreveure en un futur immediat una tercera etapa, en la que el gerent acabarà sent molt més un “aconseguidor” que no pas un element que participi d’una manera important en el procés de presa de decisions. El gerent esdevindrà molt probablement un agent de suport que tindrà per funció materialitzar les propostes d’un equip mèdic que intentarà canalitzar les inquietuds de participació dels professionals mèdics dels centres sanitaris. La veritat és que se’m fa una mica difícil  entreveure com un sistema estructurat així podrà tenir èxit, però certament sembla que anem en aquesta direcció. Quan l’economia recuperi uns nivells de solvència que ara no té, molt probablement les gerències seran com els antics directors administratius, fins que algú es queixi altre cop dels costos creixents dels hospitals i es comenci a entendre que un hospital no és un pou sense fons al que s’hi van abocant recursos, sense que ningú avaluï l’eficiència d’aquests recursos esmerçats. I és molt evident, que els avaluadors no poden ser, precisament aquells que prenen les decisions... ni ahir, ni avui, ni demà.  Malauradament aquella coneguda frase que deia que "la Salut no té preu…però té un cost" tornarà a ser d'actualitat. 

Afortunadament, com deia al començament, amb el temps les situacions canvien; per tant en una etapa posterior les coses tornaran a evolucionar per situar-se en el punt que més convingui a les exigències de la societat d’aquella època...  Tant de bo, de tot plegat en resulti una Sanitat cada vegada millor, i sobretot més eficient. Que cada euro invertit en Salut, es converteixi en un euro de millor salut pels ciutadans. Aquest és l’objectiu.


www.rbaestudisiprojectes.cat  



           

Cap comentari:

Publica un comentari