Eleccions europees i Sanitat

Escrit per

Dr. Toni Iruela (@airuelal)

EBA Vallcarca SLP.

Europa equival a solucions pel sistema sanitari català? o potser  a més problemes encara?

L'Hospital Transfronterer, un bon exemple d'integració de l'assistència sanitària entre dos paisos europeus 

Demà diumenge estem convocats a les eleccions al Parlament Europeu. No sembla que el tema Sanitat hagi estat gaire present a l’agenda del debat electoral ni que hi hagi influït ni condicionat gaire, probablement perquè la Sanitat, malgrat els importants avenços en integració europea, es considera principalment un tema de responsabilitat estatal.  Certament, les institucions comunitàries no tenen gaires competències en clau sanitària, ja que aquestes són bàsicament estatals i en alguns casos com Espanya, exclusives de les seves Comunitats Autònomes.

No podem parlar, avui per avui, d’un Sistema Europeu de Salut tipus Sistema Nacional de Salut dels estats que composen la Unió Europea. Existeix una evident falta de cohesió en un sistema i que pot comportar problemes d’iniquitat. Seria raonable disposar d’una cartera de serveis amb un catàleg de prestacions unificat per tota la UE?

No és de rebut que no hi hagi una política d’immigració comuna tant pels aspectes discriminatoris en quant a atenció i tracte que pot haver-hi en alguns estats com les possibles implicacions i repercussions en Salut Pública.

Crec que cada vegada més caldrà avançar en polítiques comuns pel que fa als professionals sanitaris, incloent aspectes referents a la formació i aspectes estrictament de drets i deures laborals. Les diferencies salarials dels professionals sanitaris a la UE són escandaloses.

En aquest context, em sembla rellevant la experiència de l’Hospital Transfronterer que des del punt de vista assistencial introdueix un avenç en la construcció i integració europea, ja que permet l’assistència sanitària en un Estat diferent al finançador en origen.

Penso que cal treballar de forma més intensa en polítiques de Salut Pública Europea, la mobilitat ciutadana i els riscos mediambientals entre d’altres riscos per a la salut, no coneixen de fronteres.

Són coneguts els problemes en relació al preu dels fàrmacs a la UE, fet que ha estat relacionat a vegades amb problemes de subministrament als països com el nostre en que el preu és més baix respecte als seus països veïns, aquest aspecte també caldria que fos abordat i s’avancés cap al preu únic fruit d’una major convergència europea. Clar, que la prèvia potser hauria de ser si els estats haurien de dedicar un tant per cent similar de la seva riquesa a finançar la seva sanitat.

Un altre punt que també pot ser d’interès seria quin ha de ser el rol de la col·laboració pública-privada a la Sanitat Europea?

I per acabar-ho de complicar han de seguir convivint a la UE diferents models de prestació sanitària que passen des de models d’inspiració totalment lliberal a models tipus SNS prestats majoritàriament per funcionaris públics?

Evidentment, no tinc les respostes, i moltes d’aquests qüestions encara es poden complicar més si a aquesta convergència entre els estats europeus li hem d’afegir la que es pugui derivar fruit del Tractat de Lliure Comerç que s’està negociant entre la UE i EEUU (TTIP, en anglès).

Una qüestió clau en tot el que estem comentant és si la UE que volem és dels estats o dels ciutadans europeus. La meva aposta seria avançar cap una federació de pobles europeus, però perquè sigui decidida aquesta aposta ha d’estar basada en una clara unitat de direcció política i responsabilitat compartida. Malauradament els interessos dels estats membres de la UE estan per sobre de l’interès comú i general de la UE.

Per trencar aquesta dinàmica seria precís que els ciutadans europeus tinguessin un sentit de pertinença molt superior a la UE que als seus propis estats, i que aquesta representés un projecte atractiu, seductor, però per això caldria un lideratge molt més potent que avui jo no sé veure. Al sentit de pertinença ja m’he referit en algun post en relació al nostre SNS; em sembla clau i crec que caldria avançar en el seu estudi i com saber potenciar-ho i treballar ja sigui des de organitzacions professionals, científiques o polítiques. 

