diumenge, 13 de desembre del 2015

El dilema de les inversions a Sanitat


Les inversions fetes amb seny, generen riquesa


Les inversions fetes amb criteris polítics acaben generant despesa



Decidir on es fa una inversió és massa sovint una decisió política, quan en realitat el que caldria és decidir-ho en base a criteris tècnics tan elementals com el calcular el retorn de la inversió, tant des d’un punt de vista econòmic com social. En lloc d’això les administracions públiques opten per decidir-ho en termes d’oportunitat política exclusivament. Només així s’explica la barbaritat dels AVE a Espanya amb un baixíssim retorn econòmic i social de les inversions que el govern espanyol fa amb els diners de tots i que ell utilitza en benefici personal “comprant vots”, o l’aeroport de Ciudad Real, o si ens quedem a casa nostra el carril Bus-VAO de la C-58 o l’edifici del 112 per posar només uns pocs exemples dels molts que malauradament hi ha. Quan aquestes inversions fetes sense cap criteri tècnic es fan a més en moments de dificultats econòmiques, s’incorre no només en una falta ètica sinó fins i tot amb un possible delicte, atès que els polítics estan malbaratant el diner públic en detriment d’altres necessitats molt més útils pels ciutadans. Cal doncs ser molt curosos amb les decisions que es prenen al voltant de les inversions. 


I a Catalunya, cal acceptar que a nivell de Sanitat, també s’han fet inversions que mai s’haurien d’haver fet, si més no en la magnitud que s’han dut a terme. Per no anar més enllà, els hospitals de Reus, Olot i el transfronterer de Puigcerdà en són bons exemples. Cert és que són inversions fetes en èpoques de vaques grasses, però també és cert que 250-300m2 per llit no s’han de construir encara que lliguéssim els gossos amb llonganisses.

És curiós observar com reacciona l’administració pública a Catalunya quan hi han dificultats econòmiques a l’hora de fer els pressupostos que acostuma a ser quasi sempre; la sistemàtica de “passar el rasclet” per les inversions ha esdevingut la pràctica habitual dels dirigents del departament d’Economia amb el suport dels de Sanitat quan els números no els quadren, que acostuma a passar any si, any també. I quan això passa, el romanent que queda per inversions després de retallar el capítol tant com ha estat possible, es decideix per criteris polítics: per si tal o qual alcalde pressiona molt, o si tal o qual partit volen que es prioritzi determinada inversió, etc. És evident que un programa d’inversions ha de ser una eina molt important en un país per assegurar la cohesió i l’equilibri territorial, però aquest equilibri territorial s’ha de garantir quan els recursos ho permeten. Quan són insuficients, quan no es poden cobrir totes les necessitats la priorització cal fer-la amb criteris de retorn econòmic i social de la inversió, és a dir, cal garantir als ciutadans que s’està utilitzant els seus impostos de la manera més eficient possible, i per tant mai s’ha de prioritzar amb criteris de rendibilitat política com està fent, per exemple, el govern espanyol amb l’AVE.

Per tot plegat resulta difícil d’entendre el que està passant a l’Hospital de Bellvitge amb la Fase II, que tal com explicava en les últimes entrades al blog, està pendent d’una dotació de 40 milions d’€ per poder-la convertir en una inversió eficient. Si es miren les inversions previstes en els pressupostos del 2015, es fàcil adonar-se que no totes aporten un rendiment econòmic i social com succeeix a  l’Hospital de Bellvitge. No té sentit, que una obra com la d’aquesta Fase II, que va costar més de 70 milions d’€, gairebé no tingui en aquests moments cap retorn social. No pot ser. Estaríem davant d’una cas similar al fracassat carril bus-vao de la C-58 imposat per Carod Rovira quan remenava les cireres al govern tripartit, amb una inversió semblant i un retorn social pràcticament nul.  



Tanmateix, cal ser justos i mirar d’entendre perquè l’administració sanitària catalana, en aquest cas el CatSalut, actua així. El primer que et diuen els seus responsables és que ells estarien encantats de poder posar en marxa completament el nou edifici de Bellvitge, o acabar tots els temes pendents de Vall d’Hebron, però el problema no és de voluntats, sinó que senzillament “no hi ha diners” per poder-ho fer. I posen per exemple una situació real: per poder pagar les noves tarifes en vigor des de l’1 de maig d’aquest any, han tingut que reduir partides d’inversió.  Economia ha forçat aquesta situació, sinó no hi havia manera de disposar de diners per pagar l’increment de tarifes. Això vol dir que en aquest cas s’ha prioritzat pagar tarifes (que s’han transformat en un 5% d’increment de sous) per sobre de les inversions. Molts estarem d’acord aquesta vegada amb aquesta decisió. Però tinguem clar que de tant en tant és del tot necessari prioritzar les inversions, i ara toca. No perdem de vista que els sous són una despesa pura i dura, i les inversions ben fetes generen riquesa. La propera vegada que toqui passar el rasclet, sis plau, senyors del CatSalut, no el passin per el capítol VI (inversions).

En qualsevol cas crec que també ha arribat l’hora de recordar al Departament d’Economia de la Generalitat, que cal canviar les prioritats. Després de 5 anys sense diners per les reposicions en equipaments i per noves inversions, l’obsolescència de molts dels equipaments sanitaris de Catalunya, és alarmant. Com se’ls acut aprovar un complicat desdoblament de la C-16 entre Berga i Cercs quan a Sanitat calen intervencions urgents i peremptòries en inversions i reposicions vàries? El conseller Mas Colell es queixa amb raó que el ministre Montoro té intervingudes les finances de la Generalitat, doncs la gent de la Sanitat li hem de recordar al senyor conseller que el Departament d’Economia té “intervingudes” injustament i temerària les inversions en equipaments sanitaris. I així no podem continuar. 





Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada