És que semblen sords !!! Estan a la lluna de València...

Aquests dies els mitjans van plens de notícies al voltant de les retallades. És normal que així sigui: estem davant d’una situació totalment excepcional. Tanmateix la realitat és al meu entendre molt clara, obvia i elemental:

El nostre país es troba amb uns costos en el Departament de Salut, i no hi han diners per poder pagar. No hi ha diners, ni n’hi haurà. Així de senzill. No tenim diners suficients per pagar els serveis que estem donant als ciutadans.

D’avant d’això cal preguntar-se què faríem  si això ens passés a casa nostra. Segur que retallaríem despeses oi que si?. I què retallaríem? Doncs segurament que començaríem per allò que fos més superflu, assumint cada vegada retallades de coses més importants: eliminaríem total o parcialment la presència de l’assistenta, les nostres visites al restaurant, les sortides al cinema, teatre o concerts, les sortides de cap de setmana, les visites a estacions d’esquí, les vacances, o...allò que cadascú valorés com prescindible. Renunciaríem al nostre benestar personal en funció del dèficit que volguéssim compensar. Oi que és entenedor? Doncs exactament això  és el que està fent el Govern de la Generalitat.

Sobten per tant moltes de les reaccions que  s’estan donant al respecte:

Comentava en la meva última publicació en aquest blog, la reacció del Dr. Vilardell president del Col·legi Oficial de Metges de Barcelona, demanant més diners per la sanitat. És com si en l’exemple anterior en lloc de mirar d’estalviar, ens en anéssim a un banc a demanar un crèdit.

Però els sindicats no es queden tampoc curts: amb la demagògia que els hi és pròpia culpen al Govern de la situació i no s’adonen que ells són una part important del problema (veiem l’altre dia en un altre blog, les pèrdues brutals de productivitat del sector salut a Catalunya)

La Sra. Remei Margarit en un article que publicava La Vanguardia d’ahir 9 d’abril, culpava de tots els nostres mals a la voluntat  de “privatitzar”  del Govern. Aquesta sociòloga demostra també que no ha entès absolutament res del que està passant.

Per no cansar més als que hagin llegit fins aquí, hi afegirem només el manifest que un grup d’alcaldes socialistes encapçalat per l’encara alcalde de Barcelona, insistint en l’interès del govern de voler acabar amb l’estat del benestar: “no ho permetrem” deia valent el Sr. Hereu, ignorant que aquest estat del benestar que tenim és en molt bona part fruit dels governs de CiU a Catalunya durant 23 anys i sens dubte qui més hi ha aportat en al seva construcció.

Em sembla molt clar doncs que tots aquells que més han contribuït a generar el problema, són els primers a mirar cap un altre banda i culpabilitzar a un govern que els únics pecats que ha comès al meu entendre, i pel que fa al Departament de Salut,  són explicar-se molt malament, no aplicar-se ells en primer lloc les mesures restrictives i no liderar adequadament el procés.

Val a dir que els culpables de tot plegat, per acció o per omissió, són els propis polítics en general. Tot i que alguns una mica més (o bastant més) que d’altres.

Primer de tot, intentant enganyar al personal, negant l’existència d’una crisi econòmica (Zapatero), negativa que va comportar l’absència de mesures per combatre-la fins ben entrada la crisi

Segon, per que tot i reconèixer l’existència de la crisi alguns han continuat estirant més el braç que la màniga (tripartit)

Tercer, enganyifa tremenda a Catalunya, perpetrada pel tripartit conjuntament  amb el PSOE, pactant un sistema de finançament per Catalunya que havia de ser el “millor que mai havíem tingut” (doncs menys mal, no?)

Quart, la no aplicació equitativa de les mesures  restrictives per part del Conseller Ruiz

D’aquesta última  culpabilitat els ofereixo dues dades, que són el reflex de la poca credibilitat que es té quan les coses no es fan bé, i quan no s’exerceix un lideratge potent:

-       El Sr. Carod Rovira ha estat contractat per un hospital tarragoní com assessor? per la bonica xifra de 6.000 € al mes

-       El Sr. Manel Balcells ha estat contractat per un hospital terrassenc per una xifra que desconec, com a responsable “del coneixement”

On anem així? Si la raó de fons de les retallades és la manca de diners (que ho és), perquè els pocs diners que tenim els continuem malbaratant? 