Una reflexió final en relació al model sanitari català que és àmpliament incomprès en clau espanyola (com ho demostren les dificultats de transposició de les directives europees quan han de ser interpretades des de Madrid) és si avançar cap un Sistema Europeu de Salut ens podria permetre resoldre alguns dels principals problemes que el nostre model i SNS català té.  Dit d’una altre forma, què esperem d’Europa, que vinguin més solucions o problemes?

Veurem quin és el resultat d’aquestes eleccions i com queda configurat el nou Parlament Europeu, i si la necessitat d’una sanitat europea amb alguns dels plantejaments comentats en aquest post formaran part de la propera agenda europea. Ho seguirem amb molt d’interès!

www.rbaestudisiprojectes.cat

Aclarint les coses: l’Hospital de Bellvitge té assignat el mateix pressupost que el 2013

El que no té assignat aquest any, és el mateix dèficit que va fer l’any passat: 6,5 milions d’€

Tot plegat vol dir que al 2014 disposarà de 6,5 milions menys que l’any passat, per tant el que resulta evident és que no hi ha noves accions a dur a terme per aquest any 2014.

Pere Soley, gerent de l'ICS

Atesa la envergadura que mica en mica ha anat adquirint la situació a Bellvitge, he volgut conèixer bé, quines són les xifres reals que defineixen el pressupost d’aquesta entitat per l’any 2014. En aquest sentit he de dir que la primera informació que cal donar és que a tots els hospitals de l’ICS, el pressupost del 2014 és pràcticament el mateix que l’any passat; no hi ha cap hospital que tingui un pressupost inferior, en tot cas hi ha algun  hospital que ha vist incrementat els seu pressupost però amb quantitats de molt poca consideració. Per tant, primera conclusió: el pressupost de l’Hospital de Bellvitge pel 2014 és el mateix del 2013.

Un segon tema a considerar és que la Gerència Territorial Metropolitana Sud, que inclou l’Hospital de Bellvitge, el de Viladecans i l’assistència primària de la zona (Costa de Ponent), l’any 2013 va tenir un dèficit de 8,9 milions d’€. D’aquests 8,9 milions, 6,5 corresponen a l’Hospital de Bellvitge. Per tant, segona conclusió: el dèficit de l’Hospital de Bellvitge l’any 2013 va ser de 6,5 milions d’€.

Tercera qüestió que vull aclarir: L’Hospital de Bellvitge, tot i que té assignat el mateix pressupost que l’any passat, no té assignat el mateix dèficit que va fer l’any passat, sinó que se li assigna un “dèficit 0” coma la resta d’hospitals de l’ICS. Això vol dir en la pràctica, que disposaran  de 6,5 milions d’€ menys aquest any 2014 per fer la seva feina. És evident que  els dèficits s’han de pagar, i en aquest sentit la decisió de la gerència de l’ICS que cada hospital pagui el seu dèficit és correcta.

Per tant, el que toca aquest any 2014 és prendre decisions que permetin eixugar el dèficit de l’any anterior i intentar tancar l’exercici 2014 sense dèficit. La primera decisió és que evidentment no hi ha noves accions per l’any 2014. A partir d’aquí l’equip gestor de Bellvitge haurà de decidir com maniobra i en aquest sentit fora bo que consensuessin les mesures amb els Caps de Servei signants de l’escrit al que feia referència en l’últim post. Seria una bona manera de entre tots, adoptar una postura positiva de cara a les dificultats.

