Un any de Covid-19: a les portes d’una quarta onada?

En el decurs del mes de març de l’any passat, els ciutadans ens en vàrem adonar de la perillositat d’aquell virus que havia començat a mostrar la seva letalitat a Wuhan a la Xina, i que mica en mica s’havia anat introduint per tots els països del món. 

Des de llavors ençà hem vist com les autoritats sanitàries estatals, també les de Catalunya, intentaven fer compatibles la lluita contra el virus amb el manteniment d’una certa activitat econòmica, incidint en la regulació de la mobilitat de les persones: a més incidència de la malaltia, menys mobilitat, i tant bon punt la incidència remetia una mica, es produïa un relaxament de les mesures que limitaven la mobilitat.

El resultat és prou evident per si mateix: un any després estem a les portes d’una possible quarta onada, i l’economia està cada dia més malmesa. Trista realitat que palesa el desencert en l’enfocament de la lluita contra la pandèmia a casa nostra, sobretot si ho contraposem amb l’eficàcia amb la que han actuat a la Xina o el Japó, així com a altres països orientals.

El balanç d’aquest primer any de Covid-19 a Catalunya és aterrador: gairebé 580.000 persones contagiades per la malaltia, de les quals més de 21.000 han mort.  

 

 

Què ens diferència als catalans de països com la Xina o Japó pel que fa a l’actuació contra la pandèmia? Bàsicament dues qüestions. D’una banda la disciplina dels orientals i la seva educació sanitària i de l’altra el rigor d’uns governs que han actuat prioritzant sobre tot la salut dels seus conciutadans deixant completament al marge altres interessos econòmics o del tipus que sigui.

L'ocupació de les UCI mostra una
 clara tendència a pujar després de
la primera onada 

Molts anys enrere, aquells que viatjaven a l’orient llunyà observaven encuriosits com alguns ciutadans d’aquells països anaven pel carrer o en transport públic amb una mascareta. En general eren persones que estaven constipades i la mascareta era una manera d’intentar frenar la transmissió del virus que ells estaven patint. Aquest fet demostra el nivell d’educació sanitària d’aquelles estructures socials, molt més elevat que el nostre. Si a això hi afegim un sentit molt fort de la disciplina, tenim una part dels elements que justifiquen les diferències entre ells i nosaltres. 

 

Les diferències també tenen a veure amb el rigor dels respectius governs. Mentre allà es prioritzava la salut de les persones, implantant confinaments estrictes, aquí s’ha intentat una mena de plantejament que en si mateix és una contradicció si es té en compte que la incidència de la Covid-19 en la població està en relació directa a la mobilitat. A Catalunya hem intentat fer compatibles la lluita contra l’expansió del virus amb el manteniment d’una certa activitat econòmica sense tenir en consideració que l’activitat econòmica requereix, ineludiblement, un cert nivell de mobilitat.

 

A banda d’intentar assegurar aquest equilibri impossible entre pandèmia i mobilitat, a Catalunya a més, hem introduït canvis continuats en les restriccions. Afluixar les mesures per Nadal va ser un error important que vàrem pagar car amb la tercera onada, i ara sembla que ens tornarà a passar quelcom semblant atès que les “autoritats” catalanes ja s’estan plantejant un nou relaxament de les mesures a les portes de setmana santa. Dona doncs la sensació que estem preparant el terreny a una possible quarta onada. Aquests canvis continuats en l’abast de les restriccions implementades a Catalunya a través del malauradament famós “Procicat” han propiciat que en aquests moments pocs ciutadans deuen saber amb certesa quines són les mesures vigents avui mateix.

Persones vacunades a Catalunya

A aquest desconcert generalitzat sobre com actuar eficaçment contra la pandèmia, cal afegir-hi decisions contradictòries del govern pel que fa a les vacunacions. Malgrat tots els errors comesos per l’administració sanitària en el decurs d’aquest any de pandèmia, si l’estratègia de vacunacions fos bona, avui l’amenaça de la tercera onada quedaria una mica més allunyada. Però no, a casa nostra no sabem fer les coses bé. I avui, malgrat l’escassesa de vacunes, tenim més persones vacunades de menys de 65 anys, amb un risc relativament baix de contraure la malaltia, que no pas persones de més de 65 anys, molt més fràgils davant la Covid-19. 

 

És el que passa quan els criteris polítics passen per sobre de les recomanacions dels experts. Una vegada més, i no em cansaré de repetir-ho, l'expertesa ha d'estar en la base de les decisions polítiques. A Catalunya portem uns anys que a Salut s'ha imposat un criteri que posa a la política per sobre de les opinions dels experts, i que supedita les decisions sanitàries a la voluntat dels poders polítics i econòmics. 

La pandèmia s'ha encarregat de demostrar quan equivocats van els que defensen que per ser conseller de Salut no cal tenir formació en ciències de la salut, i quin flac favor es fa als ciutadans quan Salut es sotmet dòcilment a la voluntat d'Economia.