dimarts, 6 d’agost de 2013

Reflexions en torn a la Comissió d’Investigació de la Sanitat


Més enllà del pim-pam-pum polític, la comissió ha aportat ben poques conclusions d’interès


Dilluns 29 de juliol es van acabar les compareixences en el sí de la Comissió d’Investigació de la Sanitat en el Parlament de Catalunya. Ara cada Grup  parlamentari haurà d’elaborar les seves conclusions i aquestes seran debatudes i finalment aprovades o rebutjades.




He tingut l’oportunitat de seguir totes les compareixences i per tant he pres nota de l’actuació de compareixents i “investigadors”, fet que m’ha permès treure les meves pròpies conclusions. Començant pel final diré que tinc la sensació que tot aquest procés  no ha servit de res. I ho penso per que tal com es desenvolupen aquestes sessions és molt difícil poder-ne treure l’aigua clara. Els motius són dos de ben diferenciats i que enfocaré separadament.

Començant pels compareixents s’ha de dir que tots van amb el seu discurs ben preparat. Són els únics que hi tenen a perdre i per tant es preparen la lliçó convenientment. En aquets preparar-se  la lliçó hi juguen un paper important els assessors, fins el punt que alguns compareixen acompanyats dels seus  advocats i a la vegada assessors que en tot moment vetllen per tal que la sessió es desenvolupi segons allò que tenien previst.

Un altre aspecte que cal destacar, és que en cap cas cap compareixent accepta el més mínim error. Cap autocrítica doncs, en el reconeixement d’errors fet que els allunya de la seva condició d’humans atès que aquests en alguna ocasió (o en moltes) ens acabem equivocant.

Un tercer aspecte que vull destacar dels compareixents és que tots intenten projectar una imatge encara més potent de la que a vegades tenen. Es presenten com a grans gestors, quan en algun cas els seus resultats en gestió són desconeguts per inexistents, i com a responsables de càtedres d’allò més important quan en realitat, el que s’està és justificant un sou. I el pitjor és que aquest enfocament de presentar-se com un "gurú" de la sanitat els ha funcionat per que la majoria de diputats que no coneixen res de sanitat, han acabat deixant-se engolir per la falsa ampulositat de determinats currículums.

En el paràgraf anterior ja he explicat el primer problema d'alguns dels diputats “investigadors”: no saben res de sanitat i alguns no tenen el més mínim pudor per amagar aquesta ignorància. És preocupant el nivell d’alguns diputats del Parlament de Catalunya. Amb aquest nivell no ha d’estranyar gaire que el Parlament només serveixi per organitzar tremendes baralles, enlloc de servir per assentar les bases sobre les quals descansi una estructura de lleis que permeti consolidar un país. Tenim els polítics que tenim,  i aquesta manca de nivell no és només en relació a la matèria que es tracta sinó que afecta al bagatge cultural i de coneixements d’alguns Senyors Diputats i Diputades.
  
El segon tema que afecta a  alguns del polítics de la comissió és la seva manca d’ètica. Es presenten a la comissió amb les conclusions fetes abans fins i tot d’escoltar als compareixents, i es passen totes les compareixences intentant a veure si algun dels compareixents per casualitat els respon el que ells volen sentir. Si no és així, no passa res; ells continuen a pinyó fix independentment del que els compareixents vagin explicant.