Haig d'incorporar a última hora una rectificació que publica e-notícies, al voltant de la informació relativa al Sr. Carod Rovira, però aquesta rectificació no invalida la realitat. Quants carods rovira hi ha en el sistema de salut  que segurament cobran menys diners dels que deien que cobraria ell, i no aporten res al sistema?. Estem malbaratant recursos, en paral·lel a la retallada, i això no és ètic. 

www.rbaestudisiprojectes.cat  

Dr. Vilardell,... vol dir que té raó?

En una entrevista que el diari el País li ha fet al Dr. Vilardell, President del Col·legi Oficial de Metges de Barcelona, em sorprèn força quan el Dr. Vilardell diu que abans de aplicar les retallades a Sanitat, el que haurien de fer els polítics és anar a cercar més recursos econòmics per a la sanitat i així no caldria fer cap mena de retallada.

A veure, el Dr. Vilardell és una persona molt coneguda i prestigiada des de fa ja forces anys, en el camp de la Salut, i no només com a bon metge que és, si no com a generador d’opinió a través dels molts càrrecs que ha anat ocupant tant a l’Hospital del Vall d’Hebron, com a la Universitat Autònoma o de les diferents publicacions que ha escrit (Ser Metge, una de les últimes). El Dr. Vilardell ha sigut també persona de confiança de més d’un conseller de salut de la Generalitat, i en concret de la última consellera la Sra. Marina Geli i en l’actualitat és també assessor del President de la Generalitat que l’ha escollit per presidir la comissió assessora en matèria de sanitat.

He dit al començament que l’opinió del Dr. Vilardell em sorprèn molt per que ell sap millor que ningú l’esforç immens que el país (Catalunya) ha fet en els últims anys per pràcticament doblar els recursos econòmics esmerçats en la sanitat pública. El Dr. Vilardell també sap molt bé, que per posar-hi encara més diners, aquests han  d’existir, i el problema està precisament aquí: no existeixen. Però no existeixen ni els que ell reclama, ni tan sols existeixen els que haurien de servir per pagar decisions preses en el passat sense disposar dels diners necessaris per pagar les despeses originades per aquelles decisions. (píndola de l’endemà assumida pel sistema sense posar-hi ni un euro addicional, per posar un exemple)

Per tant, no es tracta de que els polítics busquin més recursos (senzillament no n’hi ha prou), si no que els que hi ha s’utilitzin de la manera més racional possible.  I aquí és on topem amb el problema. Qui decideix allò que és racional i allò que no ho és?

Per coherència, aquesta decisió hauria de correspondre a l’autoritat sanitària, una vegada escoltats usuaris, treballadors, col·legis professionals, sindicats i patronals. Està molt clar que obtenir una posició unitària de tots aquests col·lectius és missió impossible: els uns voldran unes coses, i els altres unes de diferents; llavors és quan l’Administració ha de explicar què decideix i perquè ho decideix. 

Una vegada fet això caldria al meu entendre, que l’administració de salut es dotés d’autoritat moral per aplicar aquestes retallades. I per dotar-se d’aquesta autoritat moral que fa temps que li reclamo només cal fer una cosa: fer el mateix que el Conseller d’Empresa i Ocupació, el Sr Francesc Xavier Mena ha fet (els demano que cliquin aquí per entendre millor el que estic dient i prestin atenció a la última resposta del Conseller Mena). La veritat, és que quan penso en el govern dels millors, em venen automàticament dos noms (només dos) a la memòria: el conseller Mena, i el conseller Mas-Colell.  

Una vegada has donat exemple, una vegada t’has dotat d’autoritat moral per demanar a tothom que es cenyeixi bé el cinturó, llavors apliques els criteris restrictius que siguin necessaris i que et permetin  assegurar de cara al futur la viabilitat i sostenibilitat de l’estat del Ben Estar.

Sabent tanmateix que tot i així trobaràs gent, col·lectius diversos, disposats a protestar per les mesures restrictives. Ara mateix, tot just quan s’està discutint quines són les mesures que caldrà aplicar, ja comencen les primeres reaccions. És per això que insisteixo amb l’autoritat moral, i ara hi afegeixo un suport polític per part del govern i també dels partits que el formen. Les crítiques seran ferotges...

En aquest punt no puc deixar de fer esment al “noi de la bicicleta” que és un dels que està al darrere de totes les crítiques i queixes. A veure, aquest senyor ara ens diu que com es pot eliminar l’impost de successions als “més rics” (grans fortunes em sembla que ell en diu) i retallar al mateix temps les prestacions de sanitat. Jo em demano que com pot ser que aquesta mateixa pregunta no se la fes a ell mateix ara fa un any aproximadament, quan ja en plena crisi econòmica, el govern del qual el seu partit en formava part, va reduir de manera considerable aquest mateix impost, i pocs mesos més tard, aquest mateix govern havia de retallar les tarifes als hospitals en un 3,2%. Sembla mentida la manca d’ètica i per tant de valors, de molta gent del nostre país.

