Unes dades preocupants: la Covid-19 no dona treva a les comarques de Ponent, i a altres indrets

Quan tan sols fa 20 dies mal comptats que s’ha acabat l’estat d’alarma, i les persones hem aterrat en la “nova normalitat”, les xifres de nous contagis es disparen a Catalunya. Des de la represa d’aquesta “nova normalitat”, Catalunya lidera destacada la xifra de nous contagis a l’Estat espanyol, fet que demostra que les coses no s’estan fent prou bé. 

Avui 10 de juliol a Catalunya s’han reportat 774 nous contagis respecte a les xifres que el departament de Salut havia comunicat ahir. D’aquests nous contagis, 338 cassos corresponen a la Regió Sanitària de Lleida, 280 dels quals s’han produït a la comarca del Segrià. I mentre això passa, la direcció de l’Agència de Salut Pública continua vacant, sense que ningú entengui els motius i mentre les notícies són cada dia més preocupants.

Com preocupants són la manca de lideratge, d’idees, de recursos, la absència d’un rumb clar en l’estratègia contra la Covid-19 a Ponent, i la incertesa que això crea en la ciutadania, d’una delegació territorial de Salut dirigida per algú que només aporta la militància política com a únic argument. Així es pot anar tirant, però evidentment, en els moments complicats no hi pot haver respostes vàlides. 

A la resta del país, els petits brots es van multiplicant: a alguns barris de Barcelona, al Maresme, a Tarragona, a una caserna dels Mossos a Lleida, a una residència a l’Alt Pirineu...

Que la marxa de l’economia és vital per a qualsevol país és una veritat indiscutible. Per tant tots els esforços que es facin per afavorir l’activitat econòmica seran beneficiosos per als ciutadans. Ara bé, hi ha situacions en les que cal aturar-se un moment per decidir quin és el millor camí a seguir. I en el cas de la Covid-19 hi ha dues alternatives: la que s’està seguint, que consisteix a reduir el risc de contagis i al mateix temps danyar el mínim possible a l’economia, i una alternativa més radical que passaria per combatre amb totes les capacitats la pandèmia sense consideracions per l’economia. De les dues, cal decidir-se per una. 

La primera pot tenir en el temps una durada molt llarga, i tot i que el dany puntual a l’economia sigui relativament reduït, a la llarga, en funció de la durada del problema, aquests danys a l’economia poden arribar a ser molt grans. En canvi, una actuació molt més radical, segur que d’entrada afecta més a l’economia, però com que el “tractament” és més efectiu, la durada dels perjudicis a l’economia és més curta. Per tant, globalment aquesta segona solució pot ser molt més profitosa que la primera, i a més té el gran valor ètic que situa la vida de  les persones de forma prevalent per sobre dels interessos de l’economia. 

A Lleida, en aquesta ocasió s’ha optat per la primera  de les alternatives, sense que als ciutadans se’ls hagi explicat clarament quina és la situació. Són moltes les veus que a Lleida es queixen de la manca de lideratge dels representants del departament de Salut a la Regió Sanitària de Lleida, capaços de declaracions públiques lamentables, intentant fer veure que les coses s’estaven fent bé, quant la realitat començava a demostrar just el contrari. Algunes veus de professionals però també d’algun sindicat, alerten d’aquesta situació en la que els dirigents sanitaris locals semblen no tenir clar el que cal fer, fet que genera a més un alarmisme considerable.

Per altre banda, el tractament de la informació tampoc està resultant uniforme. Alguns lleidatans estan sorpresos perquè hi ha afectacions de la Covid-19 que sembla que no formen part dels interessos dels polítics, per que amb un nombre de cassos importants de contagis, les autoritats sanitàries no actuen tal com ho han fet a Lleida. És el cas de la població de Guissona, a la comarca de La Segarra, que ha registrat 241 cassos positius sobre una població de 7.136 habitants amb una taxa estandarditzada de positius de 333,58 per 10.000 habitants. A Lleida aquesta mateixa taxa és de 144,39, segons dades del propi departament de Salut. Perquè al Segrià es decreta un confinament perimetral i de la Segarra no se’n recorda ningú? 

