dijous, 27 de gener de 2011

Autonomia de gestió, i agilitat en la presa de decisions en els consorcis sanitaris i la SEC/95




Convé recordar en primer lloc per què es van crear els consorcis sanitaris a Catalunya: Va ser al desembre de l’any 1986 quan va aparèixer en el mapa sanitari el primer consorci al nostre país: el Consorci Hospitalari del Parc Taulí de Sabadell. N’hi havia altres dos a punt de constituir-se: el Consorci Hospitalari de Terrassa, i el Consorci Hospitalari de Vic que van veure la llum tan sols uns mesos més tard.

El seu objectiu era molt clar: es pretenia incrementar la xarxa hospitalària pública de Catalunya sense fer créixer  la pròpia administració de la Generalitat,  a través d’entitats públiques (els consorcis) sotmeses al dret privat i als seus estatuts, fora per tant de la burocràcia lligada de sempre a les administracions públiques.  Es pretenia que els hospitals públics catalans es poguessin gestionar en les mateixes condicions en les que es gestionaven altres entitats privades proveïdores també del sistema sanitari públic.

D’aquesta manera els consorcis podien contractar el personal al seu servei amb contractes laborals evitant les rigideses del personal estatutari, es podien comprar equipaments sense les burocràcies dels concursos públics, es podia treballar amb  una comptabilitat subjecta al Pla General de Comptabilitat en lloc del sistema de comptabilitat pública o pressupostària que és com una mena de cotilla administrativa que pressiona per tot arreu i acaba ofegant-te i sobre tot, permetia un procés de presa de decisions àgil i comparable al de les empreses privades, de manera que a més representava posar al mateix nivell de competència a entitats privades i a entitats que sent públiques podien actuar en el mercat com les entitats privades. Permetia en definitiva  l’autonomia de gestió. 

Aquesta situació va anant ampliant-se en el temps amb l’aparició de nous consorcis, atès l’èxit que la fórmula inicial havia tingut: Mataró, Igualada, Blanes-Calella, Vilafranca etc., són la mostra del creixement d’aquest tipus d’institucions.

En el Consell de Govern de tots aquests consorcis, la presència de la Generalitat era majoritària,  i es complementava amb representants dels ajuntaments i altres participants locals. En general la presència de la Generalitat era del 60%  en tots ells.

El sistema va ser prou bo i va funcionar bé, fins que les comunitats europees van legislar en l’àmbit europeu per definir què era administració pública i què no ho era. Això  va succeir l’any 95, i és el que es coneix com SEC/95. Aquesta disposició comunitària definia com ens públic tota aquella organització que tenia una participació de l’Administració pública superior al 50%. També la procedència dels ingressos i saber si els preus dels bens i serveis eren de mercat o no, contribuïa a ser considerat administració pública. La conseqüència immediata de ser considerat ens públic, és que el pressupost d'aquest ens consolida en aquest cas amb el de la Generalitat, i per tant està sotmès a la rigidesa de l'Adminsitració Pública. 

L’aparició d’aquest document no va comportar en una primera fase canvis substancials en el sistema sanitari públic al nostre país. Van passar uns anys abans la Intervenció del Departament d’Economia i Finances no se’n va adonar que aquella era la seva gran oportunitat per recuperar el control d’unes institucions que fins aquell moment s’havien escapolit de la forques caudines que representa l’Administració Pública i la seva burocràcia. 

Mica en mica però el cos d’intervenció va anar agafant posicions, segurament amb objectius polítics, i va ser just una vegada configurat el primer govern tripartit quan van començar els problemes a tots el consorcis que operen en la xarxa hospitalària d’utilització pública de Catalunya. La situació actual és del tot insostenible pel que fa a la gestió d’aquestes entitats i cal una intervenció urgent de les autoritats sanitàries i d’economia per tal de trobar una solució a la paràlisi actual.

Avui, el pressupost d’aquestes entitats consolida amb el pressupost de la Generalitat, atès que la presència d’aquesta en els consells de govern dels consorcis és majoritària. No cal insistir en tot el que es deriva d’aquest fet, per que si l’Administració es limités a acceptar el pressupost que li arriba dels diferents consorcis, no passaria re, però la realitat és just al revés: és economia i finances qui marca com i de quina manera cal fer el pressupost, quin pot ser el creixement/decreixement del mateix, si poden o no incrementar les seves plantilles, etc. La pròpia autoritat i capacitats del Consell Rector de tots aquests consorcis ha quedat en entredit per l’aparició d’un cos de funcionaris que no entén el seu paper dins la xarxa hospitalària de Catalunya.

Cal doncs una reflexió seriosa i conjunta entre les forces polítiques al Parlament per decidir si es vol que els consorcis siguin una eina per facilitar el procés de presa de decisions, o pel contrari es vol que els consorcis siguin una peça més de la burocràcia administrativa que es viu a Valld’Hebron o a Bellvitge per posar dos exemples.  Si es vol que els hospitals puguin gestionar el personal, o es vol convertir tots els treballadors de la sanitat catalana en funcionaris. Si es vol que les nostres institucions sanitàries puguin respondre amb agilitat, o per el contrari els temes es resolguin al cap de mesos d’haver-se plantejat.  Cal doncs decidir-es, però cal fer-ho ja. La paràlisi actual no és compatible amb la sortida de la crisi.   

1 comentari:

  1. Caldria que els juristes inventin una nova naturalesa jurídica diferent a les actuals que fos regida pel dret privat, i es pugues gestionar com les empreses privades tot i que els seus socis fossin o no Administració

    ResponSuprimeix