La Societat Catalana de Mediació en Salut, organitza la Jornada "Seguretat del pacient, Qualitat i Mediació"

En el tercer any de funcionament de la Societat, els resultats obtinguts comencen a deixar clar que la "Mediació" era una necessitat en el camp de la salut. Cal però potenciar  l'ús d'aquesta eina entre usuaris o pacients i professionals

La jornada es celebrarà el dia 2 de desembre a l'Auditori de la Fundació Acadèmia de Ciències Mèdiques i de la Salut de Catalunya i Balears, al C/ Major de Can Caralleu, 1-7, des de les 9 del mati fins les 2 del migdia

La Societat Catalana de Mediació en Salut (SCMS) va néixer ara fa tres anys impulsada per un grup de professionals que volien aportar els beneficis de la mediació per resoldre conflictes també en el camp de la salut. Com tot, els inicis varen ser difícils atès que al nostre païs la cultura de la mediació està molt poc difosa, i encara menys en l'àmbit sanitari. Mica en mica, el fet de demostrar que la mediació estalvia diners i temps ha anat quallant en el sector sanitari, juntament amb que la mediació, contràriament al que succeeix en els jutjats, no deixa guanyadors ni perdedors, sinó que els seus resultats permeten que les dues parts en litigi hi surtin guanyant.

Son ja quasi 100 els casos objecte de mediació que s'han resolt en aquests tres anys d'existència de la Societat, i en la immensa majoria d'aquests cassos, les parts en conflicte han quedat satisfetes del procés de mediació i dels resultats assolits. Resulta curiós veure com la majoria de conflictes en els que s'ha treballat eren conflictes entre professionals. Fins i tot hi ha institucions que davant de l'èxit d'aquests procediments, han tornat a recórrer a la mediació quan se'ls ha plantejat un altre conflicte similar.

Francesc Jose Maria, president de la SCMS, en la presentació
de la Jornada de l'any passat

Ara, la Societat Catalana de Mediació en Salut, organitza una Jornada en la que vol posar l'accent en la sensibilització dels diferents actors de la sanitat, sobre la bondat d'utilitzar vies no judicials basades en la cultura de la pau i el diàleg per resoldre els litigis que es poden derivar de la relació clínic-assistencial-i/o equip de treball. La jornada, organitzada conjuntament amb la Fundació Avedis Donabedian, ofereix un programa interessant que es pot consultar clicant aquí.

Durant la Jornada es tractaran temes com el rol dels pacients en la seguretat, el disseny de sistemes integrats de resolució de conflictes o com abordar la gestió de conflictes. També hi haurà un interessant debat al voltant de la seguretat del pacient, i com la pot millorar la mediació. Tot això conduit per ponents experts en el cam de la mediació, i valorats pels resultats obtinguts  

Aquesta jornada inclou l'entrega de la primera edició del premi "Espais Saludables" convocat per la SCMS i dirigit a reconèixer aquelles iniciatives que tinguin per objecte fomentar la millora de la qualitat de la comunicació, la gestió del conflictes i les relacions personals entre professionals, usuaris i familiars en qualsevol tipus de dispositiu sanitari.

Cal desitjar als organitzadors un èxit de participació rotund, en un tema que no tardarà a ser protagonista del dia a dia de les institucions sanitàries, atès que s'està mostrant com una eina molt útil i eficient  per la resolució de conflictes.

Les persones interessades a participar en aquestes jornades, que son gratuïtes (cal però confirmar assistència), poden inscriure's al blog de la Societat Catalana de Mediació en Salut, però també ho poden fer clicant aquí.


www.rbaestudisiprojectes.cat

El Consorci Sanitari del Maresme (Hospital de Mataró), perd l’autonomia de gestió

Aquest fet es produeix com a conseqüència del dèficit de l’exercici 2014 que ha posat en risc la sostenibilitat del Consorci.

