Sr. Conseller...no ens digui això! Les retallades reals superen el 15%!!!

Avui pretenia passar un dia tranquil i sense complicacions, però heus aquí que he comès un greu error: llegir els diaris del dia.

M’he trobat dues informacions, una a La Vanguardia i l’altre al Periódico de Catalunya, relatives a unes manifestacions que va fer ahir el Conseller Boi Ruiz en un acte al Col·legi de Metges de Barcelona.  En aquestes manifestacions, el Sr. Conseller deia que ell també estaria preocupat si les retallades als centres concertats fossin del 10%. Donava a entendre que aquestes retallades eren aproximadament  la  meitat d’aquesta xifra

Doncs bé, una vegada més els números serveixen per alguna cosa més que per jugar amb ells. Analitzem la realitat:

Ø  Retallada any 2010: 3,2% de les tarifes, que atès que es va aplicar a mig any, van representar  una retallada  de l’1,6% però aquest any, la seva repercusió serà del 3,2%.

Ø  En condicions normals, a l’any 2011, les tarifes s’haurien revisat com a mínim  en l’IPC  del 2010, que va ser del 3%. Aquesta revisió no s’ha dut a terme

Ø  En lloc d’aplicar aquesta revisió, el que s’ha fet és reduir les tarifes en un 2%

Ø  En el sector sociosanitari a més se’ls ha reduït l’activitat contractada a l’any 2011 en un 8%, respecte a l’activitat que s’havia contractat l’any 2010.

En conseqüència, la suma d’aquestes retallades és del 16,2%. O potser al CatSalut apliquen sistemes numèrics en una base diferent a la base decimal? Encara hi hauriem d'afegir, els 2 punts de l'IVA incrementats l'any passat al juliol, que repercuteixen en algunes de les partides de despesa del compte d'explotació dels centres.

Per tant, Sr. Conseller utilitzant la seva pròpia frase: Preocupis!

Vostè també havia comentat setmanes enrere, que no hi hauria acomiadaments de personal, i que només les retallades afectarien a les suplències i al no cobriment de les jubilacions. Doncs bé, el Sr. Conseller ha de saber que a hores d’ara, els diferents centres que configuren la XHUP s’estan plantejant ERO,s per reduir plantilles.

Aquests ERO,s venen com a conseqüència del tancament de llits derivat de la retallada d’activitat, i si algun centre, retallant-li l’activitat no ha de fer un ERO, és que alguna cosa hi ha, que no hi hauria de ser. M’explico: segurament es tracta de centres “ben” tractats per l’administració de Salut, és a dir centres d’alguna manera relacionats amb els directius d’alguna de les patronals del sector, com ja apuntava en un comentari de dies enrere.

Per cert, el tancament de llits provocarà sens dubte un increment de les llistes d'espera: en pot estar segur!  Vostè ens posa l'exemple de Bellvitge, que tanca llits per que recentment s'han inaugurat l'Hospital de St. Joan d'Espí i l'ampliació del de St. Boi i això fa baixar la pressió assistencial sobre Bellvitge, per tant no empitjoraran les  llistes d'espera. Això és cert, però la pregunta és: tots els hospitals de Catalunya que tanquen llits, tenen al seu voltant altres centres per absorbir l'activitat que ells deixen de fer? oi que no? doncs home, utilitzi exemples de validesa general; no intenti que una cosa que és certa en un territori determinat, ho sigui en altres que ni de bon tros disposen de les mateixes infraestructures...

Continuo trobant a faltar lideratge en tot aquest procés, i exemplaritat en el Departament de Salut, a l'hora de ser els primers a aplicar-se les retallades

www.rbaestudisiprojectes.cat

Els mals de la nostra economia: pèrdua de productivitat, absència de competitivitat, encariment del producte, ...tres maneres de dir el mateix

En ocasions volem saber d’una manera immediata quines són les causes de tal o qual fet i les conclusions a les que arribem no són sempre correctes atès que ens manca perspectiva.  És allò que els francesos en diuen “au dessus de la mêlée”, o dit d’una manera més clara ens manca temps: la visió que el temps dona dels fets és el que acaba formant una perspectiva que et porta finalment a extreure conclusions vàlides.

Tota aquesta història ve com a conseqüència de les famoses retallades de l’actual govern de la Generalitat, i en concret de les retallades anunciades en el camp de la Salut.

A banda de remarcar la manca de lideratge a l’hora de plantejar sortides al problema, jo voldria  fer un petit anàlisi per veure com s’ha arribat a la situació actual: em remuntaré als últims 10 anys per no anar més enllà.

