El problema de les Llistes d’Espera i les lectures populistes

Una Universitat Catalana gasta diners en intentar demostrar que un “contuberni d’interessos” ha decidit malmetre la sanitat pública catalana per beneficiar la sanitat privada.

Posar en qüestió l’honorabilitat i honestedat d’aquells que s’han esforçat per donar de si tot el que han pogut per que Catalunya tingui una Sanitat pública com la que té, és ofensiu i injust

El conseller Ruiz també va participar en el reportatge

El programa 30 minuts de TV3 d’aquest diumenge, enfocava el problema de les llistes d’espera mitjançant l’exposició d’alguns cassos concrets que en general explicaven força bé la problemàtica de les llistes d’espera des de la perspectiva dels malalts. Des del meu punt de vista va ser un programa ben elaborat, però on des del primer moment hi havia un fil conductor que ens portava a una situació del tot deplorable per part dels que van confegir l’esmentat programa. Per deixar clara la meva postura he de dir tanmateix, que el sistema sanitari català hauria de tenir un nivell de llistes d’espera mol tmés reduït que l’actual.

Abans d’explicar el que des del meu punt de vista em va semblar del tot fora de lloc, faré un petit resum d’altres qüestions menors si es vol, però si més no criticables quan es té un mínim al coneixement  del món de la sanitat.

Quan manava el tripartit, també hi havia llistes d'espera a la
sanitat catalana, però llavors el Síndic de Greuges
 català, no estava interessat en el tema

Un dels primers titulars del programa va ser que “a Catalunya casi 24.000 malalts van ser operats l’any passat més tard dels 6 mesos en llista d’espera, que garanteix la legislació”. Ho entenc, per que al darrere d’aquest titular s’estructurava el programa amb una orientació determinada. Fer un titular dient “a Catalunya, l’any 2013 es van fer més de 375.000 intervencions” és evident que sent cert, no lligava amb el contingut del programa que venia després. Per tant convenia un enfoc negatiu de la realitat per que així es justificava el que seguia. I és que alguns periodistes necessiten titulars; sense titulars no venen, i per vendre, aquests titulars han de ser com més cridaners millor.

Es va fer èmfasi durant el programa en una plataforma veïnal que s’han instal·lat a les portes de Vall d’Hebron armats amb megàfons, incitant a la gent que denunciï els cassos en els que se superin els temps de garantia establerts en les intervencions. Aquests personatges, sorgits de les pel·lícules d’Almodóvar, han creat un eslògan que diu “no marxis sense hora”, i ells mateixos s’ofereixen voluntaris per ajudar als malalts a que reclamin a l’administració. Una situació realment patètica que només es pot produir a casa nostra; només hi faltaven els “iaioflautes” per tenir una foto complerta del panorama social actual.

El programa va exposar els cassos de persones que lamentablement han tingut problemes amb el temps d’espera. I això és lamentable que passi; cal que les autoritats sanitàries acabin amb aquesta situació de retallades permanents. Tanmateix vull dir que les llistes d’espera a la sanitat catalana fa més de 25 anys que existeixen; més o menys llargues però hi són…

Tot es va començar a embolicar quan es va posar l’exemple d’un malalt amb cataractes. Aquest malalt després de queixar-se pels retards en la seva intervenció, va ser operat dins del temps garantit; el curiós és que acte seguit van sortir imatges de la Clínica Barraquer en la que algú explicava que per unes cataractes, el malalt seria operat la setmana següent, contraposant, sense dir-ho, que a Vall d’Hebron si protestes t’operen en sis mesos, mentre que els que tenen capacitat econòmica per anar a la privada poden operar-se si volen a la setmana següent. Semblava fins aquí que el programa no volia tenir una càrrega política…  

El Grup de recerca de la Pompeu Fabra

Però heus aquí que va aparèixer el “Grup de recerca en desigualtats de la Sanitat” de la Universitat Pompeu Fabra. I aquí la situació ja em va semblar fins i tot ofensiva per aquells que han treballat i treballen per una sanitat pública catalana de qualitat. Aquest grup està duent a terme un estudi sobre els efectes de la privatització de la Sanitat, finançat via “crowdfounding”. El professor de dirigeix aquest Grup de Treball es pregunta si la sanitat ha de ser un dret o és un negoci. El seu diagnòstic és que les llistes d’espera són la punta de l’iceberg, els símptomes d’una estratègia més global. Segons aquests “científics” la sanitat pública i la privada són com vasos comunicants; si es vol fer negoci amb la sanitat privada s’ha d’afeblir la sanitat pública; estem davant d’accions complexes, que lliguen amb molts àmbits (polítics, mediàtics, jurídics, ideológics etc.)  on s’estan fent moltes passes  graduals per afeblir lo públic.

