diumenge, 9 d’octubre de 2011

Més diners per la sanitat?



Tal com ja havíem previst fa uns dies, les veus que reclamen el copagament i més diners per la sanitat van “in crescendo”.  L’última prova la tenim en el debat d’abans d’ahir al Parlament de Catalunya, quan l’exconsellera Geli va interpel·lar al conseller Ruiz amb el rerefons de les retallades.

Té interès escoltar el debat entre tots dos. De fons una única coincidència real: calen més diners per la sanitat. També han palesat altres coincidències a nivell filosòfic, com ara la preservació del model i de la seva qualitat, etc. A partir d’aquí divagacions, diferències substancials d’enfocament, retrets mutus, abisme ideològic entre tots dos, etc.













Altres veus s’han afegit aquests darrers dies a la reivindicació de més diners per la sanitat pública, entre ells en Francesc Josemaria ex gerent de l’ICS i Vicenç Ortun conegut economista de la salut, tots dos des de posicionaments ideològics propers. Fa pocs mesos, abans de les vacances d’estiu, el Dr. Vilardell també reblava el clau de la manca de diners en una al·locució feta a través del seu vídeo blog. 

Sense voler entrar en altres consideracions, si que em vull fixar amb l’afirmació compartida entre tots ells de que calen més diners per la sanitat.


Francesc Josemaria, ex gerent de l'ICS


De fet, poden tenir raó, no ho nego, però cal abans de donar-ho com a definitiu fer algunes reflexions: l’afirmació de que calen més diners per la sanitat és una reivindicació permanent del sistema. La vinc sentint d’una manera repetitiva, any rere any, des de l’any 1982 en que vaig començar a treballar en la gestió de centres sanitaris tant si era època de bonança com de plena crisi (com la dels anys 1992/93). Al llarg d’aquest temps he arribat a una conclusió respecte a aquest tema: calen més diners si, però hem de posar un sostre. El sistema sanitari es menja els diners d’una manera increïble. Si ho volem tot, mai tindrem prou diners per pagar-ho. Ens cal doncs establir una cartera de serveis que estableixi quines prestacions entren en el sistema i quines no.

No podem enganyar permanentment als ciutadans. El problema dels sistemes de salut no és la manca de diners, si no la manca d’un sostre en les prestacions. La Vanguardia d’avui publica una enquesta en la que un 60% de ciutadans estarien disposats a acceptar un increment dels seus impostos a canvi de no rebaixar les prestacions del sistema de salut. El que ningú ha explicat a aquests ciutadans és que d’aquí a un cert temps (no massa) es requeriria un nou increment d’impostos per mantenir el sistema, i així contínuament.


Aquesta targeta dona accés a qualsevol tipus
d'assistència sanitària a cost zero. És
com un taló al portador

El propi conseller Ruiz, en el debat amb la ex consellera Geli que comentava al principi va comentar una frase continguda en un informe de l’Organització Mundial de la Salut  que ho diu tot per ella sola, és la següent:

 “...l’informe de l’OMS del 2010 diu que en els sistemes universals de salut els fons de la seguretat social no podran cobrir mai el 100% del cost del 100% dels serveis que necessiti el 100% de la població...”

Per tant, acceptant que calen més diners per la sanitat catalana ( en l’actualitat 1.200 € per català i any segons el pressupost del 2011), està molt clar que si es dediquen més diners a finançar  el sistema de salut, al mateix temps cal establir una cartera de serveis explicitant de manera molt clara quines són les prestacions que el sistema dona d’una manera gratuïta, i quines prestacions s’han de pagar al 100% del cost i per quins temes el ciutadà haurà de participar en el seu finançament  a través d’un copagament.






I que aporten tots aquests  i d'altres organismes al sistema?






El que no podem de cap manera és fer-li creure al ciutadà que amb una pujada d’impostos tot arreglat. La pujada d’impostos implica que demà passat ens tornarem a trobar com avui si no va acompanyada d’una definició clara de les prestacions que el sistema incorpora a la seva cartera de serveis gratuïta. És una condició indispensable.

Tanmateix, jo hi afegiria encara un altre requisit: l’administració de salut hauria de revestir-se d’una gran autoritat moral abans de reclamar més recursos econòmics, en el sentit  de poder assegurar a la ciutadania que tots els diners invertits en el sistema s’utilitzen amb eficiència i amb ètica. I tots sabem que avui això no és així. Per tant, abans d’apujar impostos, abans de reclamar més recursos pel sistema de salut, cal reclamar-li al conseller Ruiz que netegi el seu Departament en la part assistencial de tot allò mancat d’eficiència, i en la part administrativa que elimini totes aquelles estructures que no aporten cap valor afegit (o molt poc) al sistema. Quan aquests deures estiguin fets, llavors ja parlarem dels impostos; mentre tant...jo no vull contribuir a pagar amb els meus impostos tot allò d’inútil que hi ha en el Departament de Salut, que no és poc.



Cap comentari:

Publica un comentari