Canvis al departament de Salut: es prepara el relleu de la consellera Vergés i el seu equip

 

L’acord d’investidura tancat recentment entre ERC i JuntsxCat té una conseqüència directe que afecta al departament Salut, atès que el departament restarà ara sota la responsabilitat de JuntsxCat. Això vol dir què la consellera Vergés i altres alts càrrecs deixaran les seves responsabilitats en el departament. Ha arribat doncs l’hora dels comiats per a molts d’ells.

Val a dir que a la consellera Vergés li ha tocat patir la pitjor època del departament de Salut des de la recuperació de la Generalitat a l’any 1981. La pandèmia ha passat per damunt de tot i de tothom. Ha estat una legislatura marcada per la Covid-19. 

A la consellera Vergés ningú li podrà negar el seu interès, la seva dedicació, el seu esforç, o la seva abnegació al front d’un departament que ha mostrat les febleses de la política mal entesa. A l’any 2017, el departament de Salut va quedar configurat per responsables amb un perfil molt més polític i de partit que no pas sanitari i això ha comportat que davant de la pandèmia la resposta inicial no fos la més adequada. Afortunadament, el pas dels dies va comportar un relleu en aquells cassos en els que el recanvi es feia més i més evident, i això va permetre donar una millor resposta a les exigències de la pandèmia. 

Al bell mig d’una situació tan complexa com aquesta, la consellera Vergés ha actuat com millor ha pogut, tot i què no sempre ha comptat amb totes les eines que li haurien fet falta. A vegades li han mancat elements materials, a vegades ha mancat la col·laboració del govern central, a vegades els inconvenients han sorgit del sistema judicial, en ocasions les discrepàncies en el si del govern tampoc l’han ajudat, com tampoc l’ha ajudat la manca d’eficiència d’algun col·laborador. Sigui com sigui, ella ha posat totes les seves capacitats, tota la seva energia i tota la seva voluntat al servei de la salut dels catalans. Ha viscut una etapa molt dura en lo personal, però sens dubte s’hi ha deixat la pell, i cal agrair-li. No ha escatimat ni un segon de dedicació, donant sempre la cara, al peu del canó. 

Ara, al final d’etapa al front del departament, la consellera Vergés comença a veure com els resultats de les diferents mesures que s’han pres al llarg d’aquest quasi any i mig de lluita, donen per fi resultats positius. Sens dubte l’arribada de les vacunes ha significat un abans i un després en la lluita contra la Covid-19, i a mesura que la quantitat de vacunes disponibles ho ha permès, Salut ha desplegat la seva capacitat organitzativa per avançar en el pla de vacunació de la població que a dia d’avui comporta què més del 33% de la població ja hagi rebut com a mínim una primera dosi de la vacuna. 

Però no només ha estat el Pla de vacunació el que ha afavorit els bons resultats. La pandèmia malauradament ens va posar en una situació crítica quan ara fa ja més d’un any, concretament al març-abril de l’any passat, Catalunya va haver de triplicar el nombre de llits de malalts crítics amb molts pocs dies, en una demostració de la capacitat organitzativa dels nostres hospitals. Va ser una resposta que mereix tots els aplaudiments tant als centres hospitalaris com al departament de Salut que ho va propiciar. 

Sens dubte Alba Vergés ha estat protagonista des del primer dia del seu nomenament al front del departament i ha comptat amb el suport valuós d’alguns col·laboradors immediats i entre ells el Dr. Marc Ramentol. Tant de bo el Dr. Ramentol hagués format part des del moment 1 de l’equip de la consellera ocupant llocs d’alta responsabilitat; segurament alguns dels problemes patits en el decurs de la legislatura s’haurien pogut evitar. Destaco al Dr. Ramentol perquè aquesta legislatura de la consellera Vergés, a banda de la Covid-19, es recordarà perquè ha estat la primera vegada que el departament de Salut s’ha preocupat seriosament per la dotació futura de professionals al sistema sanitari. La creació de la direcció general de Professionals és una fita molt important, els fruits de la qual es començaran a veure els propers anys.