No cal dir que a Lleida hi ha qui relaciona aquesta contradicció amb el fet que Bon Àrea és una empresa de Grup Cooperativa Agroalimentària de Guissona, que es dedica a la cria i engreix d’aus i bestiar, fabrica pinsos, sacrifica animals, transforma productes carnis i distribueix i comercialitza directament els seus productes; una cadena productiva complerta, fet que cal remarcar com a molt positiu. Tanmateix en opinió d’alguns lleidatans, aquesta potència econòmica i agroalimentària de l’empresa li serveix de paraigües a l’hora d’aconseguir que l’administració s’ho pensi dues vegades abans de provocar d’anys considerables en l’economia de l’empresa. Estem un altre vegada en aquella situació en la que els interessos econòmics ocupant llocs preferents en l’escala de “valors”?.

Mentre tant, i com aquell que no vol al cosa, el delegat del Govern a Lleida, Ramon Farré, mirant cap a un altre banda, ha advertit que "el creixement de contagis de Covid-19 entre joves en la comarca és insostenible" i ha fet una crida al jovent a prendre consciència i reduir la mobilitat per aturar els contagis. I s’ha quedat tan ample... mentre a Guissona, les xifres són realment preocupants i no només al escorxador de la Cooperativa.

Sembla que alguns volen distreure l’atenció de la ciutadania centrant el problema en els temporers, que sens dubte formen part del problema. Però el problema té altres variables que ajuden a fer-lo més gran...    

El confinament de Lleida ha arribat tard

No és pot prioritzar els interessos del departament d’Economia per sobre del que més convé per preservar la salut de la població. Quan s’emprèn aquest camí les conseqüències no són bones i per tant, no ens ha d’estranyar que una vegada finalitzat l’estat d’alarma decretat per el govern espanyol, Catalunya sigui la comunitat de l’Estat en la que més han crescut els nous contagis. Això que a Catalunya en sabíem tant... Que no s’estan fent les coses bé és una evidència. Ni els discursos, ni les gesticulacions ni les rodes de premsa solucionen els problemes. Aquests només es resolen d’una manera  eficient quan es prenen les decisions adequades en el moment oportú. Fer política i aconseguir resultats, no sempre tenen una relació de causa-efecte     

Comentava en aquestes dues últimes entrades al blog, que segons els rumors que circulaven per alguns despatxos i passadissos del departament de Salut i d’altres conselleries de la Generalitat, havia estat el president Torra qui havia acabat imposant el confinament perimetral de la comarca del Segrià. 

Mica en mica s’ha anat sabent que en la reunió que van mantenir el propi president Quim Torra, amb el vicepresident Aragonès i el conseller Buch, i les conselleres Budó i Vergés, es va prendre la decisió del confinament perimetral de la comarca del Segrià. Pel que ha transcendit, el president Torra volia un confinament total de la comarca, mentre que els dos consellers d’ERC no estaven d’acord en confinar aquesta comarca de Ponent. Finalment, es va imposar, “com no podia ser d’altre manera”, el criteri del president de la Generalitat, tot i que amb menys duresa del que ell hauria volgut. Segons s’assegura, el president Torra volia un confinament total de la població, mentre que el vicepresident Aragonès defensava que s’intensifiquessin els controls sanitaris i s’ampliessin els recursos sanitaris disponibles fins i tot de l’àmbit privat, però que no es perjudiqués l’activitat econòmica de la zona, molt debilitada ja a conseqüència del primer confinament patit. Per la seva banda la consellera Vergés deia que les dades sanitàries de que disposava no justificaven el confinament total de la població. Després d’un tens debat, finalment el president Torra va rebaixar una mica la seva posició, acceptant un confinament perimetral de la comarca. Fins aquí els fets. 

En acabar la reunió, el vicepresident Aragonès, va voler dissimular la derrota de la seva posició inicial, explicant que el confinament perimetral havia estat “una decisió d’equip” i que s’havia pres després d’analitzar totes les dades disponibles i avaluar tots els riscos. Aquestes afirmacions del conseller Aragonès no lliguen amb les afirmacions que la consellera Vergés havia fet el dia abans a Lleida descartant aquesta mesura. Cal preguntar-se quines eren les noves dades rebudes per un canvi de criteri tan sobtat. I més quan posteriorment s’ha sabut que la progressió de nous contagis a Lleida espantava des de feia ja dies.

