L’Hospital de Bellvitge, una assignatura pendent (I)

La Fase II corresponent a l’edifici tecno-quirúrgic de l‘Hospital de Bellvitge havia d’entrar en servei a finals de l’any 2019, segons havia compromès el conseller Comin a l’any 2016. La solució passava per aportar des del CatSalut 15 milions d’€ anuals durant 3 anys. Fa poques setmanes el vicepresident del govern català, Sr. Pere Aragonés i la consellera de Salut Sra. Alba Vergés varen visitar Bellvitge, i van anunciar que els treballs per la posada en marxa definitiva? de la Fase II finalitzarien l’any 2020. Un any de retard sobre el que havia anunciat dos anys abans el conseller Comin. 

Atenent al fet que les obres pròpiament dites varen acabar a l’any 2012, als ciutadans ens resulta molt difícil entendre com es pot tardar 8 anys en equipar un hospital. Aquest retard afecta a la població de referència de l’Hospital però també, i molt important, a la motivació dels professionals del centre hospitalari, obligats a treballar en situacions a vegades complicades quan podrien disposar d’un edifici i d’uns equipaments que els permetria treballar més, millor i amb més qualitat. 

Per mirar d’entendre la situació existent amb la Fase II de l'edifici tecno-quirúrgic de l'Hospital Universitari de Bellevitge i poder explicar les causes del retard en la posada en funcionament complerta de les noves dependències, he tingut una conversa amb la gerent territorial de l’ICS de la Regió Metropolitana Sud, la Dra. Montserrat Figuerola, a la que també ens ha acompanyat la Dra. Encarna Grifell, directora de Planificació Estratègica, Innovació i Avaluació també de la gerència territorial de l‘ICS. Aquest és el resultat:

La Dra. Figuerola explica que quan el nou equip es va fer càrrec de la gerència de l’Hospital, una de les coses que varen valorar és que en el moment més dur de la crisi s’havia entregat l’obra de la Fase II que no estava equipada, i aquest fet coincidia amb les obertures d’hospitals de l’entorn. Això va comportar una disminució d’activitat a l’Hospital de Bellvitge que va portar a una situació molt complexa perdent competitivitat,  afectant a temes de terciarisme i serveis d’excel·lència de l’Hospital. Malgrat aquesta disminució d’activitat,  l’Hospital tenia llistes d’espera i malalts fora de termini. Una àrea d’excel·lència com és la del càncer (diagnòstic i cirurgia)  tenia molta pressió per a poder complir amb els temps de garantia . “Davant d’això el nou equip ens vàrem plantejar una estratègia per reforçar, d’una banda les àrees d’excel·lència de l’Hospital i  de l’altre fer una gran aposta per l’equipament de la Fase II de l’Hospital”.

Fent un repàs del que havia succeït des del moment de l’entrega de l’edifici al 2012, la Dra. Figuerola explica que “entre els anys 2013 i 2015, es varen obrir les urgències, l’hospital de dia mèdic i algun gabinet d’exploració que s’havia traslladat a la part nova, amb una inversió que rondava els 5 milions d’€. Al 2016 es van executar una mica més de 4 milions d’€ destinats a part de l’equipament dels quiròfans de CMA, una unitat de reanimació (REA), hospital de dia quirúrgic i la subcentral d’esterilització. A l’estiu de 2016, va ser quan el conseller Comin, veient que a aquell ritme l’equipament complert de la Fase II no s’acabaria ni a l’any de la picor, va assolir el compromís de dedicar cada any 15 milions d’€ a equipar tot el que quedava pendent. D’aquesta manera la previsió era que a l’any 2019 l’edifici de la Fase II estaria plenament operatiu”.

La Dra. Figuerola continua explicant que “a l’any 2017 es varen licitar concursos per valor de 21 milions d’€, quantitat superior al compromís adquirit pel conseller Comin, gràcies a  l’aplicació de romanents d’ inversions no executades. Tot i així, a l’any 2017 d’aquests 21 milions licitats només se’n varen poder executar realment 14 milions (entre concursos amb dotació finalitzada i concursos amb desplaçament de despesa per a la següent anualitat, les entregues dels quals s’han vingut efectuant al llarg de l’exercici pressupostari del 2018)". 

Afegeix que "amb aquesta inversió es van acabar de dotar els 7 quiròfans de CMA i es varen poder obrir 8 llits de crítics. Aquesta ampliació de la capacitat quirúrgica de l’Hospital ens vàrem permetre plantejar-nos una aposta arriscada consistent a recuperar l’activitat quirúrgica a les àrees de càncer, cirurgia cardíaca, neurocirurgia, cirurgia de l’obesitat, a més de complir amb les previsions del Pla de Xoc contra les llistes d’espera. Val a dir que la resposta dels professionals va ser extraordinària” La diferència entre lo licitat i el que realment es va poder executar i/o aplaçar d’anualitat, es deu a impugnacions de concursos, que a dia d’avui encara no estan resoltes, per valor de 7 milions d’€ 

Pel que fa a l’any 2018, la quantitat licitada en els diferents concursos supera en poc els 18 milions d’€ que permeten obrir els gabinets d’endoscòpia, 8 llits de reanimació post-quirúrgica, completar la central d’esterilització i dotar una part de l’equipament (llits quirúrgics),  dels 24 quiròfans que queden per obrir . 

