La nova legislació sobre la prescripció infermera genera certs dubtes

Després del posicionament del Consell de Col·legis d’Infermeres i infermers de Catalunya, dona la sensació que les modificacions del Reial decret del 2015 sobre la prescripció infermera introduïdes recentment  per el govern espanyol aporten millores, però també plantegen alguns dubtes.

El nou Reial Decret 1302/2018 de 22 d’octubre, dona un marge màxim de 2 anys per a la elaboració dels protocols i guies de pràctica clínica i assistencial que seran competència de la “Comisión Permanente de Farmacia del Consejo Interterritorial del Sistema Nacional de Salud” i que haurà de validar el Ministerio de Sanidad, Consumo y Bienestar Social. Mentre aquests documents no estiguin validats, la seguretat jurídica d’infermeres i infermers queda al descobert atès  que en el Real Decreto publicat al BOE no hi ha cap disposició transitòria que cobreixi aquest marge de temps.   

El Consell de Col·legis d’Infermeres i Infermers de Catalunya ha fet públic el seu posicionament davant de les modificacions introduïdes al Real Decreto del 2015 que regulava la prescripció infermera. El nou Real Decreto 1302/2108 substitueix a l’anterior incorporant una sèrie de millores en el seu text, tot i que pel que es deriva del document que el Consell ha fet públic, tampoc satisfà plenament els desitjos d’infermeres i infermers pel que fa a la prescripció de medicaments, i planteja alguns dubtes a l’hora de la seva aplicació concreta. 

Per la banda dels opositors al decret, dona la sensació que els col·lectius mèdics que es mostraven més reticents a que infermeres i infermers puguin prescriure medicaments han reduït en certa mesura la bel·ligerància contra aquesta mesura, que com és sabut, l’únic que pretén és que infermeres i infermers tinguin una cobertura legal davant d’una pràctica que forma part del dia a dia de la seva feina. La situació era tan ridícula que, amb la llei a la ma, una infermera no podia administrar una senzilla vacuna si el metge no l’havia prescrit prèviament.

Els metges, que en general s’oposaven a la mesura, han vist com el “Real Decreto” preserva que el diagnòstic correspon exclusivament als metges, i per tant la prescripció que se’n deriva, tot i que el redactat del Real Decreto és una mica ambigu en algun punt. Salvaguardada aquesta prerrogativa les posicions més dures, contràries a aquesta regulació, dona la sensació que accepten que en el sí d’un equip de treball i en un escenari de col·laboració entre metges i infermeres, aquestes puguin prescriure medicaments. Continuen però existint posicions “irreductibles” com la del “Foro de la Profesión Médica”, que en un comunicat denuncia que el text definitiu del Real Decreto publicat al BOE difereix del que ells havien pactat, i per tant s’hi posicionen en contra.

Un dels punts controvertits del nou Real Decreto fa referència als protocols i guies de pràctica clínica que haurà d’elaborar la “Comisión Permanente de Farmácia del Consejo Interterritorial del Sistema Nacional de Salud” i que seran validats per el “ministerio”, existint en aquest cas un possible conflicte de competències atès que transferides les competències de sanitat a les comunitats autònomes, aquests protocols i guies podrien ser perfectament elaborades i validades per organismes autonòmics, i en el cas de Catalunya, l’AQuAS tindria un paper destacat en aquest àmbit. En aquest sentit cal recordar que Catalunya té pendent l’aprovació del seu decret de prescripció infermera que va quedar paralitzat al Parlament per l’aplicació de l’article 155. 

Una de les previsions contemplades en el projecte de
decret català per la regulació de la
"Prescripció Infermera"

Queda per abordar una temàtica important i que no es pot deixar de banda. Les infermeres farien bé d’abordar-ho a través del seu Col·legi professional. Em refereixo a un tema no menor com és el de la pòlissa d’assegurança. Els metges estan coberts davant de problemes derivats de la prescripció de medicaments a través de la pòlissa del CatSalut i del Col·legi de Metges, però i les infermeres? Fins ara aquesta activitat no els era reconeguda, i per tant, la pòlissa que cobria els seus actes professionals no deuria contenir aquesta cobertura, però a partir d’ara aquest és un risc que necessàriament caldrà cobrir. És una qüestió que s’ha d’estudiar bé, (si no s’ha fet ja), entre el Col·legi i el CatSalut.

Tanmateix, i donat l’interès que s'ha generat al voltant de la prescripció infermera, i més enllà de les valoracions oficials ja conegudes, intentaré aportar en una propera entrada al blog una visió ben fonamentada sobre la situació real, en la pràctica, de la prescripció infermera.         

Els tres problemes prioritaris de la sanitat pública

Recuperar el poder adquisitiu dels professionals, reduir les llistes d’espera a uns nivells acceptables i compatibles amb una sanitat de qualitat, i fer possible  la renovació tecnològica dels centres del SISCAT, són els tres elements bàsics que l’acció de govern de la Generalitat s’hauria de plantejar. I això vol dir necessàriament més recursos econòmics per el sistema sanitari públic.