Aquest episodi permet varies reflexions:

No es pot mantenir una delegada de Salut a Lleida que quatre dies abans de decretar el confinament perimetral de la comarca digués textualment “Tenim el pla per acorralar la propagació i les darreres setmanes ha funcionat molt bé en els brots en què s'ha actuat", quan la realitat era evidentment just el contrari. Això és senzillament enganyar a la ciutadania, i per tant és inadmissible. Per altre banda, sembla que els professionals tampoc es senten massa representants per la delegada de Salut; per tot plegat la Sra. Divina Farreny ja fa tard a l’hora de presentar la seva dimissió.

Queda doncs demostrat que a l’hora de cobrir els càrrecs directius de l’estructura de l’administració, no es pot actuar amb la frivolitat amb està actuant el departament de Salut. En els llocs de responsabilitat si col·loca gent preparada, gent capaç de donar una resposta qualitativa adequada. Malauradament, cada vegada més s’hi posa a gent de partit, i la seva qualificació es veu relegada a un segon pla. El que compta és la filiació política. Lamentable.

    

El màxim responsable del departament de Salut, no pot anar del bracet del conseller d’Economia, es digui com es diguin l’un i altre i siguin o no del mateix partit. El sistema sanitari necessita que el seu màxim responsable vetlli per defensar els recursos i necessitats del sistema de salut; no pot supeditar-se dòcilment a les imposicions d’Economia. Anant del bracet del conseller d’Economia el que s’aconsegueix és que l’interès econòmic prevalgui per sobre dels interessos del sistema sanitari. No calen masses màsters per entendre una cosa que és de pàrvuls i ha quedat ben palesa en aquesta ocasió en la que el departament de Salut, per imposició del d’Economia estava disposat a no confinar el Segrià, malgrat que les dades sanitàries feia dies que ho assenyalaven. 

El govern català ha actuat tard i malament. Just d’allò de que s’acusava al govern espanyol quan aquest, en aplicació de l’estat d’alarma, prenia decisions que en condicions  normals hauria correspost prendre a la Generalitat. És veritat que el govern espanyol va actuar tard i malament. Tant cert com que el departament de Salut, en l’ús ple de les seves competències ha arribat tard i malament al confinament perimetral de la comarca del Segrià. Una prova evident d’això és que Fernado Simon, director de Coordinació d’Alertes i Emergències Sanitàries del Ministerio de Sanidad, al conèixer la decisió del govern català ha dit que hauria preferit que la Generalitat hagués pres abans la decisió de confinar la comarca del Segrià. Per tant, tard i malament. 

Resulta molt difícil d’entendre que amb el problema sanitari immens que tenim a sobre, la direcció de l’Agència de Salut Pública de Catalunya resti vacant des de fa setmanes. És una greu irresponsabilitat no cobrir aquesta plaça clau pel combatre eficaçment la pandèmia. No pot ser que per motivacions polítiques, aquesta plaça tan important per qualsevol sistema de salut, resti vacant. Què diríem si en les actuals circumstàncies la conselleria de Salut estigués vacant? Oi que ningú ho entendria? Doncs cobrir la direcció de l’Agència de Salut Pública en una situació com la que estem vivint és una necessitat encara més obvia. La conseqüència immediata d’aquest desori és que Catalunya ha passat a ser la comunitat que presenta més contagis nous, d’ençà la represa.  

La credibilitat costa molt guanyar-se-la i en canvi es perd amb molta facilitat. A Lleida corren molts rumors sobre la situació sanitària a Guissona; els silencis de l’administració acaben passant factura. Cal transparència en la informació: si és veritat que a Guissona hi ha problemes cal explicar-ho, i si no es veritat, cal desmentir-ho. Callar perjudica als que guarden silenci, però sobretot als ciutadans.    