En aquests  últims 10 anys, s’ha donat forma a 3 convenis col·lectius en el sector Salut, i en l’àmbit de la sanitat pública

A l’any 2000 els metges treballaven 1.732 hores, i la retribució anual d’un metge adjunt sense guàrdies era d’uns 36.000 €.  Això vol dir que una hora de treball real d’aquell metge  costava 20,8 €

A l’any 2010, aquest mateix metge/essa ha cobrat uns 59.000 € i la seva jornada s’ha reduït a 1.688 hores, el que implica un cost hora treballada de 35 €. El cost real de l’hora treballada s’ha incrementat  un 68,3%, i l’IPC acumulat en aquest període és del 27,64%

És a dir, en 10 anys la pèrdua de productivitat ha estat del 40,66% que és la diferència entre l’increment real del cost de l’hora treballada i l’IPC acumulat del període considerat.

Mirem ara que ha succeït amb un diplomat/da d’infermeria  en torn de dia: a l’any 2000 el seu sou anual era d’uns 21.000 € i la seva jornada anual era de 1.732 hores. El cost de l’hora treballada era doncs de 12,12 €. Deu anys més tard, a l’any 2010 aquest DUI cobra uns 34.500 € i treballa 1.620 hores. El cost real d’una hora treballada és de 21,30 €, que significa un increment d’un  75,7% !!! front al 27,64% d’increment de l’IPC del mateix període. En aquest cas, la pèrdua de productivitat és d’un 48,06%

Si mirem ara el mateix DUI en torn de nit, ens trobarem que la seva retribució a l’any 2000 era de 23.800 €, i la seva jornada anual era de 1.712 hores.  Això implica un cost de l’hora treballada de 13,9 €. A l’any 2010 la retribució d’aquest DUI ha passat a ser de 39.000 € i la seva jornada anual s’ha reduït a 1.562 hores, el que determina un cost de l’hora treballada de 25 €.  És a dir, el cost de l’hora treballada s’ha incrementat en aquests 10 anys en un 80% !!!. Com en els cassos anteriors la pèrdua de productivitat és enorme: 80% - 27,64% = 52,4% de pèrdua de productivitat.

Tres cassos analitzats donen uns resultats molt i molt preocupants, per que la pèrdua de productivitat real és més gran que el que indiquen les xifres: caldria afegir-hi que al treballar menys, lògicament es fa menys feina, i per tant aquesta feina de menys feta per cada treballador, s’hauria de computar també a l’hora de  calcular la pèrdua real de productivitat.

Ha de quedar clar que l’objectiu d’aquest escrit no és discutir si els metges i les infermeres cobren poc o molt. L’objectiu és analitzar aquest pèrdua brutal de productivitat en 10 anys. Aquesta situació no hi ha país en el mon que la pugui resistir. I per això hem arribat on hem arribat.

A banda de crear els problemes econòmics que estem patint en l’actualitat, aquesta pèrdua de productivitat produeix uns efectes col·laterals no desitjables i fa que els nostres productes de salut no siguin competitius quan intentes que Barcelona es converteixi en un Centre Mèdic Internacional, tot i que tenim molt bons professionals, una tecnologia moderna i uns equipaments de primer ordre, però que treballen a un cost massa elevat i per tant no són competitius al món.

Què fer per sortir de la situació?

Baixar els sous després de la retallada de l’any passat és impensable; que la gent faci més feina mantenint el mateix horari tampoc ho consideraria com una alternativa real, per tant només queda una sortida: incrementar la jornada laboral anual.

Per incrementar la jornada laboral, cal que tothom: Departament se Salut; Patronats, Sindicats i Treballadors s’adonin de la gravetat de la situació i s’assentin al voltant d’una mesa negociadora per intentar posar fre a la situació actual. És evident que fer això fa falta un lideratge potent que fins ara no veig enlloc.

Després de llegir aquesta nota, segurament tots entendrem millor allò que ens diuen des d’Europa: cal eliminar les rigideses del mercat laboral, i aquestes rigideses no venen donades només pel cost de l’acomiadament, si no que tenen a veure a més amb els tipus de contractes, amb els dies dits d’assumptes propis, amb l’absentisme, amb els alliberats sindicals, amb les hores sindicals, amb la molt baixa productivitat d’alguns sectors, i entre ells el sector salut, etc., etc. Algú dubta encara que de cara al futur cal lligar increments salarials amb increments de productivitat?