Tanmateix veurem quants d’aquests s’acaben executant al 100%, atès que a hores d’ara, entre les 2 anualitats, ja hi ha aproximadament 10 milions d’€ que han estat recorreguts davant del Tribunal Català de Contractes del Sector Públic. Per tant, i resumint, l’estat de les inversions en el període 2017-2018 la situació seria la següent:

Inversió, segons compromís del conseller Comin:          30 M d’€

Inversió pendent amb recurs:                                              10 M d’€

Inversió en curs 2018:                                                           13 M d’€ 

Inversió finalitzada:                                                               16 M d’€

Pel que fa a les inversions del període 2013-2016, amb prou feines es varen superar els 8,9 M. d’€ (considerant que allò executat l’any 2016, en la seva majoria havia estat concursat l’any 2015). Tot plegat retrata la trista realitat d’uns polítics que es mostren incapaços de donar una resposta efectiva a una necessitat important com és la posada en marxa de la Fase II de l’edifici tecno-quirúrgic de l’Hospital. 

Hem de concloure doncs que de cara a l’exercici 2019, la quantitat pendent de licitar per acomplir els acords és de 6 M d'€, als que s’hauran d’afegir les inversions que puguin quedar pendents d’adjudicació de l’exercici pressupostari 2018 i dels resultats dels recursos. Caldrà seguir-ho per que de la seva resolució efectiva en depèn que la Fase II de l'Hospital Universitari de Bellvitge estigui realment operativa l’any 2020. Més retards serien ja inadmissibles.

(Continuarà...)         

Rebombori polític-sanitàri a la Regió sanitària del Camp de Tarragona

El departament de Salut i el CatSalut cessen al seu gerent de Regió (i delegat territorial) al Camp de Tarragona. Es comenta que existeixen pressions per situar a un polític reusenc a la gerència de l’Hospital Sant Joan de Reus 

La pressió exercida sobre el departament de Salut, des de l’Ajuntament de Reus ha obligat a un canvi en la gerència de la Regió, que només es justifica des de la política i mai des de la gestió. Els nostres polítics encara no han entès que un gerent no és un ninot en mans de la política, sinó un professional que es deu a la ètica i a l’eficiència a l’hora de gestionar recursos escassos.   

El departament de Salut ha decidit cessar al seu delegat i gerent de la Regió al Camp de Tarragona. Per entendre el perquè d'aquesta decisió he volgut conèixer l'opinió de diferents  persones que normalment estan al corrent del que es cou per aquelles contrades, algunes de les quals encara no coneixien ni tan sols la notícia. Aquest seria un resum de les opinions que he pogut recollir:

Què hi ha rere el cessament del gerent territorial de la Regió sanitària del Camp de Tarragona? Doncs pels comentaris d’uns i altres sembla que s’han ajuntat diferents  interessos. Per una banda sembla que a Reus l’Ajuntament pretén que els catalans paguem entre tots el deute brutal que ha assolit l’Hospital Sant Joan, sense que l’Ajuntament de Reus assumeixi ni un sol euro derivat de les barbaritats que varen fer forçant la construcció d’un hospital faraònic amb una cartera de serveis desproporcionada per les necessitats de la població de referència. No accepten de cap manera reduir la cartera de serveis, ni unificar els dos hospitals sota una gerència única, ni racionalitzar l’atenció oncològica  a tota la regió sanitària a través de l’ICO, entre altres negatives. Volen mantenir el poder dins de la institució per evitar que ningú aixequi catifes. Volen que els catalans en el seu conjunt continuem pagant els seus dèficits històrics, mantenint ells el control de l’Hospital, i pretenen també que el gerent de la regió sanitària es doblegui als seus interessos. El deute acumulat per l’Hospital Sant Joan de Reus supera els 70 milions d’€, i el dèficit anual es situa al voltant dels 12 milions. I pujant... Fins aquí res de nou, atès que això ja fa temps que ho vinc denunciant des del blog.

Per entendre bé que pot estar passant a Reus, cal preguntar-se perquè des de l’Hospital Sant Joan no es vol que l’ICO entri a racionalitzar tota l’estructura oncològica. Un altre pregunta a fer-se hauria d’estar relacionada amb l’interès de l’Ajuntament de Reus en conservar la responsabilitat de la gestió amb persones de la seva confiança; perquè?.  També haurien d’aflorar les pressions polítiques que pretenen que la gestió de l’Hospital passi a mans d’un polític conegut entre altres raons, per que va fer-se instal·lar un reposapeus al cotxe oficial quan per raons de càrrec l’utilitzava; sembla que fa tan sols uns mesos ja va intentar, sense èxit, assumir la gerència de Sant Joan però des de “Barcelona” ho varen aturar. Dona la sensació que des de l’Ajuntament reusenc estan pressionant al departament de Salut per tal que al front de la Regió hi hagi algú que els ajudi a aconseguir els seus objectius i es doblegui a les seves exigències. En conseqüència semblaria que el canvi en la gerència de la Regió es deu molt més als interessos d’unes persones concretes, amb noms i cognoms, que no pas a raons professionals o tècniques.  