En un balanç sempre hi ha però punts febles, i entre ells, al meu parer, el que he denunciat repetidament des del blog relatiu a una excessiva dependència, per no dir submissió, del departament de Salut als interessos del departament d’Economia i en particular del seu conseller Pere Aragonès.

La política és desagraïda sobretot per aquells que com la consellera Vergés han actuat amb fidelitat als seus principis però fidelitat també a qui li va depositar la seva confiança situant-la en el càrrec. Ara, qui hauria d’haver defensat la gestió de la consellera Vergés i del seu equip, els deixa caure perquè hi ha altres interessos prioritaris als que atendre. Situació aquesta massa freqüent en el sistema polític del nostre país. 

Tanmateix, i si els rumors es confirmen, la consellera Vergés podria tenir un premi de consolació en un  departament de nova creació; molt bé, segur que seria merescut, però què passa amb els fidels escuders del seu equip?                         

Les patents de les vacunes... cal suprimir-les?

Aquest és un debat delicat on totes les opinions poden estar ben fonamentades malgrat que algunes s’acabin contradient amb d’altres. Desenvolupar una vacuna requereix de quatre factors: temps, coneixements, mitjans tècnics i recursos econòmics. Tots quatre elements han d’estar coordinats per aconseguir resultats positius. Aquests quatre elements han d’estar a més emmarcats en el sí d’una organització que permeti que es puguin crear sinèrgies dels uns amb els altres, atès que un, sense qualsevol dels altres, no podrà assolir per ell mateix els resultats que es persegueixen. A aquests quatre elements esmentats cal afegir-hi doncs l’aglutinador de tot plegat que és el laboratori.

 El temps esmerçat per aconseguir una vacuna té un cost; igualment adquirir els coneixements necessaris per poder desenvolupar vacunes ha costat diners als investigadors que es dediquen a aquestes tasques; els mitjans tècnics tampoc els regala ningú, i els recursos econòmics tenen també un cost, si trobes qui vulgui finançar el projecte, i a més són necessaris per aconseguir remunerar els tres elements prèviament esmentats. Per altre banda també cal remunerar als propietaris del laboratori que són els que han acceptat corre risc amb els seus diners quan varen decidir posar en funcionament el laboratori. Per tant, sense recursos econòmics no hi ha possibilitat de desenvolupar una vacuna ni de fer gairebé res a la vida. Aquestes recursos econòmics necessaris per posar en marxa una indústria com la farmacèutica poden ser públics, privats o mixtos, i segons siguin d’una o altre procedència el debat pot prendre direccions diferents. 

 

Per això, aquests dies, diferents governs, grups, associacions i líders d’opinió s’han posat d’acord per demanar la supressió de les patents de les vacunes que protegeixen la fabricació d’aquests elements clau en la lluita contra la Covid-19, mentre que els laboratoris, altres líders d’opinió i determinats governs s’han posicionat en contra d’aquest alliberament de les patents. Com es posen entendre aquestes opinions antagòniques?

 

Per mirar de treure’n l’entrellat, donem un cop d’ull als avantatges d’eliminar les patents. La conseqüència més immediata d’eliminar patents és que qualsevol laboratori mínimament preparat i sempre que estigui degudament homologat podrà fabricar vacunes; les que vulgui. I a conseqüència d’això el nombre de vacunes disponibles en el mercat es multiplicarà de manera molt notable, fet que permetrà que les vacunes arribin a tots els racons del món, què no hi hagi escassesa i què per tant tothom en pugui tenir un accés fàcil.

 

Ara bé, això no vol dir que les vacunes siguin gratuïtes. Els laboratoris que fabriquin lliurement vacunes per haver-se alliberat les patents a tot el món, tindran unes despeses de fabricació què de ben segur hauran de cobrir. Per tant, no existiran les patents, però les vacunes continuaran tenint un cost. Per tant per fer arribar les vacunes a tots els racons del món caldrà que tots els països les puguin comprar. I això ja té poc a veure amb el fet d’alliberar les patents. Què tot els països puguin adquirir vacunes per als seus ciutadans depèn de la capacitat econòmica de cadascun dels països, per tant, tot i què l’eliminació de la propietat intel·lectual de les patents facilita que hi hagi abundància de vacunes al món, no garanteix que tots els ciutadans puguin aconseguir la seva. 