Tanmateix val a dir que absorbir  aquests 6,5 milions d’€ seria una tasca  assumible si no vinguéssim de 4 anys successius de retallades. Vol dir que durant 4 anys els responsables dels centres han hagut  d’eliminar borses d’ineficiència dels seus centres, i per tant cada vegada és més difícil trobar-les, i un cop trobades, al ser més petites que les anteriors, els guanys d’eficiència tampoc són tan rellevants. És allò que els economistes denominen la “Llei dels rendiments decreixents”. Segurament, el que l’Hospital de Bellvitge haurà de fer, a banda d’acabar d’arrodonir la contractació eficient de personal, és adequar la seva activitat a les possibilitats pressupostàries, considerant que algunes activitats com per exemple la cirurgia cardíaca poden ser  sufragades amb diners extra pressupostaris. Per tant, l’Hospital de Bellvitge i la resta d’hospitals de l’ICS es troben davant d’un repte difícil, però assolible, sobre tot si es compta amb la participació dels facultatius a l’hora d’establir els programes de treball sota un prisma que asseguri la sostenibilitat de les institucions.

Espero haver aclarit el que vaig explicar l’altre dia respecte a l’Hospital de Bellvitge; malgrat això si que vull tornar a insistir amb un tema que em sembla bàsic: cal que Economia i Finances deixi de tenir la mirada posada sobre el Departament de Salut; cal que quan el conseller Mas Colell es decideixi per les solucions fàcils de reduir la despesa a Sanitat algú li digui: Sr. conseller; això no ho podem fer. Per aquest camí no podem continuar; ja no hi ha ni tan sols camí.  Una nova retallada a Sanitat equival a posar les bases d’una revolució social d’efectes difícils de determinar ara. Més val ni imaginar-ho. 

www.rbaestudisiprojectes.cat         

Mar de fons a l’Hospital de Bellvitge

Si a un pressupost pel 2104 similar al de l’any passat, li redueixen 11 milions d’€ (al voltant del 4%), el dèficit d’aquest any serà encara superior al de l’any passat tot i els esforços de gestió que es puguin fer considerant que vens de quatre anys de retallades.

Doncs sembla que algú s’entesta a no voler-ho entendre   

Aquests dies ha estat notícia el conflicte sorgit a Bellvitge amb els 11 milions d’Euros que sembla que l’Hospital haurà de reduir del seu pressupost del 2104, per compensar les desviacions en el tancament del 2013. Són 11 milions menys dels previstos inicialment, per fer front a l’exercici 2014 que té una assignació pressupostària molt similar a la que tenia el 2013. Per tant si al 2013 hi va haver dèficit, al 2014 amb 11 milions d’€ menys, el més probable és que malgrat els esforços de gestió que es puguin fer després de quatre anys reduint despeses, el dèficit sigui encara més gran. Només canvis significatius en l’orientació estratègica i en l’organització del centre ho podrien impedir.

Fins ara, les diferents retallades que el govern de la Generalitat s’ha vist obligat a fer, han estat rebudes amb queixes i protestes que no han anat més enllà per que en el fons la majoria dels destinataris de les retallades hem entès que aquestes eren inevitables si es volia redreçar l’economia del país salvant mínimament el que hem denominat com a prestacions públiques de l’estat del benestar. Ha arribat però el moment en el que no hi ha ja cap marge per continuar retallant, ni la societat ni els professionals sanitaris estem disposats a acceptar cap més sacrifici. És com una mena d’esgotament mental que arriba després de quatre anys d’intenses retallades, del patiment de moltes famílies que han vist com en el seu entorn més proper hi ha algú directament afectat per la crisi i la manca de solucions que la classe política és capaç d’aportar. En certa mesura estem ja farts de tanta retallada, de tant pagar impostos, de veure com les prestacions públiques s’estan ressentint d’aquesta situació, mentre alguns polítics continuen vivint de la comèdia, incapaços d’aportar cap solució més enllà de fer pagar als ciutadans la seva evident incompetència.

Però tot això que li passa a la societat és a gran escala, el que en petita escala està passant a Bellvitge. L’altre dia recollia en aquest blog les queixes dels professionals del centre juntament amb algunes entitats veïnals sobre aquesta qüestió de les retallades. Posteriorment he sabut que el malestar ha anat creixent, i que s’han produït dos fets rellevants. L’un és l’escrit que la Junta Clínica ha enviat a la direcció mèdica del centre. La veritat és que fins a cert punt és normal que la Junta clínica expressi el seu malestar davant de l’anunci de noves retallades. Segurament el que seria anormal és que la Junta Clínica hagués mirat cap a un altre banda davant d’aquesta situació.