Si tot això és cert, tot fa pensar que el canvi en la gerència de la Regió respon molt més a criteris polítics que no pas a qüestions de caràcter tècnic. I en el cas del futur nomenament com a gerent de l’Hospital Sant Joan, d’aquest polític del reposapeus (si es confirma), ens trobaríem amb allò tan criticat de les portes giratòries, malgrat que avui el departament de Salut fa gala d’una transparència màxima en totes les seves actuacions. 

El Dr. Ramon Descarrega serà el proper delegat
territorial de Salut al Camp de Tarragona, i
gerent de la Regió Sanitària    

La substitució del gerent de la Regió l’assumirà el Dr. Ramon Descarrega (ERC), del que es destaca que és una bona persona. Metge de família, no té cap experiència en gestió, més enllà d’haver dirigit una ABS durant set anys. Un expert en l’atenció primària per reconduir el conflicte en l’atenció especialitzada entre els hospitals Joan XXIII i Sant Joan.   Aquest nomenament, així com el del futur gerent de l’Hospital Sant Joan de Reus si es confirma, posen de manifest la històrica manca de respecte del departament de Salut per les responsabilitats de gestió. Ha de quedar ben clar que un gestor no és un polític. Sovint la gestió i la política representen interessos contraposats. Un gestor, a banda de formació, experiència i capacitat de lideratge, ha de tenir criteri propi i ha de ser capaç de convèncer. Un gestor no està al servei exclusiu de la política sinó que ha d’estar al servei de l’eficiència en la gestió de recursos escassos i de la qualitat dels serveis. Un gestor no és de “quita y pon”, sinó que requereix d’un temps per desenvolupar el seu projecte, i poder-ne avaluar els resultats. Els gestors han d’interpretar allò que decideixin els polítics, però ho han de fer des de la seva responsabilitat; no per imposició “si o si”. En ocasions els gestors també han de saber fer veure als polítics que determinades decisions no són adequades. La gestió i la política han de col·laborar, no s’han d’imposar l’una a l’altre.  Un gestor, ha de ser un professional de la gestió; no un que passava per allà...

Més enllà del rumors i del que diuen uns i altres, he volgut conèixer la versió del departament de Salut sobre el cas. Efectivament des de Salut confirmen la substitució  del Dr. Roger Pla com a gerent de la Regió Camp de Tarragona, i per tant també com a delegat territorial de Salut. En concret “El departament de Salut i el CatSalut agraeixen i reconeixen tota la feina que ha fet el Dr. Pla. I ara, s’inicia una nova etapa, amb nous objectius...” 

Deixant de banda les afectacions personals, en aquest cas del Dr. Pla, el problema greu és l’Hospital de Reus i tot l’embolic que hi ha al darrere. O s’implanten mesures efectives, s’adequa la cartera de serveis a les necessitats de la població de referència, es dimensiona la plantilla d’acord a les necessitats estrictes de personal, es reprèn el conveni col·lectiu del sector com a conveni de la institució, i es fa un pla per fer front al deute acumulat, o prendrem mal. No és de rebut que entre tots els catalans haguem de pagar els desgavells que s’han fet a Reus. Portem ja masses víctimes professionals a conseqüència dels desastres que s’han fet a Reus aquests últims 12 anys. Cal un remei urgent; però un bon remei. 

L’alimentació en els centres sanitaris i la rehabilitació física dels nostres ancians, dues assignatures pendents.

Un sistema sanitari excel·lent com el català no pot permetre que la qualitat dels serveis d’alimentació dels nostres centres no estigui a l’alçada de les prestacions que s’hi ofereixen. Menjar en els centres sanitaris i residencials ha esdevingut un càstig en lloc d’un moment agradable en la vida dels nostres avis i avies.

No és només un problema de qualitat dels ingredients emprats. També és un problema de presentació i de servir-ho a la temperatura adequada. Ningú es preocupa avui, perquè els serveis de restauració en els nostres centres tinguin una major qualitat.     

Des de fa anys, les enquestes anuals sobre el grau de satisfacció dels usuaris de la sanitat pública a Catalunya mostren que els ciutadans estan força satisfets dels serveis sanitaris que reben. Per altre banda, els resultats en salut de la sanitat catalana són excel·lents i encara més si els comparem amb els recursos que s’hi esmercen. De fet, la sanitat catalana obté iguals o millors resultats en salut que molts països que destinen a la sanitat un tant per cent del seu PIB superior al que hi destina el govern català. Per tant, el nivell d’eficiència i qualitat del nostre sistema nacional de salut és inqüestionable. Ara bé, quan entrem al detall i aprofundim una mica, comencem a trobar aspectes que necessiten una clara millora; i entre ells, sens dubte, l’alimentació en els centres sanitaris en general i el manteniment de les condicions físiques dels nostres avis i àvies bàsicament en els centres sociosanitaris i residències socials.