Realment és indignant que des d’una televisió pública es difonguin aquests missatges. Està molt bé la pluralitat i la llibertat  d’expressió, però quan tot això està guiat per la imparcialitat i per uns coneixements mínims del que s’està parlant. És ofensiu pensar que els directius de la sanitat pública formen part d’una conxorxa que té per objectiu beneficiar la sanitat privada. Realment, sinó fos per que aquestes afirmacions populistes calen en l’opinió pública n’hi hauria per fer-se’n un fart de riure. I que això surti d’una universitat pública catalana em sembla inversemblant. 

Només uns exemples per aquestes argumentacions populistes: els catalans que es paguen una doble cobertura són aproximadament entre un 23 i un 24 % dels habitants de Catalunya. Aquest percentatge és manté estable al llarg dels anys, amb crisi o sense crisi. On són els vasos comunicants? On és el transvasament de recursos públics a mans privades?

El professor que dirigeix el grup de treball

Justament el mateix reportatge dona pistes de que en realitat està succeint justament tot el contrari: s’estan “nacionalitzant” (com a contrari de privatitzar) algunes activitats privades, per increïble que aquesta afirmació pugui semblar .  En aquest reportatge això ho denúncia la presidenta d’ACES (Associació Catalana d’Entitats (privades) de Salut, que es queixa amargament  de que molts hospitals públics estan atenent malalts privats, i això senyors de la Pompeu Fabra no es altre cosa que captar diners del sector privat per afavorir el sector públic, o no? En el mateix reportatge el sindicat Metges de Catalunya igual que la presidenta d’ACES, també se’n queixa... Ho entenen ara?

www.rbaestudisiprojectes.cat

Problemes a l’Hospital Comarcal Sant Bernabé de Berga

De solucions n’hi ha; cal deixar que el sentit comú s’imposi i l’interès general estigui per sobre d’alguns egos particulars, professionals, polítics, sindicals i socials.

Esperar que Salut es faci càrrec de la gestió de l’Hospital, és un plantejament absolutament oposat al Model Sanitari Català

Com es sabut, dimecres passat la Plataforma en defensa de la Sanitat Pública al Berguedà va lliurar al Parlament de Catalunya, més de 10.000 signatures demanant que el Departament de Salut s’impliqués en la gestió de l’Hospital Comarcal Sant Bernabé de Berga, fet que lògicament ha estat rebutjat pel Departament de Salut atès que el Model Sanitaria Català està basat justament en principis contraris al que es demana. Fa temps que em voltava pel cap exposar alguna idea al voltant de la problemàtica que està vivint l’Hospital de Berga. Com que hi he treballat no gosava fer-ho, però al conèixer el lliurament d’aquestes signatures i la previsible resposta que la Plataforma ha rebut, m’ha semblat que era l’ocasió de donar a conèixer el meu punt de vista.

La presidenta del Parlament, Núria de Gispert, rebent les
més de 10.000 signatures de mans dels
representants de la Plataforma 

En realitat, el problema va adquirir rellevància a partir del moment que l’Hospital, al ser un organisme autònom de l’Ajuntament de Berga, havia de consolidar el seu pressupost amb el de l’Ajuntament, fet que comportava problemes al consistori berguedà. En una primera fase, l’Ajuntament va encarregar a Faura i Casas un treball per veure com calia actuar per obviar aquesta dificultat, i aquesta firma va fer un “estudi” en el que proposava que l’Hospital es transformés en una fundació (la llei catalana de fundacions estableix que totes les fundacions al nostre país són fundacions privades), sense ànim de lucre. 

Sense voler discutir la capacitat de Faura y Casas per aquesta classe d’encàrrecs, si que vull constatar com la mateixa empresa ha donat solucions diferents per problemes similars. En el cas del Garraf, la solució que Faura y Casas va proposar va ser la de constituir un consorci públic entre tots els ajuntaments de la comarca del Garraf, l’anomenat Consorci Sanitari del Garraf, mentre que a Berga, la solució de Faura y Casas va ser la de la Fundació. Segurament deurien tenir les seves raons pe arribar a aquestes conclusions ben diferents en un lloc i en l’altre.

