Sembla que pel moment els col·lapses a urgències no hi són

Callaran una temporada aquells que anunciaven un cataclisme de gran magnitud quan el CatSalut va anunciar el tancament de llits d’aquest estiu?

Demanaran excuses aquells ajuntaments que van posar el crit al cel per què a l’estiu es tanquen llits?

L’estiu passat a finals del mes de juliol i començaments del mes d’agost es va produir en alguns hospitals de la xarxa pública catalana una pressió en els serveis d’urgències que va implicar la protesta de diferents organitzacions sindicals però també ciutadanes,  que denunciaven el tancament de llits com a responsable de la saturació en els serveis d’urgències. Fins i tot en algun hospital (Hospital de Bellvitge), hi havia malalts que es negaven a acceptar l’alta per, segons ells, evitar el tancament de les unitats d’hospitalització en que estaven ingressats. 

En aquest país, de construir eslògans en sabem força…
i de manipular a les persones de bona fe, també  

Aquest any, un mitjà de comunicació especialitzat en voler acabar amb el model sanitari català, i sempre bel·ligerant en contra de la Generalitat de Catalunya com El País, ja va començar a encendre els ànims de la població quan a principies del mes d’agost va denunciar el col·lapse en el servei d’Urgències de la Vall d’Hebron. Un diari que fa anys equivalia a les “galerades” del BOE, s’ha convertit tot d’una en un  instrument manipulador de la realitat política i sanitària de Catalunya en favor d’interessos que no semblen pas que siguin originaris de Catalunya.

Però no és només aquest diari qui ha utilitzat la sanitat pública amb finalitats partidistes, sinó que alguns ajuntaments catalans com el de Lloret, també varen voler aprofitar l’avinentesa per desgastar al Departament de Salut, protestant contra el tancament de llits a l’Hospital de Blanes, quan prèviament el Servei Català de la Salut havia anunciat en el Parlament de Catalunya la seva previsió de tancament de llits als hospitals públics catalans. També a les Terres de l’Ebre, algun sindicat va denunciar el tancament de Llits a l’Hospital Verge de la Cinta qualificant els fets com  “un abús repetitiu”.

I és cert, es tracta d’una situació repetitiva, per que any rere any es tanquen llits a la sanitat catalana, a l’espanyola i a tot Europa durant els mesos d’estiu. I es tanquen llits per una situació tan senzilla com entendre que els professionals sanitaris també fan vacances, però és que una gran majoria de malalts també se’n van de vacances, o en tot cas no volen ser operats a l’estiu, de manera que en el període estival es programen menys sessions quirúrgiques a tots els hospitals de mig món.  Però a banda d’això, hi ha encara un altre aspecte a considerar que és el qualitatiu. Partint de la base que el personal mèdic ha de fer vacances per que hi té dret, mantenir l’activitat quirúrgica (i per tant els llits de tot l’any) requeriria la contractació de substituts. I la pregunta és, on són aquests substituts? I si n’hi haguessin, quines garanties de bona praxis es podrien donar als malalts?. Per tant, agradi o no, no hi ha altre alternativa que operar menys als mesos d’estiu, durant el període vacacional del personal mèdic, i com que s’opera menys aprofitar per tancar uns llits que altrament restarien buits i implicarien un malbaratament dels recursos públics.     

Tot plegat fa pensar que existeix una campanya premeditada i també repetitiva per denunciar cada any en arribar aquestes dates, el tancament de llits. Campanya que va dirigida a manipular a l’opinió pública fent-li veure que els llits es tanquen com a conseqüència de les retallades, quan la realitat és que es tanquen per sentit comú.

A banda de tot, i per si calien més explicacions, el tancament de llits dels hospitals de la xarxa hospitalària pública a Catalunya és un tancament flexible que es pot ajustar a la pressió assistencial existent, de manera que si en algun moment els llits de l’hospital són insuficients, la gerència pot activar en qualsevol moment les unitats d’hospitalització tancades si aquesta pressió assistencial així ho requereix.

www.rbaestudisiprojectes.cat

Quan el Parlament català es dedica a governar, vol dir que alguna cosa falla...