La conseqüència més immediata és que deixa de poder aplicar la seva pròpia política de recursos humans

Aquests dies és notícia que el Consorci Sanitari del Maresme ha perdut l’autonomia de gestió. De fet els titulars eren, com passa habitualment a la sanitat, força més cridaners, atès que parlen d’una “intervenció” de la Generalitat a l’Hospital de Mataró, cosa ben allunyada de la realitat.

Ramon Cunillera, nou gerent del Consorci Sanitari
del Maresme (Hospital de Mataró entre
altres dispositus sanitaris)

Per entendre que ha passat a Mataró, el primer que cal és saber quan es perd l’anomenada “autonomia de gestió”. Pel que fa a les empreses públiques i consorcis (EPiC) l’autonomia de gestió es perd quan no s’acompleix el pressupost. En aquest supòsit, la institució ha de presentar una Pla de viabilitat, que si es materialitza a curt termini permet recuperar l’autonomia de gestió amb immediatesa. Si aquest Pla de viabilitat requereix temps per assegurar l’equilibri pressupostari i per tant la sostenibilitat del centre, llavors s’entra en una segona fase de pèrdua de l’autonomia de gestió, que és el que ha succeït a Mataró. Un incompliment del pressupost de l’exercici 2014, que per la seva magnitud no es pot eixugar en l’exercici 2015, i  que acaba comportant aquesta pèrdua de l’autonomia de gestió que s’ha produït ara.

Quins efectes comporta aquesta pèrdua de l’autonomia de gestió? Doncs el centre perd bàsicament la capacitat d’actuar segons el seu propi criteri en les polítiques de recursos humans. Per dir-ho en termes entenedors, el centre es converteix en un centre a l’estil de l’ICS, en el que són d’aplicació tota una sèrie de normes que dificulten extraordinàriament la gestió del dia a dia. En el seu moment el CatSalut va distribuir a totes les EPiC una nota en la que s’exposaven les conseqüències de gaudir de l’autonomia de gestió: en aquesta nota es diu “El règim d’autonomia de gestió, resta delimitat en la capacitat per establir les pròpies polítiques de recursos humans, sense que siguin aplicables al personal contractat per les entitats les normes sobre despesa de personal, les instruccions, les restriccions a la contractació, ni altre mesures limitadores, destinades específicament al conjunt del sector públic de la Generalitat”. Per tant els centres que gaudeixen d’autonomia de gestió es veuen alliberats d’una normativa que encotilla el gestió del dia a dia.

A l’haver perdut aquesta autonomia de gestió, el Consorci Sanitari del Maresme perd doncs aquest marc de “llibertat” de que gaudia sobretot en matèria de personal. Entre les conseqüències d’aquesta nova situació, els treballadors de l’Hospital de Mataró podran continuar percebent la paga extra que ja havien recuperat amb anterioritat, però en canvi pel que fa a les retribucions variables, aquestes només podran arribar al 25% del que estigués previst. Tampoc els seran d’aplicació increments salarials per sobre de les retribucions percebudes al 2014 atès que la massa salarial del centre haurà de mantenir-se als nivells de la d’aquell any. En la mateixa línia restrictiva no es poden tramitar expedients d’ampliació de plantilla.

L'Hospital de Mataró 

Aquesta situació s’ha produït després que les pèrdues de l’exercici 2014 rondin els 2 milions d’€. En aquest sentit cal recordar que els resultats de l’exercici 2014 no són responsabilitat de la gerència actual, que s’ha incorporat al Consorci fa tres mesos, i que precisament té, entre els seus objectius bàsics, dur a la pràctica el Pla de viabilitat recentment aprovat que ha de permetre corregir els desfases actuals entre facturació i despeses. Cal explicar també, que l’equip de gestió anterior ja havia elaborat un Pla a 4 anys per eliminar el dèficit, però aquest pla ha fallat ja en el seu primer any d’aplicació.