L'informe PLAENSA detectava que el menjar i les llistes d'espera eren les
 qüestions pitjor valorades per els usuaris dels hospitals catalans 

Més d’una autoritat política de la sanitat a Catalunya ha expressat en alguna ocasió la necessitat de millorar la qualitat de l’alimentació en els nostres hospitals d’aguts, però també centres sociosanitaris i de salut mental, així com les residències per a la gent gran. Cal tenir en compte que en un hospital d’aguts les estades majoritàriament oscil·len entre 3 i 6 o 7 dies, i menjar de forma insatisfactòria és més o menys suportable, però en els centres sociosanitaris i de salut mental les estades ja són força més llargues i especialment en les residències d’avís on aquestes estades es poden allargar fins a l’últim dia de vida dels residents. 

Una persona anciana, ingressada en aquests establiments sanitaris, té molts pocs al·licients que li generin interès durant el dia. Una bona part d’ells esperen amb il·lusió l’hora dels àpats i de la gimnàstica, a banda de la visita d’algun familiar o amic. En molt menor mesura es senten interessats per altres activitats de lleure que sovint els seus centres els organitzen. La vida en aquestes institucions és molt monòtona i només aquests temes comentats són capaços de generar l’interès dels nostres avis i àvies. Tant l’alimentació com els exercicis gimnàstics són percebuts per la gent gran com a factors importants que els poden permetre allargar els anys de vida en bones condicions físiques i d’aquí, segurament, aquesta necessitat de menjar i exercitar-se. Davant d’aquesta realitat ens trobem uns directius del món assistencial centrats en altres qüestions de les que no discuteixo la seva necessitat, però també asseguro, perquè ho he viscut, que hi ha directius sanitaris que mostren poca sensibilitat en qüestions com l’alimentació i l’exercici físic dels pacients ingressats en els seus centres.

Per això vull explicar una situació que caldria eradicar de les pràctiques habituals a l’hora de contractar els serveis d’alimentació. La manca d’escrúpols d'alguns responsables és inadmissible i es requeriria d'uns controls i un marc legal que impedeixin que aquestes situacions puguin passar a casa nostra. Es tracta d’una empresa que treballa en l’àmbit sociosanitari i que gestiona un bon nombre de llits. Fa només quatre anys, al bell mig de la crisi econòmica, aquesta empresa intentava aprofitar la força negociadora que li donava el seu alt nombre de llits, per demanar a diferents proveïdors de serveis d’alimentació un preu de 8€ dia, IVA inclòs, per tots els àpats d’una persona ingressada en els seus establiments. Vuit Euros diaris per pagar esmorzar, dinar, berenar i sopar. 

Puc assegurar que vàries empreses es varen negar a acceptar aquests preus, i no varen entrar en la "subhasta" fet que parla positivament de la seva ètica i del seu bon fer en aquest mercat tan dur on la competència és ferotge, però també haig de explicar que malauradament una empresa del sector de la restauració per col·lectivitats va acceptar aquestes condicions. La pregunta és que deurien menjar aquells pobres avis per aquest preu?. 

No cal dir que les hores contractades de fisioterapeutes en aquesta organització a la que m’estic referint era també ridícula, de manera que allò que més interessava als avis en el seu dia a dia, més enllà de l’atenció sanitària, era el que pitjor tenien cobert.

De tota manera, no tothom és igual, i tampoc a tot arreu es menja tan malament; fa temps em varen explicar que a l’Hospital d’Olot, que és un dels pocs centres sanitaris que ells mateixos es fan el menjar, s’hi menjava acceptablement bé. Vull pensar que s’hi continua menjant correctament. L’Hospital d’Olot no és l’únic exemple, n’hi ha d’altres que han recuperat de nou el fer-se ells mateixos els menjars. De tota manera fer-se el menjar ells mateixos tampoc és garantia de menjar millor. En sé d’un que Déu ni do...  

Tenim bons resultats en salut, és cert, però tenim encara alguns aspectes del sistema sanitari que caldria resoldre per evitar que alguns empresaris espavilats cometin excessos èticament reprovables. 

Cal més transparència i retiment de comptes amb les llistes d’espera

La transparència no consisteix només en fer un discurs anunciant que es vol ser transparent; cal que les paraules i les bones intencions es transformin en fets.

En l'exercici de la transparència, el retiment de comptes és un element molt important. Conèixer els objectius del departament de Salut i el grau d’assoliment dels mateixos un parell de vegades a l’any era una bona pràctica que en el cas de les llistes d’espera caldria recuperar. 