Últimament el Parlament fa massa sovint de Govern, sense que quedi clar qui és realment l’últim responsable de les decisions preses, si el Parlament o el Govern

En què quedem? els poders d'un Estat democràtic són independents esl uns dels altres? Estan subordinats?    

Des de fa ja un temps hem pogut observar com cada vegada més el Parlament de Catalunya dicta tot un seguit de disposicions que “obliguen” al Govern català  a actuar de determinada manera. De sempre havíem entès que en un Estat democràtic es garanteix una independència absoluta entre els tres poders de l’Estat, de manera que el poder legislatiu (Parlament) té la responsabilitat de fer les lleis, el poder executiu (Govern) té la responsabilitat d’aplicar-les i el poder judicial (la Justícia) s’ocupa d’interpretar-les i vetllar pel seu compliment.

Partint d’aquests conceptes elementals i consultant la pàgina web del Parlament on s’especifiquen les seves funcions, podem llegir que “El Parlament de Catalunya, en representació del poble, vetlla pel bon govern de la nació. Això comporta el poder de crear i fer caure el Govern, i de criticar-ne, controlar-ne i orientar-ne l'actuació política i administrativa.” Llegim aquí que entre les facultats del Parlament hi ha la “d’orientar l’actuació política”. De la lectura d’aquesta frase no en dedueixo que el Parlament tingui capacitat per obligar a l’executiu a actuar de determinada manera. Una cosa és “orientar” i l’altre “obligar”.

Més endavant es pot llegir que una de les formes que el Parlament té de relacionar-se amb el Govern són “els debats generals sobre l'acció política i de govern,... El debat normalment es clou amb la votació de resolucions, en què el Parlament fixa directrius per a l'acció de govern”. Aquí apareix la possibilitat de “fixar directrius al govern” en les matèries objecte de debat, però entenc que una cosa és fixar directrius i una altre és obligar a actuar de tal o qual manera.

Un altre forma de relació Parlament-Govern són “les interpel·lacions, que permeten el debat de qüestions de política general del Govern o d'algun departament... Les interpel·lacions poden concloure amb la presentació d'una moció, amb la qual la cambra manifesta la seva posició o fixa objectius i dóna instruccions al Govern respecte a la qüestió debatuda”. La interpretació en aquest cas ja és una mica més complicada, atès que fixar objectius no vol dir obligar a seguir un camí concret per assolir-los, en canvi donar instruccions al govern pot ser interpretat com "obligant" al govern, fet que en la pràctica vol dir que el govern resta supeditat al Parlament.

També “el Parlament pot discutir i aprovar resolucions, referides a assumptes d'interès especial i per mitjà de les quals la cambra manifesta una opinió o una voluntat, invita a fer determinades actuacions o dóna suport a algú”. Aquí el Parlament sembla que manifesta una voluntat i invita al govern  a actuar de determinada manera però en cap cas “l’obliga”.

Certament, quan el Parlament de Catalunya “obliga” al govern a actuar d’una forma o de l’altre, i quan el Govern ho accepta, és que ho deu poder fer. Però als ciutadans ens costa d’entendre que des del Parlament (que té la funció bàsica de legislar) es pugui paralitzar un acord de govern com és la constitució del Consorci de Lleida, o que des del Parlament es pugui paralitzar el projecte VISC+ o que des del Parlament es pugui obligar al CatSalut a retirar la normativa que regulava l’activitat privada en centres públics, o es vulgui tancar una institució com BarnaClínic. En tos aquests cassos i en d’altres similars, estem segurs que el Parlament no està envaint les competències de l’executiu i també en certa mesura del poder judicial?

Es que si les coses són així, de què ens serveix tenir un govern? N’hi hauria prou amb uns quants funcionaris que anessin aplicant les decisions preses pel Parlament. El sentit comú em diu que això no pot ser així, que el Parlament no pot auto adjudicar-se responsabilitats que no li són pròpies, i que els governs tenen tota la responsabilitat d’aplicar les seves polítiques respectant, només faltaria, el marc legal però qui ha de vetllar per que aquest marc legal sigui respectat és precisament el poder Judicial, és a dir, la Justícia i en cap cas el Parlament.