Els treballadors del centre, responsabilitzen a la Generalitat d’un deute antic de 30 milions d’€ amb la institució fruit del deute històric del centre , però el CatSalut assegura que una part d’aquest deute ja està abonat, i la resta s’està pagant tal com s’havia previst mitjançant aportacions extra per un import d’1,5 milions anuals. Tanmateix, els deutes, si estan reconeguts pel deutors, només poden produir problemes de tresoreria però ben poc tenen a veure amb l’equilibri pressupostari del centre. És en aquest punt on està el problema i on caldrà que els nous responsables de la gestió del Consorci, juntament amb el CatSalut, siguin capaços de dur a la pràctica aquest Pla de viabilitat fiable, i que no torni a fallar ja al primer any de la seva aplicació. De moment el CatSalut ja ha posat sobre la taula un increment del contracte que per aquest any 2015 significarà un 6,4% més d’ingressos entre increment de tarifes i més activitat procedent de malalts de l’àrea d’influència del Consorci que fins ara s’atenien en altres territoris.

 

Com a resum,  per tant, val a dir que no hi ha cap intervenció del Consorci per part de la Generalitat, sinó una pèrdua de privilegis del centre a l’hora de gestionar el dia a dia. El Consorci de Mataró ha perdut unes condicions de caràcter purament administratiu de les que gaudia. De fet, és com si el centre fos un hospital de l’ICS, atès que estarà sotmès a un seguit de restriccions que en la pràctica són molt similars a les que regeixen en un hospital com el de Vall d’Hebron per posar un exemple.

www.rbaestudisiprojectes.cat    

Alguns volen canviar el model sanitari català

Continuen amb la demagògia de les privatitzacions

El Departament de Salut, hauria de resoldre l’únic tema que sembra dubtes sobre la pulcritud de la xarxa hospitalària pública

Llegeixo en un diari que porta temps volent desacreditant la sanitat pública de Catalunya, que determinades organitzacions agrupades al voltant de la anomenada “marea blanca”, volen canviar el model sanitari català. Quan una cosa es vol canviar deu ser per que funciona molt malament o per que presenta greus disfuncions. No s’entendria que si en un país la sanitat funciona molt bé, ningú perdés el temps en voler-la canviar. A Catalunya sembla, d’acord a la percepció que en tenen els usuaris de la sanitat pública, que tenim un molt bon sistema sanitari, avalat per uns molt bons resultats en salut.

Els preparatius de les compareixences després de la reunió
al Parlament entre "Catalunya sí que es pot"
 i la "marea blanca de Catalunya" 

Els responsables d’aquesta “marea blanca de Catalunya” s’han entrevistat amb la candidatura de “Catalunya sí que es pot” que com sabem és una barreja d’ICV , Podemos, Esquerra Unida i Alternativa i EQUO. En aquesta reunió els representants de la “marea blanca” s’han queixat que “el govern en funcions està prenent decisions problemàtiques pels interessos de la sanitat pública amb mesures que es troben en procés de debat i que es tendeix cap a un sistema sanitari on es privatitza, es redueix l’accessibilitat i es fan derivacions a la sanitat privada”.

Des que es van convocar les eleccions el dia 3 d’agost, data en que el govern actual va entrar “en funcions” a mi m’agradaria saber quina és la mesura que s’ha pres, problemàtica pels interessos de la sanitat pública i que estigui en procés de debat i que tendeixi a la privatització del sistema sanitari públic. Per altre banda, la cançoneta de la privatització ja cansa una mica. Quan s’utilitza la demagògia constantment s’acaba per fer el ridícul. De tots els partits que han utilitzat demagògicament el concepte de “privatització” no n’hi ha hagut cap, que hagi pogut presentar un sol exemple de cap actuació que es pugui titllar d’aquesta manera. Perquè doncs aquesta mania de voler manipular a l’opinió pública amb falses acusacions de privatització? Tant és així, que alguns diputats d’algun d’aquests partits, estan ja canviant el discurs, i ara en lloc de parlar de privatització esta utilitzant el terme “mercantilització”. Demagògia també, però d’un altre mena.