Malauradament, el país està des de fa temps, sota una forta crisi de lideratge, i malauradament el sector Salut no és una excepció. Sense lideratge no ens en sortirem. 

www.rbaestudisiprojectes.cat

El paper de les patronals sanitàries davant la crisi

Reflexionant sobre el paper que estan adoptant les patronals del sector sanitari a casa nostra davant la crisi que estem patint em va venir a la ment una de les dicotomies clàssiques que ens plantejàvem ja fa forces anys sobre el paper que havien de jugar els caps de servei en el sí d’un hospital. Era una època en la que la paraula i el concepte gestió tot just acabava d’entrar als hospitals. Preguntàvem en aquells temps si un cap de servei havia d’assumir el rol de representant dels metges del  seu servei davant la direcció de l’hospital, o si el que havia de fer era ser el representant de la direcció en el sí del servei.

Alguns defensaven clarament que un cap de servei era un membre de l’equip directiu i per tant havia d’actuar com a representant de la direcció en el seu servei; d’altres no tan radicals consideraven que depenia de les situacions concretes, tot i que en general s’acceptava que el cap de servei era un membre de l’equip directiu, i com a tal havia de defensar els interessos de la direcció en el sí del servei que se li havia assignat.

Si en lloc dels caps de servei ens centrem en les organitzacions patronals,  la pregunta és la mateixa: una patronal és una associació que representa els interessos dels associats davant el Departament de Salut, o potser ha de representar els interessos de l’Administració davant dels seus associats? La lògica més elemental diria que la posició correcta és la de defensar els interessos dels associats davant l’Administració, que per això paguen unes quotes no precisament barates per cert. Doncs bé, la realitat diu que fan tot el contrari del que la lògica demanaria.

Aquesta situació no es nova d’ara. S’arrossega des de fa ja temps, quan una de les patronals actuals, tenia una direcció que la seva màxima preocupació consistia a assegurar les tarifes més altes pel seus centres; a canvi s’intentava que en determinades situacions de conflicte, els centres pertanyents a aquella associació no fossin excessivament bel·ligerants amb l’administració.

Això ha anat evolucionant amb el temps, però el fons ha estat sempre el mateix: obtenir beneficis particulars i tractes de favor pels centres gestionats pels  directius de la patronal, a canvi que en situacions de conflicte, els centres d’aquella patronal acceptessin tots els plantejaments sovint durs, de l’Administració. I quan no han estat tractes de favor per determinats centres, han estat submissions derivades d’una determinada militància  de caràcter polític.

Aquesta “col·laboració” entre Administració de salut i patronals sanitàries, ha anat tan enllà, que fins i tot alts directius d’aquestes patronals han ocupat càrrecs molt significatius dins de l’estructura de la pròpia administració: la direcció del CatSalut, la de l’ICS, la Secretaria general del Departament de Salut, la gerència d’algun hospital important de la xarxa pública, la secretaria general d’algun Departament del Govern diferent al de salut, i últimament fins i tot el propi Conseller de Salut, provenen dels quadres directius de les patronals.

No ens ha d’estranyar doncs que en una situació molt difícil de les finances del nostre país, les patronals callin davant la retallada més gran que en democràcia s’ha fet a la sanitat pública de Catalunya. Coincidim en que la retallada calia fer-la, però discrepem obertament del paper jugat per les patronals davant d’aquesta situació.

Aquesta retallada no és la primera que afecta a la sanitat. Al nostre país, a l’any 1985 es van congelar les tarifes dels centres concertats. Aquesta congelació va organitzar tal rebombori en el sí de les patronals que uns mesos després el director general de l’ICS que va decidir aquella congelació va haver de dimitir. Òbviament, el motiu de la seva dimissió no es va relacionar amb el fet de la congelació, però puc assegurar que la seva imatge i el seu prestigi en el sector es va veure força afectats per aquell fet.

Una anys més tard, a la dècada dels 90, un jove economista que des de economia i finances controlava les despeses del sistema sanitari català, es va inventar l’any dels 11 mesos. Jo diria, parlo de memòria, que va ser l’any 98. Ell solet va decidir que no pagava la facturació de desembre, i va facilitar que els centres concertats poguessin accedir a pòlisses de crèdit per superar el tràngol. Com que aquesta situació no es va recuperar mai més, aquell any als efectes de facturació va tenir 11 mesos i els anys posteriors 12, de manera que aquella facturació  es va perdre per sempre més.   Les conseqüències pel responsable que va decidir aquesta mesura no van ser tan desafortunades com en el cas anterior: uns mesos més tard el feien Conseller de Treball del govern català.