Em costa acceptar (en el cas de la sanitat) que un diputat/da d’un partit de l’oposició, amb el suport d’altres grups parlamentaris pugui obligar al govern a actuar d’una manera determinada. Entenc que aquest diputat/da pugui expressar la seva opinió en contra del que el govern fa, i si té suport suficient a censurar el que el govern ha fet, però d’aquí a erogar-se la capacitat de governar ell/a, de decidir si s’ha de fer o no un Consorci a Lleida, entenc que no li correspon. És legal fer un Consorci a Lleida? Si o no?. I si ho és, no hi ha més a dir. I quan això no passa, és evident que alguna cosa no funciona prou bé en la nostra democràcia.

Tinc la sensació, que alguns grups polítics del Parlament de Catalunya es basen molt més en el “m’agrada/no m’agrada” que no pas en el “és conforme a llei o no ho és”. Segurament la nostra "jove" democràcia necessita anar polint alguns aspectes que permetin assegurar una clara independència dels poders fonamentals d'una democràcia: l'executiu, el legislatiu i el judicial.

www.rbaestudisiprojectes.cat    

Jaume Freixes: Un periodista no massa ben informat

El conseller Ruiz anuncia una reducció d’un 15% en les llistes d’espera, en el període 1 de juliol 2.014 a 30 de juny  del 2015.

Fer un concurs públic per adjudicar la gestió d’un CAP no representa més ingressos per la sanitat catalana

En un telenotícies de TV3 he vist que al programa L'entrevista de l'Estiu, havien matingut una conversa amb el conseller Ruiz i he volgut mirar si de l’entrevista se'n desprenia alguna informació nova o d’interès, que valgués la pena difondre des del blog. 

I des d’aquesta visió de trobar alguna notícia nova, només n’he sentit una, i ha estat l’anunci del conseller Ruiz, que ha avançat que des de l’1 de juliol del 2014 al 30 de juny del 2015, les llistes d’espera s’han reduït a Catalunya en un 15%. El conseller s’ha compromès a ampliar aquesta informació durant el mes de setembre, al final de les vacances. La resta de l’entrevista, un “déjà vu” al voltant de la privatització, del consorci de Lleida, de la marea blanca, de la pressió i col·lapses als serveis  d’urgències (que aquest any no s’estan produint), etc.

També em va cridar l’atenció que el conseller Ruiz deixés ben clar a alguns partits polítics oportunistes que de cap manera es poden auto-proclamar responsables dels més serveis que s’ofereixin aquest estiu als ciutadans, i que si això succeeix és únicament degut a la pressió assistencial, en cap cas a la reivindicació de partits i ajuntaments. El CatSalut atén exclusivament les demandes fetes pels professionals que estiguin basades en situacions reals i els màxims responsables dels centres tenen, com cada any, la responsabilitat d’adequar els recursos disponibles a la pressió assistencial real.       

El que més ha cridat la meva atenció és el nivell de desinformació del periodista de TV3 Jaume Freixes quan en un moment de l’entrevista ha fet una afirmació del tot desafortunada que denota el grau de desconeixement del periodista dels temes dels qual vol parlar. Ha estat quan, referint-se al conflicte que hi va haver amb el concurs del CAP de l’Escala, li ha dir al conseller que “en el seu l’intent d’aconseguir més diners, el conseller havia fracassat atès que algunes privatitzacions com la del CAP de l’Escala s’han aturat...”

I aquí toca fer alguns aclariments que ja va fer el propi conseller en resposta a aquest comentari del periodista,  però que em sembla que cal  incidir-hi més per que afecta a una de tantes mentides que per desconeixement o mala fe es fan córrer i la gent les va repetint com si fossin veritats universals.

En primer lloc el sistema sanitari català pel que fa a l’assistència primària, està constituït per un conjunt de Centres d’Atenció Primària (CAP) un 80% dels quals pertany a l’ICS, i un 20% aproximadament es gestionat per altres entitats del SISCAT que és el sistema sanitari públic de Catalunya. Aquestes últimes entitats gestionen aquests centres d’atenció primària en virtut d’uns contractes que s’atorgaven per concurs públic, i que tenien una certa durada en el temps, al venciment del qual, la gestió del CAP havia de sortir novament a concurs. Això no comporta cap ingrés pel Servei Català de la Salut, i per tant, fer aquests concursos no és, com afirmava el periodista, cap instrument per finançar la sanitat pública de Catalunya. Primer error conceptual greu.

