Tres nous? nomenaments de gerents de Regió Sanitària

El CatSalut promou un canvi a les Regions Sanitàries que pel moment ha afectat a tres regions, tot i que els rumors apunten a que els canvis no es limitaran a aquests territoris   

Encara hi ha persones, dins de l’estructura del departament de Salut i del CatSalut, que no han estat confirmades en els seus càrrecs, i això genera una situació d’incertesa respecte al futur professional de les persones afectades, incompatible amb un treball eficient.

            

Des de feia un parell de mesos, les gerències territorials del CatSalut a la Catalunya Central i a les Terres de l’Ebre havien quedat vacants. La primera va quedar sense titular a partir del moment en que la Dra. Marta Chandre va ser nomenada subdirectora del CatSalut, mentre que la segona va quedar sense màxim responsable quan el Dr. Ismael Piña va decidir que ho deixava. Des de fa quinze dies, un altre gerència, la del Camp de Tarragona també ha vist com el seu gerent es veia obligat a plegar.

Maria del Mar Lleixà, gerent territorial del
CatSalut a les Terres de l'Ebre

Avui mateix la web del departament de Salut  ha oficialitzat els nomenaments. S’ha confirmat que la persona triada per substituir al Dr. Roger Pla al Camp de Tarragona és el Dr. Ramón Descarrega, tal com vaig anunciar fa dies en el blog;  que la substituta del Dr. Piñas a Terres de l’Ebre és la Sra. Maria del Mar Lleixà, i que la substituta de la Dra. Chandre a la Catalunya Central és la Dra. Núria Puig. Val a dir que la única novetat en aquests tres nomenaments és la del Dr. Descarrega, atès que les altre dues persones ja tenien el nomenament des d'abans de les vacances. Fins i tot, la Sra. Lleixà podia haver estat nomenada encara abans però es comenta que va demanar retardar aquest nomenament per raons d’índole personal. 

Qui són aquests nous gerents territorials?

El Dr. Ramon Descarrega és militant d’ERC i metge de família; la seva experiència professional es limita a les funcions de metge de família en diferents CAP, a la direcció d’un equip d’atenció primària a Reus i a compaginar la tasca assistencial amb la de gestió d’una EBA a Alcover durant 7 anys, per passar finalment a exercir exclusivament com a metge dins d’aquesta mateixa EBA. És professor associat de la Facultat de Medicina i Ciències de la Salut de la Universitat Rovira i Virgili. La seva formació en gestió és pràcticament nul·la. La Regió Sanitària del Camp de Tarragona no és excessivament conflictiva si deixem de banda la situació existent a Reus, amb un hospital deficitari, i amb uns polítics locals que no volen assumir sacrificis per redreçar la situació del centre. El Dr. Descarrega ho té complicat. 

La Sra. Maria del Mar Lleixà és infermera i psicòloga. La seva experiència professional  com a infermera s’inicia a l’Hospital Verge de la Cinta a Tortosa, des d’on va accedir a la plaça de directora territorial d’infermeria de l’ICS a les Terres de l’Ebre. És professora associada al departament d’Infermeria de la Universitat Rovira i Virgili. Té una sòlida formació en gestió amb diferents màsters del sector sanitari. La Regió Sanitària Terres de l’Ebre no és conflictiva, i el repte més important que té plantejat és la constitució de l’empresa pública Terres de l’Ebre que ha de donar aixopluc a l’Hospital de Mora d’Ebre.

Núria Puig, gerent territorial del CatSalut
a la Catalunya Central   

La Dra. Núria Puig, a nivell professional ha treballat a l’Hospital d’Igualada i al CAP de la mateixa ciutat entre altres. Va ingressar al cos d’inspecció mèdica i des de llavors ha estat directora de diferents CAP. Amb posterioritat ha estat directora de diferents sectors sanitaris i entre ells el de l’Alt Penedès i Garraf on exercia fins el seu nomenament. Té una sòlida formació en gestió que inclou entre altres titulacions una diplomatura en gestió sanitària a ESADE, diversos cursos a de gestió també a ESADE i cursos del Màster en Economia de la Salut i Gestió Sanitària. La regió de la Catalunya Central inclou tres hospitals importants, els d’Igualada, Manresa i Vic però on possiblement tindrà més dificultats serà amb l’Hospital de Berga en el que s’ha de donar forma a una empresa pública del CatSalut per ocupar-se de la seva gestió.

Feia setmanes que es parlava d’una renovació de les gerències territorials del CatSalut, tot i que es comentava que el seu abast seria més ampli del que s’ha consolidat fins avui. Per això ara els rumors apunten a la Regió Sanitària de Lleida com un dels possibles canvis en el curt termini.  Veurem que acaba passant.