Personalment i partint de la base d’un desconeixement de la situació actual, i utilitzant només la intuïció, fa 4 anys jo hauria proposat la constitució d’un consorci de gestió entre tots el municipis del Berguedà, sense la presència de la Generalitat, en el que s’hi incorporessin tots els dispositius sanitaris públics i privats sense ànim de lucre de la comarca: Assistència Primària de l’ICS, Salut Mental, residencies sociosanitàries, residències socials, i evidentment l’Hospital de Berga. Aquesta solució hauria estat un absolut fracàs veient com han anat evolucionant els consorcis, i la dificultat cada dia més gran que tenen per poder operar amb autonomia de gestió i agilitat en la presa de decisions.

Descartada l’opció consorci, només se’m acut una possible sortida a la situació. Se que aquesta possiblitat aixecarà ampolles als berguedans que la llegeixin, però de més verdes n’han madurat... La meva alternativa passaria per la integració/participació de l’actual Hospital Comarcal de Berga amb la Fundació Althaia de Manresa. Ja se que això és un sacrilegi pels berguedans, però entenc que en aquests moments és la solució més intel·ligent i ho intentaré explicar.

Els principals problemes d'aquesta possible alternativa, es deriven de dues situacions que es produeixen a Berga. En primer lloc, existeix un pànic absolut i generalitzat respecte a Manresa (“és que els de Manresa se’ns volen menjar” m’havia arribat a dir algun berguedà de pro); jo diria que és una mena de complex que afecta a la gent de Berga, magnífica per altre banda. I en segons lloc  dins del propi  l’Hospital hi ha algunes “patums” (i mai millor dit tractant-se de Berga), que generen animadversió contra qualsevol mena de col·laboració amb Manresa. Aquesta animadversió ve donada pel fet que aquestes “patums” havien començat el seus primers passos en la medicina a Manresa, i com que per la raó que sigui les coses no els van anar com ells haurien desitjat, en algun moment van decidir “canviar d’aires” i treballar a l’Hospital de Berga. Aquestes persones són les primeres a generar oposició a la relació amb Manresa, i com que alguna d’elles exerceix un cert lideratge, es converteixen en un creador d’opinió a l’Hospital fet que comporta que hagin aconseguit uns quants acòlits en aquesta oposició a tot el que soni a Manresa.

Tot i aquestes dificultats, jo crec que aquesta seria una sortida molt digna per l’Hospital de Berga. Per fer-la possible caldria negociar amb els manresans i el Departament de Salut cinc condicions bàsiques:

• Presència berguedana al Patronat de la Fundació Althaia
• Compromís de la Fundació Althaia de manteniment de tots els llocs de treball de l’Hospital de Berga
• Compromís de la Fundació Althaia de reconeixement de tots els drets laborals dels treballadors de l’Hospital de Berga  
• Definició i compromís de manteniment de la cartera de serveis de l’hospital per part de la Fundació Altahia i del CatSalut
• Compromís del CatSalut i de la Fundació Althaia de no rebaixar ni un sol Euro la contraprestació econòmica que rep l’Hospital de Berga per la seva feina.

La gran avantatge d’aquesta solució és que permetria la despolitització del centre, que ha estat fortament polititzat des de fa molts anys, i eliminaria també els amiguismes i altres “ismes” que han fet tant mal al normal funcionament de l’hospital.  No cal dir les economies d’escala que es produirien en una col·laboració dels dos centres, que redundarien en la millora de la qualitat de l’assistència del berguedans. Els berguedans han de saber que als hospitals no si fa política; s'hi atenen malalts i per això cal gestionar recursos. I encara menys si aquesta política va en contra dels objectius anteriors 

Que ningú s’esveri al llegir això; no es tracta d’una proposta. Només és una opinió basada en el coneixement dels uns i dels altres. Si el que es pretén és assegurar una assistència sanitària de qualitat, propera al ciutadà, d’accés universal i pública, entenc que aquesta és una alternativa possible, que assegura la sostenibilitat del centre i que es pot materialitzar si les parts afectades són capaces de dominar la rauxa i deixar pas al raonament i al seny.

www.rbaestudisiprojectes.cat

A Madrid tampoc hi haurà Pacte Nacional de la Salut

La coneguda frase atribuïda a Napoleó “si no vols resoldre un problema, crea una comissió”, al Parlament espanyol li han trobat una possibilitat de millora: les comissions creen subcomissions.

