dimecres, 2 de març de 2011

Alguna cosa està canviant... tot i que encara hi han altres possibilitats d’estalvi



Llegeixo a la premsa d’avui (diari Ara, i d’altres), que el Conseller Ruiz ha proposat entre altres mesures, aprimar els costos administratius en un 25%. Bona notícia aquesta, si aquest 25% s’aplica al Departament de Salut, al CatSalut, a l’ICS, a les empreses públiques i consorcis, a les Agències, als programes i programets, etc. etc. M’hauria agradat també que aquest aprimament, s’apliqués a més de l’anomenat capítol II del pressupost, al capítol I: aquest és molt quantiós i qualsevol esforç de  gestió significaria molts i molts euros pel sistema sanitari. Tanmateix, benvinguda la mesura, atès que fins ara semblava que qui s’hauria d’estrènyer el cinturó seria exclusivament el sector concertat. Ara sembla que la pròpia Administració de Salut patirà també algunes dificultats.

Altres mesures proposades, passen per allargar les llistes d’espera en aquelles patologies i en aquelles persones en les que aquest retràs no tingui conseqüències no desitjables en la salut del malalt, reduir la contractació en un 3% i baixar les tarifes un 2%.

Sembla poc, però si es suma la reducció del 3,2% aplicada ja l’any passat, al 5% d’aquest any (3% de contractació i 2% de tarifes), i a això hi afegim la inflació 2010 atès que les tarifes es revisen a la  baixa, ens trobem amb una retallada total, d’un any per l’altre que voreja l’11%, i això és fort...molt fort i molt dur d’assumir pels gestors i pels malalts. 

Arribats a aquest punt i amb la intenció de ser positiu, voldria oferir dues possibilitats addicionals d’estalvis importants.

La primera seria la de eliminar tant com sigui possible l’enllitament de malalts de convalescència i llarga estada en hospitals d’aguts. Aquesta mesura comporta que els hospitals d’aguts no hagin d’assumir estades innecessàries de malalts de llarga estada i convalescència que tenen un cost elevat en un hospital d’aguts, quan aquests malalts podrien ser atesos amb les màximes garanties sanitàries en dispositius sociosanitaris que tenen un cost molt més baix. Quantificar aquest estalvi no està al meu abast en aquests moments. Si que puc dir, que no fa pas masses anys, hi havien estudis que quantificaven per sobre del 10% aquest tipus d’estades en hospitals d’aguts.

La segona mesura té més envergadura, i per raonar-la cal fer una mica d’història:

D’una manera lenta però constant, els diferents convenis col·lectius de la XHUP que s’han anat signant entre Patronal i Sindicats, han incorporat indefectiblement increments de sou i reduccions de jornada. Podríem dir que s’ha passat de les 40 hores a la setmana a 35 o fins i tot menys en els torns de nit. En el pitjor dels cassos el sous s’han indexat a la inflació, tot i que habitualment han estat per sobre.

Tot plegat ha fet que el nostre sector, el sector de la salut sigui el més malalt dels sectors  productius d’aquest país. Dic sector malalt vist des de la perspectiva de la eficiència: a casa nostra hem apujat els salaris i hem baixat la jornada, de manera que l’increment de preu real de l’hora treballada ha estat molt superior als increments de l’IPC que hi pot haver hagut en el mateix període. Hem perdut competitivitat, o si vostès ho volen dir d’un altre manera, hem adquirit unes condicions laborals molt superiors a les que podríem tenir si fóssim un país seriós.
Dit encara d’un altre manera, hem encarit el cost hora sense que aquest increment s’hagi vist acompanyat d’un increment de la productivitat: els nostre treballadors no ho han compensat fent més feina. Aquesta és la situació autèntica.  

Què proposo? Doncs feta aquesta introducció la meva proposta és molt clara: a canvi de mantenir els llocs de treball, els sindicats i els treballadors haurien d’acceptar un increment de la jornada: ja no dic tornar a les 40 hores setmanals, però si arribar per exemple a les 38 hores reals de feina. I això sense tocar els salaris evidentment.

Quin és l’estalvi? Doncs també és molt clar: un sistema que dona servei 24 hores al dia, 365 dies a l’any, per cobrir tot aquest espai de temps necessita un determinat nombre de treballadors. Si aquestes persones treballen més temps, caldran menys persones per fer la mateixa feina. I això no vol dir acomiadar les que puguin sobrar avui; vol dir eliminar les contractacions eventuals, no cobrir jubilacions, reduir el nombre de persones que cada any superen el còmput anual, etc. I tot això representaria un estalvi molt important en massa salarial i permetria mantenir els llocs de treball. Ho deixo com a element de reflexió per les autoritats sanitàries,  polítiques i sindicals del país.

Cap comentari:

Publica un comentari