dimecres, 23 d’octubre de 2013

Comissió d’Investigació de la Sanitat: última sessió



La comissió es tanca a l'espera de que els tribunals dictin sentència sobre tots aquells cassos que estan sub judice.


La Sanitat Catalana queda fora de tota sospita, amb el reconeixement que hi ha coses que caldrà millorar


Això comporta una reflexió immediata: de què serveixen les comissions d’investigació del Parlament?



Dimarts passat es va celebrar al Parlament de Catalunya la última sessió de la Comissió d’Investigació de la Sanitat. En aquesta sessió cada Grup parlamentari va fer una exposició sobre les seves conclusions després dels diferents treballs que s’han elaborat al voltant d’aquesta comissió. Afortunadament, sembla que la Comissió conclou que en general no hi ha situacions irregulars a la sanitat catalana, i que en tot cas es remeten en aquests temes més controvertits al que decideixin els tribunals de justícia. Millorar la transparència, disposar d'un codi ètic i regular més estrictament les incompatibilitats sembla que seran les recomanacions que incorporarà el dictamen final de la Comissió.  Personalment no hi ha cap dubte de que aquesta conclusió m’alegra. I ho fa, perquè després de quasi 35 anys de treballar en aquest sector, mai he tingut ocasió de conèixer cap  situació que des d’un punt de vista ètic m’hagi fet pensar que estava treballant en un context de corrupció. Escoltant les intervencions d’alguns grups polítics, semblava com si el món de la Sanitat fos la cova d’Alí Babà que realment ni ho és, ni ho ha estat, i tinc la certesa que mai ho serà. I no ho serà perquè treballar a la sanitat és una mica com aquells que havíem fet la “mili”  en que se’ns deia que “la milicia imprime caràcter”. No se si fer la mili imprimia o no caràcter, però si que tinc molt clar que la gent que treballa a la sanitat estan fets d’una “pasta” especial, on parlant en termes generals, tinc la certesa que ningú ha ficat ma a la caixa. Que algú pot haver intentat en alguna ocasió treure’n un  profit personal? Segur; però ficar ma a la caixa després de quasi 35 anys de conèixer a quasi tothom...no ho crec.

Per això sentir parlar a alguns diputats de endogàmia, “portes giratòries”, d’entramats empresarials, d’enriquiments personals, de presumptes incompatibilitats, de corrupteles, de malversació de fons públics, etc, em dolia a l’ànima. Ara ha quedat clar que llevat d’aquells cassos en el que la justícia hi determini irregularitats, la resta de situacions reflecteixen  normalitat en el sector sanitari i honestedat en aquells que han d’exercir càrrecs de responsabilitat. I dic això conscient de que en aquest procés algú se’n va “de rositas” quan segurament li haurien d’haver pujat els colors a la cara per “listillo”. Ara bé: "listillo, no quinqui".

Ara les conclusions de la comissió que formalment encara no s’han donat a conèixer, però que són el resultat de les votacions de dimarts passat, passaran pròximament a un Ple del Parlament en el que seran definitivament votades amb un resultat que no diferirà del de les votacions fetes ahir. Per tant les conclusions es poden donar per definitives.

Tot plegat em porta a una reflexió. No és la primera vegada que al Parlament es fan Comissions d’Investigació. No recordo que en cap d’elles s’hagi arribat mai a cap consens pel que fa a assumir responsabilitats polítiques. Sempre hi ha una majoria suficient per evitar que es senyalin d’una manera clara responsabilitats polítiques. En el cas de dimarts,  sembla que una mena de rodet parlamentari de CiU i PSC, amb la cooperació de Ciutadans i PPC que es van abstenir en moltes ocasions, van callar les veus més crítiques d’ICV i la CUP. Segurament va ser així per que es va entendre que la sanitat és un bé preuat que l’hem de defensar entre tots, però tot i estar d’acord amb això, jo demano que algú pensi que en aquesta Comissió hi van haver 35 compareixences. Que cada compareixent, entre el temps d’anar al Parlament, comparèixer i tornar a casa hagi necessitat 5 hores, i que per preparar el tema sol o amb els seus advocats hagi requerit 5 hores més, tot plegat són 10 hores de mitjana per compareixent. Estem parlant de 350 hores de persones que per la seva responsabilitat tenen un cost hora elevat (acceptem una  mitjana de 100 €/hora), i per tant un cost global que s’apropa als 35.000€.

Un país en crisi es pot permetre despeses inútils com aquesta? És ètic que es facin comissions d’investigació sobre temes que estan sent al mateix temps objecte de procediments judicials? Si l’argument és delimitar responsabilitats polítiques queda clar que aquestes mai es delimiten. Per que serveixen doncs les comissions d’investigació? Si la justícia ja està actuant calen aquestes pèrdues de temps i de credibilitat? Els senyors polítics no tenen una manera millor d’ocupar el seu temps en temes més útils a la societat?

Per altre banda, i al marge de les actuacions que estant sent objecte d’investigacions judicials, hi ha persones sobre les que algunes formacions polítiques han sembrat dubtes sobre la seva honorabilitat. Si al final tot acaba com ha acabat, qui restitueix a aquestes persones el mal públic infringit a la seva reputació i a la de les seves famílies? Tota la porqueria atiada des dels ventiladors de determinats mitjans de comunicació  qui la neteja? És ètic tirar la pedra i amagar la ma?

Crec sincerament que tots plegats ens ho hem de fer mirar. Transparència tota; democràcia tota; justícia tota. Però i aquells que d’una manera injusta, exercint els seus drets democràtics, han contribuït a difamar persones innocents? No caldria també que algú se’n ocupés? Aquesta és una assignatura pendent a casa nostra. Vegin sinó, les acusacions que al seu dia es van fer contra el president Mas i els seus presumptes comptes a Suïssa. Difamar avui a casa nostra, surt gratis








Cap comentari:

Publica un comentari