El document de bases per al Pacte Nacional de la Salut català, ha servit de base al Congrés dels Diuputats

Fa dos anys, la Comissió de Sanitat del Congrés de Diputats va crear una Subcomissió “per al anàlisi dels problemes estructurals del Sistema  Sanitari i de les principals reformes que s’han de dur a terme per garantir-ne la seva sostenibilitat”, que en els fons pretenia convertir-se en una mena de Pacte Nacional de la Salut, a l’espanyola. No m’agrada massa parlar de les coses que passen per la capital, però en aquesta ocasió faré una excepció per constatar que el que passa allà no és gens diferent del que passa aquí. 

La ministra de Sanitat del govern espanyol Ana Mato,
 tampoc tindrà un Pacte d'Estat a sanitat

Els treballs d’aquesta subcomissió han estat aprovats amb els vots del PP, CiU i PNV, i amb els vots en contra de PSOE, IU i UPyD. Aquesta polarització del vot deixa clar que no hi ha pacte. Fet i fet, com ha succeït a Catalunya, on els partits del NO el que volen es continuar utilitzant a la sanitat com a munició per les confrontacions electorals. Dit d’altre manera, volen continuar fent política amb la sanitat, però no per millorar-la sinó exclusivament per utilitzant-la d’una manera populista i demagògica, i guanyar tants vots com els sigui possible.

Com en el cas de Catalunya, alguns partits polítics es volen apoderar del bon treball que estan fent els professionals de la Salut, per desgastar al rival en una lluita política gens ètica. Recordem que tant a Catalunya com a Espanya, les retallades a Sanitat varen començar amb els socialistes al poder.

A Espanya, els senyors diputats han elaborat un document que conté 28 recomanacions entre les que destaco:

• Cal un “Pacto de Estado” amb tos els agents del sector que conformi consens polític professional i social en torn a la Sanitat
• El Sistema Nacional de Salut serà públic tant en allò referent a la cobertura universal com pel que fa al seu finançament i provisió.
• Cal passar d’una cultura basada en l’assistència sanitària, a una cultura del foment de la salut mitjançant actuacions de prevenció de la salut
• L’Atenció Primària ha de recuperar el “paper central” en el sistema i ha de ser més resolutiva
• Crear un mecanisme de compensació econòmica entre comunitats, amb aplicació retroactiva a l’1 d’abril de 2012 

Dona la impressió que per elaborar aquest document han utilitzat el català, arreglat amb algunes aportacions addicionals per que no es vegi tant, però jo diria que tampoc s’han  esforçat massa en dissimular-ho. Destaca aquest afegit sobre el mecanisme de compensació económica entre comunitats amb efectes des d'abril del 2012, per podria representar alguna quantitat significativa per Catalunya, tot i que els intents anteriors de fer el mateix mai han acabat de reeixir.  

El que és molt curiós és la última de les recomanacions  del document (la nº 28):

Crear una comissió de seguiment i avaluació dels acords del Pacte d’Estat en el Congrés dels Diputats que vetlli per l’acompliment de les mesures consensuades entre el ministeri, els professionals, les comunitats autònomes i els partits polítics en favor de la qualitat, la seguretat, l’eficiència, l’equitat i la solvència dels sistema sanitari.

Com no podia ser d’altre manera, un altre comissió, aquesta vegada de parlamentaris, fet que els permetrà incrementar els rendiments econòmics dels diputats que hi assisteixin.

A veure si ho entenc bé: una subcomissió d’una comissió, proposa la creació d’un altre comissió...   Suposant que Napoleó hagués dit la cèlebre frase... quina explicació donaria a aquesta nova entelèquia de la marca Espanya?   

www.rbaestudisiprojectes.cat

El Pacte Nacional de Salut (PNS) pel camí del pedregar...

El conseller Ruiz admet que el PNS és un “fracàs permanent”

Els polítics continuen utilitzant la bona feina dels professionals sanitaris com a munició per les seves campanyes populistes de captació de vots