Des de fa ja uns quants anys, era costum que abans de les vacances el CatSalut informés de l’estat de les llistes d’espera. Durant l’any hi havia dues dates significades per conèixer la situació dels malalts que estaven pendents d’una intervenció quirúrgica: el mes de gener en que el CatSalut retia comptes dels resultats obtinguts amb les llistes d’espera de l’any anterior, i el mes de juliol en que s’informava de la situació de les llistes a 30 de juny. Ambdues informacions eren esperades amb interès. La primera per saber si els resultats de l’any havien millorat o empitjorat la situació dels anys anteriors i en quina mesura ho havien fet, i la segona per analitzar si les previsions del CatSalut per aquell exercici anaven o no ben encaminades. Sigui com sigui, aquest estiu ens hem quedat sense aquesta última informació.     

I caldria recuperar les bones costums. El departament de Salut es deu al Parlament de Catalunya i la comissió de Salut és un bon lloc per debatre al voltant de les llistes d’espera i altres qüestions, però també és ben cert que la societat actual vol estar ben informada i per tant necessita que les administracions públiques retin comptes públicament. I informar als ciutadans de les llistes d’espera és també un obligació dels responsables de la nostra sanitat púbica, sobretot en un tema que ha resultat ser tan sensible per a la opinió pública.

De fet, ha estat el propi Parlament de Catalunya qui en més d’una ocasió ha instat al departament de Salut a millorar la informació als ciutadans sobre les llistes d’espera i retre comptes de la seva actuació en aquest i en molts altres àmbits. D’acord que el CatSalut disposa a la seva pàgina web d’un enllaç que permet conèixer a cada Regió sanitària, centre per centre, patologia per patologia, l’activitat feta des de l’1 de gener, els pacients que resten en llista d’espera i el temps mitjà d’espera de cada pacient. Per tant, a nivell informatiu els ciutadans poden fer-se a la idea de quina és la seva situació particular en cas de necessitar una intervenció quirúrgica en algun centre de Catalunya.

Ara bé; això és informació. Això no és retiment de comptes. Els ciutadans volem saber també com anem en relació a anys anteriors;  volem saber si els compromisos adquirits per el departament de Salut en determinades patologies s’estan complint i en quina mesura es compleixen; els ciutadans tenim dret a saber que fa el nostre govern per millorar aquest aspecte tan sensible de la nostra sanitat. Avui els ciutadans tenen informació, però els manca transparència. 

Segurament, si vinguéssim d’una situació normalitzada, amb la informació de la web del CatSalut n’hi hauria suficient, però tenint en compte que les llistes d’espera varen ser un dels elements que més va patir els efectes de la crisi econòmica (junt amb salaris dels professionals, inversions en equipaments i farmàcia dels pensionistes), no n’hi ha prou amb la informació i ens cal poder constatar com la situació es va normalitzant i a quin ritme es torna a una situació que es pugui considerar correcta.

Amagar aquesta realitat als ciutadans és no retre comptes, i desobeir una reclamació que el Parlament de Catalunya ha reiterat en més d’una ocasió al departament de Salut; no és tampoc una bona pràctica en democràcia. En aquest sentit, val a dir que les hemeroteques són un autèntic mal son per els polítics. I la consellera de Salut Alba Vergés no és una excepció en aquest sentit. Això és el que ella reclamava en el Ple del Parlament de Catalunya del 28 de març de 2014 al llavors conseller de Salut Boi Ruiz: “necessitem reduir les llistes d’espera i per això cal gent treballant... Què pensa fer conseller per encarar una reducció de les llistes d’espera?”. 

Doncs ves per on, ara li correspon a la pròpia consellera respondre aquesta pregunta que ella mateixa havia formulat quan era diputada, i li correspon també informar a la ciutadania de l’evolució d’aquestes llistes com exercici de retiment de comptes. Tot plegat equival a apel·lar a la transparència que també va ser reivindicada per la diputada, ara consellera,  en nombroses ocasions...  

El robot Pepper pot ser útil en el sistema sanitari

Pepper és un robot amb forma humana capaç de detectar els estats d’ànim dels seus interlocutors, i que es pot comunicar amb les persones 

Amb una alçada de 120 cm., el robot pot moure amb tot naturalitat els seus braços i mans, i seguir amb els seus ulls i el moviment del seu cap a la persona que li està parlant gràcies al sistema de sensors que porta incorporat; pot desplaçar-se d’un lloc a l’altre mantenint una conversa amb el seu interlocutor.

Fa una mica més d’un any, en el blog els vaig presentar al robot Donatello, un prototip que s’estava desenvolupant a l’Hospital de Granollers. És evident que la robòtica està cada dia més present en el sector sanitari, i les expectatives indiquen que cada dia ho estarà més. Des de fa uns anys els robots amb aparença humana (dits humanoides) estan mica en mica trucant a les portes del sector, mostrant les seves potencialitats. És per aquesta irrupció dels robots en les nostres vides que avui els vull presentar al robot Pepper.    