Tanmateix la situació d’incertesa no es centra només en els gerents de regió del CatSalut. Hi ha encara al departament de Salut i al CatSalut un nombre indeterminat de directius que no han estat confirmats en els seus càrrecs. Són el grup dels coneguts com “de moment tu continues”, i aquest "de moment", pel que sembla, s’ha convertit en una autèntica incertesa per directius que temen perdre el seu lloc de treball. 

A Salut, tornem als nomenaments a dit i a les portes giratòries?

L’ICO i la Fundació TIC Salut, o la Regió Sanitària del Camp de Tarragona, exemples que caldria eliminar de la pràctica de l’administració sanitària a l’hora de seleccionar els màxims responsables d’entitats del sector públic de la Generalitat  

Després d’una temporada en la que s’havien ocupat algunes places de direcció-gerència per la via de la selecció i avaluació de mèrits sembla que tornem a unes pràctiques  gens recomanables  ni compatibles amb l’exercici de la transparència.  

 

Des del mes de juny cap aquí, ja van tres exemples de selecció “a dit” dels responsables de dirigir entitats del sector públic de la Generalitat. Després d’un període en el que semblava que els processos de selecció es volien dotar de transparència i credibilitat, els tres exemples citats a l’encapçalament denoten un preocupant  canvi de tendència. De tots ells, el nomenament del Dr. Descarrega al front de la Regió Sanitària del Camp de Tarragona és el que podria treure’s d’aquest context atès que es tracta d’un càrrec polític, per tant un càrrec de confiança del partit polític que el proposa, malgrat que l’experiència de la persona triada, no només en gestió, sinó fins i tot política, sigui en aquest cas, més aviat escassa. En aquests cassos en els que es requereix aquesta confiança política, convindria que la paraula “gerent” no formés part del nom del càrrec. Gestió i política són dos funcions que sovint poden entrar en col·lisió.      

No fa pas massa temps, els gerents del Consorci Sanitari del Maresme i La Selva, del Consorci de Terrassa, del Consorci Sanitari Integral o del mateix SEM entre d’altres, es varen seleccionar a través d’un procés obert, transparent, amb diferents candidats, d’entre els quals, empreses especialitzades varen seleccionar les ternes més adequades per assumir les responsabilitats que se’ls havia d’encomanar. Després, els respectius òrgans rectors, varen acabar decidint el candidat definitiu. Aquesta bona praxi es va trencar al mes de juny amb dos nomenaments a dit: la Sra. Candela Calle a la direcció de l’ICO, i el Sr. Josué Sallent a la direcció de la Fundació Tic Salut i Social. Veiem les particularitats dels dos nomenaments:

La Sra. Candela Calle, mentre era directora-gerent de l’ICS, gaudia també del càrrec de directora general de l’ICO, situació del tot criticable per irracional. Quan fou cessada de la gerència de l’ICS va mantenir el seu càrrec de l’ICO. Igual que ella, alguna col·laboradora seva va beneficiar-se també de la mateixa situació.  Aquesta situació inaudita és una exemple de mala praxi per part de l’Administració pública que no s’hauria de tornar a repetir mai més si no es volen donar per bones les acusacions de portes giratòries, escales automàtiques, i en general,  nepotisme i manca de transparència. Mantenir aquests dos càrrecs en una mateixa persona quan l’envergadura de les dues responsabilitats ja denota que això és inviable, és deixar ben clar que no es creu en la gestió. No hi ha altre explicació. 

Per altre banda, aquesta pràctica, a banda de la seva opacitat, és de dubtosa legalitat. Fa anys que les clàusules de blindatge en els contractes de directius a l’administració pública varen ser objecte d'una limitació. Doncs bé, mantenir un càrrec que no s’exerceix, en previsió d’ocupar-lo quan sigui cessat, és un blindatge encobert, i per tant possiblement il·legal. Que el departament de Salut pugui cometre aquestes irregularitats és un fet que caldria considerar com a greu.   

El segon exemple de nomenament a dit és el del Sr. Josué Sallent al front de la Fundació TIC Salut i Social. Sense cap mena d’explicació es va cessar al director anterior, i es va col·locar a aquesta persona al front de la Fundació. Veiem una mica la seva història: El Sr. Sallent és un professional amb experiència en el sector de les tecnologies de la informació i les comunicacions i ha col·laborat professionalment amb la fundació i2CAT i amb el Centre de Telecomunicacions i Tecnologia de la Informació de la Generalitat (CCTI), junt amb d’altres experiències professionals en el sector. Per tant, en teoria és competent per assumir la funció a la que ha estat nomenat. 

Però a banda de la seva experiència professional, i a banda també de la seva relació amb ERC, sembla que el Sr. Sallent era l’home de confiança d’Oriol Junqueras en els temes relacionats amb les telecomunicacions. Arrel de l’1-O, Sallent va ser una de les persones detingudes i investigades per la Guàrdia Civil quan era el responsable del CCTI. Segurament a una persona de la confiança d’Oriol Junqueras, i militant d’ERC, calia trobar-li una sortida professional. Si calia substituir a l’anterior director de la Fundació, perquè no es va endegar un procés de selecció? Seria molt greu concloure que el director anterior se’l va cessar amb l’únic objectiu de proporcionar un càrrec al Sr. Sallent.