Un tercer moment de dificultats econòmiques el tenim ben a prop: al juny de l’any passat (2010) el govern tripartit decideix reduir els contractes un 3,2% a tots els centres concertats integrats a la XHUP. En aquest cas cap conseqüència; tot va seguir igual. Fins i tot les patronals van estar ben callades i van trametre escrupolosament les instruccions als seus afiliats. Es van preocupar molt per assessorar als seus associats en com dur a terme la retallada salarial, però en cap cas van mostrar cap mena de bel·ligerància sobre la mesura.

Que em vinguin a la memòria aquestes tres situacions delicades des del punt de vista econòmic no vol dir, ni de bon tros, que no n’hi hagin hagut moltes més. De fet, amb pràcticament 30 anys de la meva vida dedicats a la sanitat catalana, no recordo cap any, ni un de sol, en el que les mancances econòmiques no hagin estat protagonistes del dia a dia. Ara bé, admeto que una situació com l’actual, tan deteriorada, no l’havia vist mai.

El que em sobta aquest vegada és que les patronals no li demanin al Departament de Salut que lideri la situació, i sobre tot que es doti d’autoritat moral i credibilitat per poder liderar el procés: si cal una retallada, que cal, els primers que se l’han d’aplicar és el propi Departament; i quan això estigui fet i es puguin constatar les quanties dels estalvis, llavors que es demani als proveïdors del sistema de salut que facin l’esforç que calgui. Però li toca al Departament de Salut fer el primer pas, i si això no es fa, no tens credibilitat ni autoritat per demanar als altres que ho facin. Em sobta que això tan evident si més no als meu ulls, no ho reclamin les patronals. Em sobta i em fa sospitar, sobre tot si analitzo que han fet fins ara les patronals en aquest tema. 

Observant quina ha estat la reacció de les patronals, t’adones que una d’elles ha constituït un comitè de crisi format per 8 persones (no dubto de la seva capacitat), per seguir acuradament els esdeveniments. I l’altre ha enviat a la televisió de Catalunya dos emissaris a intentar dir, sense dir, és a dir,  a no dir res. Tot plegat una mica patètic, atès que està en joc la viabilitat de moltes empreses que presten els seus serveis en el sector salut. Cal ser més bel·ligerant amb l’Administració quan toca. Jo puc entendre que mantenir una postura de guerra continuada no porta enlloc, estem d’acord; ara bé arribar a aquests extrems de no ser ni capaços d’exigir-li al Departament de Salut que sigui el primer a donar exemple aplicant-se en primera persona la retallada és d’un servilisme absolut i molt perjudicial pel sector.

Jo em plantejaria molt seriosament la necessitat de continuar pagant quotes d’afiliat a aquestes organitzacions (sobre tot les institucions que estan sotmeses a una doble cotització) que en lloc de defensar els interessos dels seus associats, semblen més interessats a defensar els seus llocs de treball actuals...i de futur.

Algú em dirà que en l’últim consell d’administració de l’ICS es va aprovar una retallada de càrrecs directius. Un brindis al sol: jo els demano que visitin la seu de la gerència territorial de l’ICS a la Catalunya central i fins que s’exigeixin responsabilitats a qui ha generat aquesta disbauxa econòmica, no em creuré cap mena de compromís seriós que l’ICS pugui prendre. Amb la de diners malbaratats que hi ha a l’ICS, es podria resoldre una part del dèficit de la sanitat a Catalunya.


www.rbaestudisiprojectes.cat

Alguna cosa està canviant... tot i que encara hi han altres possibilitats d’estalvi

Llegeixo a la premsa d’avui (diari Ara, i d’altres), que el Conseller Ruiz ha proposat entre altres mesures, aprimar els costos administratius en un 25%. Bona notícia aquesta, si aquest 25% s’aplica al Departament de Salut, al CatSalut, a l’ICS, a les empreses públiques i consorcis, a les Agències, als programes i programets, etc. etc. M’hauria agradat també que aquest aprimament, s’apliqués a més de l’anomenat capítol II del pressupost, al capítol I: aquest és molt quantiós i qualsevol esforç de  gestió significaria molts i molts euros pel sistema sanitari. Tanmateix, benvinguda la mesura, atès que fins ara semblava que qui s’hauria d’estrènyer el cinturó seria exclusivament el sector concertat. Ara sembla que la pròpia Administració de Salut patirà també algunes dificultats.