Parem ara una mica d’atenció als laboratoris que fins avui han desenvolupat una vacuna contra la Covid-19. Què passarà si se’ls lleven les patents? D’entrada, aquests dies hem vist que només anunciar-se la possibilitat d’alliberar les patents, les accions d’aquests laboratoris a la borsa s’han enfonsat. Per tant, per la propera pandèmia que la humanitat patirà, quin laboratori del món voldrà arriscar-se a assumir despeses en investigació si en el supòsit que tinguin èxit, els resultats de totes les seves recerques es posaran a disposició de tothom i ni tan sols podran recuperar els diners esmerçats en aquella recerca? 

Alguns governs, com el d’EEUU s’han posat a favor d’aquest alliberament de patents, però d’altres, com és el cas d’Alemanya, han qüestionat aquest plantejament i la UE que en un primer moment va semblar que donava suport a la proposta dels USA, ara sembla que està demanant temps per reflexionar al voltant d’aquest plantejament. El desastre que ha provocat la les borses el mer anunci d’aquesta proposta els ha fet reflexionar.

 

El que no faran aquesta colla de polítics majoritàriament ineptes que tenim repartits per mig món, és renunciar durant un any a les despeses en armament de tots els països i destinar aquests diners a la investigació i fabricació de noves vacunes que puguin arribar a absolutament tots els habitants del planeta. Fer això és demanar massa a aquests incompetents que ens governen no només a l‘Estat espanyol sinó també a Europa.  

A tot això, el govern espanyol s'acaba de gastar 823.000 € en tricornis per a la guàrdia civil, i en plena pandèmia l'exercit espanyol incrementa la seva despesa en u 9%, de manera que l'Estat espanyol es gasta molts més diners en recerca en armaments que no pas en recerca sanitària... però això si, tenim el govern és progressista de la història...        

Segur que tots plegats ho varem fer bé per setmana santa ?

Contràriament als que les autoritats sanitàries ens han anat explicant, si que hi ha hagut un clar efecte "setmana santa" a conseqüència de la relaxació de les mesures que limitaven la mobilitat dels ciutadans. En les imatges següents es pot constatar la diferencia evident del risc de rebrot per municipis a Catalunya entre els dies 18 de març i 27 d'abril. El pas enrere és més què notori... això si, els responsables de gestionar tan malament les mesures contra la pandèmia s'amaguen rere un organisme anomenat "Procicat" què els serveix d'escut protector de la seva incompetència

risc de rebrot del dia 18-03-21

risc de rebrot del dia 27-04-21

Aquestes dues imatges, deixen ben clar que ha succeït amb el risc de rebrot per municipis a Catalunya entre els dies 18 de marçi 27 d'abril. Malgrat els discursos dels polítics, la "millora" no es veu per enlloc.  

Risc de rebrot del dia 18-03-21

Risc de rebrot del dia 23-03-21

Risc de rebrot del dia 01-04-21 

Risc de rebrot del dia 05-04-21

Risc de rebrot del dia 10-04-21

Risc de rebrot del dia 16-04-21

Risc de rebrot del dia 21-04-21

Si el Sr. Pere Aragonès es queda tan tranquil, allà ell, però la setmana santa, es vulgui o no, ha tingut una incidència negativa en la salut del catalans   

Risc de rebrot del 27-04-21

Més tensions econòmiques sobre un sistema sanitari que necessita un replantejament urgent del seu finançament.

Tothom reconeix que el sistema sanitari català està insuficientment finançat. Ho diuen els polítics, ho diuen els experts, ho repeteixen els professionals i insistim en el tema aquells que tenim coneixement, encara que sigui a distància, de la realitat del sistema sanitari públic de Catalunya. És un clam generalitzat que cal dotar la sanitat de més recursos per fer front a les demandes creixents de la població en atencions sanitàries. 

Si fins ahir les necessitats de recursos econòmics estaven més o menys acotades a Catalunya al voltant dels 5.000 milions d’€ addicionals, ara cal replantejar-se aquest horitzó econòmic a causa de la situació sanitària generada per la Covid-19 que encara estem patint i de la nova crisi econòmica i social que aquesta pandèmia està generant.  