Estaria molt bé que la nova administració del departament de Salut reflexioni davant d’aquests exemples. Quan es parla de transparència, el mínim que es pot fer és practicar-la. No als nomenaments a dit en càrrecs de caràcter tècnic o professional. Deixeu els dits per a la política.        

L’Hospital de Bellvitge, una assignatura pendent (i III)

Dra. Figuerola:

“Abans de poder disposar dels nous quiròfans de CMA, l’índex de substitució quirúrgic era molt baix en el nostre Hospital”

“Els professionals han aconseguit realitzar l’activitat que havíem pactat i això ha anat molt bé per a l’Hospital”

“L’Hospital de Bellvitge excel·leix en temes de càncer, i altres...”

Dra. Grifell:

“La il·lusió dels professionals es va recuperant a mesura que es realitzen els projectes, i ja es nota un canvi important en aquest sentit” 

(...Continua de l’entrada anterior)

La Dra. Figuerola comenta que entre els professionals es genera un factor d’ il·lusió per la gestió de la innovació i propiciant el canvi; per això han decidit participar en uns projectes de compra pública innovadora, finançats pels fons FEDER, en diferents àmbits com per exemple la insuficiència cardíaca, l’ictus, àrea de malalts crítics, la monitorització de dispositius de cardiologia susceptibles de ser implantats i un projecte de cirurgia ginecològica. La iniciativa dels professionals per tirar endavant aquests projectes ha estat molt important.  

La situació creada a Bellvitge amb la Fase II pendent d’equipar ha estat una causa de frustració entre els professionals. “A cada reunió sortia el tema de les obres” comenta la Dra. Grifell. En aquest sentit, la Dra. Figuerola afegeix que en  les converses amb els caps de servei sortia reiteradament la necessitat d’equipar el bloc quirúrgic de Cirurgia d’Alta Complexitat al mateix temps que la CMA, tenint en compte el nivell de l’hospital. L’equipament per fases representa una dificultat perquè sovint prioritzar una inversió per davant d’un altre pot conduir a errors o petites frustracions.  La Dra. Figuerola explica que “la CMA al nostre hospital es feia en el bloc quirúrgic antic, on competia amb la cirurgia d’alta complexitat i això comportava que l’índex de substitució fos baix, per tant entenc que als anys 2013 o 2104 i posteriorment es prioritzés els quiròfans de CMA”. Encarna Grifell afegeix que “sens dubte que la il·lusió es va recuperant a mesura que es realitzen els projectes compromesos”.

Per corroborar aquesta col·laboració dels professionals la Dra. Figuerola explica que “els professionals han aconseguit realitzar l’activitat que havíem pactat, i això ha anat molt bé per a l’Hospital. Era una aposta arriscada però ens en hem sortit gràcies als professionals que s’hi han posat de ferm. Hi ha un cert canvi en l’actitud de la gent, però fins que això no estigui del tot acabat, no ens donarem per satisfets”. A vegades, per aconseguir els objectius, cal vèncer la inèrcia pròpia de l’administració i això no és fàcil. Sovint els directius necessiten aconseguir recolzaments externs per aconseguir resultats, i en aquest sentit caldria exigir que els compromisos assumits pel conseller Comin es materialitzin i aquest hospital fos plenament operatiu a l’any 2019. 

Un factor molt important que pot endarrerir els terminis que preveiem són els recursos al Tribunal Català de Contractació Pública, els quals, en una situació de mercat difícil és més probable que es produeixin. La Dra. Figuerola lamenta que “un equipament important i necessari s’hagi de quedar paralitzat, quan hi ha els diners al darrere... aquestes situacions s’haurien de resoldre d’un altre manera”, afegeix.    

La Dra. Figuerola comenta com un fet important que “quan havíem d’obrir la CMA al 2017, va sorgir alguna dificultat que retardava la data prevista i llavors en el comitè de direcció vàrem decidir, mentre tant, habilitar un àrea d’oftalmologia, innovadora, a l’entrada de l’Hospital, aprofitant que aquesta àrea té una lògica diferent en el tema dels circuits, que ha anat molt bé; va ser una bona solució”. 

 

I fins aquí una conversa interessant, agradable i aclaridora. Gràcies a la Dra. Figuerola i a la Dra. Grifell per la seva amabilitat i els temps que em varen dedicar.