Però és que en el seu comentari hi havia encara una segona afirmació potser encara més greu que l’anterior. En concret el periodista va fer referència a “aturar la privatització del CAP de l’Escala” quan el que va succeir va ser precisament el treure  a concurs un contracte anterior que havia caducat, i que feia molts anys que exercia legalment l’empresa Fundació Salut Empordà, fundació privada amb més de 700 anys d’història (sota diferents estructures jurídiques). Mentre el conseller li feia al periodista aquesta matisació, ell anava insistint “no, no, lo de Eulen...”, i el conseller li va haver d’explicar que Eulen (empresa privada) havia fet millor oferta, en el concurs, que la Fundació Salut Empordà (empresa privada), tot i que el concurs es va haver d’anul·lar per defectes en els plecs de condicions del concurs; per tant si hi havia privatització aquesta feia molts anys que estava feta. Segon error conceptual.

Cal aclarir en tot cas que en aquest 20% de CAP gestionats per centres del SISCAT diferents de l'ICS,  alguns d'ells tenen el seu origen d'abans de les transferències (CAP Rambla de Mútua de Terrassa per posar un exemple), i no es pot parlar en cap cas de privatització del servei públic, sinó en tot cas de la gestió del servei duta a terme per agents del propi sistema sanitari públic, que és ben diferent.   

Com es veu, una sèrie d’afirmacions que si no fos per la insistència repetitiva dels mitjans en difondre el que no és, haurien passat probablement desapercebudes. En tot cas el periodista va demostrar que no s’havia preparat suficientment l’entrevista, i si ho havia fet, hi havia coses que no havia entès gens bé, o que l’hi havien explicat força malament, o que havia acudit a fons “interessades” a difondre tots els suposats mals de la sanitat catalana amb l’únic objectiu de desgastar no se si al govern, però si que evidentment al conseller.

És veritat que a Sanitat es poden fer les coses millor, no hi ha cap dubte d’això, però segons quins periodistes també podrien intentar fer millor la seva feina, i sobretot mantenir una objectivitat que avui està supeditada al titular fàcil i a la informació d’impacte més enllà de la seva veracitat.    

www.rbaestudisiprojectes.cat     

Al Consorci de Salut i Social de Catalunya es confirmen les pitjors expectatives

Per segona vegada en la seva historia el CSC tindrà un president  que no té cap responsabilitat en el món del municipalisme

Tot i la necessària regeneració democràtica per part dels partits polítics, hi ha persones que continuen ancorades en les pràctiques por clares i sovint poc ètiques del passat.

El Consorci de Salut i Social de Catalunya  

El dia 29 de juliol el Consorci de Salut i Social de Catalunya va celebrar la seva assemblea en la que s’havia d’elegir la nova Junta rectora, així com el seu President. Tal com ja havia denunciat en aquest blog, va ser reelegit president el Sr., Manel Ferré ex alcalde d’Amposta i que en l’actualitat ja no és alcalde d’aquella ciutat ni de cap altre. El Sr., Ferré va ser elegit gràcies a uns estatuts que l’anterior president del Consorci Josep Abelló es va fer a mida, i que permeten assolir la presidència sense necessitat de ser alcalde, havent-n’hi prou ostentant la representació legal d’un centre associat. Sembla que aquesta condició és la que ha aprofitat el Sr., Ferré per mantenir la seva candidatura a la presidència, que ha necessitat de determinats moviments polítics per aconseguir que fos única.

Ja vaig dir en l’escrit anterior sobre aquest tema, que aquesta argúcia és sens dubte legal, però no és ètica i per descomptat no és gens elegant. I més si tot això ho relacionem amb la situació que viu el país en l’àmbit polític, en el que des de molts fronts es reclama una  regeneració democràtica que entre altres aspectes ha de comportar que pràctiques com les que ens ocupen es desterrin de l’acció política. Està molt clar que tot i que algun partit dels dits “històrics” estigui immers en un procés de “re-fundació” i de regeneració democràtica, en el seu sí hi continuen havent comportaments que prioritzen els seus interessos personals a les directrius del partit.