A banda d’aquests elements prioritaris hi hauria altres qüestions també importants, en un segon nivell de prioritats, i entre elles, la necessària autonomia de gestió, no només en la governança de cada una de les institucions que configuren el SISCAT, sinó també en el terreny de l’organització de la feina en els equips d’atenció primària, que esdevé clau davant de la feminització de la professió  mèdica.

Fa temps que diferents veus coincideixen en el diagnòstic dels problemes prioritaris de la sanitat pública a Catalunya, i tot i així el govern de la Generalitat no està posant sobre la taula les mesures que caldrien per solucionar els problemes que graviten sobre el sector. Són de sobres coneguts per tothom: recuperació del poder adquisitiu dels professionals, reducció de les llistes d’espera i reposició de tecnologia. I li donem les voltes que li donem, i ens hi posem com ens hi posem, la solució a aquestes tres qüestions passa ineludiblement per dedicar més pressupost al departament de Salut. No hi ha altre. 

De res serviran els intents d’allargar els problemes en el temps, o de mirar a una altre banda; sinó es posen més recursos econòmics a disposició de la sanitat pública tindrem el problema cada vegada més enrevessat, i malgrat que metges i infermeres no voldrien recórrer a les vagues, finalment aquestes acaben arribant. I quan això passa se n’acaba ressentint la qualitat del serveis sanitaris.

Més enllà de la necessitat urgent que el govern de la Generalitat apliqui més pressupost al departament de Salut, aquest té altres qüestions que també hauria d’abordar si vol disminuir la conflictivitat dels professionals de la sanitat pública. I una d’aquestes qüestions és sens dubte l’Autonomia de Gestió, que contràriament al que seria raonable s’ha anat laminant en el temps en comptes d’anar avançant en la seva implementació.

D’una certa autonomia de gestió, molt limitada d’inici, s’ha passat històricament a una re-centralització de la capacitat de decisió. I això ha passat a l’ICS i ha passat també a les empreses públiques i consorcis del CatSalut. Perquè s’ha experimentat aquest retrocés? Doncs bàsicament per dues raons: d’una banda la legislació ha anat posant cada vegada més traves a una autonomia de gestió real, i per altre, la tendència re-centralitzadora ha estat conseqüència del tarannà professional d’alguns dels responsables de la sanitat catalana. Dos factors que han anat en contra del que els temps exigeixen i exigiran cada vegada més en el futur. 

I quan em refereixo a l’autonomia de gestió no ho faig exclusivament en referència a la dels òrgans de govern de les institucions, sinó sobretot a l’autonomia de gestió dels professionals en aspectes com l’organització de la seva feina, la configuració de les seves agendes, la planificació de les seves vacances, etc. La feminització de la professió mèdica comporta unes necessitats creixents pel que fa a la conciliació de la vida familiar i la professional, i això requereix una flexibilitat que avui, en la majoria de centres, no existeix. 

És curiós observar com aquesta flexibilitat sí que es dona en unes entitats que poden organitzar la seva feina sense imposicions de les estructures sanitàries intermèdies. Faig referència a les EBA a l’assistència primària. Les entitats en base associativa no estan subjectes a les directrius que emanen de l’ICS, ni de les seves estructures intermèdies,  ni del CatSalut pel que fa referència a com organitzen l’atenció sanitària. Les Instruccions de l’ICS, per sort, no els són d’aplicació. Són els propis membres de l’equip els que determinen com s’organitzen les agendes, els malalts que atenen, els horaris d’atenció, etc. I això ho fan a plena satisfacció dels usuaris que se senten perfectament atesos per els seus metges, al temps que els seus resultats assistencials estan per sobre de la mitjana a l’assistència primària. Serà aquesta la forma d’organització del futur? Pel moment els professionals que formen part d’una EBA manifesten un grau de satisfacció personal força més elevat que la resta de professionals de l’assistència primària. 

Les EBA avui en dia representen aproximadament un 4% del total d’equips d’atenció primària existents en el país. Si el model EBA és més satisfactori per els professionals, els seus resultats assistencials estan per sobre de la mitjana, no representen cap sobre-cost per el sistema, i es corregeix alguna disfunció que puguin presentar, podria l’ICS adoptar aquest model per altres ABS del territori?. I si es fes alguna prova pilot experimental per implementar alguna EBA en algun servei  d’un hospital de la xarxa pública?

Quan no hi diners, és el gran moment per a les idees, per la creativitat i per la innovació, ara que aquest concepte està tan de moda...

La recepta davant dels conflictes laborals a la sanitat pública passa per una administració més sensible als problemes dels professionals

Els objectius econòmics del govern de la Generalitat s’han de fer compatibles amb les situacions injustes d’uns col·lectius de professionals que porten gairebé deu anys escoltant bones paraules però treballant cada dia amb més estrès i perdent any rere any poder adquisitiu.