En aquest punt cal parlar de les derivacions de malalts d’un centre de la xarxa pública a un altre centre de la xarxa pública. A això se n’hi pot dir privatització? De cap manera. Independentment de la titularitat de la propietat del centre, el fet de formar part de la xarxa hospitalària pública garanteix que el malalt serà atès amb totes les garanties sanitàries, atès que tots els centres que integren aquesta xarxa han hagut de superar un rigorós procés d’acreditació. Per tant, garanties sanitàries, totes. Però a  més, el malalt tampoc ha de pagar ni un sol Euro, atès que es tracta de centres que treballen per el CatSalut i és aquest qui acaba pagant la factura del malalt. Finalment, la conseqüència immediata pel malalt és que el seu problema de salut s’ha pogut resoldre molt més ràpid que si aquest malalt hagués estat esperant ser atès pel seu centre de referència. Si totes les conseqüències de les derivacions són positives pels malalts, perquè alguns s’encaparren a oposar-se a les derivacions? Quins són els seus autèntics interessos?

Una fase de la reunió

Val a dir que les derivacions poden comportar un problema per el malalt, atès que aquest pot ser derivat a un centre allunyat del seu domicili, fet que pot dificultar les visites de familiars i amics durant la seva estada a l’hospital, però val a dir també, que l’acceptació de la derivació és voluntària de manera que si el malalt no hi està d’acord, aquesta no és produeix. Crec que les derivacions són una bona solució, sempre que s’utilitzi només en els cassos en els que s’hagi de garantir un temps d’intervenció i el programa quirúrgic de l’hospital no permeti resoldre el cas en els temps assegurats.

Tanmateix, amb aquest tema de les derivacions hi ha una situació que el CatSalut hauria de resoldre en la propera legislatura. Em refereixo a algunes derivacions fetes a algun centre que no forma part de la xarxa hospitalària pública, i fins i tot a alguns contractes específics que algun d’aquests centres té. En concret faig referència a l’Hospital General de Catalunya, a la Clínica del Vallès i en menor mesura a l’Hospital Sagrat Cor atès que aquest forma part de la xarxa pública des de fa ja molts anys. Caldria, per la transparència dels sistema sanitari català, que les coses quedessin clares amb el Grup Quiron Salud, de manera que no hi hagi cap mena de dubte de transvasament de diners públics a entitats que no formen part de la xarxa hospitalària pública de Catalunya.

Aquesta és, sens dubte, una de les assignatures pendents del Departament de Salut. En la propera legislatura, encara que sigui en la repesca, té la possibilitat de trobar una solució ètica que no sembri cap mena de dubte de què és i com està constituïda  la xarxa hospitalària pública de Catalunya, en base a entitats públiques i privades, però totes elles sense ànim de lucre.

www.rbaestudisiprojectes.cat    

L’elecció d’un director mèdic, no es sempre una tasca senzilla

En ocasions les ternes poden esdevenir candidatures amb certa trampa

Quin ha de ser el paper d’un director mèdic? És el representant dels metges davant de la direcció del centre? És representant de la direcció del centre davant del col·lectiu de metges de l’hospital? És les dues coses a la vegada?   

Sempre s’ha parlat de la participació dels metges en la gestió dels centres sanitaris, i una de les pràctiques que més consens ha generat  d’aquesta participació ha estat el procés per l’elecció de la direcció mèdica d’un hospital. Ja fa temps que es va acceptar que la direcció mèdica fos escollida per la gerència del centre mitjançant una terna de candidats elaborada per les Juntes Facultatives dels hospitals. Fins aquí tot normal, i gràcies a aquesta entesa, els hospitals públics catalans han vist com molts dels seus directors mèdics han accedit a la direcció a través d’aquest mecanisme. Això bàsicament en els centres de titularitat pública, per que en altres centres de la xarxa pública el mecanisme d’elecció ha continuat sent el més tradicional a partir d’una selecció de candidats interns o externs feta per la gerència d’aquestes institucions i d’acord als seus mèrits a la seva formació específica i a la seva experiència.