Fins ara, aquest clam reclamant un millor finançament del sistema no ha estat atès per els diferents governs del país, però ha arribat l’hora, si no volem prendre mal, de fer un nou pas endavant, perquè si les necessitats fins avui eren moltes, la pandèmia i altres actors del sistema generaran encara més pressió assistencial i la necessitat de més recursos econòmics per satisfer-la. 

Quins són aquests nous elements que generaran encara més despesa i per tant més necessitat de finançament? Fem un breu repàs: 

 

El primer d’aquests elements que salta a la vista és la Covid-19 que ha generat una despesa no prevista en hospitalitzacions, estades a les UCI, fàrmacs, tests i proves diagnòstiques, material sanitari, guants, mascaretes, equips de protecció individual, vacunes, etc. Un dineral. Una bona part d’aquest dineral continuarà sent necessari els propers anys per revacunar als ciutadans, protegir al personal sanitari i atendre a aquells que eventualment es pugui re-infectar per alguna variant del virus.  

Un segon element que caldrà afrontar serà el derivat de l’activitat que a causa de la Covid-19 s’ha deixat de fer, que no és poca. Tant a nivell d’assistència primària com d’especialitzada, hi ha molts actes assistencials ajornats i moltes exploracions i proves pendents. Uns de consideració lleu, però alguns de consideració no tan lleu. I alguns fins i tot de caràcter greu. Què passarà amb els tumors malignes no diagnosticats aquest últim any? Quin cost tindrà l’atenció de totes aquestes persones que han vist com el seguiment del seu problema sanitari crònic es demorava mentre les complicacions de les seves malalties augmentaven? Què passarà amb els costos de l’atenció a la salut mental conseqüència de la pandèmia, per exemple?

 

Per altre banda, recordem que les retallades de l’any 2010 i posteriors encara no s’han recuperat al 100% malgrat les repetides promeses dels polítics. Per tant si es recuperen el poder adquisitiu dels professionals i les plantilles del 2010, aquesta és un altre de les despeses que pressionaran sobre el sistema sanitari. I per si això no era poc, encara hi ha un quart element que repercutirà en les necessitats de més finançament del sistema sanitari públic. Recentment s’ha endegat la negociació del tercer Conveni Col·lectiu del SISCAT, que acabarà per tancar-se suposadament aquest any. I tots sabem com acaben sistemàticament les negociacions dels convenis: més retribucions i menys jornada laboral. Val a dir que pel que fa a l’increment de les retribucions aquest és una condició del tot justa en el sector sanitari, i en les poques reunions celebrades fins ara, les demandes sindicals pel que fa a les retribucions són molt elevades. 

 

I quina realitat es trobarà l’administració pública per fer front a aquest increment de costos que de ben segur li vindrà com a mínim per quatre bandes? Dons una realitat molt preocupant. Una reducció important de la recaptació a conseqüència de la important caiguda del PIB l’any passat (un 11%) que farà que els impostos recaptats baixin de manera significativa i per tant poder aportar més diners al sistema sanitari sembla d’una gran dificultat si no es prenen decisions valentes. 

 

Estem doncs davant d’una equació que no té solució: el sistema sanitari necessita urgentment més recursos, però els impostos recaptats no només no creixeran, sinó què amb tota probabilitat es quedaran per sota d’anys anteriors. Què fer doncs? De moment, per resoldre la manca de recursos, el govern espanyol més progressista de la història, no ha trobat millor solució que aprovar (amb el vot favorable d’ERC) uns pressupostos per aquest any 2021 en els que les despeses militars creixen per sobre del que seria esperable en una situació de crisi econòmica social i sanitària. Entre el pressupost del ministeri de defensa i les depeses de caràcter militar camuflades en altres ministeris, s’arriba gairebé als 22.000 milions d’€. Dues vegades del doble del pressupost del departament de Salut a Catalunya. Alguns prioritzen finançar la carrera armamentista, jugar a les guerrilles, construir submarins que no s’enfonsen o comprar avions que s’estavellen, per sobre de la salut dels ciutadans.

 

És el que hi ha...        

Fiasco del govern més progressista de la història...