Pepper és un robot que es desplaça movent-se sobre tres rodes. Pot moure amb tota naturalitat els seus braços, mans i dits, i disposa de sensibilitat al tacte. És capaç de dirigir la mirada allà on la font sonora li indica que una veu li està parlant. Incorpora una pantalla tàctil al seu pit, a l’estil de les tauletes convencionals, mitjançant la qual pot rebre instruccions; també port captar la veu del seu interlocutor i parlar amb ell amb més de 20 idiomes diferents; pel moment encara no parla en català. És capaç d’identificar l’estat d’ànim de la persona que li parla i també pot transmetre les seves pròpies sensacions al seu interlocutor, mostrant-se content o trist en funció de la situació real que s’estigui produint. Incorpora sensors infrarojos i càmeres d’alta definició, micròfons unidireccionals i altaveus per poder assumir les diferents funcions com reconèixer a les persones i memoritzar els seus trets facials o les mesures corporals i té una gran capacitat de memòria que també li serveix pel seu propi autoaprenentatge.   

El robot és propietat de l’empresa “Softbank Robotics Corporation” i l’empresa YASYT és una empresa catalana que va entrar en contacte amb els propietaris de Pepper en una de les edicions del Mobile World Congress de Barcelona. Després d’unes converses amb la propietat del robot, YASYT va aconseguir finalment convertir-se en desenvolupador del robot a Espanya. YASYT no es considera una companyia comercialment agressiva sinó que són un grup humà científicament compromesos, i no volen aixecar, de cap manera, expectatives amb Pepper que vagin més enllà de la realitat. 

La seva idea és aportar coneixement científic, valors empresarials i en el cas del sector sanitari, aplicacions útils per la salut dels ciutadans, i per això han creat una plataforma, una mena de comunitat virtual, en la que hi participen representants dels centres interessats per poder intercanviar informacions sobre possibles desenvolupaments de Pepper. 

El cap visible de YASYT és l’enginyer Josep Lluís Infiesta que explica la missió de l’empresa des de tres perspectives diferents:

• Interessats en el món dels robots,
• El sector hospitalari com a camp d’aplicació de la robòtica,
• Respondre a l’expectativa social sobre les potencialitats del món del robots.

Tot això desenvolupat sota quatre valors que consideren fonamentals per consolidar l'empresa i merèixer la confiança dels seus clients:

• Honestedat, en el sentit que cal explicar exactament on som en el desenvolupament d’aquestes tecnologies sense aixecar falses expectatives.
• Rigor, fent les coses molt ben fetes.
• Esperit pioner, mitjançant un concepte avançat de la innovació.
• Resultat, sense especulacions, parlant només de realitats. Per això han signat un conveni amb la Universitat (La Salle) per aprofundir en les possibilitats del robot Pepper.         

El desenvolupadors de Pepper estan buscant, juntament amb hospitals que hi col·laboren, funcions i activitats en les que Pepper pugui aportar valor, i en aquest sentit el sectors sociosanitari i hospitalari ofereixen moltes oportunitats en les que Pepper pugui demostrar la seva utilitat. El robot pot ser un instrument per facilitar la comunicació entre els professionals de la salut i els nens, o fins i tot amb els avis amb certs nivells de dependència, de qui pot convertir-se amb un bon cuidador. Totes les possibilitats resten obertes; ara només falta exposar necessitats i que Pepper hi pugui donar respostes eficients.

Els seus desenvolupadors esperen que Pepper pugui aportar les seves primeres prestacions al sistema sanitari a meitats del 2019. Pepper o "algú" com ells és el futur; l’època dels robots humanoides ja ha arribat... 

Conversa relaxada, d’estiu, amb el Dr. Roger Pla, gerent de la Regió Sanitària Camp de Tarragona del CatSalut.

La Catalunya Sud (comarques de la demarcació de Tarragona) vol convertir-se en una "Regió del Coneixement" de les previstes en el marc de la UE: centres sanitaris, universitat, industria, agricultura, turisme... disposen de tots els ingredients econòmics, socials i acadèmics per aconseguir-ho.

Dr. Roger Pla:

"El sistema sanitari públic és un factor clau a l'hora de consolidar una Regió del Coneixement"

"Prioritzar l'assistència primària com a base de la piràmide assistencial, fomentar la col·laboració entre els hospitals comarcals i els terciaris de referència, i assegurar l'equitat en totes les vessants de l'assistència, són tres reptes importants als que cal dedicar tots els esforços..."   

"Si el sistema sanitari fos realment equitatiu l'hospitalització a domicili hauria d'estar a disposició de tota la població..." 

  

El Dr. Roger Pla és el gerent del CatSalut
del Camp de Tarragona

Fa pocs dies, vaig escriure una entrada al blog, comentant la situació de l’Hospital Sant Joan de Reus, i criticant una proposta sorgida del territori, que pretén unificar els hospitals Joan XXIII de Tarragona i el Sant Joan de Reus en un de sol, i tot sota la cobertura de l’ICS. Més enllà de les ineficiències que es deriven d’aquest plantejament i de les “cotilles” de tot tipus que l’ICS representa per una gestió eficient dels recursos, he volgut tenir una conversa amb el Dr. Pla que, superant aquesta discussió, permetés conèixer la visió que la gerència del CatSalut al Camp de Tarragona té sobre el desplegament dels serveis sanitaris en aquell àmbit territorial.