Quan després de celebrar una cimera per analitzar els problemes dels professionals del sector sanitari es convoquen vagues i mobilitzacions diverses, és que la cimera ha servit de ben poc. Identificar problemes, la majoria coneguts des de fa anys, sense aportar solucions immediates, genera frustració.

El departament d’Economia de la Generalitat té un paper molt complicat. Sens dubte, cal treballar per reduir el dèficit tan elevat dels nostres comptes públics i l’endeutament que se’n deriva, i val a dir que aquests escassos tres anys que Economia està en mas d’ERC déu ni do la feina que s’ha fet en aquest sentit. Segurament, a banda de la bona gestió, hi deu haver també un increment d’ingressos conseqüència de la millora general de l’economia, però tot i que sigui així s’ha fet una gestió molt positiva i s’ha de reconèixer. 

Però el departament d’Economia té altres obligacions a banda de la millora dels indicadors econòmics. I una d’elles i molt important, passa per tenir una sensibilitat exquisida a l’hora de detectar situacions límit, sobretot en l’àmbit de les prestacions de serveis públics bàsics com és la sanitat. En aquest sentit, quan es produeixen situacions que posen en perill els serveis sanitaris, calen solucions que possiblement endarreriran la consecució d’altres objectius macroeconòmics, però es podran solucionar problemes que afecten el dia a dia dels ciutadans. I això també compta. 

Aquesta sensibilitat també l’ha de tenir el departament de Salut, atès que aquest és el primer responsable de transmetre a Economia una descripció realista del moment que està vivint la sanitat catalana. No es tracta d’incomodar als responsables del departament d’Economia sinó d’explicar amb pels i senyals la situació exacte del sector. Quan s’organitza una cimera per parlar dels problemes dels professionals, el que no es pot fer de cap manera és organitzar comissions de treball, per començar a aplicar solucions al cap d’un any. Pensar que així el sector es tranquil·litzarà denota una certa ingenuïtat i una desinformació de com és el sector, i quan al límit estan els seus professionals.   

Darrerament el departament de Salut ha organitzat una web en la que informa sobre els passos que es van fent en l’àmbit d’analitzar els problemes dels professionals, però mentre no hi hagin fets reals sobre la taula, tot això és paper mullat; la web no és la solució; la solució són els fets tangibles. Els professionals volen solucions ja. Aquells famosos discursos polítics tan utilitzats de que “cal apoderar als professionals” i “cal apoderar la primària” ha arribat l’hora de que passin de les paraules als fets. Si això no és així tindrem un conflicte seriós. 

Analitzant fredament la situació cal acceptar que aquesta crisi era del tot esperable. Fa 8 anys que els professionals de la salut, metges, infermeres i també  altres col·lectius ho estan passant malament. És inaudit que algú es plantegi continuar marejant la perdiu confiant en que el sistema ho aguanta tot. El sistema ha aguantat força, però tot té un límit i ara aquest límit s’ha ultrapassat. Val a dir que aquesta situació no és culpa exclusiva de l’equip que actualment porta les regnes del departament de Salut, sinó que els problemes s’arrosseguen des del 2010. A l’equip directiu actual del departament de Salut només se li pot criticar el desencert de post-posar les solucions als problemes detectats en la cimera de professionals al setembre del 2019. Segur que això es va plantejar així amb la millor de les intencions, però segur també que els que varen decidir formalitzar-ho d’aquesta manera van evidenciar una manca de coneixement sobre la realitat d’un sector.

Un any per aplicar solucions, no és una proposta engrescadora
 per els professionals del sistema sanitari públic  

Per entendre com de malament s’han fet les coses només cal adonar-se d’un fet gairebé insòlit com és la unitat sindical que està apareixent amb una fortalesa que no havia existit gairebé mai. El passat més d’octubre els quatre sindicats presents a la mesa de negociació del conveni, ja varen demostrar aquesta força en un acte convocat davant del departament de Salut, i ara CCOO, Metges de Catalunya, SATSE i UGT convoquen un altre mobilització conjunta per el proper dimarts a la plaça de Sant Jaume. Quan això passa, és un clar avís a navegants. Aquells que ja han capejat alguna tempesta a l’oceà això ho tenen molt clar; en canvi aquells que tot just s’inicien en la navegació ho patiran si no aprofiten les experiències de mariners més vells, però més bregats davant dels embats del mar quan aquest s’enfurisma en excés. 

Tanmateix, la situació sanitària catalana peca des de fa molts anys, pràcticament des que es varen produir les transferències de sanitat a la Generalitat a l’any 1981, d’una manca crònica de recursos per fer front als serveis sanitaris que es presten a la població, i aquesta manca crònica de recursos està en la base de tots els problemes que van sorgint. Si desprès de 37 anys de gestionar la sanitat, aquesta encara continua pendent d’assolir un finançament adequat als serveis que presta, això evidencia el fracàs de la política i el fracàs dels polítics d’aquí, i dels d’allà. No hi ha més.           