Tornant al Dr. Vilardell, que és per on havíem començat, dir que entenc els motius pels quals el Dr. Vilardell diu el que diu, atès que representa a un col·lectiu molt sensibilitzat davant del problema, i que segurament haurà d’aguantar el cop de les retallades en primera persona des de les seves consultes. Ho entenc. Però el Dr. Vilardell sap molt bé que més recursos pel sistema de salut vol dir més impostos, i en aquests moments més impostos vol dir menys diners per l’economia productiva, i això implica més atur, menys recaptació per l’impost de societats,  i en definitiva més crisi.

Ara el que toca és mirar de sortir d’aquesta situació amb les minves mínimes de drets i serveis; quan ens haguem recuperat, està clar que cal un replanteig de tot plegat.

Ara bé, aquella vella màxima de “si no sabem on volem anar, no trobarem cap camí que ens hi porti” continuarà sent totalment certa. I avui? Ho sabem on volem anar?

www.rbaestudisiprojectes.cat

Sr. Conseller...no ens digui això! Les retallades reals superen el 15%!!!

Avui pretenia passar un dia tranquil i sense complicacions, però heus aquí que he comès un greu error: llegir els diaris del dia.

M’he trobat dues informacions, una a La Vanguardia i l’altre al Periódico de Catalunya, relatives a unes manifestacions que va fer ahir el Conseller Boi Ruiz en un acte al Col·legi de Metges de Barcelona.  En aquestes manifestacions, el Sr. Conseller deia que ell també estaria preocupat si les retallades als centres concertats fossin del 10%. Donava a entendre que aquestes retallades eren aproximadament  la  meitat d’aquesta xifra

Doncs bé, una vegada més els números serveixen per alguna cosa més que per jugar amb ells. Analitzem la realitat:

Ø  Retallada any 2010: 3,2% de les tarifes, que atès que es va aplicar a mig any, van representar  una retallada  de l’1,6% però aquest any, la seva repercusió serà del 3,2%.

Ø  En condicions normals, a l’any 2011, les tarifes s’haurien revisat com a mínim  en l’IPC  del 2010, que va ser del 3%. Aquesta revisió no s’ha dut a terme

Ø  En lloc d’aplicar aquesta revisió, el que s’ha fet és reduir les tarifes en un 2%

Ø  En el sector sociosanitari a més se’ls ha reduït l’activitat contractada a l’any 2011 en un 8%, respecte a l’activitat que s’havia contractat l’any 2010.

En conseqüència, la suma d’aquestes retallades és del 16,2%. O potser al CatSalut apliquen sistemes numèrics en una base diferent a la base decimal? Encara hi hauriem d'afegir, els 2 punts de l'IVA incrementats l'any passat al juliol, que repercuteixen en algunes de les partides de despesa del compte d'explotació dels centres.

Per tant, Sr. Conseller utilitzant la seva pròpia frase: Preocupis!

Vostè també havia comentat setmanes enrere, que no hi hauria acomiadaments de personal, i que només les retallades afectarien a les suplències i al no cobriment de les jubilacions. Doncs bé, el Sr. Conseller ha de saber que a hores d’ara, els diferents centres que configuren la XHUP s’estan plantejant ERO,s per reduir plantilles.

Aquests ERO,s venen com a conseqüència del tancament de llits derivat de la retallada d’activitat, i si algun centre, retallant-li l’activitat no ha de fer un ERO, és que alguna cosa hi ha, que no hi hauria de ser. M’explico: segurament es tracta de centres “ben” tractats per l’administració de Salut, és a dir centres d’alguna manera relacionats amb els directius d’alguna de les patronals del sector, com ja apuntava en un comentari de dies enrere.

Per cert, el tancament de llits provocarà sens dubte un increment de les llistes d'espera: en pot estar segur!  Vostè ens posa l'exemple de Bellvitge, que tanca llits per que recentment s'han inaugurat l'Hospital de St. Joan d'Espí i l'ampliació del de St. Boi i això fa baixar la pressió assistencial sobre Bellvitge, per tant no empitjoraran les  llistes d'espera. Això és cert, però la pregunta és: tots els hospitals de Catalunya que tanquen llits, tenen al seu voltant altres centres per absorbir l'activitat que ells deixen de fer? oi que no? doncs home, utilitzi exemples de validesa general; no intenti que una cosa que és certa en un territori determinat, ho sigui en altres que ni de bon tros disposen de les mateixes infraestructures...

