Una petita frivolitat repescada del bagul dels records

Francesc José María Sánchez és llicenciat en Dret per la Universitat de Barcelona i amb un Master en Dret Penal per la mateixa Universitat, és membre de l' Associació Catalana de Juristes Demòcrates, vocal de la Junta Directiva de l'Associació Juristes de la Salut i del Comitè d'Etica dels Serveis Socials de Catalunya, i soci de la Societat Catalana de Gestió Sanitaria, i també de la Societat Catalana de Bioètica de Catalunya. Ostenta la presidència d'honor de la Societat Catalana de Mediació en Salut i és Secretari del Cercle de Salut. En el marc de l’Il·lustre Col·legi d’Advocats de Barcelona, forma part de les comissions de Dret Sanitari i de Drets de la Gent Gran.

Ha estat director-gerent de l'Institut Català de la Salut, entre  altres responsabilitats 

Escrit per Francesc José Maria

Revisant el meu arxiu d’escrits i notes posteriors a la meva etapa al front de l’Institut Català de la Salut (2007-2008), he trobat un divertiment que vaig escriure a començaments de l’any 2009, tot just després d’haver estat cessat del càrrec de director gerent, que no va arribar a ser publicat mai.

Malgrat haver transcorregut vuit anys des de que ho vaig escriure, m’ha semblat que tenia quelcom de premonitori i que valia la pena publicar-lo ara que estem vivint un temps en els que determinades concepcions sobre allò que és públic i que no ho és i sobre el que ha de ser i com s’ha d’organitzar el sistema sanitari públic, que no comparteixo en absolut malgrat ser un ferm defensor de la sanitat pública, ja s’han instal·lat entre nosaltres per quedar-se i serà molt difícil posar-hi remei, sobre tot perquè bona part dels que podrien oposar-hi resistència han llençat la tovallola per molt diversos motius alguns més decorosos que altres.

El breu article que rescato del fons dels meus arxius és el següent :

EL SECTOR PÚBLIC AFECTAT PER UNA PANDÈMIA

Des de ja fa uns quants anys l’anomenat sector públic que engloba l’Administració General de l’Estat, les administracions autonòmiques i  les entitats locals, i, en un sentit cada cop més ampli, els organismes públics, agències, consorcis, fundacions privades del sector públic, i altres entitats de dret públic vinculades o dependents de qualsevol de les administracions públiques citades, pateix una pandèmia.

Es compleix la llei del pèndul. Hem passat de la mal anomenada “fugida” del dret administratiu, que va tenir el seu màxim esplendor en la segona part de la dècada dels 80 i en els 90, i es va concretar en el naixement d’una pluralitat d’organismes i entitats, sobre tot destinades a donar serveis a la ciutadania, i va suposar un impuls important en la modernització dels serveis públics que altrament no hagués estat possible i que per a alguns ha estat viscut com una mena d’aquelarre que atemptava contra la més pura ortodòxia administrativista, a l’imperi de la concepció burocràtica més tradicional pel que fa al funcionament administratiu i a la prestació de serveis a la ciutadania.

Aquesta concepció burocràtica té molta similitud amb una pandèmia, com la de la grip A (H1N1) que ens amenaça.

Un virus que recorre Europa : el res pública influenzae.

Un focus: Brussel·les (Parlament i Comissió europeus)
Una zona d’influència ben delimitada: la Unió Europea.
Unes condicions favorables per a la seva propagació a casa nostra: 

-La visió centralitzada de l’Administració de la Generalitat  i de la gestió dels recursos humans. 

-La concepció  administrativista i funcionarial de lo públic  predominant al si de l’administració         catalana.

-La crisis econòmica.

Una soca: el SEC -95 (sistema europeu de comptabilitat), en constant mutació. Ja ha donat el salt de l’espècie administració pública pura als organismes públics dependents o vinculats i està començant a contagiar a les fundacions privades.
Uns agents propagadors: lleis, decrets, ordres, acords de govern, instruccions,…
Una simptomatologia: burocratització, rigidesa, uniformitat, intolerància a la discrecionalitat.
Un pronòstic reservat. El contagi de la malaltia no és mortal, però té una alta morbliitat i pot deixar greus seqüeles: pèrdua d’autonomia en l’àmbit de la gestió i funcionarització en l’àmbit dels recursos humans.

Tractament: No es coneix cap vacuna i no sembla que hi hagi massa interès per impulsar la recerca.
Prevenció: la única mesura preventiva que es coneix és la privatització, però per principis ètics molta gent ens declarem objectors de consciència i, en conseqüència, rebutgem la seva aplicació.

Així doncs només queda el tractament simptomàtic que serà més efectiu en uns entorns que en d’altres, depenent no només del desenvolupament normatiu sinó fonamentalment de les voluntats polítiques i de les dels gestors i dels membres dels òrgans de govern dels ens afectats.

www.rbaestudisiprojectes.cat