El govern espanyol compra vacunes suposadament per administrar a la ciutadania, i ell mateix en fa desaparèixer unes quantes per satisfer les exigències dels diferents poders de l’Estat, i entre ells, l’exercit espanyol o el poder judicial, als què s’han destinat més de 55.000 dosis que han estat despistades del contingent de vacunes dirigides a la població. Som un país de “quinquis” en el que el mateix govern, autoanomenat el més progressista de la història, es fa trampes al solitari. La ministra de l’exercit ha decidit reservar per als seus soldats la vacuna de Pfeizer en lloc de les Astra Zeneca previstes inicialment. 

És ara quan convé recordar que allà per les proximitats de Nadal, quan varen arribar les primeres vacunes a Espanya, el govern espanyol va muntar aquell espectacle esperpèntic donant cobertura al transport de les vacunes des de l’aeroport de Barajas fins a un magatzem situat a Guadalajara amb escorta militar. Aquella “parafernàlia” propagandista ha donat pas a una realitat en la que és el propi govern espanyol qui manlleva vacunes dels ciutadans més necessitats per fer-les arribar als soldats de l’exercit i a la judicatura en uns moments en els que l’escassesa de vacunes està posant en risc l’estratègia de vacunacions, i per tant dificultant l’assoliment de la immunitat de ramat. El govern de Pedro Sánchez despista més de 55.000 vacunes per administrar als militars, col·lectiu què llevat dels comandaments, està integrat per persones què majoritàriament estan per sota dels 40 anys.   

Conegut aquest fet la pregunta és immediata: quantes vacunes més han desaparegut? A quins col·lectius “especials” han estat destinades? Qui dimitirà per tot aquest desori? 

Aquesta manera d’actuar posa en evidència tota una manera de ser i der fer d’una societat en la que qui no fa trampes està considerat un babau. Deu ser l’orgull definir-se a sí mateix com a “democràcia plena” 

Formem part d’un país què basa la seva actuació en la mentida, l’engany i l’especulació; es tracta d’aconseguir els objectius sense importar com, el què compta són els resultats. Per això quan a sobre els resultats són deficients es cau en el més absolut dels ridículs. Veiem només alguns exemples: 

Una taula de diàleg inexistent que porta més d’un any sense reunir-se i que ha celebrat una sola reunió, es posa com a exemple de ”diàleg”.

Un ministre de sanitat què en plena pandèmia abandona les seves responsabilitats per presentar-se a unes eleccions autonòmiques, es considerat per alguns una decisió estratègica intel·ligent. 

Un sistema de finançament que beneficia a les autonomies que tenen una càrrega impositiva més baixa front a aquelles que la tenen més alta, és considerat com un exemple de solidaritat en lloc de, ras i curt, una estafa.

Una repressió absoluta contra els ciutadans catalans que han mostrat d’una manera o altre la seva proximitat amb el moviment independentista, és defensar la “indissoluble unidad de la Pátria” 

Requisa de material sanitari a Catalunya per endur-se’l a Madrid, un altre exemple de solidaritat entre comunitats, amb participació de la guàrdia civil. 

Manca de empatia del govern espanyol més progressista de la història, vers un govern català que demanava poder tancar la regió de Madrid per evitar l’expansió de la pandèmia a tot l’Estat, quan les xifres de contagis a la capital feien feredat, és serietat i expertesa, perquè com deia aquell “el virus no entiende de territorios”.

Cas omís a les diferents peticions que el govern català ha formulat a Madrid en el decurs de la pandèmia, no fos cas que els catalans tinguin raó i facin quedar malament al Sr. Pedro Sánchez. 

Comentaris despectius de diferents ministres del govern espanyol, i d’algun president de comunitat autònoma vers el president de la Generalitat, pel simple fet de ser independentista, com a mostra del respecte institucional que tots els càrrecs elegits per la ciutadania es mereixen.  

Falta absoluta de capteniment al deixar Catalunya sense president, al bell mig de la pandèmia, per una pancarta que demanava la llibertat dels presos polítics i dels exiliats, coma exemple de bon govern i estima cap als ciutadans catalans. 