Altres mesures proposades, passen per allargar les llistes d’espera en aquelles patologies i en aquelles persones en les que aquest retràs no tingui conseqüències no desitjables en la salut del malalt, reduir la contractació en un 3% i baixar les tarifes un 2%.

Sembla poc, però si es suma la reducció del 3,2% aplicada ja l’any passat, al 5% d’aquest any (3% de contractació i 2% de tarifes), i a això hi afegim la inflació 2010 atès que les tarifes es revisen a la  baixa, ens trobem amb una retallada total, d’un any per l’altre que voreja l’11%, i això és fort...molt fort i molt dur d’assumir pels gestors i pels malalts. 

Arribats a aquest punt i amb la intenció de ser positiu, voldria oferir dues possibilitats addicionals d’estalvis importants.

La primera seria la de eliminar tant com sigui possible l’enllitament de malalts de convalescència i llarga estada en hospitals d’aguts. Aquesta mesura comporta que els hospitals d’aguts no hagin d’assumir estades innecessàries de malalts de llarga estada i convalescència que tenen un cost elevat en un hospital d’aguts, quan aquests malalts podrien ser atesos amb les màximes garanties sanitàries en dispositius sociosanitaris que tenen un cost molt més baix. Quantificar aquest estalvi no està al meu abast en aquests moments. Si que puc dir, que no fa pas masses anys, hi havien estudis que quantificaven per sobre del 10% aquest tipus d’estades en hospitals d’aguts.

La segona mesura té més envergadura, i per raonar-la cal fer una mica d’història:

D’una manera lenta però constant, els diferents convenis col·lectius de la XHUP que s’han anat signant entre Patronal i Sindicats, han incorporat indefectiblement increments de sou i reduccions de jornada. Podríem dir que s’ha passat de les 40 hores a la setmana a 35 o fins i tot menys en els torns de nit. En el pitjor dels cassos el sous s’han indexat a la inflació, tot i que habitualment han estat per sobre.

Tot plegat ha fet que el nostre sector, el sector de la salut sigui el més malalt dels sectors  productius d’aquest país. Dic sector malalt vist des de la perspectiva de la eficiència: a casa nostra hem apujat els salaris i hem baixat la jornada, de manera que l’increment de preu real de l’hora treballada ha estat molt superior als increments de l’IPC que hi pot haver hagut en el mateix període. Hem perdut competitivitat, o si vostès ho volen dir d’un altre manera, hem adquirit unes condicions laborals molt superiors a les que podríem tenir si fóssim un país seriós.

Dit encara d’un altre manera, hem encarit el cost hora sense que aquest increment s’hagi vist acompanyat d’un increment de la productivitat: els nostre treballadors no ho han compensat fent més feina. Aquesta és la situació autèntica.  

Què proposo? Doncs feta aquesta introducció la meva proposta és molt clara: a canvi de mantenir els llocs de treball, els sindicats i els treballadors haurien d’acceptar un increment de la jornada: ja no dic tornar a les 40 hores setmanals, però si arribar per exemple a les 38 hores reals de feina. I això sense tocar els salaris evidentment.

Quin és l’estalvi? Doncs també és molt clar: un sistema que dona servei 24 hores al dia, 365 dies a l’any, per cobrir tot aquest espai de temps necessita un determinat nombre de treballadors. Si aquestes persones treballen més temps, caldran menys persones per fer la mateixa feina. I això no vol dir acomiadar les que puguin sobrar avui; vol dir eliminar les contractacions eventuals, no cobrir jubilacions, reduir el nombre de persones que cada any superen el còmput anual, etc. I tot això representaria un estalvi molt important en massa salarial i permetria mantenir els llocs de treball. Ho deixo com a element de reflexió per les autoritats sanitàries,  polítiques i sindicals del país.

www.rbaestudisiprojectes.cat

Per això no us hi han posat en aquests càrrecs...

Llegeixo al “Periodico de Catalunya” d’avui dia 24 de febrer, que els alts responsables del CatSalut s’han reunit amb els directius dels grans hospitals de la xarxa pública de Barcelona per explicar-los-hi que rebaixaran la contractació 2011 un 10%. Ignoro a hores d’ara si aquest 10% es suma al 5% que varen reduir ja l’any passat, o si es tracta d’un 10% addicional. Si fos addicional com sembla, tindríem que en 2 anys, la contractació dels hospitals de la XHUP s’hauria reduït en un 12,5% atès que la reducció de l’any passat es va fer a partir de Juliol. Si a això hi sumem la inflació del període, ens trobem amb una reducció que pot superar el 15%; i això és molt.

