Sense garanties pel cobrament de factures

No dona pas la impressió que el Departament de Salut estigui fent tot el que està en les seves mans

Els que ja portem uns  anys al voltant de la sanitat al nostre país, les hem vist de tots colors. Des de pressupostos del tot insuficients, fins dèficits galopants del sistema i plans de reconversió hospitalària. Èpoques de relativa calma econòmica a situacions de no saber com pagar les nòmines a final de mes, o proveïdors amb factures impagades amb més d’un any de retard. Jo diria que hem vist i fet tots els papers de l’auca. A molts els sonarà una frase molt coneguda del conseller Trias “...aquest pressupost és el residu dels residus...”  que reflecteix la trista realitat d’un sector que sempre ha tingut i tindrà menys recursos dels que necessita, per que entre altres raons les necessitats de finançament del sistema sanitari poden ser infinites. És per aquest motiu que una situació com l’actual, tot i tenir molta més virulència que qualsevol anterior, aquells que tenim ja una certa edat,  la vivim amb una mica més de calma, fet que possibilita fer una avaluació a l’estil que els americans denominen de 360º, és a dir una mirada complerta al voltant del sistema. 

Xavier Trias quan era conseller de Sanitat. La seva
relació amb Economia i Finances era cordial
però a la vegada dura quan convenia

Fins avui, les reaccions dels diferents actors sanitaris entren dins del que podríem anomenar com esperable: forta oposició sindical a les retallades (només faltaria), estirabots del col·legi de metges a l’estil de la personalitat del seu president, crítica ferotge del Sindicat de Metges de Catalunya sempre disposat a veure si pesca en aigües mogudes, tímides queixes de les patronals sotmeses sempre al poder establert, manifestacions de professionals intentant explicar les difícils condicions de treball sota les que estan obligats a exercir les seves professions, protestes de col·lectius de malalts sempre intentant aconseguir algun benefici de tipus personal pels seus líders aprofitant la força del col·lectiu al que representen, aparició de col·lectius folklòrics a l’estil dels iaio flautes, mobilitzacions de veïns en contra de determinades actuacions del Departament de Salut, articles en els mitjans de comunicació defensant posicionaments ideològics aprofitant les circumstàncies, et., etc. Res de nou: un “déjà vu” 

L’únic tema que em sembla realment  nou és precisament el paper que està jugant en tot el procés el Departament de Salut.  Es diria com si els impagaments no fossin culpa del Departament de Salut. Cada vegada que es produeix un impagament, el Departament ni s’immuta. Només el Director del CatSalut agafa el telèfon, es posa en contacte amb les patronals del sector i els hi diu “nois...Economia diu que aquest mes només us pot pagar el 70% de la facturació...”   i les patronals atenent la petició del Director del CatSalut fan un comunicat que pengen a les seves pàgines web i a més envien e-mails als centres associats dient: “ens han dit del CatSalut que Economia aquest mes només paga el 70%; si algú té problemes greus, que ho digui amb temps doncs s’han compromès a intentar ajudar amb alguna  solució particular...” i això amb una antelació de 3 o 4 dies respecte a la data de cobrament dels centres.

El professor Mas Colell es mostra inflexible amb el Departament
de Salut, els responsables del qual accepten tot allò que
Economia decideix 

Tot plegat una mica frívol i sobretot molt poc professional. Està clar que si no hi han diners, no n’hi han. No hi ha volta de full. Però això no és incompatible amb el fet que el conseller donés alguna mena de disculpa pública i sobre tot es comuniqués a la societat la realitat de les finances públiques de la Generalitat, perquè molts centres es troben que quan volen repercutir aquests impagaments en els sues proveïdors aquests no estan assabentats que és la Generalitat qui no paga, i atribueixen erròniament el retard a les empreses del sector.

Jo recordo en èpoques del conseller Trias autèntiques “batalles dialèctiques” entre Salut i Economia; batalles basades en l’educació i el respecte i basades també amb l’encant personal de Trias en la curta distància.  El seu homònim d’Economia, el conseller Macià Alavedra, no diré que acabés cedint sempre, però si que afirmo que Trias era capaç de millorar els plantejaments inicials d’economia. Però no és només el conseller Trias qui mantenia aquests enfrontaments amb Economia: altres consellers que el van seguir també plantaven cara quan convenia, en la defensa dels interessos del Departament. I com en el cas del conseller Trias ho feien sempre amb un tracte personal exquisit en cap cas renyit amb l’exigència d’allò que creien just pel seu Departament.