Voldria acabar aquest escrit amb una reflexió personal final. Alguna cosa hauria de canviar en els procediments administratius d’elaboració d’un projecte, la seva execució, el seu equipament i la nova dotació de personal que eventualment se’n pugui derivar. L’Hospital de Bellvitge és un exemple dels inconvenients que comporta separar els projectes d’obra dels d’equipament. El fet de no poder materialitzar en una anualitat les inversions previstes comporta que els diners es perdin i calgui refer de nou els procediments administratius. La vella reivindicació de l’exconsellera Geli amb el tema dels pressupostos plurianuals seria sens dubte una molt bona solució.               

L’Hospital de Bellvitge, una assignatura pendent (II)

Dra. Figuerola:

“L’Hospital, amb els nous quiròfans que es van inaugurar l’any 2017, ha pogut fer 4.000 intervencions més en un any”

“A banda de les inversions de la Fase II (edifici tecno-quirúrgic), també estem treballant amb el Pla director de l’Hospital per a la futura adequació dels diferents espais a la torre”

“En el camp de les inversions, i en d’altres, el pressupost hauria de ser plurianual”

Dra. Grifell:

“La promesa del conseller Comin d’invertir 45 milions en 3 anys va ajudar molt a recuperar la moral dels professionals”

“Hem treballat amb els hospitals de l’entorn  per arribar a acords de col·laboració amb ells”     

(...Continua de l’entrada anterior)

Per intentar aconseguir que la complicada i enrevessada dinàmica dels concursos públics no incideixi negativament en els terminis previstos, l’equip de la Dra. Figuerola ha estructurat un grup de treball que es reuneix periòdicament amb els tècnics del CatSalut amb l’objectiu de facilitar la tramitació administrativa dels concursos, de manera que totes les documentacions estiguin a punt per a garantir el nivell de licitació anual que s’està realitzant, recollint el criteri tècnic dels professionals. 

La Dra. Figuerola explica que “gràcies als nous equipaments ja inaugurats l’Hospital de Bellvitge va poder fer unes 4.000 intervencions més en un any; la llista d’espera ha baixat d’una manera molt significativa, hem anat recuperant pacients que teníem fora de garantia. Tot això gràcies a l’excel·lent resposta dels professionals. La decisió de fer més activitat complexa ha estat també molt important per recuperar el prestigi de l’Hospital en línies d’excel·lència”. 

La Dra. Grifell va intervenir per explicar que “a l’hospital hi havia la sensació que el nou edifici no estava ocupant-se com caldria. Quan el conseller Comin va adquirir el compromís d’invertir 45 milions en tres anys, això va ajudar molt a millorar la moral dels professionals, i ara la gent valora l’esforç que s’està fent”. 

Quan els plantejo el mal  estat general de les plantes d’hospitalització, i insinuo que els retards acumulats en la Fase II incidiran negativament en la remodelació de la torre on s’ubica l’hospitalització de Bellvitge, la Dra. Figuerola explica que “a banda de les inversions de la Fase II, estem treballant també amb el Pla Director de l’Hospital que ens ha permès anar fent coses a diferents plantes de la torre.  La nova unitat d’ictus, o la unitat de semi-crítics a neurocirurgia, són mostra de tot això. També cal destacar el trasllat de la unitat de curta estada que la teníem en el Duran i Reynals i que també hem dut a la torre. De tota manera, fins que no puguem treure de la torre l’àrea quirúrgica actual no podrem avançar gaire més”. 

Explica la Dra. Figuerola que també estan treballant en la redefinició del model d’hospital, un centre de referència terciari, que a més volen que estigui orientat i obert a la comunitat i al territori. Per això fomenten treballs conjunts amb l’atenció primària,  com és el cas de l’abordatge integral de la insuficiència cardíaca.  “El model d’hospital que estan consolidant també inclou el treball en xarxa juntament amb altres hospitals de l’entorn”, explica la Dra. Grifell. “A partir de convenis marc amb cada un dels centres de l’entorn, establim acords de col·laboració per temes concrets. El diagnòstic per la imatge és un bon exemple d’aquesta col·laboració. Vàrem analitzar la possibilitat d’assumir entre els proveïdors del territori les proves diagnòstiques que abans enviàvem fora. Els resultats han estat molt positius, i la relació ara és de molta col·laboració”.

La Dra. Figuerola comenta la necessitat de que els pressupostos siguin plurianuals, com a mínim pel que fa a les inversions, atès que sovint es troben que per qualsevol incidència una inversió que no s’ha pogut executar al 100% a 31 de desembre, aquells diners es perden i això obliga  a refer de nou tot el procediment de cara a l’any següent.  Ben mirat no cal inventar res: les empreses eficients ho tenen resolt, les inversions es pressuposten per el nombre d’anys que faci falta, i per tant només faria falta “copiar” allò que les empreses privades fan i posar-hi aquells controls estrictament necessaris per garantir la correcció del procediments. Encarna Grifell comenta que caldrien eines per fer més àgils i eficients el procediments. 

(Continuarà...) 