El que sembla clar és que els màxims responsables del CatSalut han decidit que si a ells, Economia  i Coneixement els redueix el pressupost un 10%, ells apliquen sense més aquesta reducció a “tutti quanti” i entre ells als hospitals de la XHUP.

Davant d’aquesta situació jo em pregunto on és el valor afegit que tot directiu ha d’aportar i la responsabilitat professional d’aquests alts càrrecs que es limiten a traspassar el problema a tercers sense intentar, a través de mesures de gestió, minimitzar l’impacte d’aquesta reducció en els centres de la XHUP?. Està clar que per prendre la decisió que ells han pres no fa falta esforçar-s’hi massa, ni pensar-hi molt, qualsevol les podria prendre...fins i tot un junior debutant.

Em sap greu, molt de greu, per que aquests que manen ara són els “meus”. Però tot i així haig de dir que tinc la sensació que al Departament de Salut continuen instal·lats en la mediocritat que des de fa ja forces anys (al voltant de 10 o 12) hi impera. Però no és només al Departament de Salut on la mediocritat està ben implantada: si llegeixen la nota del Periodico que he comentat abans, veuran com un nou vingut al camp de la gestió (tothom s’atreveix a “gestionar”) opina sobre les conseqüències que la retallada del 10% tindrà segons el seu criteri. Aquesta mateixa persona, quan al mes de juny passat es va anunciar una retallada del 5% no va dir ni paraula...és clar que llavors manaven els “seus” i ell havia de ser bon minyó, faltaria més...Resumint: mediocritat generalitzada al Departament i fora del Departament

Jo penso que abans de repercutir aquest 10% directament als hospitals, calen moltes altres accions: Cal eliminar totes les ineficiències de la pròpia administració, que n’hi ha moltes. Sobra personal administratiu i de gestió arreu: al Departament de Salut, al CatSalut, a l’ICS, a les empreses públiques, a les agències, als ene “xiringuitos” que molts “listillos”  s’han muntat. Sobren viatges a congressos i altres bagatel·les d’aquest tipus pagades per l’erari públic. Sobren dinars i sopars  de treball. Sobren telèfons mòbils pagats per tots i utilitzats per converses particulars i privades. Sobren publicacions que ningú llegeix, fetes amb paper de gran qualitat i molts colors. Sobren fotocopies i més fotocopies; sobren documents impresos que se’n van a la paperera; sobren informes, actes, escrits que no serveixen per a res. Sobren tantes coses... Cal...posar-hi seny! I tal com passa amb els diners, es nota que el seny és un bé escàs...molt escàs...

Quan s’hagi acabat aquest exercici de retallar despeses supèrflues, és quan cal repercutir si és necessari la diferència als hospitals de la XHUP, però aquesta diferència estarà notablement per sota del 10%!

Com es pot pretendre que els malalts paguin els seus àpats als hospitals, si cada dia no se quants directius de l’Administració pública, però també dels hospitals de la XHUP dinen i sopen a càrrec dels impostos dels catalans? On és la coherència de tot plegat? En fi...que patirem...que no anem bé...que les coses així no s’arreglaran.

www.rbaestudisiprojectes.cat

paperassa i més paperassa...és sostenible? on és l’eficiència?

Dies enrere vaig assistir per raons professionals a la presentació de la proposta dels objectius 2011 per assolir la part variable del contracte que el CatSalut ha preparat per un centre sociosanitari que  té llits de llarga estada, cures pal·liatives i convalescència.  Haig de reconèixer que la persona del CatSalut que ho va presentar, dominava el tema i fins i tot va aconseguir que les quasi dues hores esmerçades no es fessin excessivament llargues. Aquesta persona va desgranar un per un els 41 objectius que el CatSalut ha marcat per aquest any 2011: 15 per llarga estada, altres 15 per convalescència i 11 per cures pal·liatives.

Entre aquests objectius n’hi havia del Vincat i de Salut Pública. En aquest punt vull fer una reflexió al respecte: avui en dia, hi ha gent que troba el seu modus vivendi a Salut, inventant-se programes que ven al polític com si tinguessin una gran transcendència, de manera que el polític, si aquella persona li cau bé, doncs deixa fer. Aquesta persona vol fer-se important i imprescindible, i no para fins que aconsegueix que el seu “programa” sigui tingut en compte en les més altes instàncies del CatSalut, i s’acabin recollint com objectius del sistema sanitari català alguns ítems d’aquests programes de dubtosa eficiència, que només serveixen per que aquelles persones inventores d’aquests programes es consolidin ells, i la despesa tremenda i inútil que generen.

Tornant al tema dels objectius del centre sociosanitari anterior, haig de dir que aquella persona del CatSalut que s’havia explicat tan bé, en acabar la seva exposició va renyar als responsables del centre per que no havien assolit una xifra acceptable dels PIA que calia complimentar pel Departament de Benestar i Família. Encara recordo esfereït la resposta del gerent del centre: “és que cada PIA requereix 6 hores de feina de la treballadora social...”  es queixava amb raó.

Per acabar-ho d’adobar, aquesta persona del CatSalut ens va avisar que en les properes setmanes sortiria al DOG l’ordre d’acreditació dels centres sociosanitaris...(més paperassa vaig pensar)

Mentre assistia impertèrrit (en aparença) a tot això, em va venir a la memòria que estant de gerent a Berga, a banda de haver viscut reunions molt similars amb els objectius CatSalut, em va tocar a més donar suport organitzatiu i de personal als diferents reponsables que et venien a veure i t’explicaven la importància del seu programa. Sense voler ser exhaustiu que jo recordi, em va tocar estructurar el codi ictus, el codi infart,  el programa per la detecció dels maltractaments infantils, atenció als afectats per la síndrome de fatiga crònica, fibromiàlgia i hipersensibilitat química múltiple i moltes altres.

Evidentment, tots aquests programes calia dotar-los a nivell organitzatiu i amb personal i en ocasions fins i tot altres recursos addicionals. El modus operandi consistia en que et venia a veure el responsable del programa, i et deia que tenia ordres de la Consellera de que se li donés suport en el conjunt de necessitats que plantejava. Quan tu preguntaves “però això qui ho pagarà?”, la persona en qüestió arronsava les espatlles i et deia “parla amb el gerent de la Regió” donant a entendre molt clarament que aquell no era el seu problema i a més l’importava molt poc si algú pagava o no pagava. Òbviament quan parlaves amb el gerent de la Regió la resposta era sempre la mateixa: “però Ricard, si no tenim un Euro...tanmateix fes-ho, ho heu de fer, i quan puguem ja buscarem la manera de pagar-ho”. Evidentment mai s’ha pagat ni mig Euro per tots aquests invents de discutible necessitat en temps de crisi.

Com a complement a tot plegat, i per posar una cirereta al pastís, només afegiré que un contracte de serveis d’un hospital de la XHUP amb el CatSalut, avui no té menys de 50 clàusules diferents...

Explico tot això, per que l’altre dia vaig sentir al Conseller Mena, que al Parlament responia la interpel·lació d’una diputada d’ICV sobre la creació de llocs de treball i creixement de l’economia, i deia el Conseller que un dels seus objectius era eliminar la burocràcia i la paperassa per facilitar la feina a les empreses "eliminar les pedres del carro que arrosseguen les empreses" era la frase del Conseller. I que una de les raons per les que Yamaha tancava la fàbrica, era per l’excessiva pressió burocràtica que el govern tripartit exercia sobre les empreses en aquest cas en temes mediambientals. Quanta raó té el Conseller Mena!

Si tinc ocasió li proposaré al Conseller Mena començar aquesta tasca pel Departament de Salut. Segur que moltes empreses del sector li ho agrairien.

www.rbaestudisiprojectes.cat

Re invenció del sistema de salut català?

Sovint ens trobem als mitjans manifestacions públiques del Conseller Ruiz, en les que va desgranant diferents propostes per fer front als problemes derivats de la manca de recursos econòmics en el país en general i al Departament de Salut en particular. 

Tot plegat dona la sensació d’una manca de rigor important: que si les mútues, que si la primària, que si sobra personal però no acomiadaran a ningú, que si no tots ho poden fer tot, que si les llistes d’espera, tornem-hi amb les mútues, que si el personal haurà de treballar més, que si donaran factures, etc., etc. Tot molt inconnex, sense que sembli mínimament travat. De tots aquests comentaris que el Sr., Conseller ha anat fent a tort i a  dret només n’hi ha 3, al meu parer, de certa consistència i amb plena coherència entre ells: no tothom ho pot fer tot; sobra personal no assistencial en l’estructura de l’administració; i el sistema públic no pot assumir totes les prestacions actuals: cal definir una cartera de serveis 

Ja vaig dir en un comentari anterior que algú li hauria d’explicar al Conseller que algunes de les mesures que proposa ja s’han intentat en etapes anteriors: la primària com a eix del sistema sanitari, o entregar factures als malalts del sistema públic, indicant el cost de la prestació assistencial que se l’hi ha donat. Fins i tot avui, encara hi ha algun hospital que continua entregant aquests factures en el moment de l’alta. La pregunta és: de què van servir aquestes factures? Segurament de no massa...