Quines poden ser les raons per les quals el Sr. Manel Ferré té tant d’interès en continuar a la presidència del Consorci?. Es podria pensar que el Consorci està desenvolupant algun projecte molt important en el camp de la sanitat pública catalana, però tristament questa possibilitat s’ha de descartar amb rapidesa. De fet, en les últimes fases de la presidència de Josep Abelló ja es va començar a evidenciar la progressiva decadència del Consorci, manifestada en la pèrdua de pes específic i d’influència del propi Consorci en les polítiques i estratègies de la sanitat pública catalana, però també en una pèrdua de capacitat d’incidir fins i tot en els propis centres associats. Per tant, el voler continuar aferrat a la presidència en cap cas es pot relacionar amb el fet de desenvolupar una tasca important que pel seu èxit requereixi necessàriament la continuïtat d’un equip presidencial que per altre banda, en l’etapa anterior tampoc és que sigui recordat per aportacions especialment significades.

L'assemblea del Consorci on ha estat reelegit el Sr. Manel
Ferré com  a president de l'entitat  

En aquest sentit els rumors sobre una possible OPA de l’altra patronal de la sanitat catalana (UCH) sobre el Consorci  han sovintejat en determinats moments. Fins i tot el president ara reelegit havia demanat per escrit a UCH que s’iniciessin converses per fusionar les dues institucions. Tot plegat ens situa davant d’una organització que es troba en una fase de clar declivi, i que semblaria que fins i tot el propi Departament de Salut no veuria malament que desaparegués. En qualsevol cas, segur que ho celebrarien aquelles institucions que estan obligades en la pràctica a una doble afiliació.

Tanmateix la sanitat pública catalana viu moments complicats, amb acusacions injustes de privatitzacions i corrupció. També denuncies sobre les portes giratòries han sovintejat aquests últims anys. És per això que caldria desterrar pràctiques que tot i estar dins de la legalitat contribueixen a donar una molt mala imatge de tripijocs i interessos poc clars.  No són moments especialment indicats per mantenir unes actituds que haurien de formar part d’un passat que mai més hauria d’haver tornat. De fet tot plegat és molt senzill: El Consorci és una institució que va néixer des del municipalisme amb una clara vocació de suport al territori. El seu president ha de ser un alcalde sinó es vol trair aquell esperit fundacional. Avui en dia el Consell Rector del Consorci està integrat per 1 President, 3 Vicepresidents  i 9 vocals. Tots el membres  de l’actual Consell Rector són membres electes en els seus respectius ajuntaments, bé com alcaldes, bé com a regidors. Tots menys el seu president. Amb aquesta constatació està tot dit.

Sospito que a finals d’any, quan el Consorci estigui obligat a complir les previsions de la llei de la transparència, potser podrem tenir una idea més concreta de l’interès que alguns tenen en continuar aferrats al càrrec.

www.rbaestudisiprojectes.cat

L’estabilitat dels equips gerencials a les institucions sanitàries

L’esperança de vida d’un gerent en una organització sanitària és d’uns dos anys i mig

Un responsable polític a un directiu d’un hospital: “ets un bon gerent, però t’haig de canviar per que s’ha de notar que ara manem nosaltres”

L'Hospital Sant Joan de Déu de Barcelona

Fa algunes setmanes parlava amb Manel del Castillo que porta 17 anys al front de l’Hospital Sant Joan de Déu. En la conversa m’explicava que una de les claus dels canvis produïts en aquella institució era precisament el llarg període en el que s’havia pogut desenvolupar el programa de treball que va proposar a la propietat quan ell va ser contractat. Aquell projecte inicial, va desembocar a l’any 2004 en un Pla Estratègic  anomenat  PAIDHOS el qual s’ha anat actualitzant en el temps a mesura que les diferents etapes previstes han estat assolides, i ha culminat en un hospital que ha fet un tomb espectacular. Avui ja s’està treballant en l’actualització del Pla per a l’any 2020. Si fa uns anys, el referent a Catalunya en salut infantil era l’Hospital Matern-Infantil de Vall d’Hebron, avui Sant Joan de Déu ha aconseguit convertir-se en el centre de referència a Catalunya per l’assistència pediàtrica, obstètrica i ginecològica. 