Val a dir que en general l’elecció de les direccions mèdiques en base a ternes proposades per les Juntes facultatives no ha produït resultats dolents, tot i que en ocasions si que ha generat conflictes. Tanmateix aquest sistema d’elecció dels directors  mèdics té (com quasi tot a la vida) una sèrie d’inconvenients i un conjunt d’avantatges.

Entres les avantatges cal esmentar que el director mèdic que resulta d’una terna té el suport d’una bona part dels metges de la institució, i això és bo. També s’ha de dir que el coneixement que la persona escollida té de “qui és qui” en aquell centre és molt elevat. També coneix les principals mancances de l’Hospital, i sap quins són els serveis que fluixegen i aquells que treballen de valent. En definitiva coneix a fons el centre i la seva gent. Es poden esperar per tant aportacions importants de la persona escollida.

Però hi han també inconvenients, no se si menors o majors. Entre ells el fet de contribuir a una endogàmia excessiva. En ocasions es bo canviar la cultura de funcionament de determinades organitzacions i això resulta molt complicat de fer si la visió que tens és fruit només de l’experiència viscuda en aquell centre en el que acabes d’accedir a la direcció mèdica. La capacitat d’aportar nous plantejaments queda mols disminuïda i les possibilitats d’innovar i millorar l’eficiència dels processos són escasses.

Per tant seria bo que els responsables de decidir com s’han de triar els directors mèdics tinguessin en compte les necessitats del centre en cada moment, de manera que les ternes poguessin incloure també persones externes, preparades i capaces de fer aportacions positives. Hi ha tanmateix encara altres efectes negatius, més relacionats amb la perversitat d’alguns personatges, que en el propi sistema d’elecció. En posaré alguns exemples:

Què passa si la terna que es presenta a la gerència per assumir la direcció mèdica és una terna elaborada amb una certa trampa? Imaginem per un moment que dels tres membres de la terna només un tingui cara i ulls per assumir la direcció, i que aquesta terna hagi estat “cuinada curosament” per alguns pesos pesants de l’hospital, promocionant a una persona que té la missió de beneficiar al seus “mentors” en detriment d’altres serveis?

Per altre banda la persona que hagi d’assumir la direcció mèdica, haurà d’integrar-se a un equip en el que hi haurà molt probablement un gerent, un director assistencial, un director d’infermeria, etc. Què passa si la persona presentada en la terna està enfrontada a algú de l’equip de direcció?. Això és bo pel futur de l’hospital? Aquesta persona entendrà que forma part d’un equip, i per tant les seves funcions i els seus objectius són els que l’equip li fixi, i no els objectius dels seus “mentors”?.

I aquí apareix un altre dilema: quin paper juga un director mèdic? Representa als metges davant la direcció del centre? Representa a la direcció davant dels metges? Hauria de jugar els dos rols a la vegada?. La resposta a aquests interrogants cal relacionar-la amb al cultura de les organitzacions. Aquelles que estiguin més professionalitzades i per tant que funcionin més com una empresa consideren al director mèdic com un membre més de l’equip directiu. És l’interlocutor dels metges, però està del tot identificat amb els valors de l’empresa i els seus objectius. Per contra en aquelles institucions menys professionals en el sentit de no funcionar ben bé com una empresa, en les que la sostenibilitat no forma part de l’escala de valors dels seus professionals el paper del director mèdic pot ser molt més ambigu a l’hora de sentir-se o no, identificat amb els objectius d’un equip directiu, o d’una organització, decantant-se més cap a un paper més corporatiu, prioritzant els interessos del col·lectiu al que creu que representa.

Per tant, el sistema d’elecció d’un director mèdic dependrà molt de la cultura de l’organització, i per tant del paper que uns i altres entenguin que el director mèdic ha de jugar. En el cas de les organitzacions que opten per una terna elaborada per la Junta facultativa, no estaria de més que el gerent tingui la potestat de completar la terna amb algun candidat extern o intern si ho considera oportú, i que finalment la decisió es prengui amb el màxim consens possible.  Es miri com es miri, aquest és sens dubte un tema delicat. 

www.rbaestudisiprojectes.cat