Feia dies que la vaga a l’assistència primària estava cantada, i finalment ha arribat

La no materialització del gest que el sindicat Metges de Catalunya demanava al CatSalut, ha estat el detonant que ha fet esclatar el conflicte. La vaga està anunciada del 26 al 30 de novembre.

Inicialment la vaga afecta només als CAP de l’ICS, i la primària concertada en queda fora. Tanmateix encara queden uns dies de marge per aprofundir en les negociacions i per tant cal esperar que l’ICS pugui posar sobre la taula de negociacions un calendari d’actuacions i propostes que permeti desconvocar la mobilització. Els ciutadans ho agrairan.

Aquesta convocatòria de vaga a l’assistència primària no pot haver agafat a ningú per sorpresa. Havia estat anunciada reiteradament des del sindicat Metges de Catalunya, i també diferents mitjans de comunicació s’havien fet ressò insistentment del malestar que hi havia entre els metges d’assistència primària per la manca de respostes del departament de Salut davant la reivindicació dels professionals que estan suportant una pressió assistencial molt forta, i des de l’any 2010, han patit una pèrdua considerable del seu poder adquisitiu. 

La pressió assistencial s’ha vist incrementada a conseqüència de les mesures que es varen haver d’adoptar amb la crisi econòmica, i que varen comportar entre altres efectes l’absència de substitucions en cassos de baixes per malaltia, vacances, o fins i tot quan alguna plaça quedava vacant per jubilació del seu titular. En el seu moment, per pal·liar la situació i intentar calmar els ànims dels professionals de l’Àrea Metropolitana Nord de l’ICS es va pactar amb els professionals d’aquell àmbit geogràfic unes condicions que tampoc es varen arribar a complir al 100% en tots els CAP d’aquell territori. Per tant, aquest incompliment no va contribuir gens a calmar els ànims dels metges, sinó que al contrari, va restar credibilitat a la Institució. 

L’altre motiu que justifica la convocatòria de vaga fa referència a la precarietat laboral a la que estan sotmesos una bona part dels professionals de primària, i dins d’aquesta precarietat ocupa un lloc destacat la pèrdua de poder adquisitiu que han patit el treballadors del sector sanitari públic des del 2010, i en particular, els metges de primària que segons dades del sindicat Metges de Catalunya han rebut un impacte negatiu del 30% del seu poder adquisitiu. Com  diu un destacat líder sindical mèdic, “els metges catalans som els que treballem més de tot l’Estat, i en canvi som els que cobrem menys”. Evidentment qualsevol persona pot entendre que aquesta situació és del tot insostenible en el temps; es pot aguantar una temporada, però 8 anys després s’hauria d’haver normalitzat, o s’hauria d’estar en vies d’aquesta normalització, i això no s’ha produït; les revisions salarials en aquest període han estat insignificants. Copets a l’esquena agraint l’esforç ,aquests no han faltat, però les mesures concretes per corregir la situació no han existit i la paciència xels metges s’ha acabat. 

Cal assenyalar, que en les seves reivindicacions, els metges de primària hi inclouen també una priorització de l’assistència primària a nivell del pressupost del departament de Salut. En aquesta línia reclamen que el pressupost destinat a primària que al 2010 era el 18,4% del total, ara al 2018 representa el 16,9 del pressupost del CatSalut fet que contradiu el “discurs oficial” de que la primària és cabdal en el conjunt de l’assistència sanitària. En aquest sentit reclamen que el discurs de l’apoderament de la primària passi a ser una realitat, i el seu pes dins del pressupost del CatSalut pugi fins un mínim del 25% del total.      

Sense voler alarmar a ningú, voldria recordar que a l’assistència primària concertada els ànims estan tan revoltats o més que a la primària de l’ICS atès que les càrregues de treball són probablement més elevades que a l’ICS i la pèrdua de poder adquisitiu està en la pràctica al mateix nivell. Per el moment no secunden la vaga perquè formen part del Conveni Col·lectiu que s’està discutint aquestes setmanes. Igual que els metges dels centres d’aguts, sociosanitaris i de salut mental. Si les negociacions del Conveni Col·lectiu del SISCAT no van en la direcció que ells desitgen podríem estar davant d’una situació en la que acabin convergint un conjunt de malestars acumulats dels metges de la sanitat pública amb una mobilització generalitzada en el sector.

Què faran l’ICS i el CatSalut davant d’aquest nou escenari? Seria raonable pensar que s’assentaran a una taula de negociació en la que analitzaran els diferents problemes que els professionals tenen plantejats, que de ben segur ja estan perfectament identificats, i s’arribarà a una sèrie d’acords, que sens dubte no podran ser materialitzats tots al mateix moment. Seria bo que s’acordés un calendari per anar donant resposta a les diferents reivindicacions, amb el compromís de resoldre’n una important amb immediatesa; això permetria  guanyar credibilitat davant dels professionals, i segurament serviria també per que els efectes de la vaga anunciada no els acabin pagant els ciutadans. Això seria lo raonable. Acabarà passant?