Continuo trobant a faltar lideratge en tot aquest procés, i exemplaritat en el Departament de Salut, a l'hora de ser els primers a aplicar-se les retallades

www.rbaestudisiprojectes.cat

Els mals de la nostra economia: pèrdua de productivitat, absència de competitivitat, encariment del producte, ...tres maneres de dir el mateix

En ocasions volem saber d’una manera immediata quines són les causes de tal o qual fet i les conclusions a les que arribem no són sempre correctes atès que ens manca perspectiva.  És allò que els francesos en diuen “au dessus de la mêlée”, o dit d’una manera més clara ens manca temps: la visió que el temps dona dels fets és el que acaba formant una perspectiva que et porta finalment a extreure conclusions vàlides.

Tota aquesta història ve com a conseqüència de les famoses retallades de l’actual govern de la Generalitat, i en concret de les retallades anunciades en el camp de la Salut.

A banda de remarcar la manca de lideratge a l’hora de plantejar sortides al problema, jo voldria  fer un petit anàlisi per veure com s’ha arribat a la situació actual: em remuntaré als últims 10 anys per no anar més enllà.

En aquests  últims 10 anys, s’ha donat forma a 3 convenis col·lectius en el sector Salut, i en l’àmbit de la sanitat pública

A l’any 2000 els metges treballaven 1.732 hores, i la retribució anual d’un metge adjunt sense guàrdies era d’uns 36.000 €.  Això vol dir que una hora de treball real d’aquell metge  costava 20,8 €

A l’any 2010, aquest mateix metge/essa ha cobrat uns 59.000 € i la seva jornada s’ha reduït a 1.688 hores, el que implica un cost hora treballada de 35 €. El cost real de l’hora treballada s’ha incrementat  un 68,3%, i l’IPC acumulat en aquest període és del 27,64%

És a dir, en 10 anys la pèrdua de productivitat ha estat del 40,66% que és la diferència entre l’increment real del cost de l’hora treballada i l’IPC acumulat del període considerat.

Mirem ara que ha succeït amb un diplomat/da d’infermeria  en torn de dia: a l’any 2000 el seu sou anual era d’uns 21.000 € i la seva jornada anual era de 1.732 hores. El cost de l’hora treballada era doncs de 12,12 €. Deu anys més tard, a l’any 2010 aquest DUI cobra uns 34.500 € i treballa 1.620 hores. El cost real d’una hora treballada és de 21,30 €, que significa un increment d’un  75,7% !!! front al 27,64% d’increment de l’IPC del mateix període. En aquest cas, la pèrdua de productivitat és d’un 48,06%

Si mirem ara el mateix DUI en torn de nit, ens trobarem que la seva retribució a l’any 2000 era de 23.800 €, i la seva jornada anual era de 1.712 hores.  Això implica un cost de l’hora treballada de 13,9 €. A l’any 2010 la retribució d’aquest DUI ha passat a ser de 39.000 € i la seva jornada anual s’ha reduït a 1.562 hores, el que determina un cost de l’hora treballada de 25 €.  És a dir, el cost de l’hora treballada s’ha incrementat en aquests 10 anys en un 80% !!!. Com en els cassos anteriors la pèrdua de productivitat és enorme: 80% - 27,64% = 52,4% de pèrdua de productivitat.

Tres cassos analitzats donen uns resultats molt i molt preocupants, per que la pèrdua de productivitat real és més gran que el que indiquen les xifres: caldria afegir-hi que al treballar menys, lògicament es fa menys feina, i per tant aquesta feina de menys feta per cada treballador, s’hauria de computar també a l’hora de  calcular la pèrdua real de productivitat.

Ha de quedar clar que l’objectiu d’aquest escrit no és discutir si els metges i les infermeres cobren poc o molt. L’objectiu és analitzar aquest pèrdua brutal de productivitat en 10 anys. Aquesta situació no hi ha país en el mon que la pugui resistir. I per això hem arribat on hem arribat.

A banda de crear els problemes econòmics que estem patint en l’actualitat, aquesta pèrdua de productivitat produeix uns efectes col·laterals no desitjables i fa que els nostres productes de salut no siguin competitius quan intentes que Barcelona es converteixi en un Centre Mèdic Internacional, tot i que tenim molt bons professionals, una tecnologia moderna i uns equipaments de primer ordre, però que treballen a un cost massa elevat i per tant no són competitius al món.