Manca de regularitat en l’enviament de vacunes a Catalunya anul·lant fins i tot, expedicions anunciades amb antelació, perjudicant ostensiblement els interessos dels ciutadans de Catalunya, com a mostra que Catalunya només els interessa per els vots que hi puguin obtenir i els diners què abusivament recapten.       

La llista podria continuar atès que el greuges, en aquest últim any, no han faltat ni un sol dia. 

Jo em pregunto que hauria passat si el govern de la Generalitat hagués intentat negociar pel seu compte, al marge del govern de Madrid, l’adquisició de vacunes a laboratoris estrangers, com ha fet per exemple la Sra. Ayuso presidenta de la comunitat de Madrid, que sembla que ha estat negociant pel seu compte la compra de la vacuna russa Sputnik V. Què haurien dit els diaris espanyols? I la fiscalia? I alguns partits polítics? Sembla que als espanyols els preocupa molt “l’or de Moscou” però en canvi estan ben disposats a administrar-se la vacuna russa, no fos cas què per defensar el “orgullo espanyol” s’omplissin els cementiris...

 

En fi, com deia Montilla, el “desapego” és absolut...   

Catalunya: un sistema sanitari descompensat

Segons la informació estadística corresponent a l’any 2019, publicada per el “Ministerio de Sanidad”, Catalunya ocupa els últims llocs pel que fa a l’assignació de recursos econòmics al seu sistema sanitari. El percentatge de la despesa sanitària pública sobre el PIB, els sous dels professionals, els diners assignats a l’assistència especialitzada o les aportacions a l’assistència primària, estan clarament per sota de la mitjana respecte al conjunt de les autonomies de l’Estat.

 

El conjunt de comunitats autònomes de l’Estat, varen dedicar a l’any 2019, un 5,6% del PIB a la seva despesa sanitària pública. Aquesta xifra a Catalunya va ser del 4,9% front al 7,6% que hi varen dedicar les regions de Murcia o Astúries. Pel que fa a la despesa per habitant, la mitjana estatal es va situar als 1.486€, mentre que a Catalunya va ser de 1.515€ lluny dels 1.873 del País Basc, dels 1763 d’Astúries o dels 1.694 de Navarra. Aquest últim concepte,  és dels pocs en els que Catalunya supera la mitjana estatal.   

 

Del total de la despesa sanitària d’aquell any, la part dedicada a remuneracions de personal va representar de mitjana un 45,8% a tot l’Estat. Aquesta xifra a Catalunya va significar el 36,6% front a altres autonomies com el País Basc on van arribar al 54,4% o l’Aragó amb un 52,9%. Navarra hi va destinar un 51,8% de la seva despesa sanitària. 

Pel que fa a la docència MIR, el conjunt d’autonomies hi varen dedicar el 3,7% de les seves despeses sanitaries. Destaca Madrid que hi va dedicar un 5,7%, València que hi ha dedicar un 4,4% o Andalusia amb un 4%. Catalunya tan sols hi va dedicar el 2,5% de la seva despesa sanitària. 

 

El departament de Salut de la Generalitat va gastar un 64,9% de la seva despesa als serveis especialitzats hospitalaris, per sota de Madrid, Astúries i Balears, mentre que els diners gastats en els serveis de l’atenció primària a Catalunya va ser tan sols el 13,3% del total de la despesa, molt per sota de comunitats com Andalusia, Extremadura, Castella i Lleó, o València entre d’altres. 

 

La despesa farmacèutica a Catalunya va ser de les més elevades de l’Estat i es va situar en els 1563 milions d’€ només superada per Andalusia que va arribar als 1.976 milions d’€.

 

D’aquestes xifres se’n deriven algunes conclusions: 

Si Catalunya destina a la sanitat pública un tant per cent més baix del PIB que moltes de les autonomies, això només té una lectura: el govern català té altres prioritats a les que destinar recursos, i aquestes prioritats passen pel davant de la sanitat pública. Incrementar el percentatge del PIB per finançar la sanitat pública és només qüestió de voluntat política, sabent això si, que destinar més diners a la salut dels ciutadans implicarà deixar-los de destinar a altres qüestions.