Un altre exemple de durabilitat en la gestió d’un centre sanitari és el de Manel Jovells, que porta des de l’any 2004 al front de la Fundació Althaia de Manresa i on també els canvis han estat espectaculars culminant amb la inauguració d’unes noves instal·lacions modernes i funcionals. Com en el cas de l’Hospital de Sant Joan de Déu, els canvis a Manresa han comportat a més una millora qualitativa important en el tipus d’assistència en benefici dels manresans. A Manresa a més tot plegat ha vingut acompanyat d’una reestructuració de l’oferta assistencial que existia a la ciutat.

A Catalunya hi han altres exemples de longevitat en la gestió d’un dispositiu sanitari: El Dr. Adserà és un exemple a La Xarxa la Tecla de Tarragona, com en el seu temps ho va ser Esperança Martí a la Fundació Puigvert, Joan Grau a l’Hospital Clínic, Jaume Suana a la Mútua de Terrassa o Jordi Calsina a Palamós .

Analitzant tots aquests cassos, i probablement algun altre que me’n dec deixar, en tots ells apareix una qüestió destacada. Més enllà de les obres que tots aquests centres han fet per posar-se al dia i modernitzar les seves instal·lacions, i més enllà dels esforços duts terme per no perdre el tren de la tecnologia, i fins i tot per estar al primer nivell de la qualitat assistencial, jo destacaria que tots ells s’han convertit al llarg dels anys en el que podríem anomenar “grans institucions” sòlides, amb una estructura empresarial remarcable, i amb un alt grau de professionalització en els seus equips directius. La sostenibilitat de l’organització ha presidit sempre les decisions empresarials (i mai polítiques) que s’han pres al nivell més alt d’aquestes oreganitzacions.

I la pegunta és, quines són les raons que han permès aconseguir aquestes fites? La resposta és evident: l’estabilitat. El fet de poder consolidar l’estabilitat en la gerència (o direcció general, com es vulgui) ha permès poder desenvolupar projectes i estratègies a llarg termini, cosa que resulta impossible si aquesta estabilitat no existeix. És evident que hi hauria un factor anterior a això que seria la idoneïtat de la persona contractada, però aquesta, salvant les excepcions que es vulgui, en general hi és. Per tant, es pot concloure que partint de la base de contractar a bons professionals, només si aquests tenen continuïtat i temps per desenvolupar els seus programes, els centres acaben guanyant envergadura, qualitat en l’organització i assegurar la seva estabilitat econòmica. Què lluny han estat tots aquests centres de la decisió dels polítics, i com han vetllat per fonamentar els seus objectius amb criteris empresarials.

Perquè en ocasions bons professionals no tenen opció a consolidar projectes estratègics i fer créixer les seves institucions? També en aquest cas l’explicació és evident: per les tensions polítiques (internes i externes) que habitualment envolten a les institucions sanitàries. Massa sovint els alcaldes volen per l’Hospital del seu poble a gerents de la seva confiança. Massa sovint alguns alcaldes tenen interès en dominar el departament de recursos humans de l’Hospital per “col·loquem a aquest que hi tinc un compromís”. Massa sovint les autoritats polítiques comarcals o del país volen que en determinat hospital el gerent sigui de la “seva corda”, i el resultat de tot plegat és negatiu pel centre, com demostra el dia a dia de tantes institucions sanitàries a Catalunya.

Quan hi ha un canvi polític a l’alcaldia, el nou alcalde vol col·locar també a algú de la seva confiança, i el nou govern comarcal o del país vol també a algú de la seva corda al front de determinades institucions, i és clar, després passa el que passa; qui se’n ressent és la institució que es veu sotmesa a canvis del tot perjudicials per la seva estabilitat i per la continuïtat del projecte. Per que ens adonem de fins on arriben els disbarats que es cometen per part d’alguns polítics relataré un fet real, del que no puc dir el noms dels protagonistes, però que jo el situaria a l’any 2005: Un càrrec molt important del Departament de Salut, li va dir a un gerent d’un centre molt representatiu de l’ICS “no tinc res en contra teva, ni contra la teva gestió, però s’ha de notar que ara manem nosaltres”. Històric. 

Per això tan sovint m’he expressat en contra de la politització de la sanitat i de la presència dels polítics en els òrgans de governança de les institucions sanitàries. Alguns han fet força mal.

www.rbaestudisiprojectes.cat