De tot plegat n’he tret les conclusions que tot seguit explico:
  1.  Per ser Diputat al Parlament de Catalunya, s’hauria d’acreditar una determinada formació. No n’hi ha prou en “escalar” dins del partit per tal que t’incloguin a les llistes, sinó que a més caldria demostrar d’alguna manera que s’està suficientment preparat per poder afegir valor a la cosa pública.           
  2. Quan els temes que es volen aclarir en una comissió d’investigació siguin objecte al mateix temps d’algun tràmit en els jutjats, el Parlament hauria de deixar que els jutges treballin en els temes sense cap mena d’interferència i encara més, política. No es pot jutjar dues vegades els mateixos fets, ni que una manera sigui política i l’altre en els jutjats. Cal que la justícia treballi, i quan aquesta hagi acabat el procés és el moment que els polítics demanin si ho creuen oportú responsabilitats polítiques, però fer-ho abans és no respectar la presumpció d’innocència a la que tot ciutadà té dret i al que en ocasions es pot fer un mal irreparable. 
  3. Els interessos polítics dels partits són molt respectables, però quan aquests s’anteposen a altres valors de la societat com ara l’ètica, s’està cometent un greu atemptant a la dignitat de les persones. No es pot anar a una comissió d’investigació amb les conclusions tretes abans d’escoltar a les persones. Pensar que tu tens la veritat i els compareixents menteixen és propi de persones amb un sentit de l’ètica que una majoria de ciutadans no compartim, propi de sistemes i idees del tot inquisidores.
  4. S’ha de revisar el concepte de “conflicte d’interessos”, i cal fer-hi una revisió a fons, i sobre tot unificar criteris. No pot ser que segons qui estudia el cas no hi hagi conflicte d’interessos, i un altre jurista determini que aquell és un cas “de llibre” de conflicte d’interessos. Cal definir amb claredat quan hi ha conflictes d’interessos i quan hi ha incompatibilitats, d’una manera prou clara per tal que no hi puguin haver interpretacions diferents d’un mateix fet.
  5. Sanitat s’ha de treure la careta. No es pot encomanar una responsabilitat a una persona i no atorgar-li un sou. Si una institució important necessita un President, i es vol que aquesta persona no sigui “honorària”, sinó que controli, que aporti criteris empresarials, que ajudi a innovar, i que porti la nau amb garanties i professionalitat, cal pagar-li en funció de la seva aportació. No fer-ho implica que la gent (tots tenim necessitats econòmiques més o menys importants)  es busqui la vida, i després passa el que passa. Però passa per culpa dels “puretes” que no volen dir les coses pel seu nom, tot i que després el remei sigui pitjor que la malaltia.
  6. El Model Sanitari Català no el defineix un partit polític. El defineix el Parlament de Catalunya a través de les diferents lleis que va desenvolupant. Tal com va explicar el conseller Ruiz, el nostre model es comença a configurar l’any 1934 i des de llavors ençà, els catalans li hem donat el nostre suport a través de les diferents eleccions que hi ha hagut al Parlament i a les diferents majories qui s’hi han anat configurant. Tots els intents d’alguns periodistes i d’alguns polítics que el critiquen ferotgement haurien de tenir una mica més de respecte a la voluntat del poble de Catalunya expressada a les urnes.
  7. La coneguda frase de “la salut no té preu, però té un cost”, ha de ser complementada dient que aquest cost ha de ser proporcionat als recursos que la societat genera. No val reclamar constantment més diners per la Sanitat, si la societat civil no els genera. I quedi clar que afirmant això no estic dient que l’actual dotació pressupostària sigui o no sigui suficient. Només intento fer veure que a la vida malauradament no hi ha miracles, i la salut l’hem de poder pagar a un preu “just” que ha de definir el Parlament.
  8. El Pacte Nacional per la Salut és una autèntica necessitat. Cal donar-li tot l'impuls que calgui per tal que sigui un èxit. Ha de ser un pacte com més transversal millor tant socialment com política, i no és gens bo que algú en quedi ni despenjat, ni marginat.           
I fins aquí les meves conclusions. Ara cal deixar que la justícia acabi quan abans millor la seva tasca i una vegada hagi dictaminat el que correspongui, llavors serà el moment de demanar responsabilitats polítiques, si és que n’hi ha. Respectant aquesta manera de procedir, no hauria fet falta cap comissió d’investigació, però llavors els mediocres de la política no haurien tingut l’oportunitat  de lluir-se en un “pim-pam-pum” que no ha servit de res. El procés ha deixat danys col·laterals importants: el mal tràngol que molts dels compareixents han passat, i els efectes sobre les seves famílies, quan la justícia encara no s'ha pronunciat sobre els seus cassos. Qui els retornarà si arriba el cas, el mal fet a les persones i a les seves famílies?        

                                                                                                                                                                            



Cap comentari:

Publica un comentari