Què fer per sortir de la situació?

Baixar els sous després de la retallada de l’any passat és impensable; que la gent faci més feina mantenint el mateix horari tampoc ho consideraria com una alternativa real, per tant només queda una sortida: incrementar la jornada laboral anual.

Per incrementar la jornada laboral, cal que tothom: Departament se Salut; Patronats, Sindicats i Treballadors s’adonin de la gravetat de la situació i s’assentin al voltant d’una mesa negociadora per intentar posar fre a la situació actual. És evident que fer això fa falta un lideratge potent que fins ara no veig enlloc.

Després de llegir aquesta nota, segurament tots entendrem millor allò que ens diuen des d’Europa: cal eliminar les rigideses del mercat laboral, i aquestes rigideses no venen donades només pel cost de l’acomiadament, si no que tenen a veure a més amb els tipus de contractes, amb els dies dits d’assumptes propis, amb l’absentisme, amb els alliberats sindicals, amb les hores sindicals, amb la molt baixa productivitat d’alguns sectors, i entre ells el sector salut, etc., etc. Algú dubta encara que de cara al futur cal lligar increments salarials amb increments de productivitat?

Malauradament, el país està des de fa temps, sota una forta crisi de lideratge, i malauradament el sector Salut no és una excepció. Sense lideratge no ens en sortirem. 

www.rbaestudisiprojectes.cat

El paper de les patronals sanitàries davant la crisi

Reflexionant sobre el paper que estan adoptant les patronals del sector sanitari a casa nostra davant la crisi que estem patint em va venir a la ment una de les dicotomies clàssiques que ens plantejàvem ja fa forces anys sobre el paper que havien de jugar els caps de servei en el sí d’un hospital. Era una època en la que la paraula i el concepte gestió tot just acabava d’entrar als hospitals. Preguntàvem en aquells temps si un cap de servei havia d’assumir el rol de representant dels metges del  seu servei davant la direcció de l’hospital, o si el que havia de fer era ser el representant de la direcció en el sí del servei.

Alguns defensaven clarament que un cap de servei era un membre de l’equip directiu i per tant havia d’actuar com a representant de la direcció en el seu servei; d’altres no tan radicals consideraven que depenia de les situacions concretes, tot i que en general s’acceptava que el cap de servei era un membre de l’equip directiu, i com a tal havia de defensar els interessos de la direcció en el sí del servei que se li havia assignat.

Si en lloc dels caps de servei ens centrem en les organitzacions patronals,  la pregunta és la mateixa: una patronal és una associació que representa els interessos dels associats davant el Departament de Salut, o potser ha de representar els interessos de l’Administració davant dels seus associats? La lògica més elemental diria que la posició correcta és la de defensar els interessos dels associats davant l’Administració, que per això paguen unes quotes no precisament barates per cert. Doncs bé, la realitat diu que fan tot el contrari del que la lògica demanaria.

Aquesta situació no es nova d’ara. S’arrossega des de fa ja temps, quan una de les patronals actuals, tenia una direcció que la seva màxima preocupació consistia a assegurar les tarifes més altes pel seus centres; a canvi s’intentava que en determinades situacions de conflicte, els centres pertanyents a aquella associació no fossin excessivament bel·ligerants amb l’administració.

Això ha anat evolucionant amb el temps, però el fons ha estat sempre el mateix: obtenir beneficis particulars i tractes de favor pels centres gestionats pels  directius de la patronal, a canvi que en situacions de conflicte, els centres d’aquella patronal acceptessin tots els plantejaments sovint durs, de l’Administració. I quan no han estat tractes de favor per determinats centres, han estat submissions derivades d’una determinada militància  de caràcter polític.

Aquesta “col·laboració” entre Administració de salut i patronals sanitàries, ha anat tan enllà, que fins i tot alts directius d’aquestes patronals han ocupat càrrecs molt significatius dins de l’estructura de la pròpia administració: la direcció del CatSalut, la de l’ICS, la Secretaria general del Departament de Salut, la gerència d’algun hospital important de la xarxa pública, la secretaria general d’algun Departament del Govern diferent al de salut, i últimament fins i tot el propi Conseller de Salut, provenen dels quadres directius de les patronals.

No ens ha d’estranyar doncs que en una situació molt difícil de les finances del nostre país, les patronals callin davant la retallada més gran que en democràcia s’ha fet a la sanitat pública de Catalunya. Coincidim en que la retallada calia fer-la, però discrepem obertament del paper jugat per les patronals davant d’aquesta situació.