Per les declaracions que ha fet el director gerent de l’ICS Josep Maria Argimon, sembla que aquest serà el camí. L’ICS presentarà un pla d’accions a curt, mitjà i llarg termini, amb un calendari concret, i ambla pertinent dotació econòmica, i per tant amb compromisos concrets, per cada una de les accions a dur a terme que s’hagin acordat. El Dr. Argimon es mostra convençut que arribaran a un acord i que per tant es podrà desconvocar la vaga. Recordem en aquest sentit, que la vaga està convocada en un període en el que les descompensacions respiratòries de la població s’agreugen, i l’amenaça de la grip comença a treure el cap per a l’horitzó, i recordem també que als metges no els agrada gens fer vagues, i encara menys en aquestes èpoques prèvies a l’hivern. Confiem en que tot s’arregli.        

Conversa amb el Dr. Jordi Cruz, president del sindicat Metges de Catalunya (i II)

Dr. Jordi Cruz:

“La posició del sindicat respecte a la prescripció infermera no ha variat: no hi pot haver cap tractament, si abans no hi ha un diagnòstic, i aquest és un atribut propi del metge. Altre cosa és que de la col·laboració metge-infermera dins d’un equip, una infermera pugui prescriure una vegada el metge hagi valorat i diagnosticat al malalt”.

“Els metges de la primària estan molt al límit; si l’administració no fa algun gest creïble de manera molt immediata, les mobilitzacions seran inevitables”.

“Amb el conveni col·lectiu també hi ha problemes: les patronals volen incloure en la negociació del conveni unes millores retributives que se’ns han de donar de forma automàtica, perquè estan decidides fora de l’àmbit de la negociació col·lectiva. Per tant, si no hi ha acords que ara mateix no veig propers, a la vaga dels metges de primària s’hi poden afegir les mobilitzacions que durem a terme si el conveni no prospera convenientment”.     

        

(...Continua de l’entrada anterior) 

El Sindicat Metges de Catalunya és el sindicat més actiu en al defensa dels interessos del col·lectiu mèdic en la negociació del conveni, i per això la opinió del Dr. Jordi Cruz adquireix la màxima  importància a l'hora de parlar del Conveni Col·lectiu.

Dr. Jordi Cruz: Hi ha un altre situació que també està relacionada amb possibles mobilitzacions i no és altre que la negociació del II Conveni Col·lectiu del SISCAT. Fins ara les posicions de la patronal i els sindicats estan força allunyades, però en aquesta ocasió destaca un fet que altres vegades no s’havia produït i és la unitat entre totes les forces sindicals presents a la Mesa de negociació, i aquest fet també és significatiu sobre la possibilitat de mobilitzacions importants en tot el SISCAT si les negociacions del Conveni no avancen. 

Respecte al Conveni del SISCAT hi ha una cosa difícil d’entendre, i és que als mitjans  ningú en parla quan representem a més del 50% de la sanitat pública catalana. Poca broma; parlem de 61 hospitals de la xarxa pública i 87 centres d’atenció primària a més de tot el sector sociosanitari i la salut mental. Per no anar més enrere, recordem que als anys 2013-14 es va haver de negociar centre a centre per la manca d’acord a l’hora de signar un conveni, fins que a l’any 2015 es va arribar al primer Conveni Col·lectiu del SISCAT, i ara després de prorrogar-ne la seva ultra-activitat estem negociant el que hauria de ser el segon conveni col·lectiu del SISCAT. Fins ara les reunions no han anat gens bé. Ja entenc que la patronal té un problema econòmic: si no li donen diners des del CatSalut, pel seu compte no poden oferir res. Ara bé, dit això, la patronal està confonent molt les coses, perquè el tema de l’increment salarial de l’1,95% i el tema del complement de baixes per malaltia és una cosa que és independent del conveni, s’ha d’aplicar de manera automàtica, no ha de formar part de les negociacions del conveni i ells volen fer passa aquest increment dins de la negociació del conveni, i no volen parlar de cobrar les baixes a partir del primer dia, etc., i tot això a canvi d’una pròrroga del conveni, d’un any.

