dijous, 20 de setembre de 2012

Negociació Col·lectiva: es repeteixen els errors de sempre



Aquests dies s’ha reprès la negociació col·lectiva amb els sindicats en l’àmbit de la sanitat pública de Catalunya. Segons sembla s’ha començat a negociar la jornada laboral.

Aquesta negociació respon a una disposició de la Llei d’Acompanyament dels Pressupostos de l’Estat pel 2012 per la qual s’establia una jornada anual mitja de 1750 hores. Aquesta jornada afecta a tots els funcionaris, però en el cas de Catalunya (pendent de si es presenta recurs d’inconstitucionalitat per invasió de competències) afectaria pel que fa al sector salut a totes les EPIC (empreses públiques i consorcis) i als hospitals municipals. Això comportaria dues jornades diferents atès que la mesura no seria d’aplicació a la resta de centres que no són EPIC. Dues jornades diferents i en canvi retribucions similars com a conseqüència de l’equiparació salarial duta a terme en els darrers anys pel sistema sanitari públic català. (SISCAT)

En la II Jornada d'Associats d'UCH es va debatre a Sant Benet
del Bages sobre el futur de la negociació col·lectiva
Semblaria doncs raonable que la jornada laboral fos única per tot el SISCAT atès que les retribucions pràcticament ho són. Es comenta que Funció Pública de la Generalitat  també  veuria amb bons ulls aquesta unificació de jornada.

Amb aquests precedents, sindicats i patronal s’han assentat a negociar. Però com a succeït en tantes ocasions la patronal ja ha començat a afluixar plantejaments només començar. De les 1750 hores de mitjana que estableix el govern espanyol, les patronals sanitàries que estan en la mesa negociadora ja han baixat a 1708, però com que l’ICS es mou en un entorn de 1.670, la patronal estaria disposada a donar per bones aquestes 1.670 hores. Els sindicats no volen acceptar aquests condicions i en qualsevol cas exigeixen que si hi hagués acord les patronals s’haurien de comprometre a que cap centre acomiadés a ningú com a conseqüència d’un increment de jornada i per tant d’un excedent de plantilla.

Aquesta condició que exigeixen els sindicats, anul·la per ella mateixa l’efecte que es deriva d’un increment de jornada. Si tens més força de treball de la que necessites, l’excés d’hores de la plantilla no et serveixen per a res sinó pots adaptar la plantilla a les necessitats de la feina. Així de senzill

Ramon Cunillera director general del Consorci de Salut
i Social de Catalunya, entitat que forma part de la
mesa negociadora del conveni 
Tot plegat un autèntic desgavell. Les patronals que no han aprés res del passat, i els sindicats per que no són conscients de la situació del país. Sembla com si en aquests darrers 4 anys aquí no hagués succeït res. Les dinàmiques d’uns i altres són les de sempre, mentre que la realitat del país és molt diferent. I són precisament aquestes dinàmiques les que han portat a la situació que patim tots els catalans. Totes les negociacions  que s’ha fet en el darrers 30 anys han comportat el mateix resultat: reducció de la jornada laboral i increment del sous. Això any rere any, conveni rere conveni, i el resultat ha estat un país que ha vist créixer molt per sobre de la inflació els seus costos laborals, i per tant una pèrdua de competitivitat i productivitat en uns moments de globalització de l’economia. Un autèntic contrasentit.

Recordo que en la II Jornada d’Associats organitzada per l’UCH a Sant Benet del Bages el dia 15 de desembre passat, es van estructurar 4 àmbits temàtics i un d’ells eren les relacions laborals. En aquest últim grup de treball jo mateix vaig suggerir que la jornada de treball es tragués fora de l’àmbit de la negociació col·lectiva, i que fos el govern qui establís cada any aquesta jornada. D’aquesta manera s’evitava aquest procés d’erosió sistemàtic de la productivitat en el nostre país. No em van fer ni cas, i al final s’han trobat que si més no pels funcionaris, ha estat el govern qui lògicament ha acabat establint la jornada laboral tal com jo reclamava.

En les meses negociadores dels convenis,  per part de la patronal
s'hi asseuen persones que no tenen cap responsabilitat directe
 sobre els temes que acaben pactant (cedint), i per la part
sindical, persones que  mai tenen res que oferir,
 només demanar (exigir)
Normalment quan dues parts s’assenten a negociar, les dues parts tenen coses a intercanviar: tu cedeixes per aquí i el teu oponent cedeix per allà, i al final es produeix l’acord. En el cas que ens ocupa, els sindicats no tenen res per negociar; ells van sempre a més, més i més, però no tenen res per la negociació, i les patronals en el fons tampoc, perquè tampoc s’hi juguen els seus diners, sinó els dels seus associats. És per això que en les negociacions del sector el resultat sempre ha estat el mateix: menys jornada,  més sou, més dies de lleure, etc.

Semblava que la crisi serviria entre altre coses per aportar una mica de seny als negociadors intentant no repetir tots els vicis del passat. Doncs bé, només començar topem amb la mateixa pedra: els uns exigint a canvi de res i els altres acceptant aquestes exigències per que al cap i a la fi, no són ells qui en pagarà les conseqüències directament. Tot plegat lamentable.




Cap comentari:

Publica un comentari