Aquesta retallada no és la primera que afecta a la sanitat. Al nostre país, a l’any 1985 es van congelar les tarifes dels centres concertats. Aquesta congelació va organitzar tal rebombori en el sí de les patronals que uns mesos després el director general de l’ICS que va decidir aquella congelació va haver de dimitir. Òbviament, el motiu de la seva dimissió no es va relacionar amb el fet de la congelació, però puc assegurar que la seva imatge i el seu prestigi en el sector es va veure força afectats per aquell fet.

Una anys més tard, a la dècada dels 90, un jove economista que des de economia i finances controlava les despeses del sistema sanitari català, es va inventar l’any dels 11 mesos. Jo diria, parlo de memòria, que va ser l’any 98. Ell solet va decidir que no pagava la facturació de desembre, i va facilitar que els centres concertats poguessin accedir a pòlisses de crèdit per superar el tràngol. Com que aquesta situació no es va recuperar mai més, aquell any als efectes de facturació va tenir 11 mesos i els anys posteriors 12, de manera que aquella facturació  es va perdre per sempre més.   Les conseqüències pel responsable que va decidir aquesta mesura no van ser tan desafortunades com en el cas anterior: uns mesos més tard el feien Conseller de Treball del govern català.

Un tercer moment de dificultats econòmiques el tenim ben a prop: al juny de l’any passat (2010) el govern tripartit decideix reduir els contractes un 3,2% a tots els centres concertats integrats a la XHUP. En aquest cas cap conseqüència; tot va seguir igual. Fins i tot les patronals van estar ben callades i van trametre escrupolosament les instruccions als seus afiliats. Es van preocupar molt per assessorar als seus associats en com dur a terme la retallada salarial, però en cap cas van mostrar cap mena de bel·ligerància sobre la mesura.

Que em vinguin a la memòria aquestes tres situacions delicades des del punt de vista econòmic no vol dir, ni de bon tros, que no n’hi hagin hagut moltes més. De fet, amb pràcticament 30 anys de la meva vida dedicats a la sanitat catalana, no recordo cap any, ni un de sol, en el que les mancances econòmiques no hagin estat protagonistes del dia a dia. Ara bé, admeto que una situació com l’actual, tan deteriorada, no l’havia vist mai.

El que em sobta aquest vegada és que les patronals no li demanin al Departament de Salut que lideri la situació, i sobre tot que es doti d’autoritat moral i credibilitat per poder liderar el procés: si cal una retallada, que cal, els primers que se l’han d’aplicar és el propi Departament; i quan això estigui fet i es puguin constatar les quanties dels estalvis, llavors que es demani als proveïdors del sistema de salut que facin l’esforç que calgui. Però li toca al Departament de Salut fer el primer pas, i si això no es fa, no tens credibilitat ni autoritat per demanar als altres que ho facin. Em sobta que això tan evident si més no als meu ulls, no ho reclamin les patronals. Em sobta i em fa sospitar, sobre tot si analitzo que han fet fins ara les patronals en aquest tema. 

Observant quina ha estat la reacció de les patronals, t’adones que una d’elles ha constituït un comitè de crisi format per 8 persones (no dubto de la seva capacitat), per seguir acuradament els esdeveniments. I l’altre ha enviat a la televisió de Catalunya dos emissaris a intentar dir, sense dir, és a dir,  a no dir res. Tot plegat una mica patètic, atès que està en joc la viabilitat de moltes empreses que presten els seus serveis en el sector salut. Cal ser més bel·ligerant amb l’Administració quan toca. Jo puc entendre que mantenir una postura de guerra continuada no porta enlloc, estem d’acord; ara bé arribar a aquests extrems de no ser ni capaços d’exigir-li al Departament de Salut que sigui el primer a donar exemple aplicant-se en primera persona la retallada és d’un servilisme absolut i molt perjudicial pel sector.

Jo em plantejaria molt seriosament la necessitat de continuar pagant quotes d’afiliat a aquestes organitzacions (sobre tot les institucions que estan sotmeses a una doble cotització) que en lloc de defensar els interessos dels seus associats, semblen més interessats a defensar els seus llocs de treball actuals...i de futur.