Avui en dia, e lDepartament de Salut  el d’Economia i les patronals podríem dir que són íntims amics si ho comparem amb aquelles èpoques, perquè s’ha confós la submissió amb la relació cordial. I una relació cordial és positiva quan no impliqui l’acceptació a tot el que et vulguin imposar sense fer el més mínim esforç per defensar els interessos que representes. Els hospitals no ICS que presten serveis a la sanitat pública signen els seus contractes amb el CatSalut i és per tant el Departament de Salut qui per una banda hauria de donar explicacions cada vegada que no es pot pagar la facturació i per l’altre enfrontar-se a Economia per tal que els anomenats hospitals concertats no siguin sempre les “víctimes” de la manca de diners de la Generalitat.  I per suposat, les patronals haurien de denunciar públicament una situació que perjudica greument els interessos del seus associats.    

www.rbaestudisiprojectes.cat

La “privatització” de la sanitat a Catalunya

La demagògia fàcil sobre una discussió complicada

Entrar en aquest debat no és senzill. Per deixar clara la meva postura des del primer moment, vull explicar que enfoco aquesta discussió des d’una òptica  que podríem dir liberal, si per liberal entenem  que en el mon les organitzacions han de tendir a fer allò que saben fer millor, i deixar per altres aquelles feines en les que elles no tinguin expertesa. 

Em situaré a l’any 84 a Lleida.  En aquella època, tots els hospitals públics i fins i tot alguns de privats, estaven dotats d’un servei de cuina propi. L’Hospital de Lleida va ser el primer hospital públic (de l’ICS) que va transferir el servei de cuina a una empresa externa. El motiu no va ser altre que el de deixar que l’elaboració dels àpats passés a mans d’una empresa especialitzada en aquesta matèria amb l’objectiu que l’Hospital es pogués centrar en la seva tasca assistencial i deixar de banda una feina en la que l’hospital no hi tenia cap expertesa. Encara recordo al Dr. Vilaret, que era un home més aviat baixet, enfilat sobre els fogons de la cuina de l’Hospital, arengant als treballadors per intentar evitar que la cuina passés a ser gestionada per una empresa externa. Volen privatitzar la sanitat cridava desaforat aquell home, cercant suports per l’Hospital per oposar-se al canvi.

El conseller Ruiz va comparèixer a la comissió de salut
del Parlament i entre altres comentaris va dir
que no volia privatitzar ni l'ICS ni la
sanitat catalana 

Això passava a l’any 1984. Han passat quasi 30 anys des d’aquells fets i avui cap hospital de la xarxa pública gestiona la cuina del seu centre. Tots ells han entès que la seva expertesa i la seva responsabilitat residia en guarir i cuidar malalts i que calia deixar a altres que comptant amb garanties suficients s’ocupessin de tasques com la cuina, la neteja, el manteniment, etc., sempre que ho fessin bé i a preus competitius.

En aquells temps, a tot aquest procés se’n hi deia per part dels sindicats que s'hi oposaven “privatització de la sanitat” tot i que l’únic que es pretenia era cercar l’eficiència del sistema. Avui el concepte de “privatització” ha evolucionat i ja no s’aplica a aquests temes sinó que afecta a altres àmbits. És el cas de l’ABS de l’Escala que jo he criticat des d’aquet blog, però que ho he criticat no des de la perspectiva de la “privatització” sinó per la manca d’un model de desenvolupament territorial de l’assistència primària a Catalunya. Valgui aquest exemple de l’Escala, desafortunat i mal fet, per analitzar que s’entén ara per privatitzar. De fet l’ABS de l’Escala ja estava “privatitzada” abans d’aquest últim concurs atès que abans era la Fundació Salut Empordà qui la gestionava. El fet que ara la gestioni una SA i abans fos una fundació no aporta cap diferència en el fet de la privatització. Lo greu d’ara, és que l’empresa que ho gestionarà no té coneixements per fer-ho i no està arrelada en el territori. No hi ha expertesa en el camp de la gestió de l’atenció primària. Això és al meu entendre allò que realment és greu en aquest cas. 

L'Hospital de Lleida va ser el primer hospital de la seguretat
social a Catalunya que va externalitzar el servei de
restauració 

Insisteixo en el cas de l’Escala per que al meu entendre explica molt bé quin és ara el concepte de privatització. Ara estem en una fase de privatització de la gestió. És a dir, partint de la base que l’expertesa del personal sanitari rau en el guarir i el cuidar   és obvi que cal un “expert” per gestionar. I és obvi que metges i infermeres en general no tenen coneixements ni experiència per poder gestionar. Per tant si el que vols és millorar l’eficiència de la gestió, has de buscar “experts en gestió“ capaços d’aportar aquell plus de professionalitat que no es pot aportar des de les professions sanitàries. Això vol dir que metges i infermeres no serveixen per gestionar amb eficiència? No, no vol dir això; vol dir que només sent metge o infermera no estàs capacitat per gestionar amb eficiència; cal un plus de coneixements i experiència i sobre tot un tarannà diferent. Ser gestor comporta una determinada actitud personal davant els problemes del dia a dia.

