dimecres, 26 de gener de 2011

Nou encert del Conseller Ruiz: “No tots els hospitals ho poden fer tot”





El Conseller Ruiz porta uns dies apareixen constantment als mitjans; en certa mesura és lògic atès que estem al començament d’una legislatura complicada, que estarà molt marcada per la manca de recursos. Li toca per tant explicar com s’ho farà per treballar amb les limitacions derivades d’uns pressupostos molt restrictius.

En diferents compareixences el Conseller ens ha explicat com creu que la sanitat privada pot ajudar a la sanitat pública; ha explicat també els estalvis que vol aconseguir en temes de personal, i ha incidit en una potenciació del nivell de resolució de l’assistència primària per reduir visites als especialistes. Tot això per ajudar-lo a contenir els costos d’un sistema sanitari que en la conjuntura econòmica actual el país (Catalunya) no es pot pagar.

Els que seguiu aquest blog, sabreu que compartim quasi totes aquestes mesures proposades pel Conseller. Tanmateix n’hi ha una (no tots els hospitals ho poden fer tot) que considero especialment interessant pel que pot significar pel futur, i sobre tot per que posa fre a la situació actual en la que sembla que tothom (els hospitals de Catalunya) estan immersos en una mena de carrera desenfrenada per veure qui és el primer en tenir aquest o aquell equipament, en fer aquesta o aquella pràctica mèdica puntera, en disposar en la seva cartera de serveis de tal o qual especialitat. Ja era hora que algú actuï seriosament en aquest camp de la planificació dels serveis sanitaris.

Per reforçar la necessitat d’aquest plantejament vull posar alguns exemples, viscuts en primera persona:

Avui en dia, un hospital per fer un part amb garanties requereix una estructura mínima formada per una llevadora, un/una tocoginecòleg/oga, un/una pediatra les 24 hores del dia i els 365 dies de l’any. Això té un cost molt elevat, sobre tot després que els preus de les guàrdies s’han incrementat d’acord al VII conveni de la XHUP i d’acord a les exigències d’algun col·lectiu (llevadores) que atesa la seva mancança en el mercat, pretenen tractes econòmics per sobre de les previsions del conveni. També ha influït notablement en aquest cost, la reducció de la jornada anual prevista en aquest mateix conveni.

Doncs bé: hi ha bastants hospitals a Catalunya que s’han dotat de tota aquesta estructura que els acabo d’explicar, i no arriben a tenir ni un part al dia de mitjana, és a dir menys de 365 parts a l’any. Imaginen que ens costa a tots els catalans cada part en un d’aquests hospitals? 

Un altre exemple: les guàrdies mèdiques. Com els deia més amunt els cost de les guàrdies és molt elevat. Hi han hospitals, que en funció de la seva estructura (pocs llits i poques especialitats), s’han dotat d’una estructura de guàrdies que respon només als interessos econòmics d’alguns professionals. Hi han hospitals comarcals, en els que les guàrdies (o si més no la majoria d’elles) podrien ser a la trucada, és a dir localitzades, en lloc de fer-les de presència física com les fan, amb un cost molt més baix per la societat. Al mateix temps, aquests professionals que fan guàrdies de presència física a l’hospital, no volen atendre les demandes del servei d’urgències, si no és per cassos “justificats” i de certa complexitat, el que obliga a més a tenir unes guàrdies addicionals en els serveis d’urgències d’aquests hospitals. Un autèntic desgavell que només s’arregla si algú (l’Administració) regula el tema i fa que tots els hospitals d’un nivell similar, tinguin una estructura de guàrdies idèntica.

El  mateix és pot dir per les guàrdies de determinades especialitats terciàries en grans hospitals, de manera que cada hospital té la seva pròpia estructura de guàrdies, quan aquestes es podrien compartir en llocs com Barcelona ciutat, Sabadell-Terrassa, Tarragona-Reus, etc.

I què dir de l’ús de la tecnologia mèdica? Quants estudis de retorn de la inversió es fan a l’hora d’adquirir tal o qual equipament? L’ús d’aquestes tecnologies és sempre l’adequat?

Un altre tema preocupant és l’existència d’alguns professionals que volen anar més enllà pel que fa a patologies a atendre, que les que correspondrien pel nivell de l’hospital. Ho fan en alguns cassos per promocionar-se professionalment, i en altres cassos emparats en que d’aquesta manera eviten desplaçaments al malalt i als seus familiars. Però amb la seva actitud  el que fan es posar en un risc innecessari al malalt ates que una casuística baixa qüestiona l’èxit de l’actuació i fan incorre en unes despeses extres al centre de que es tracti.

Hi hauria encara en altre qüestió més delicada que també m’agradaria plantejar. Avui en dia, molts metges del sistema públic de salut, volen dedicar-se a tres àmbits diferents, tot i que relacionats: docència, recerca i assistència. Sense entrar en la validesa d’aquest plantejament si que vull deixar constància que hi ha metges que diuen dedicar-se a la recerca, i en canvi no veuen ni un malalt, o molt pocs. Tenen els seu becaris per passar consulta, i anar a la planta. Ells fan recerca, tot i que a banda d’assistir a tots els congressos que s’organitzen arreu del mon, no se’ls hi coneix cap altre activitat. I tampoc es coneixen els resultats d’aquesta suposada recerca que diuen que fan. Tot això té també un cost que no podem assumir. No tothom pot fer recerca, no tothom pot fer docència, i en canvi, tothom hauria de fer assistència.      

En fi, cal desitjar-li èxit al Conseller en aquest esforç per racionalitzar l’assistència sanitària  a tot Catalunya. No tothom ho pot fer tot; és absolutament cert. Serà difícil aconseguir-ho: són molts interessos particulars a vèncer...masses!

Cap comentari:

Publica un comentari