Hi ha hagut un altre fet per a mi molt més preocupant que l’escrit de la Junta Clínica, i és al reacció dels Caps de Servei de l’Hospital que han fet arribar un escrit al gerent del centre, amb la petició que l’elevi a la direcció corporativa de l’ICS que en el seu últim paràgraf diu:

“Conscients de la nostra responsabilitat com a Caps de Servei de l’Hospital Universitari de Bellvitge, li volem transmetre el nostre absolut desacord amb aquesta nova reducció pressupostària, atès les conseqüències irreparables que ben segur es derivarien. Li preguem doncs, que faci arribar el nostre advertiment als responsables del Centre Corporatiu de l’ICS juntament amb la petició de que sigui reconsiderada aquesta decisió.”

Sr. Mas Colell: ja NO es pot retallar més a Sanitat

Els que porten alguns anys en la gestió sanitària saben que quan els Caps de Servei d’un hospital fan un escrit d’aquestes característiques, alguna cosa important està passant; alguna se’n està coent. No és habitual que els caps de servei prenguin aquestes iniciatives si no és per que hi ha motius molt importants que la justifiquen. Aquest mal estar, aquest mar de fons pot tenir conseqüències greus si les autoritats sanitàries no saben entendre el perill que aquesta acció entranya.  

A partir d’aquí pot passar de tot: que la situació es tranquil·litzi bé per que l’ICS rectifiqui total o parcialment, bé per que el mar de fons perdi força per ell mateix, però també pot passar tot el contrari és a dir, que s’organitzi un conflicte de dimensions importants del que ningú pot, en aquests moments preveure’n ni la durada, ni la intensitat, ni les conseqüències.

Tant de bo no s’arribi a aquest punt, i s’imposi en la gerència de l’ICS el sentit comú. De tant en tant, Dr. Soley se li ha de dir NO al conseller Mas Colell; és bo per la Salut (dels catalans), cregui’m.  

www.rbaestdisiprojectes.cat   

      

Afany de lucre, versus la síndrome de l’afany de dèficit

Hi ha gerents d’hospitals que veuen el dèficit com un factor social positiu

Avui, en una majoria de cassos, el dèficit prové habitualment d’una estructura excessiva de personal  

A la sanitat pública, l'afany de lucre hauria de tenir uns límits 

Fa pocs dies, parlant amb l’amic Toni Iruela, em va fer adonar de dos conceptes contraposats, però molt reals: afany de lucre i afany de dèficit, com a paradigma d’algunes cultures col·lectives en el mon de la sanitat catalana.   

El concepte “afany de dèficit” va aparèixer com a antítesi del concepte “afany de lucre” ben conegut aquest últim en una economia de caire capitalista i liberal com la nostra. Comentàvem la necessitat de que en una època de crisi com l’actual  les empreses amb afany de lucre que treballen en el sector sanitari, fessin un exercici de transparència amb l’objectiu que la societat sabés si el benefici que estaven obtenint era un benefici raonable, o pel contrari es tractava d’un benefici desmesurat, la qual cosa implicaria probablement que el que estava pagant el CatSalut per la seva feina era excessiu.  Tractant-se de diner públic tindria sentit voler saber si els guanys que algú lícitament en treu són o no desproporcionats.