Avui, la “privatització de la sanitat” torna estar a la palestra per que des de diferents mitjans digitals, però també des del diari El País s’han donat una sèrie d’informacions que han alarmat a alguns dels actors de la vida sanitària dels nostre país.

En concret es parla d’un informe realitzat per Price Waterhouse Coopers (PWC), en el qual es recomana la venda d’empreses públiques, i la concessió administrativa de la gestió dels consorcis sanitaris existents avui en dia a Catalunya.

He de dir que estic del tot d’acord amb la proposta. Vendre empreses públiques com el SEM o l’IDI em sembla una molt bona fórmula per reduir les retallades que el Departament de Salut haurà de fer en el futur. Equival a uns ingressos extra, que redundaran en un millor sosteniment de l’estat del benestar tal com el coneixem ara. Només caldrà assegurar-se de fer un seguiment acurat de les seves activitats, pactar els increments de preus que s’hagin de produir en el temps, vetllar per la correcta assistència dels temes que tinguin assignats, controlar les llistes d’espera, etc. Però el plantejament és del tot correcte.

A mi com ciutadà qui em doni el servei m’és del tot indiferent mentre me’l donin correctament en temps i forma. Tant me fa que el metge o la infermera que m’atenguin sigui estatutari o laboral; funcionari o interí, vull que m’atenguin correctament i que no em facin esperar; que respectin la meva persona i la meva intimitat no vull res més. I si a més em poden atendre en llocs agradables, nets, amb sales d’espera còmodes, sense sorolls ni crits encara millor. I si a l’arribar als centres em puc evitar les pancartes amb tot tipus d’insults llavors perfecte. 

El Dr. Albert Tomás rebutja de ple l'informe de PWC

Això pel que fa a la venda d’empreses públiques. L’informe parla també de la concessió administrativa de la gestió dels conssorcis sanitaris. També ho veig positivament, perquè avui en dia i com a conseqüència de la SEC 95, però sobre tot del paper inquisitorial dels interventors i secretaris d’ajuntament, aquestes organitzacions són del tot INGOVERNABLES. És del tot necessari que la Generalitat desaparegui dels consells de govern dels consorcis no només per allò de separar clarament provisió de serveis i finançament dels mateixos sinó que a més cal evitat com sigui que els consorcis sanitaris siguin considerats com un element més de l’Administració Pública. On discrepo obertament amb PWC és en la llista de possibles adjudicataris d’aquestes concessions administratives. Ni parlar-ne de Capio; ni parlar-ne del grup Ribera Salut. Tinc la certesa que a Catalunya hi ha grups sanitaris que podrien perfectament assumir aquests contractes sense que els recursos econòmics hagin de sortir de Catalunya com seria el cas si les propostes de PWC tiren endavant.

Per tant, tot i les reaccions desairades d’alguns mitjans digitals, o dels sindicats incloent-hi al sindicat de Metges de Catalunya, entenc que aquest és el camí i aquest és el futur. És per això que els Drs. Vilaret d’aquella època són els equivalents als que ara posen el crit al cel.  

www.rbaestudisiprojectes.cat         

El Departament de Salut modifica l'organigrama

Continuen les incongruències

Habitualment, les organitzacions canvien els seus organigrames per millorar la seva eficiència i d’aquesta manera satisfer millor les necessitats/expectatives dels clients. Del que es tracta és d’adequar l’estructura productiva, ja sigui de bens o de serveis, a les exigències del clients de manera que aquests trobin facilitat a l’hora d’accedir als bens o serveis en les millors condicions de terminis, preus, qualitat, informació, atenció post venda, etc. D’aquesta manera, amb una organització pensada pel client i les seves necessitats l’empresa s’assegura la seva presència en el mercat i elimina ineficiències del sistema.

El conseller Ruiz s'ha fet aprovar un nou organigrama
que no se interpretar que és el que li
aporta de nou

És ben cert que l’organigrama del Departament de Salut, a banda de ser monstruós, amb tot un seguit d’estructures que no tenen res a veure amb satisfer les necessitats dels clients (els catalans que paguem més impostos que ningú a Espanya), mai ha estat pensat per satisfer cap mena de necessitat més enllà de les d’alguns funcionaris que per justificar sous, necessiten que les seves “activitats” tinguin en reflex clar en l’organigrama.