 

Deixant de banda a Astúries, que té una situació particular derivada del finançament addicional de les malalties originades per la industria de la mineria, queda molt clar que els règims econòmics de què gaudeixen El País Basc i Navarra, els permet destinar molts més diners per ciutadà què les comunitats subjectes al sistema de finançament autonòmic de règim comú com és el cas de Catalunya o Madrid, tot i què en el cas de Madrid, hi ha un finançament addicional derivat de la “capitalitat”. 

De les diferents dades de l’informe del “ministerio” en destaca d’una manera especial la relativa a la part del pressupost destinada a remuneracions del personal on Catalunya no està només per sota de la mitjan estatal sinó que està a la cua. Això vol dir què Catalunya té unes plantilles menys dotades que altres comunitats, quan per altre banda Catalunya suporta una pressió assistencial més elevada que moltes comunitats en les que el pes de les remuneracions del personal és més elevada. Alguna cosa caldrà revisar a casa nostra en aquesta qüestió, si realment volem continuar tenint un sistema sanitari del que ens puguem sentir orgullosos. A la llum d’aquestes dades, es pot afirmar que els bons resultats en salut de la sanitat pública catalana es deuen fonamentalment al treball generós dels seus professionals, què treballen sotmesos a una pressió assistencial força més elevada que l’existent en altres comunitats i a més amb un sou inferior. Certament aquesta situació és del tot insostenible i requereix solucions immediates.    

 

Encara vull assenyalar un altre dèficit important de la nostra sanitat pública en relació a les altres comunitats de l’Estat, i no és altre l’assignació pressupostària de l’assistència primària. Catalunya hi dedica només el 13,3% del seu pressupost. En aquest apartat destaca Madrid com la comunitat que menys hi destina però cal considerar tanmateix què Madrid té prestacions sanitàries hospitalàries i de primària, que pengen de ministeris diversos, exercit, o altres, i que per tant no consoliden en les xifres del “ministerio”.

 

Sigui com sigui, a casa nostra ens cal una revisió a fons que afecta bàsicament a l’assignació de recursos humans al sistema sanitari, a la retribució dels mateixos, i al pes què volem què tingui l’assistència primària dins del sistema sanitari català. Fins que aquests aspectes no siguin revisats d’acord i amb la participació del sector, no podrem dir que tenim un sistema sanitari d’excel·lència. Avui només tenim un del components d’aquesta desitjada excel·lència: els nostres professionals. 

Reflexió final: si Catalunya dedica a preservar la salut de cada ciutadà una quantitat que està per sobre de la mitjana estatal, però dedica a l’assistència primària una % del PIB inferior dels més baixos de l’Estat, a l’assistència especialitzada hi dedica també un % del PIB molt baix respecte a altres comunitats, i paga pitjor als professionals amb plantilles més escasses, amb què es gasta els diners exactament? Tota l’explicació es centra únicament en una despesa farmacèutica més elevada? O Potser tenim moltes ineficiències en el nostre sistema sanitari? Caldria estudiar-ho a fons...     

Perquè estem a les portes d’una quarta onada?

Cada vegada que el govern de Catalunya ha permès un alt nivell de mobilitat dels ciutadans, la pandèmia ha aguditzat els seus efectes. Va succeir a l’estiu, amb una onada de coronavirus mol accentuada al setembre; va succeir també amb els pont de la Puríssima i les festes de Nadal, amb un repunt molt significatiu dels contagis i de la pressió sobre el sistema sanitari i torna a succeir ara degut a la lleugeresa amb què l’administració catalana ha enfocat la setmana santa.

Mobilitat i avanç de la pandèmia són factors directament proporcionals, i els nostres dirigents polítics ho saben. Tot i així han intentat repetidament fer compatibles els interessos de l’economia amb la lluita contra la pandèmia, i aquesta equació plantejada en aquests termes, no té solució. Malament per la salut dels ciutadans i malament per el sistema econòmic.