L’Hospital de Bellvitge, una assignatura pendent (I)

La Fase II corresponent a l’edifici tecno-quirúrgic de l‘Hospital de Bellvitge havia d’entrar en servei a finals de l’any 2019, segons havia compromès el conseller Comin a l’any 2016. La solució passava per aportar des del CatSalut 15 milions d’€ anuals durant 3 anys. Fa poques setmanes el vicepresident del govern català, Sr. Pere Aragonés i la consellera de Salut Sra. Alba Vergés varen visitar Bellvitge, i van anunciar que els treballs per la posada en marxa definitiva? de la Fase II finalitzarien l’any 2020. Un any de retard sobre el que havia anunciat dos anys abans el conseller Comin. 

Atenent al fet que les obres pròpiament dites varen acabar a l’any 2012, als ciutadans ens resulta molt difícil entendre com es pot tardar 8 anys en equipar un hospital. Aquest retard afecta a la població de referència de l’Hospital però també, i molt important, a la motivació dels professionals del centre hospitalari, obligats a treballar en situacions a vegades complicades quan podrien disposar d’un edifici i d’uns equipaments que els permetria treballar més, millor i amb més qualitat. 

Per mirar d’entendre la situació existent amb la Fase II de l'edifici tecno-quirúrgic de l'Hospital Universitari de Bellevitge i poder explicar les causes del retard en la posada en funcionament complerta de les noves dependències, he tingut una conversa amb la gerent territorial de l’ICS de la Regió Metropolitana Sud, la Dra. Montserrat Figuerola, a la que també ens ha acompanyat la Dra. Encarna Grifell, directora de Planificació Estratègica, Innovació i Avaluació també de la gerència territorial de l‘ICS. Aquest és el resultat:

La Dra. Figuerola explica que quan el nou equip es va fer càrrec de la gerència de l’Hospital, una de les coses que varen valorar és que en el moment més dur de la crisi s’havia entregat l’obra de la Fase II que no estava equipada, i aquest fet coincidia amb les obertures d’hospitals de l’entorn. Això va comportar una disminució d’activitat a l’Hospital de Bellvitge que va portar a una situació molt complexa perdent competitivitat,  afectant a temes de terciarisme i serveis d’excel·lència de l’Hospital. Malgrat aquesta disminució d’activitat,  l’Hospital tenia llistes d’espera i malalts fora de termini. Una àrea d’excel·lència com és la del càncer (diagnòstic i cirurgia)  tenia molta pressió per a poder complir amb els temps de garantia . “Davant d’això el nou equip ens vàrem plantejar una estratègia per reforçar, d’una banda les àrees d’excel·lència de l’Hospital i  de l’altre fer una gran aposta per l’equipament de la Fase II de l’Hospital”.

Fent un repàs del que havia succeït des del moment de l’entrega de l’edifici al 2012, la Dra. Figuerola explica que “entre els anys 2013 i 2015, es varen obrir les urgències, l’hospital de dia mèdic i algun gabinet d’exploració que s’havia traslladat a la part nova, amb una inversió que rondava els 5 milions d’€. Al 2016 es van executar una mica més de 4 milions d’€ destinats a part de l’equipament dels quiròfans de CMA, una unitat de reanimació (REA), hospital de dia quirúrgic i la subcentral d’esterilització. A l’estiu de 2016, va ser quan el conseller Comin, veient que a aquell ritme l’equipament complert de la Fase II no s’acabaria ni a l’any de la picor, va assolir el compromís de dedicar cada any 15 milions d’€ a equipar tot el que quedava pendent. D’aquesta manera la previsió era que a l’any 2019 l’edifici de la Fase II estaria plenament operatiu”.

La Dra. Figuerola continua explicant que “a l’any 2017 es varen licitar concursos per valor de 21 milions d’€, quantitat superior al compromís adquirit pel conseller Comin, gràcies a  l’aplicació de romanents d’ inversions no executades. Tot i així, a l’any 2017 d’aquests 21 milions licitats només se’n varen poder executar realment 14 milions (entre concursos amb dotació finalitzada i concursos amb desplaçament de despesa per a la següent anualitat, les entregues dels quals s’han vingut efectuant al llarg de l’exercici pressupostari del 2018)". 

Afegeix que "amb aquesta inversió es van acabar de dotar els 7 quiròfans de CMA i es varen poder obrir 8 llits de crítics. Aquesta ampliació de la capacitat quirúrgica de l’Hospital ens vàrem permetre plantejar-nos una aposta arriscada consistent a recuperar l’activitat quirúrgica a les àrees de càncer, cirurgia cardíaca, neurocirurgia, cirurgia de l’obesitat, a més de complir amb les previsions del Pla de Xoc contra les llistes d’espera. Val a dir que la resposta dels professionals va ser extraordinària” La diferència entre lo licitat i el que realment es va poder executar i/o aplaçar d’anualitat, es deu a impugnacions de concursos, que a dia d’avui encara no estan resoltes, per valor de 7 milions d’€ 

Pel que fa a l’any 2018, la quantitat licitada en els diferents concursos supera en poc els 18 milions d’€ que permeten obrir els gabinets d’endoscòpia, 8 llits de reanimació post-quirúrgica, completar la central d’esterilització i dotar una part de l’equipament (llits quirúrgics),  dels 24 quiròfans que queden per obrir . 