És en aquest sentit que aquest nou organigrama segueix la línia dels anteriors, és a dir no aporta cap eficiència al sistema ni respon a cap necessitat de la població de Catalunya sinó que sembla clarament dirigit a satisfer els “egos” d’algunes persones que han vist reforçada la seva “autoritat” i de retruc els seus ingressos.

De sempre, a l’estructura organitzativa dels Departaments de la Generalitat hi havia un conseller i un secretari general. Doncs bé, a partir d’aquesta última modificació el Departament de Salut serà el primer que tindrà un conseller i tres secretaris generals. Bé, per ser exactes, un secretari general i dues persones més assimilades a la categoria de secretari general. 

El Dr. Francesc Sancho ara té rang de secretari general 

De fet, el primer invent “rar” al Departament el va fer el tripartit quan per controlar a la consellera Marian Geli, els republicans van exigir una mena de càrrec proper a la consellera que es va anomenar Secretaria d’Estratègia i Coordinació, que ningú va entendre perquè servia, i on els republicans hi van col·locar al comissari polític de la consellera Geli.  En la passada legislatura, el govern va mantenir aquesta secretaria també sota el paraigües d’un comissari polític atès que el conseller Ruiz no era del partit i calia algú per controlar les “anades i vingudes” del conseller.

Després d’aquesta reestructuració, la Secretaria ha desaparegut de l’organigrama, però se’n han creat dues de noves en el seu lloc, la de Participació Social i Local en Salut i la de Salut Pública, les dues amb rang de secretaria general. És a dir, per satisfer les vanitats d’alguns personatges, en un moment de crisi com l’actual, quan se’ns anuncien noves retallades en l’estat del benestar, va el Departament de Salut i encareix encara més els costos de la seva estructura amb sous per tres secretaris generals, més tota "la tropa" que generaran. Un disbarat car, innecessari, inoportú, i fora de tota lògica.

Roser Fernandez és l'autèntica secretaria general del
Departametn de Salut, i un dels seus principals
puntals.

El canvi d’organigrama tampoc ha servit per situar a l’ICS al lloc que en bona lògica li tocaria. L’ICS segueix com des de fa anys fora del Servei Català de la Salut. Algú ho pot entendre? Sempre se’ns ha explicat que el Servei Català de la Salut és la gran asseguradora pública en temes de salut dels catalans. El CatSalut assumeix la seva funció asseguradora a través de dues xarxes sanitàries: la pròpia (ICS) i la concertada. Això és el que sempre s’ha explicat i que fins i tot l’actual conseller Boi Ruiz ha reclamat en les seves èpoques de director general de la Unió Catalana d’Hospitals. Si això és així, perquè l’ICS no depèn a l’organigrama del director del CatSalut sinó que penja directament del conseller? Difícil d’entendre...

Es parla molt, des del propi Departament, que l’ICS per ell mateix és un “monstre ingovernable”, i per contra no es fa res per situar-lo en l’esfera que li correspondria   dins del CatSalut. I d’això no se’n pot pas culpar a l’estrafolari president interí de l’ICS. Algú s’ho hauria de fer mirar. 

www.rbaestudisiprojectes.cat 

No veig a Catalunya un posicionament rotund contra la corrupció

Deia el President Mas fa molts pocs dies que “estar imputat en un procés judicial no significa necessàriament ser culpable”  i efectivament té raó. Tanmateix el President Mas hauria de reconèixer que quan sobre una persona, Xavier Crespo, existeixen dubtes raonables al voltant de la seva implicació en un presumpte cas de corrupció, anomenar-lovicepresident d’una comissió parlamentaria tampoc és una manera correcta de procedir. I més quan la fiscalia demana la seva imputació.  I això és el que ha succeït fa molts pocs dies al Parlament de Catalunya quan el Sr. Crespo, exalcalde de Lloret i presumptament implicat en una xarxa de blanqueig de diner de la màfia russa, ha estat nomenat vicepresident de la comissió d’afers econòmics del Parlament.

El president Mas ha convocat una cimera per parlar de
corrupció. Servirà per alguna cosa?

És evident que davant d’aquestes actuacions la societat es queda del tot desorientada i comença a dubtar de l’honorabilitat de tothom, fins i tot d’aquells que amb les seves decisions “encobreixen” als presumptes culpables. No es pot parlar de valors, ni d’ètica, ni denunciar campanyes en contra de Catalunya (que realment hi són) si no et presentes davant de la societat amb una netedat absoluta.