El Pacte Nacion al de Salut sembla que no acaba d’aconseguir tots els consensos que li caldria per assegurar que la Sanitat quedi fora de la confrontació política. Es sabut que en reiterades ocasions, el sector sanitari ha demanat a les forces polítiques que deixin d’utilitzar al sector Salut com a eina per confrontar les seves divergències polítiques. Aquesta petició, que té tot el sentit en qualsevol situació, és encara més necessària en èpoques de crisi, quan a les preocupacions per la sostenibilitat de l’estat del benestar i per tant del sistema sanitari, s’hi afegeixen les angoixes que estant patint els professionals per la precarietat de les condicions de treball, afegides a les preocupacions per les reduccions salarials i la manca de seguretat en l’estabilitat de la seva feina. Tot plegat fa que el sistema sanitari català, que és un sistema sanitari d’èxit, potent i sòlid, es vegi amenaçat per les incerteses que es deriven de veure’s al bell mig de la batalla política. I això hi ha alguns partits polítics, que o bé no ho veuen, o encara pitjor, veient-ho fan veure que no ho veuen. És una batalla permanent per arreplegar vots, per mèrits propis o per demèrits dels rivals, d’una manera ètica o de qualsevol manera; allò important són els vots, no com s’aconsegueixen ni a costa de què. La sanitat s’ha vist immersa en aquesta situació, i això cal canviar-ho. Lamentablement és l’escala de valors que impera avui en dia, i que en el fons, entre moltres altres raons, ens ha portat on estem: el descrèdit de la política als ulls dels ciutadans.

Podem discutir si el contingut del PNS ens agrada més o menys; per això hi ha hagut totes les reunions prèvies que tenien per objectiu anar configurant un text que aglutinés un màxim de voluntats polítiques al seu voltant. Al final però, s’han imposat els interessos partidistes per sobre de l’interès del país, com tantes vegades succeeix en l’àmbit de la política quan aquesta supedita el que convé als ciutadans als seus interessos particulars.

Posaré uns exemples del tot reals, per deixar ben clar el que vull dir. Abans però, un aclariment: en aquests exemples concrets, els protagonistes són quatre forces polítiques catalanes. La meva crítica no és contra aquestes quatre forces; és contra tots els partits representats en l’arc parlamentari, atès que segurament totes ells, en alguna ocasió, hauran actuat de la mateixa manera.

Crisi a Lleida per la constitució d’un nou ens públic: tan ICV, com ERC com les CUP s’han entrevistat  amb els comitès d’empresa de l’Arnau i del Santa Maria, i en sortir, prèvia convocatòria dels mitjans de comunicació, han fet populisme per mirar de treure profit del conflicte.

Problemes a l’Hospital de Sant Pau: Ciutadans, aprofitant que hi tenia un membre destacat presidint el comitè d’empresa, actua també amb criteris del tot populistes, intentant desprestigiar al Departament de Salut i la sanitat catalana en general.

Queixes a Bellvitge per noves retallades: en plena campanya electoral per les eleccions europees el candidat d’ICV s’entrevista amb el comitè d’empresa, i a la sortida, a les portes de l’hospital, l’esperaven els mitjans de comunicació, amb les fotos corresponents i les entrevistes a peu dret. Populisme una vegada més.

Jo no estic dient que els partits polítics no es puguin interessar pels problemes que afectin a tal o qual centre sanitari; no és això. Jo el que critico és la presència dels polítics en els centres sanitaris. Tant costaria als partits, convocar a comitès d’empresa i equips de direcció al Parlament, per que allà, en els despatxos que tenen assignats, els donin totes les explicacions que vulguin?  Cal anar als hospitals amb tota la comitiva i després fer-se la foto a la sortida amb tots els mitjans de comunicació prèviament convocats?

Això és al meu entendre el que el Pacte Nacional de la Salut hauria de preservar. És cert que els que han participat en l’elaboració del document de bases han volgut anar molt més enllà; segurament per això no hi pot haver consens. Per mi ni hauria hagut prou amb un sol article: “Els hospitals i centres de primària i tota la sanitat, no poden ser escenari de la confrontació política; per això els partits polítics com a tals, es comprometen a no interferir en el dia a dia de les institucions  sanitàries”. Mireu si és senzill. Totes les qüestions referents al model sanitari s’han de debatre en el Parlament, i és evident que allà el model acordat per les majories, és el model del país.  I els que no estiguin amb les majories, tenen tot el dret a tenir el seu propi model, però també tenen l’obligació de respectar allò que surti del Parlament.

La gent de la sanitat, els professionals que cada dia hi treballen i fan tot el que poden per millorar la salut dels catalans, veurien de molt bon grat, que ningú s’aprofités de la seva feina per interessos particulars, populistes, electorals o de la mena que siguin. I quan dic ningú, vull dir Ningú.  

Escrivint aquestes reflexions em ve al cap un comentari d'un amic meu que a l'inici de la constitució de l'equip que havia de redactar les bases del PNS em va dir: "Ricard, no hi crec, per que en les actuals circumstànices polítiques, un pacte d'aquestes característiques és impossible d'assolir". Malauradament tenia raó…   

www.rbaestudisiprojectes.cat