És curiós observar com, a l’altre banda de l’escenari, situades de manera oposada a les empreses amb ànim de lucre coexisteixen un conjunt d’institucions totes elles de titularitat públiques, que estan instal·lades en la cultura del dèficit. En la part central d’aquest escenari imaginari hi trobaríem aquelles organitzacions de titularitat privada sense afany de lucre anomenades “non profit”,  com per exemple mútues o fundacions integrades en la xarxa pública sanitària. Aquest escenari vist així, és de fet la xarxa sanitària pública de Catalunya anomenada SISCAT (un nom del tot desafortunat i absurd, que comporta pels ciutadans un grau encara més gran desconeixement del Sistema Sanitari. Amb esforços importants molts ciutadans havien entès que era la XHUP, però ara  hem introduït una nova nomenclatura que contribueix a incrementar els desconeixement de la ciutadania).

Les empreses privades sense afany de lucre seguiexen aquest
esquema bàsic. Caldria però conèixer
el sou dels seus directius

Aquestes institucions instal·lades “còmodament” en la cultura del dèficit, són totes elles de titularitat pública, bé amb la Generalitat com  a  titular o alguns municipis catalans. Si fossin privades ja no existirien per que una empresa privada pot  suportar alguns exercicis amb dèficit, però si aquesta situació és converteix en crònica, la fallida està garantida. Un dels exemples més paradigmàtic d’aquesta cultura del dèficit el trobem a l’Hospital de Sant Pau que any rere any tanca els exercicis econòmics amb dèficit. Sembla que últimament s’ha reduït una mica, però amb dèficit en definitiva. És curiós observar que en aquestes institucions, els col·lectius generadors d’opinió i els comitès d’empresa s’esforcen a trobar explicacions que justifiquin aquest dèficit permanent, i com és lògic, la culpa sempre la tenen els altres. En el cas de Sant Pau, la culpa és del CatSalut que no paga l’activitat de l’Hospital com a aquests col·lectius els agradaria, però en canvi, el sistema de tarifes del CatSalut és del tot transparent, i és evident per aquells que ho coneixen d’una manera propera, que la retribució de l’Hospital és la que li correspon, en funció de la seva activitat, de la seva estructura, i de la complexitat de les patologies que atén. Tanmateix, els col·lectius de l’Afany de dèficit, ja tenen un culpable. La cultura del dèficit permanent no és monopoli de Sant Pau; l’ICS seria també un altre exemple que mostraria com any rere any, els seus hospitals tanquen l’exercici amb dèficit. En algun centre, amb dèficits relativament petits, però dèficits en definitiva. No se si al Clínic i a l’Hospital del Mar, trobaríem algun exercici sense dèficit, però molt em temo que no. A l’Hospital Municipal de Badalona tampoc. És que fins i tot hi ha gestors que entenen el dèficit com una obligació de caire social.   

A l'afany de dèficit no hi ha qui el pari; Malauradament a
casa nostra algunes institucions s'hi han instal·lat

Què hi ha al darrera de l’afany de dèficit? Sens dubte una baixa productivitat. És per això, que els hospitals instal·lats en la cultura de l’afany de dèficit presenten unes plantilles molt desproporcionades, i uns costos salarials que superen el 65% dels costos totals, barrera en la que situaríem el límit dels centres ben dimensionats.  Si el problema és aquest, com és que no es soluciona? Doncs per que els col·lectius abonats a l’afany de dèficit, estan també abonats al populisme, i davant de possibles conflictes laborals importants, l’Administració prefereix “mirar cap a un altre banda” i que en tot cas siguin el ciutadans qui amb més impostos acabin pagant la manca de valentia de l’Administració i la poca dignitat dels que s’instal·len en aquestes posicions.

Que prefereixen els ciutadans partint d’un mateix pressupost anual fix?: una sanitat publica en la que hi ha organitzacions que aconsegueixen guanys econòmics, sotmeses a un rigorós control de l’Administració pública que garanteixi una qualitat assistencial excel·lent en les seves pràctiques sanitàries, o bé una sanitat pública, amb resultats sanitaris excel·lents però que a finals d’any la majoria d’institucions que la integren presenten uns dèficits que obliguen als ciutadans a tenir que pagar cada vegada més impostos per poder-ho finançar? El Pacte Nacional de la Salut hauria d’establir límits a l’afany de dèficit.

www.rbaestudisiprojectes.cat