De cara al futur tinc poques esperances; el dia 7 de novembre hi ha un altre reunió de la Mesa, i no crec que hi hagin novetats positives, i per tant ens trobarem amb un altre mobilització important que podria coincidir en el temps amb la pràcticament segura mobilització de la primària que hem comentat abans. Vàrem demanar al CatSalut que s’impliqués en la negociació del Conveni però no hi ha manera; i això que els consorcis sanitaris són del CatSalut; vol dir que un 60-70% dels hospitals d’aguts del SISCAT són  CatSalut, per tant haurien d’implicar-se en la negociació, però no hi ha manera. No soc gens optimista de cara a la reunió del proper dia 7. Cal tenir en compte que a partir del pont de la Constitució l‘any s’ha acabat i les possibilitats de continuar negociant també; la pròrroga actual venç el 31 de desembre; per tant anticipo que hi hauran mobilitzacions i si coincideixen amb les de la primària por ser molt greu. La gent ha estat resignada durant molt temps, però això s’ha acabat, els professionals han dit prou; els metges catalans en relació als de l’Estat som els que treballem més i els que cobrem menys. Molts professionals de Lleida se’n van a l’Aragó perquè cobren més, tenen menys pressió assistencial i per tant poden treballar millor. Simplificant podem dir que la pressió assistencial, la feminització de la professió i la necessitat de conciliació que se’n deriva, la qualitat assistencial i les condicions laborals i retributives són les quatre coses que cal arreglar si es volen evitar els conflictes que tenim a les portes. Que es vegi algun gest; posem les actuacions de l’administració en un calendari i que el primer compromís es compleixi; si això passa ens ho creurem i acceptarem el que se’ns proposi.

Necessitem que s’aprovin els pressupostos a nivell de l’Estat i també a Catalunya; la sanitat catalana no es pot permetre un altre any amb els pressupostos prorrogats perquè necessitem els diners per millorar moltes coses del sistema sanitari.

És important que el departament faci coses, algun gest per intentar apaivagar els ànims. Si per mala sort arriben a coincidir les dues mobilitzacions ho passarem malament tots.

Hi hauria molts altres temes per parlar amb el Dr. Jordi Cruz, com la situació del conveni mèdic que havia avançat força en la legislatura passada i que sembla que ara està com aparcat, o les expectatives que es varen aixecar respecte als perfils dels nous responsables del departament de Salut, però tampoc hi ha temps per tot. Si que li vull preguntar abans d’acomiadar-nos pel nou sindicat mèdic que sembla que s’ha constituït a Catalunya. Aquesta és la seva opinió:

Dr. Jordi Cruz: Quan vàrem decidir abandonar la CESM els va agafar una mena de rabieta i varen   intentar desequilibrar a Metges de Catalunya; ja ho havien intentat en ocasions anteriors. Van agafar a uns quants exaltats amb el tema de la llengua, amb un finançament extern que sabem d'on els ve, però no tenen afiliació; no perdré ni un minut amb això. Què apareix un nou sindicat per defensar als metges de Catalunya? Nosaltres encantats, benvingut sigui, però no és aquest el cas. A Metges de Catalunya tenim gent de tot l’espectre polític i respectem les posicions de tots els nostre afiliats. En cap cas ens hem declarat com un ens independentista. Ara estem intentant tornar a ingressar com a Metges de Catalunya al sindicat europeu. No em preocupa gens ni mica el que puguin fer.

Fins aquí la conversa amb el Dr. Cruz president del sindicat Metges de Catalunya que com sempre s’ha mostrat molt amable. Sense defugir els temes, sempre està disposat a explicar les seves posicions. De ben segur que han quedat temes en el tinter que podrem analitzar en una futura trobada. Li agraeixo molt sincerament el temps que ens ha dedicat i totes les seves explicacions.

Conversa amb el Dr. Jordi Cruz, president del sindicat Metges de Catalunya (I)

Estem vivint una època complicada en la que pràcticament cada dia ens trobem amb notícies o situacions que generen inquietud a la ciutadania i el sector salut no és una excepció. A les amenaces de vaga dels professionals de l’assistència primària, s’hi poden afegir la resta de col·lectius sanitaris si les negociacions del conveni col·lectiu del SISCAT no avancen de la forma que els sindicats voldrien. Per altre banda, el Reial Decret de prescripció infermera, tal com finalment ha quedat redactat no acaba de convèncer ni a  metges ni a infermeres. I a tot això cal afegir-hi un nou equip al front del departament de Salut que a l’accedir de bell nou a aquestes responsabilitats no té encara una excessiva experiència a l’hora d’abordar questes problemàtiques. Per tot plegat és interessant saber que opina el president de Metges de Catalunya sobre totes aquestes qüestions.   

El primer tema que abordem amb el  Dr. Jordi Cruz és el de la prescripció infermera, i la possibilitat que Catalunya disposi del seu propi decret atès que com és sabut, el BOE ha publicat recentment les modificacions introduïdes al Reial Decret que regulava aquesta problemàtica. Aquesta és la seva opinó:

Dr. Jordi Cruz: Efectivament Madrid ha aprovat el projecte i ara teòricament cada comunitat autònoma ha d’establir quines entitats i de quina manera duran a terme les acreditacions. Jo crec que és un error; cadascú, metges i infermeres tenen la seva feina i les seves funcions, i no podem permetre que gent que no està formada per fer diagnosis i tractaments, que amb una acreditació o perquè portin un any fent d’infermera puguin assumir aquestes responsabilitats. En aquest sentit nosaltres mantenim el posicionament de sempre. Ara bé, una altre cosa és la col·laboració metge-infermera i el treball en equip, on dintre d’això es pot fer prescripció un cop el metge ha valorat i diagnosticat al pacient, però el que no es pot és fer una prescripció sense l’existència d’un diagnòstic fet per el metge. Amb tots els respectes un grau de 4 anys d’infermeria no pot suplir l’experiència adquirida durant 10 o 11 anys de formació d’un especialista o un metge de família.