Algú em dirà que en l’últim consell d’administració de l’ICS es va aprovar una retallada de càrrecs directius. Un brindis al sol: jo els demano que visitin la seu de la gerència territorial de l’ICS a la Catalunya central i fins que s’exigeixin responsabilitats a qui ha generat aquesta disbauxa econòmica, no em creuré cap mena de compromís seriós que l’ICS pugui prendre. Amb la de diners malbaratats que hi ha a l’ICS, es podria resoldre una part del dèficit de la sanitat a Catalunya.


www.rbaestudisiprojectes.cat

Alguna cosa està canviant... tot i que encara hi han altres possibilitats d’estalvi

Llegeixo a la premsa d’avui (diari Ara, i d’altres), que el Conseller Ruiz ha proposat entre altres mesures, aprimar els costos administratius en un 25%. Bona notícia aquesta, si aquest 25% s’aplica al Departament de Salut, al CatSalut, a l’ICS, a les empreses públiques i consorcis, a les Agències, als programes i programets, etc. etc. M’hauria agradat també que aquest aprimament, s’apliqués a més de l’anomenat capítol II del pressupost, al capítol I: aquest és molt quantiós i qualsevol esforç de  gestió significaria molts i molts euros pel sistema sanitari. Tanmateix, benvinguda la mesura, atès que fins ara semblava que qui s’hauria d’estrènyer el cinturó seria exclusivament el sector concertat. Ara sembla que la pròpia Administració de Salut patirà també algunes dificultats.

Altres mesures proposades, passen per allargar les llistes d’espera en aquelles patologies i en aquelles persones en les que aquest retràs no tingui conseqüències no desitjables en la salut del malalt, reduir la contractació en un 3% i baixar les tarifes un 2%.

Sembla poc, però si es suma la reducció del 3,2% aplicada ja l’any passat, al 5% d’aquest any (3% de contractació i 2% de tarifes), i a això hi afegim la inflació 2010 atès que les tarifes es revisen a la  baixa, ens trobem amb una retallada total, d’un any per l’altre que voreja l’11%, i això és fort...molt fort i molt dur d’assumir pels gestors i pels malalts. 

Arribats a aquest punt i amb la intenció de ser positiu, voldria oferir dues possibilitats addicionals d’estalvis importants.

La primera seria la de eliminar tant com sigui possible l’enllitament de malalts de convalescència i llarga estada en hospitals d’aguts. Aquesta mesura comporta que els hospitals d’aguts no hagin d’assumir estades innecessàries de malalts de llarga estada i convalescència que tenen un cost elevat en un hospital d’aguts, quan aquests malalts podrien ser atesos amb les màximes garanties sanitàries en dispositius sociosanitaris que tenen un cost molt més baix. Quantificar aquest estalvi no està al meu abast en aquests moments. Si que puc dir, que no fa pas masses anys, hi havien estudis que quantificaven per sobre del 10% aquest tipus d’estades en hospitals d’aguts.

La segona mesura té més envergadura, i per raonar-la cal fer una mica d’història:

D’una manera lenta però constant, els diferents convenis col·lectius de la XHUP que s’han anat signant entre Patronal i Sindicats, han incorporat indefectiblement increments de sou i reduccions de jornada. Podríem dir que s’ha passat de les 40 hores a la setmana a 35 o fins i tot menys en els torns de nit. En el pitjor dels cassos el sous s’han indexat a la inflació, tot i que habitualment han estat per sobre.

Tot plegat ha fet que el nostre sector, el sector de la salut sigui el més malalt dels sectors  productius d’aquest país. Dic sector malalt vist des de la perspectiva de la eficiència: a casa nostra hem apujat els salaris i hem baixat la jornada, de manera que l’increment de preu real de l’hora treballada ha estat molt superior als increments de l’IPC que hi pot haver hagut en el mateix període. Hem perdut competitivitat, o si vostès ho volen dir d’un altre manera, hem adquirit unes condicions laborals molt superiors a les que podríem tenir si fóssim un país seriós.

Dit encara d’un altre manera, hem encarit el cost hora sense que aquest increment s’hagi vist acompanyat d’un increment de la productivitat: els nostre treballadors no ho han compensat fent més feina. Aquesta és la situació autèntica.  

Què proposo? Doncs feta aquesta introducció la meva proposta és molt clara: a canvi de mantenir els llocs de treball, els sindicats i els treballadors haurien d’acceptar un increment de la jornada: ja no dic tornar a les 40 hores setmanals, però si arribar per exemple a les 38 hores reals de feina. I això sense tocar els salaris evidentment.