 

Estem assistint a una situació decebedora. Tot i que les dades de seguiment de la pandèmia mostren un creixement, l’administració no endureix les restriccions a la ciutadania. Contràriament al que mitja Europa està fent, aquí ens preocupa més l’activitat turística de Setmana Santa, que no pas el control del maleït virus. França tanca les escoles i endureix les restriccions als ciutadans; Alemanya, de cara a la Setmana Santa, també va endurir el confinament fa tan sols un setmana a l’igual que Itàlia i Grècia. Aquí, a Catalunya es mantenen les mesures com si no estiguéssim en portes d’una quarta onada. 

 

El departament de Salut, en boca de la consellera Vergés, s’ha dirigit a la ciutadania dient: “Fem un crit d'alerta per la situació en què ens trobem. Ja no estem baixant i cal abaixar els indicadors. Demano prudència aquesta Setmana Santa perquè som a temps d'aturar el creixement". Demanant prudència als ciutadans no n´hi ha prou, tal com s’ha demostrat en les tres onades anteriors. A aquesta petició s’hi ha afegit el secretari general del departament de Salut Marc Ramentol, dient que "necessitem de nou la complicitat de la ciutadania. La situació és exigent". Val a dir que els ciutadans el que de veritat necessitem és uns governants capaços de prendre les millors decisions per preservar la salut dels seus ciutadans i d’aquesta manera evitar que l’economia s’enfonsi. Quantes onades del virus hi ha hagut als països orientals? Doncs algú n’hauria de prendre nota.     

 

Si els nostres veïns europeus endureixen les restriccions, si les dades de la pandèmia a casa nostra tornen a ser alarmants, si el nivell de vacunació no supera el 6% de la població, els responsables de l’administració haurien d’entendre que mantenint les mesures existents que ens han portat on estem, no n’hi ha prou. I demanant la col·laboració de la ciutadania tampoc. Governar vol dir prendre decisions, i sembla que alguns entenen que governar consisteix a demanar als ciutadans que es portin bé, quan l’experiència ha demostrat que els ciutadans fan cas omís a aquestes demandes de cordura. 

 

SI el nivell de vacunacions hagués assolit un valor significatiu, s’entendria un cert relaxament de les restriccions establertes per el govern, però malauradament estem a un nivell molt baix de vacunacions, dels més baixos d’Europa. Després de 3 mesos d’haver-se iniciat el procés de vacunacions a Catalunya, a dia d’avui, 31 de març de 2021, només un 5,6% de la població catalana ha estat vacunada amb la pauta complerta. De seguir aquest ritme farien falta uns 54 mesos per vacunar a tota la població. I això sense considerar que la majoria de vacunes administrades tenen una efectivitat d’un any, i per tant caldrà anar revacunant a la població. 

 

El govern català en general, però particularment el vicepresident Aragonès i la consellera de Salut són els màxims responsables d’una estratègia que ha intentat compaginar els interessos de l’economia amb la lluita contra la pandèmia, però és evident, i així ho corroboren els resultats, que aquest intent és una contradicció en si mateix: el funcionament normal de l’economia exigeix un determinat nivell de mobilitat dels ciutadans, i és precisament aquesta mobilitat la que facilita l’expansió de la pandèmia. Estem doncs davant del peix que es mossega la cua...

És cert que no tota la culpa és dels governants catalans. Hem d’afegir a la llista de responsables del desori a la Unió Europea, organització burocratitzada, que en lloc d’alleugerir i facilitar tràmits, els endarrereix i els dificulta. El govern espanyol també hauria d’estar a la llista dels incompetents, atès que no ha sabut defensar els interessos dels ciutadans espanyols davant una UE del tot inoperant. A hores d’ara, el govern de Madrid encara no ha explicat públicament el nombre de vacunes rebudes, les enviades a cada una de les comunitats autònomes, o les que s’han quedat ells per vacunar a la plana major de l’exèrcit, i altres “compromisos”. A Espanya (i també a Catalunya) molt parlar de transparència, però ben poc de dur-la a la pràctica.

 

Finalment, un gran culpable de la situació és la industria farmacèutica, incapaç de complir els compromisos de subministrament de vacunes a què s’havia compromès. Si no milloren el ritme de producció de les diferents vacunes tardarem molts mesos a assolir la immunitat de grup tan necessària, i mentre no s’hi arribi, el risc de noves onades continuarà existint si no prenem com a model a països com la Xina, el Japó i altres països de l’Orient.