També crec que no hem d’entrar en confrontació; cal treballar en equip, i cadascú ha de fer la seva feina;  per exemple, ajustar la medicació d’un  malalt crònic no és la infermera seguint el protocol qui ho ha de fer; això ho ha de fer el metge. Per altre banda, els protocols d’on vindran: de Madrid? De les autonomies? De cada centre? No hi ha res establert normativament sobre aquestes qüestions i això és molt important. Hi ha gent a qui li agrada entrar en aquesta confrontació però jo crec que el missatge és que cadascú ha de treballar en lo seu i el que hem de fer és treballar en equip i conjuntament. D’aquesta postura no ens mourem. 

Encara hi ha un altre qüestió que caldrà resoldre a conseqüència de l’aplicació d’aquest Reial Decret: hi haurà responsabilitat civil? Qui empararà possibles reclamacions?. La dels metges està coberta, però i la de les infermeres? La pòlissa del CatSalut ho cobrirà?

Finalment i per cloure aquest tema, crec que tenint en compte que a Catalunya estava mig embastat un decret propi, pràcticament acordat amb el Col·legis de Metge i el d’Infermeres, que pel que coneixem era millor que el de Madrid, és probable que Catalunya intenti tenir el seu propi decret de prescripció infermera. 

L’actualitat també ens porta a parlar de l’assistència primària. El fet que a l’ICS durant aquests anys de crisi, no s’hagin substituït en general les baixes ni per jubilacions ni per malaltia ni cobert les vacances amb suplències, ha comportat que els metges hagin dit prou davant de la pressió assistencial que han de suportar en les seves consultes, i reclamin també la recuperació del seu poder adquisitiu greument afectat per les retallades. Les mobilitzacions semblen entreveure’s a  l’horitzó, i per tant la visió del Dr. Jordi Cruz sobre aquesta situació és també de molt interès:

Dr. Jordi Cruz: En aquests moments el tema del finançament és cabdal. La sanitat pública catalana no està ben finançada. L’assignació pressupostària per habitant a Catalunya està molt per sota de moltes autonomies i això ens porta a que hi hagin problemes. A conseqüència d’això han desaparegut més de 850 metges del sistema, hem perdut retribucions i condicions laborals, i tenim una pressió assistencial molt important que fa que no es pugui garantir la mateixa qualitat assistencial. Fins ara s’ha anat aguantant la situació, però ha arribat un punt, a partir del 2017, en que la gent ja en té prou de copets a l’esquena i de reconeixements a la nostra dedicació; els metges volen que es passi de les bones paraules als gestos. Sabem que el moment és molt complicat però necessitem que es faci algun gest. Del conjunt de reivindicacions n’hi ha que no costen diners, i altres que si, però aquests es poden pacta en un calendari d’aplicació i si la gent veu que es compleix amb alguna de les reivindicacions això permetrà guanyar confiança i acceptar que l’aplicació d’allò que comporta increment de despesa econòmica pugui aplaçar-se segons un calendari pactat. 

Ara mateix hi ha dos temes que són autèntiques guspires que a la mínima s’encendran. Tot va començar a l’Àrea de la Metro Nord, on es feia una gestió molt restrictiva, i per tal d’evitar una vaga que estava a punt d’esclatar es va pactar una Instrucció de l’ICS que implicava una normalització de l’atenció amb un màxim de 23 malalts presencials i 5 no presencials, 12 minuts per pacient, etc. A la Metro Nord es podia complir perquè amb l’estalvi de personal que havien fet hi havia diners, però tot i que d’inici hi va haver centres que ho varen aplicar, tot d’una es va deixar de complir i es va tirar enrere.

Hi ha moltes situacions contradictòries: avui pots trobar un CAP de l’ICS on el dos terços del temps es dediquin a l’assistència amb les 23 visites acordades, i uns centenars de metres més enllà et trobis un CAP gestionat per un altre empresa del SISCAT amb el 100% del temps assistencial i amb una pressió assistencial molt elevada a les consultes. Per això era important que el CatSalut es comprometés a que aquesta Instrucció de la Metro Nord s’apliqués a tot Catalunya i no només a l’ICS sinó també a la concertada. En aquests moments la primària està molt al límit i si no es veu un gest començaran les mobilitzacions i seran fortes, perquè el malestar està molt generalitzat. Esperem que l’administració ho entengui i es prengui alguna determinació que permeti als professionals recuperar la confiança amb les institucions.