Tanmateix veurem quants d’aquests s’acaben executant al 100%, atès que a hores d’ara, entre les 2 anualitats, ja hi ha aproximadament 10 milions d’€ que han estat recorreguts davant del Tribunal Català de Contractes del Sector Públic. Per tant, i resumint, l’estat de les inversions en el període 2017-2018 la situació seria la següent:

Inversió, segons compromís del conseller Comin:          30 M d’€

Inversió pendent amb recurs:                                              10 M d’€

Inversió en curs 2018:                                                           13 M d’€ 

Inversió finalitzada:                                                               16 M d’€

Pel que fa a les inversions del període 2013-2016, amb prou feines es varen superar els 8,9 M. d’€ (considerant que allò executat l’any 2016, en la seva majoria havia estat concursat l’any 2015). Tot plegat retrata la trista realitat d’uns polítics que es mostren incapaços de donar una resposta efectiva a una necessitat important com és la posada en marxa de la Fase II de l’edifici tecno-quirúrgic de l’Hospital. 

Hem de concloure doncs que de cara a l’exercici 2019, la quantitat pendent de licitar per acomplir els acords és de 6 M d'€, als que s’hauran d’afegir les inversions que puguin quedar pendents d’adjudicació de l’exercici pressupostari 2018 i dels resultats dels recursos. Caldrà seguir-ho per que de la seva resolució efectiva en depèn que la Fase II de l'Hospital Universitari de Bellvitge estigui realment operativa l’any 2020. Més retards serien ja inadmissibles.

(Continuarà...)         

Rebombori polític-sanitàri a la Regió sanitària del Camp de Tarragona

El departament de Salut i el CatSalut cessen al seu gerent de Regió (i delegat territorial) al Camp de Tarragona. Es comenta que existeixen pressions per situar a un polític reusenc a la gerència de l’Hospital Sant Joan de Reus 

La pressió exercida sobre el departament de Salut, des de l’Ajuntament de Reus ha obligat a un canvi en la gerència de la Regió, que només es justifica des de la política i mai des de la gestió. Els nostres polítics encara no han entès que un gerent no és un ninot en mans de la política, sinó un professional que es deu a la ètica i a l’eficiència a l’hora de gestionar recursos escassos.   

El departament de Salut ha decidit cessar al seu delegat i gerent de la Regió al Camp de Tarragona. Per entendre el perquè d'aquesta decisió he volgut conèixer l'opinió de diferents  persones que normalment estan al corrent del que es cou per aquelles contrades, algunes de les quals encara no coneixien ni tan sols la notícia. Aquest seria un resum de les opinions que he pogut recollir:

Què hi ha rere el cessament del gerent territorial de la Regió sanitària del Camp de Tarragona? Doncs pels comentaris d’uns i altres sembla que s’han ajuntat diferents  interessos. Per una banda sembla que a Reus l’Ajuntament pretén que els catalans paguem entre tots el deute brutal que ha assolit l’Hospital Sant Joan, sense que l’Ajuntament de Reus assumeixi ni un sol euro derivat de les barbaritats que varen fer forçant la construcció d’un hospital faraònic amb una cartera de serveis desproporcionada per les necessitats de la població de referència. No accepten de cap manera reduir la cartera de serveis, ni unificar els dos hospitals sota una gerència única, ni racionalitzar l’atenció oncològica  a tota la regió sanitària a través de l’ICO, entre altres negatives. Volen mantenir el poder dins de la institució per evitar que ningú aixequi catifes. Volen que els catalans en el seu conjunt continuem pagant els seus dèficits històrics, mantenint ells el control de l’Hospital, i pretenen també que el gerent de la regió sanitària es doblegui als seus interessos. El deute acumulat per l’Hospital Sant Joan de Reus supera els 70 milions d’€, i el dèficit anual es situa al voltant dels 12 milions. I pujant... Fins aquí res de nou, atès que això ja fa temps que ho vinc denunciant des del blog.