Quin és l’estalvi? Doncs també és molt clar: un sistema que dona servei 24 hores al dia, 365 dies a l’any, per cobrir tot aquest espai de temps necessita un determinat nombre de treballadors. Si aquestes persones treballen més temps, caldran menys persones per fer la mateixa feina. I això no vol dir acomiadar les que puguin sobrar avui; vol dir eliminar les contractacions eventuals, no cobrir jubilacions, reduir el nombre de persones que cada any superen el còmput anual, etc. I tot això representaria un estalvi molt important en massa salarial i permetria mantenir els llocs de treball. Ho deixo com a element de reflexió per les autoritats sanitàries,  polítiques i sindicals del país.

www.rbaestudisiprojectes.cat

Per això no us hi han posat en aquests càrrecs...

Llegeixo al “Periodico de Catalunya” d’avui dia 24 de febrer, que els alts responsables del CatSalut s’han reunit amb els directius dels grans hospitals de la xarxa pública de Barcelona per explicar-los-hi que rebaixaran la contractació 2011 un 10%. Ignoro a hores d’ara si aquest 10% es suma al 5% que varen reduir ja l’any passat, o si es tracta d’un 10% addicional. Si fos addicional com sembla, tindríem que en 2 anys, la contractació dels hospitals de la XHUP s’hauria reduït en un 12,5% atès que la reducció de l’any passat es va fer a partir de Juliol. Si a això hi sumem la inflació del període, ens trobem amb una reducció que pot superar el 15%; i això és molt.

El que sembla clar és que els màxims responsables del CatSalut han decidit que si a ells, Economia  i Coneixement els redueix el pressupost un 10%, ells apliquen sense més aquesta reducció a “tutti quanti” i entre ells als hospitals de la XHUP.

Davant d’aquesta situació jo em pregunto on és el valor afegit que tot directiu ha d’aportar i la responsabilitat professional d’aquests alts càrrecs que es limiten a traspassar el problema a tercers sense intentar, a través de mesures de gestió, minimitzar l’impacte d’aquesta reducció en els centres de la XHUP?. Està clar que per prendre la decisió que ells han pres no fa falta esforçar-s’hi massa, ni pensar-hi molt, qualsevol les podria prendre...fins i tot un junior debutant.

Em sap greu, molt de greu, per que aquests que manen ara són els “meus”. Però tot i així haig de dir que tinc la sensació que al Departament de Salut continuen instal·lats en la mediocritat que des de fa ja forces anys (al voltant de 10 o 12) hi impera. Però no és només al Departament de Salut on la mediocritat està ben implantada: si llegeixen la nota del Periodico que he comentat abans, veuran com un nou vingut al camp de la gestió (tothom s’atreveix a “gestionar”) opina sobre les conseqüències que la retallada del 10% tindrà segons el seu criteri. Aquesta mateixa persona, quan al mes de juny passat es va anunciar una retallada del 5% no va dir ni paraula...és clar que llavors manaven els “seus” i ell havia de ser bon minyó, faltaria més...Resumint: mediocritat generalitzada al Departament i fora del Departament

Jo penso que abans de repercutir aquest 10% directament als hospitals, calen moltes altres accions: Cal eliminar totes les ineficiències de la pròpia administració, que n’hi ha moltes. Sobra personal administratiu i de gestió arreu: al Departament de Salut, al CatSalut, a l’ICS, a les empreses públiques, a les agències, als ene “xiringuitos” que molts “listillos”  s’han muntat. Sobren viatges a congressos i altres bagatel·les d’aquest tipus pagades per l’erari públic. Sobren dinars i sopars  de treball. Sobren telèfons mòbils pagats per tots i utilitzats per converses particulars i privades. Sobren publicacions que ningú llegeix, fetes amb paper de gran qualitat i molts colors. Sobren fotocopies i més fotocopies; sobren documents impresos que se’n van a la paperera; sobren informes, actes, escrits que no serveixen per a res. Sobren tantes coses... Cal...posar-hi seny! I tal com passa amb els diners, es nota que el seny és un bé escàs...molt escàs...

Quan s’hagi acabat aquest exercici de retallar despeses supèrflues, és quan cal repercutir si és necessari la diferència als hospitals de la XHUP, però aquesta diferència estarà notablement per sota del 10%!

Com es pot pretendre que els malalts paguin els seus àpats als hospitals, si cada dia no se quants directius de l’Administració pública, però també dels hospitals de la XHUP dinen i sopen a càrrec dels impostos dels catalans? On és la coherència de tot plegat? En fi...que patirem...que no anem bé...que les coses així no s’arreglaran.

www.rbaestudisiprojectes.cat