I ara, en un moment de crisi, on manquen diners per tot, al més alt responsable del Departament de Salut no se li acut altre cosa que fer gastar més paper en una mesura que no portarà cap resultat positiu a la sanitat pública o omplir caps i consultes externes dels hospitals amb panells electrònics que vagin indicant el cost d’una visita o d’una prova diagnòstica. 

Per altre banda, aquestes factures quin cost reflectiran? El cost per pacient? Un cost estàndard? Un cost arbitrari? Potser posaran com a cost el preu que el CatSalut paga com alta? Per altre banda, si parlem del cost de les proves diagnòstiques, ens trobem en una diversitat important d’equipaments a Catalunya, de manera que el cost d’una mateixa prova (una placa de tòrax per posar un exemple) pot tenir costos diferents en funció del cost inicial de l’aparell, de la seva antiguitat, del cost del seu manteniment, del consum energètic, del nombre anual de plaques de tòrax que es facin en aquell aparell, etc. I què dir del cost d’una visita al metge de família? El cost real dependrà del nombre de visites que cada metge faci al mes, o a l’any, dependrà també del temps de durada de la visita, o de si hi han participat o no la infermera o l’auxiliar  etc., de manera que el cost real d’una visita a un metge de família, serà diferent a tots els Caps de Catalunya, i probablement serà més car en els Caps on es faci menys activitat.

Faig totes aquestes preguntes i reflexions per que avui en dia no hi ha cap centre de la xarxa pública a casa nostra capaç de saber amb precisió el cost exacte d’un pacient.  A partir d’aquí, qualsevol persona que rebi aquesta factura pot pensar legítimament que allò no es correspon a l’atenció que ella ha rebut. És allò ben sabut que si el meu veí s’ha begut dues cerveses i jo no me’n he begut cap, estadísticament resulta que tots dos ens en hem begut una. Per tant, entregar factures als malalts és una pràctica que:

- ja s’ha fet i encara es fa en alguns centres a Catalunya sense cap resultat que justifiqui   tornar-hi

- la informació del cost és inexacta, i per tant no creïble.

Tot plegat em fa pensar que no tenim programa; que allò que ha comentat aquests dies algun líder de l’oposició en el sentit que es veu un govern una mica verd, és totalment cert en el cas del Departament de Salut. Segurament caldria que el Sr., Conseller posés a treballar als seus col·laboradors immediats analitzant tots els problemes  del sistema sanitari que són molts, i una vegada identificats i establertes les prioritats, fer públic el programa d’actuacions. En lloc d’això ens dediquem a anar fent comentaris a cada micròfon que veiem a prop donant la sensació de que en el fons no sabem on som, ni on volem anar. Quan a la vida no saps on vols anar, està molt clar que no trobaràs cap camí que t’hi porti...

Un exemple que palesa aquest anar i venir sense criteris sòlids: Fa poques setmanes es va decidir per part del CatSalut que no es finançaven més bombes d’insulina a la sanitat catalana. Evidentment, els professionals de la salut varen posar el crit al cel, i el Departament de Salut va rectificar. En lloc de reconèixer que no s’ha  estudiat un programa coherent, serio i racional per la reducció de la despesa, el departament s’ha limitat a dir que això va ser culpa d’un “economista” que passava per allà. És a dir, que a banda d’estar una mica verds, tampoc hi ha nivell suficient (en alguns cassos) per reconèixer errors. Està clar que en això de no reconèixer errors han tingut bons mestres, oi senyors del tripartit?.

Necessitem un full de ruta, un projecte ampli de reordenació dels serveis de salut a Catalunya, consensuat entre els polítics, l’administració, els professionals de la gestió, els professionals sanitaris, i els malalts. Sense aquest full de ruta podem tenir molts problemes en una situació com la que ara ens toca viure en la que la manca de diners ens enfronta a tots contra tots.  Així no anem bé.

www.rbaestudisiprojectes.cat