El Dr. Roger Pla és un home afable i amable, arrelat al país, tot i que ell és d’una mica més al Sud, de Santa Bàrbara (Montsià) a les Terres de l’Ebre. La seva trajectòria professional és molt àmplia tant en posicions assistencials com en càrrecs directius i forma part d’un moviment tarragoní de l’àmbit acadèmic, que té les seves arrels a la Universitat Rovira i Virgili, que vol convertir les comarques tarragonines (anomenades Catalunya Sud), en una “Regió del Coneixement” dins del marc definit per la UE (Eurostat 2015).

Des d’aquesta visió, el Dr. Pla opina que “el sistema sanitari públic també  ha de formar part d’aquest plantejament com un dels actors claus del coneixement a les comarques de Tarragona”. I certament ningú li pot discutir aquesta afirmació; les ciències de la salut són coneixement i innovació, recerca i experimentació, són la vida per ella mateixa. Però aconseguir aquesta fita no es contradiu amb el fet de tenir a les comarques de Tarragona dues universitats o més d’un hospital. No és el nombre d’institucions que hi puguin haver sinó la manera de com es puguin coordinar totes elles el que aportarà sinèrgies i farà més eficient el sistema.

En aquest sentit, el mateix Dr. Pla m’explica com estan resolent l’assistència més especialitzada a l’Hospital de Valls. Des de la Regió sanitària han promogut una aliança entre els hospitals Joan XXIII i el Pius Hospital de Valls, per la qual professionals de l’Hospital tarragoní es desplacen a l’Hospital de Valls per fer assistència en especialitats com Urologia, Nefrologia, Al·lergologia, Otorinolaringologia, Pneumologia, Cardiologia, Digestiu i altres. Aquesta col·laboració està funcionant molt bé, (en algunes especialitats millor que en d’altres, perquè hi ha un fort component personal dels actors que intervenen en el procés per assegurar l’èxit d’aquests plantejaments) i permet que l’Hospital de Valls pugui facilitar a la seva població de referència una cartera de serveis, que sense aquesta col·laboració amb l’Hospital Joan XXIII de cap manera podrien oferir. És allò que el conseller Ruiz deia “hospitals amb serveis, no vol dir necessàriament serveis en els hospitals”.

Aquest mateix exemple que el Dr. Pla posa sobre l’Hospital de Valls és el que hauria d’implementar-se entre els hospitals Joan XXIII i Sant Joan, cercant una col·laboració estreta entre els dos hospitals, respectant cada un d’ells la seva pròpia identitat. De fet, en la conversa comentem que això és justament el que s’ha fet a Girona entre l’Hospital Trueta i el Sta. Caterina a través d’una gerència unificada entre els dos hospitals, que és la única manera de poder coordinar perfectament el dos centres. També es va aplicar una solució anàloga unificant gerències en el cas dels consorcis del Penedès i del Garraf, abans de la seva fusió. 

El Dr. Pla entén la sanitat pública de la “Catalunya Sud” com una empresa innovadora, sostenible, competitiva, amb capacitat d’atracció de professionals i vocació universitària. Les seves prioritats passen per millorar la base de la piràmide assistencial (l’assistència primària), per fomentar la col·laboració entre els hospitals comarcals i els hospitals terciaris de referència (a l’estil del que estan fent amb l’Hospital de Valls), i en promoure l’equitat del sistema sanitari, entre altres qüestions. 

L'unitat de diàlisi de l'Hospital de Valls és fruit de
l'aliança amb el Joan XIII de Tarragona 

Parlant de les dificultats per aconseguir un sistema sanitari realment equitatiu, posa l’exemple de l’hospitalització a domicili. “Crec que s’hauria d’assumir l’hospitalització a domicili amb una visió integradora i oferir-la a tots el ciutadans de la Catalunya Sud, activada des de l’assistència primària i no només a algunes comarques com passa ara. El finançament d’aquesta activitat hauria de provenir dels estalvis que farien els hospitals per unes estades innecessàries i que ara s’estan produint. És complicat però hem de treballar en aquesta direcció...El que passi en els domicilis ha d’estar lligat entre assistència primària i els hospitals...”

Hem acabat la conversa parlant dels sistemes d’informació, perquè la l’aliança del Joan XIII amb el Pius Hospital ha implicat també la instal·lació a Valls del mateix sistema d’història clínica que al Joan XXIII, i aoxò els ha facilitat molt aquesta col·laboració estratègica entre els dos centres, i en aquet punt hem coincidit en la conveniència que el CatSalut homologués aquells 4 o 5 sistemes d’informació que realment responguin a les necessitats del contingut de la història clínica, del nostre sistema sanitari, i de la necessària informació que caldria disposar, assegurant des del punt de vista tècnic una perfecta connexió entre els diferents sistemes homologats. Posar els sistemes d’informació dels hospitals catalans en mans d’un sol proveïdor no seria una decisió estratègica intel·ligent i els costos que caldria assumir tampoc es poden plantejar en uns moments en els que l’economia del país ni tan sols permet pagar com caldria als nostres professionals...