Per entendre bé que pot estar passant a Reus, cal preguntar-se perquè des de l’Hospital Sant Joan no es vol que l’ICO entri a racionalitzar tota l’estructura oncològica. Un altre pregunta a fer-se hauria d’estar relacionada amb l’interès de l’Ajuntament de Reus en conservar la responsabilitat de la gestió amb persones de la seva confiança; perquè?.  També haurien d’aflorar les pressions polítiques que pretenen que la gestió de l’Hospital passi a mans d’un polític conegut entre altres raons, per que va fer-se instal·lar un reposapeus al cotxe oficial quan per raons de càrrec l’utilitzava; sembla que fa tan sols uns mesos ja va intentar, sense èxit, assumir la gerència de Sant Joan però des de “Barcelona” ho varen aturar. Dona la sensació que des de l’Ajuntament reusenc estan pressionant al departament de Salut per tal que al front de la Regió hi hagi algú que els ajudi a aconseguir els seus objectius i es doblegui a les seves exigències. En conseqüència semblaria que el canvi en la gerència de la Regió es deu molt més als interessos d’unes persones concretes, amb noms i cognoms, que no pas a raons professionals o tècniques.  

Si tot això és cert, tot fa pensar que el canvi en la gerència de la Regió respon molt més a criteris polítics que no pas a qüestions de caràcter tècnic. I en el cas del futur nomenament com a gerent de l’Hospital Sant Joan, d’aquest polític del reposapeus (si es confirma), ens trobaríem amb allò tan criticat de les portes giratòries, malgrat que avui el departament de Salut fa gala d’una transparència màxima en totes les seves actuacions. 

El Dr. Ramon Descarrega serà el proper delegat
territorial de Salut al Camp de Tarragona, i
gerent de la Regió Sanitària    

La substitució del gerent de la Regió l’assumirà el Dr. Ramon Descarrega (ERC), del que es destaca que és una bona persona. Metge de família, no té cap experiència en gestió, més enllà d’haver dirigit una ABS durant set anys. Un expert en l’atenció primària per reconduir el conflicte en l’atenció especialitzada entre els hospitals Joan XXIII i Sant Joan.   Aquest nomenament, així com el del futur gerent de l’Hospital Sant Joan de Reus si es confirma, posen de manifest la històrica manca de respecte del departament de Salut per les responsabilitats de gestió. Ha de quedar ben clar que un gestor no és un polític. Sovint la gestió i la política representen interessos contraposats. Un gestor, a banda de formació, experiència i capacitat de lideratge, ha de tenir criteri propi i ha de ser capaç de convèncer. Un gestor no està al servei exclusiu de la política sinó que ha d’estar al servei de l’eficiència en la gestió de recursos escassos i de la qualitat dels serveis. Un gestor no és de “quita y pon”, sinó que requereix d’un temps per desenvolupar el seu projecte, i poder-ne avaluar els resultats. Els gestors han d’interpretar allò que decideixin els polítics, però ho han de fer des de la seva responsabilitat; no per imposició “si o si”. En ocasions els gestors també han de saber fer veure als polítics que determinades decisions no són adequades. La gestió i la política han de col·laborar, no s’han d’imposar l’una a l’altre.  Un gestor, ha de ser un professional de la gestió; no un que passava per allà...

Més enllà del rumors i del que diuen uns i altres, he volgut conèixer la versió del departament de Salut sobre el cas. Efectivament des de Salut confirmen la substitució  del Dr. Roger Pla com a gerent de la Regió Camp de Tarragona, i per tant també com a delegat territorial de Salut. En concret “El departament de Salut i el CatSalut agraeixen i reconeixen tota la feina que ha fet el Dr. Pla. I ara, s’inicia una nova etapa, amb nous objectius...” 

Deixant de banda les afectacions personals, en aquest cas del Dr. Pla, el problema greu és l’Hospital de Reus i tot l’embolic que hi ha al darrere. O s’implanten mesures efectives, s’adequa la cartera de serveis a les necessitats de la població de referència, es dimensiona la plantilla d’acord a les necessitats estrictes de personal, es reprèn el conveni col·lectiu del sector com a conveni de la institució, i es fa un pla per fer front al deute acumulat, o prendrem mal. No és de rebut que entre tots els catalans haguem de pagar els desgavells que s’han fet a Reus. Portem ja masses víctimes professionals a conseqüència dels desastres que s’han fet a Reus aquests últims 12 anys. Cal un remei urgent; però un bon remei. 

L’alimentació en els centres sanitaris i la rehabilitació física dels nostres ancians, dues assignatures pendents.

Un sistema sanitari excel·lent com el català no pot permetre que la qualitat dels serveis d’alimentació dels nostres centres no estigui a l’alçada de les prestacions que s’hi ofereixen. Menjar en els centres sanitaris i residencials ha esdevingut un càstig en lloc d’un moment agradable en la vida dels nostres avis i avies.

No és només un problema de qualitat dels ingredients emprats. També és un problema de presentació i de servir-ho a la temperatura adequada. Ningú es preocupa avui, perquè els serveis de restauració en els nostres centres tinguin una major qualitat.     