(Continuarà...)

Trobada amb Josep Maria Argimon: com veu l’ICS després de 5 mesos de prendre possessió (i II)

Dr. Argimon: 

"Potenciarem el consell de participació ciutadana i el de participació dels professionals". 

"Volem que els professionals d’atenció primària tinguin més autonomia de gestió i puguin organitzar les seves pròpies agendes".

"Tot el departament de Salut és conscient que cal recuperar el poder adquisitiu dels professionals".

"Volem retenir el talent i per això de cara a l’any vinent oferirem contractes d’interinatge als MIR que acabin la residència, especialment en l’àmbit de la medicina familiar i comunitària".

"Als nostres hospitals necessitem unes direccions molt estratègiques, vinculades als centres, i unes gerències molt professionalitzades". 

"A l’ICS cal propiciar sinèrgies entre instituts de recerca; per ser eficients ens cal un treball en col·laboració".      

(...Continua de l’entrada anterior)

Dr. Josep Maria Argimon:

Un altre element és la precarietat laboral que ens ha portat aquests anys de crisi i que l’hem afrontat amb un pla d’estabilització, i ara consolidarem unes 10.000 places a l’ICS de gent que ja està treballant amb contractes interins. Serà un procediment complicat perquè hi hauran moltes reclamacions atès que porten molts anys sense concursos. 

També hem d’aconseguir retindré el talent i si és possible captar-ne de nou. Volem que els residents quan acabin la residència els puguem contractar com interins, comés és el cas de metges de família que contractarem en els nostres equips d’atenció primària, però no per un o dos mesos. De moment els hem contractat fins a finals d’any amb la idea que a l’any vinent tots ells pugin accedir a contractes d’interinatge. Els volem a la institució, els volem a casa; per tant els volem contractar. Hem constituït un grup que presideixo jo mateix per poder analitzar que hem de fer per retenir el talent i detectar-lo fora per anar a captar-lo quan calgui. L’ICS és inqüestionablement el motor de l’atenció primària, també som motors de l’atenció hospitalària, i aquest fet és un altre element que ens ha de permetre poder captar el talent.

Pel que fa als hospitals, hem de començar a pensar amb sistemes que permetin que les direccions dels centres estiguin lligades al propi centre sempre que sigui possible; que els professionals hagin tingut algun vincle amb la institució que dirigeixen. Això requereix de la implicació dels professionals amb la seva pròpia institució, que ja ho estan, però claríssimament ho reforça. Tot plegat ens fa pensar amb unes direccions molt estratègiques, i amb una gerència molt professionalitzada. Tot això dins del marc general definit per l’ICS i el departament de Salut. També, com en el cas dels professionals, a nivell dels equips directius i a nivell de les gerències ens cal disposar del millor talent.   

També i des del primer consell d’administració hem volgut donar més autonomia als territoris a través de les gerències territorials. Això és quelcom que venien reclamant des de fa temps el gerents. Autonomia i proximitat al territori a l’hora de la presa de decisions.  En aquest sentit hem creat els comitès estratègics territorials, que presideixo jo i on hi participen els equips de gestió del territori. Em reuneixo amb la gent del territori i en funció dels temes a tractar m’acompanyen altres directius dels serveis centrals per analitzar els diferents temes que hi ha sobre la taula amb el gerent territorial. L’objectiu és apropar tan com sigui possible la prea de decisions als professionals, tenint en compte quina és l’escala de magnitud que té l’ICS, que no és perita. Això és un primer pas més que ens ajuda a anar en aquesta direcció.

Finalment parlar de la innovació, a partir de consolidar la plataforma “Innòbics” posant en marxa determinades experiències a tots els centres de l’ICS en el territori. També parlar de la recerca, i tot i que no tenim totes les competències,  potenciarem la recerca perquè és el que ens permetrà transformar la nostra assistència. Com a línia estratègica de futur buscarem les sinèrgies que siguin possibles entre els diferents instituts de recerca, nosaltres posarem la Institució al servei dels instituts de recerca dels nostres centres per aconseguir-ho. S’ha de tenir en compte que si fóssim una sola unitat de recerca, sense cap mena de discussió seriem una primera potència en l’àmbit de la recerca. Cal per tant propiciar sinèrgies entre plataformes com a primers passos per anar cap a un treball en col·laboració; Avui en dia, un centre de recerca per si sol, aïllat, no sobreviu.

I fins aquí les paraules del Dr. Josep Maria Argimon, nou director gerent de l’Institut Català de la Salut, que ha tingut l’amabilitat de voler explicar el seu projecte en aquesta nova etapa de l’ICS que tan de bo sigui profitosa per la Institució, els seus professionals i els mallats que atenen. Molts èxits Dr. Argimon; els teus èxits seran els de la sanitat catalana.