I fins aquí aquesta conversa, interessant, refrescant tot i la calor, distesa i de molt bon “rollo”. El Dr. Roger Pla és un gran conversador.            

Avui fa un any dels atemptats terroristes de Barcelona i Cambrils: la resposta del sistema sanitari públic va ser exemplar

La intervenció en primera instància dels professionals del SEM, classificant als ferits segons la seva gravetat, va permetre atendre amb rapidesa als ferits més greus, fet que va evitar que les conseqüències de l’atemptat fossin encara més dramàtiques.

La solidaritat dels catalans es va desbordar: molts professionals que estaven de vacances van anar als seus hospitals per si podien ajudar d’alguna manera als seus companys en les tasques assistencials. El Banc de Sang i Teixits de Barcelona va emetre un comunicat explicant que la gent s’abstingués de donar sang, atès que les reserves estaven al màxim.     

El 17 d’Agost s’ha convertit en una data que els catalans no oblidarem mai. Aquell dia la tragèdia va envair la ciutat de Barcelona i la vila de Cambrils, quan uns terroristes fanàtics van acabar amb la vida de persones innocents. Aquests dies els mitjans de comunicació parlen dels interrogants que planen sobre aquells fets luctuosos, i sobre la manca d’informació que aquells que han de vetllar per la nostra seguretat tenien dels terroristes. No vull entrar en aquesta discussió sinó que avui es un dia per recordar a les víctimes i per felicitar-nos de la resposta que el nostre sistema sanitari públic va ser capaç de donar.

13 persones innocents varen perdre la vida a conseqüència directa de l’atemptat a la Rambla de Barcelona amb més de 130 ferits alguns d’ells en estat molt greu. Malauradament, la xifra de morts va augmentar fins arribar a 14 els dies posteriors degut a la gravetat de les seves ferides. També va ser assassinat un ciutadà a qui el terrorista autor de la matança de la Rambla va matar el mateix dia per poder-li robar el vehicle i fugir. En total doncs 15 ciutadans van perdre la vida conseqüència dels atemptats. A banda d’això es va registrar la mort de la majoria de terroristes implicats en el complot. 

Un dels factors que va contribuir a que la desgràcia no fos encara més gran i s’hagués de lamentar més víctimes va ser la resposta global dels sistema sanitari català i en primer lloc del SEM que són els primers que van acudir a la Rambla. Davant de l’espectacle desolador que es van trobar, la seva perícia, la rapidesa en la seva actuació, la classificació dels ferits in situ per identificar aquells que estaven més greus i necessitaven una atenció immediata, així com la seva entrega i professionalitat,  van ser claus per evitar que el nombre de víctimes mortals no fos encara més gran.

També els hospitals catalans van donar una resposta assistencial excel·lent: Sant Pau, El Clínic, Vall d’Hebron, L’Hospital del Mar, El Sagrat Cor, Bellvitge, Germans Trias, Sant Joan de Déu, Mútua de Terrassa, Joan XXIII o Santa Tecla entre altres, van posar a disposició tots els seus mitjans humans i materials per prestar la millor atenció possible a les víctimes. Fins i tot professionals que estaven de vacances, o que el seu horari ja s'havia complert,  varen acudir als seus hospitals per col·laborar amb els seus companys en l’atenció a les persones ferides. En aquest sentit cal ressaltar que només un dels ferits d’extrema gravetat que varen ser atesos en els nostres hospitals va acabant perdent la vida. 

No es pot deixar de banda el sistema d’informació que va estructurar el departament de Salut. Des de les primeres hores, es feien diàriament dos comunicats un a les 10 del matí i l’altre a les 5 de la tarda, explicant hospital per hospital, l’evolució dels diferents ferits. Va ser un sistema d’informació que difícilment es veu en circumstàncies similars. Habitualment, després d’una desgràcia d’aquesta dimensió costa molt trobar exemple en el món en el que es doni una informació tan detallada a les poques hores de produir-se els fets. 

També s’ha d’esmentar i agrair la resposta ciutadana. Ciutadans anònims ajudant en el que podien als ferits i als agents del SEM, que no varen dubtar en presentar-se als hospitals a donar sang, fins el punt que el Banc de Sang i Teixits es va veure obligat a emetre un comunicat demanat a la gent que no acudís als hospitals a donar més sang doncs les reserves estaven al màxim. La solidaritat en al seva màxima expressió: la vida pròpia (la sang) per salvar les vides dels altres.

En definitiva un sistema sanitari que va acabar sent una de les poques estructures d’Estat que efectivament estava a punt... Crec que el país no ha agraït prou a les autoritats sanitàries ni als professionals, l’excel·lent resposta que vàrem ser capaços de donar a tots els afectats per aquella immensa tragèdia. 

Ara, un any després d’aquells fets respectem la memòria d’aquells que van perdre la vida o van resultar ferits en l’atemptat. Tanmateix hem de lamentar també que algunes persones que varen ser protagonistes d’aquella resposta tan efectiva i contundent, avui no puguin ser homenatjats pels seus actes: president Puigdemont, consellers Forn i Comin, i Major Trapero entre d’altres...