Des de fa anys, les enquestes anuals sobre el grau de satisfacció dels usuaris de la sanitat pública a Catalunya mostren que els ciutadans estan força satisfets dels serveis sanitaris que reben. Per altre banda, els resultats en salut de la sanitat catalana són excel·lents i encara més si els comparem amb els recursos que s’hi esmercen. De fet, la sanitat catalana obté iguals o millors resultats en salut que molts països que destinen a la sanitat un tant per cent del seu PIB superior al que hi destina el govern català. Per tant, el nivell d’eficiència i qualitat del nostre sistema nacional de salut és inqüestionable. Ara bé, quan entrem al detall i aprofundim una mica, comencem a trobar aspectes que necessiten una clara millora; i entre ells, sens dubte, l’alimentació en els centres sanitaris en general i el manteniment de les condicions físiques dels nostres avis i àvies bàsicament en els centres sociosanitaris i residències socials.

L'informe PLAENSA detectava que el menjar i les llistes d'espera eren les
 qüestions pitjor valorades per els usuaris dels hospitals catalans 

Més d’una autoritat política de la sanitat a Catalunya ha expressat en alguna ocasió la necessitat de millorar la qualitat de l’alimentació en els nostres hospitals d’aguts, però també centres sociosanitaris i de salut mental, així com les residències per a la gent gran. Cal tenir en compte que en un hospital d’aguts les estades majoritàriament oscil·len entre 3 i 6 o 7 dies, i menjar de forma insatisfactòria és més o menys suportable, però en els centres sociosanitaris i de salut mental les estades ja són força més llargues i especialment en les residències d’avís on aquestes estades es poden allargar fins a l’últim dia de vida dels residents. 

Una persona anciana, ingressada en aquests establiments sanitaris, té molts pocs al·licients que li generin interès durant el dia. Una bona part d’ells esperen amb il·lusió l’hora dels àpats i de la gimnàstica, a banda de la visita d’algun familiar o amic. En molt menor mesura es senten interessats per altres activitats de lleure que sovint els seus centres els organitzen. La vida en aquestes institucions és molt monòtona i només aquests temes comentats són capaços de generar l’interès dels nostres avis i àvies. Tant l’alimentació com els exercicis gimnàstics són percebuts per la gent gran com a factors importants que els poden permetre allargar els anys de vida en bones condicions físiques i d’aquí, segurament, aquesta necessitat de menjar i exercitar-se. Davant d’aquesta realitat ens trobem uns directius del món assistencial centrats en altres qüestions de les que no discuteixo la seva necessitat, però també asseguro, perquè ho he viscut, que hi ha directius sanitaris que mostren poca sensibilitat en qüestions com l’alimentació i l’exercici físic dels pacients ingressats en els seus centres.

Per això vull explicar una situació que caldria eradicar de les pràctiques habituals a l’hora de contractar els serveis d’alimentació. La manca d’escrúpols d'alguns responsables és inadmissible i es requeriria d'uns controls i un marc legal que impedeixin que aquestes situacions puguin passar a casa nostra. Es tracta d’una empresa que treballa en l’àmbit sociosanitari i que gestiona un bon nombre de llits. Fa només quatre anys, al bell mig de la crisi econòmica, aquesta empresa intentava aprofitar la força negociadora que li donava el seu alt nombre de llits, per demanar a diferents proveïdors de serveis d’alimentació un preu de 8€ dia, IVA inclòs, per tots els àpats d’una persona ingressada en els seus establiments. Vuit Euros diaris per pagar esmorzar, dinar, berenar i sopar. 

Puc assegurar que vàries empreses es varen negar a acceptar aquests preus, i no varen entrar en la "subhasta" fet que parla positivament de la seva ètica i del seu bon fer en aquest mercat tan dur on la competència és ferotge, però també haig de explicar que malauradament una empresa del sector de la restauració per col·lectivitats va acceptar aquestes condicions. La pregunta és que deurien menjar aquells pobres avis per aquest preu?. 

No cal dir que les hores contractades de fisioterapeutes en aquesta organització a la que m’estic referint era també ridícula, de manera que allò que més interessava als avis en el seu dia a dia, més enllà de l’atenció sanitària, era el que pitjor tenien cobert.

De tota manera, no tothom és igual, i tampoc a tot arreu es menja tan malament; fa temps em varen explicar que a l’Hospital d’Olot, que és un dels pocs centres sanitaris que ells mateixos es fan el menjar, s’hi menjava acceptablement bé. Vull pensar que s’hi continua menjant correctament. L’Hospital d’Olot no és l’únic exemple, n’hi ha d’altres que han recuperat de nou el fer-se ells mateixos els menjars. De tota manera fer-se el menjar ells mateixos tampoc és garantia de menjar millor. En sé d’un que Déu ni do...  

Tenim bons resultats en salut, és cert, però tenim encara alguns aspectes del sistema sanitari que caldria resoldre per evitar que alguns empresaris espavilats cometin excessos èticament reprovables.