Però no és només el cas del Sr. Crespo, que també. A Unió Democràtica de Catalunya algú hauria de demanar disculpes a la societat per un cas (el cas Pallerols) que ha tardat quasi 20 anys en ser resolt per la justícia, i això gràcies a un acord extra judicial que ha evitat el judici de les persones encausades. Què hem de pensar els ciutadans davant d’això? Realment tots som iguals davant de la justícia? Algú ho pot afirmar amb rotunditat?

La fiscalia ha demanat la imputació del Sr. Xavier Crespo per
una presumpta extorsió al capo de la mafia rusa Petrov 

No acaben aquí les situacions contradictòries. Aquests dies la fiscalia ha decidit demanar la imputació del Sr. Oriol Pujol pel cas ITV. Ell continua en el seu càrrec dins de Convergència i al Parlament, quan només per l’alarma social que implica que una persona de la influència política del Sr. Pujol es relacioni amb un presumpta cas de tràfic d’influències, hauria de comportar el ser apartat dels seus càrrecs públics.

Però no és només la coalició que governa Catalunya qui està actuant incorrectament en aquests cassos de presumpta corrupció. El PSC en el súmmum dels disbarats i dels sense sentits, demana la dimissió del Sr. Oriol Pujol, al temps que aplaudeix la reincorporació a l’alcaldia de Sabadell de l'alcalde Bustos del PSC, relacionat també en una presumpta trama de tràfic d’influències. En què quedem: allò que és criticable en els altres, no ho és quan afecta a un mateix? Quin paper d’estrassa el del PSC, tot i que aquests ja fa temps que ens demostren dia si, i dia també que no saben per on van. 

No pot faltar a la llista d’exemples d’histerisme polític la Sra. Sánchez Camacho, qui després d’uns dies de silenci motivats  pels presumptes escàndols que envolten al seu partit, es capaç de practicar el “rien ne va plus” exigint a CiU que actuï contra el Sr. Oriol Pujol.

Ja n’hi ha prou de fariseismes; ja n’hi ha prou de cinisme polític; ja n’hi ha prou d’enredar a la gent. La societat ja ha dit PROU!; no volem continuar així.

El Sr. Oriol Pujol, president del grup parlamentari de CiU ha vist
 com el fiscal  demana la seva imputació per un
 presumpte tràfic d'influències

Aquests exemples em serveixen per dubtar de la cimeracontra la corrupció que ha convocat el president Mas. Sinó existeix una voluntat autèntica de regenerar la política i els seus valors, aquest tipus de cimeres no serviran per res més enllà de decebre encara més a la societat civil. No n’hi ha prou en ser honestos; cal també semblar-ho, i amb actuacions com les que he descrit més amunt els principals partits catalans no ho semblen massa.

Jo entenc perfectament al President Mas quan diu que estar imputat no vol dir ser culpable, però quan es tracta d’una persona pública, que ocupa càrrecs públics, que la seva actitud hauria de ser la de donar exemple, no es pot anar amb mitges tintes, i sense esperar a ser imputat, només quan s’insinuen determinats comportaments no adequats i il·lícits, només amb això, ja hauria de ser suficient per prendre mesures cautelars apartant encara que sigui temporalment a aquestes persones dels seus càrrecs públics. Quan estiguin imputats no cal ni dir-ho i quan a més resultin culpables, la societat els hauria de fer el buit, oi Sr. Duran Lleida? Mentre no es faci així poca credibilitat tindran els intents per fer veure que s’és una cosa quan els fets demostren que ets tot el contrari. 

El Sr. Duran Lleida va dir que faria una cosa, i al final s'ha
desdit. Continua al capdavant del seu partit, tot i la
condemna en el cas Pallarols

Encara avui, el portaveu del govern de la Generalitat i conseller de Presidència, el Sr. Homs, ha dit que cal analitzar cas per cas, als afectats per sospites de corrupció i fins i tot imputats en cassos judicials abans de separar-los de les seves funcions en l’àmbit públic. Lamento dir-li que no hi estic d’acord Sr. Homs; no és qüestió d’analitzar cas per cas, és qüestió d’aïllar als corruptes no només de la vida pública, sinó també del reconeixement social.  No vulgui deixar oberta la possibilitat que algú pretengui protegir als seus amiguets.  La corrupció no es protegeix, es fulmina.

www.rbaestudisiprojectes.cat