Vuits i nous i cartes que no lliguen

El confinament de la comarca del Segrià ha deixat un cert regust a manca de transparència i bona gestió. Per una banda, la consellera de Salut Alba Vergés, mantenint-se en una posició de certa ambigüitat, explicant al FAQS de TV3 que aquesta decisió feia dies que l’estaven estudiant, i admetent que el dia anterior ho tenien pràcticament decidit, però que no ho volien comunicar fins que la decisió no fos ferma.

L’alcalde de Lleida reclamant haver estat informat abans perquè això els hauria permès preparar-se millor per fer front a la nova situació.

El vicepresident Aragonès, sortint al rescat de la consellera Vergés, dient que aquesta decisió va ser una decisió “d’equip”.

I la vox-populi afirmant que va ser el president de la Generalitat Quim Torra qui va forçar la decisió de confinar la comarca, cansat de tanta indecisió i ambigüitat del departament de Salut.

Sigui com sigui, entre uns i altres, claredat, transparència i rigor, sembla que no n’hi ha hagut massa. 

Sap greu dir-ho, però que no ens tornin a dir que “ells ho haurien fet millor que no pas el govern de Madrid”. A la primera ocasió que el govern català ha tingut d’actuar exercint plenament les seves competències, ho ha fet tard i malament, exactament el mateix retret que des de Catalunya s’ha fet al govern espanyol per la gestió de la pandèmia.       

La consellera Alba Vergés va ser convidada dissabte al programa FAQS de TV3. Entre moltes altres coses va dir que el dia abans de decretar el confinament del Segrià, “dèiem que tot estava obert, i que estudiàvem totes les opcions i fins que no està tot tancat no es pot explicar. Les mesures les teníem molt pensades, però no es poden explicar fins que no es prenen; s’expliquen quan tot està tancat, no abans”

En el mateix programa, la consellera Vergés va explicar que el dia anterior a decretar el confinament del Segrià, havia estat a Lleida on, entre moltes altres gestions, havia parlat amb l’alcalde de la ciutat, el també republicà Miquel Pueyo a qui havia informat de la situació, i a qui sens dubte no deuria amagar la imminència del confinament, atès que com ella ha dit feia temps que estava sobre la taula. Tanmateix, en el mateix programa, l’alcalde Pueyo va lamentar no haver estat informat abans del confinament, per poder prendre mesures per facilitar aquesta nova situació als lleidatans. D’aquí ja sorgeix una primera contradicció: si el Sr. alcalde, i la H. consellera van estar parlant el dia anterior, resulta molt difícil creure’s que a l’alcalde Pueyo la decisió del PROSICAT de l’endemà al matí de confinar el Segrià, el va agafar de sorpresa. Alguna cosa no encaixa. 

Un altre tema que crea interrogants està relacionat amb les manifestacions de la consellera quan va dir que “el confinament del Segrià és un confinament diferent al de la Conca d’Òdena, perquè allà no sabíem el que teníem a sobre; ara en el cas de Lleida sabem que és el que està passant. Al Segrià no es tanquen les botiges ni es redueix el transport públic ni l’activitat econòmica, demanem que la vida social de la gent baixi. Cal que la paraula mobilitat no ens distregui d’allò que és important: distància, mans, mascareta. No n’hi ha prou amb això però és del tot necessari i bàsic respectar-ho. El canvi de criteri respecte al confinament de Lleida no va ser per que si; ho estàvem valorant des de feia dies, i fins que una situació d’aquestes no està del tot tancada no es pot dir; no es pot fer un anunci a hores vista. Ja vàrem veure que va passar a Itàlia quan van anunciar un confinament amb dos dies de marge i es va produir aquell èxode de persones tan gran”.

En canvi, quan es va confinar la Conca d’Òdena, la mesura gairebé es va retransmetre per televisió i feia dies que era coneguda la voluntad del govern català de confinar aquella comarca. Aquest va ser un confinament anunciat amb molta anticipació i en canvi no es va produir cap mena d’èxode de persones fugint de casa seva.  

Per acabar de afegir-hi més incerteses, el vicepresident del govern català Pere Aragonès, ha volgut sortir al rescat de la consellera Vergés advertint que “en una situació d'emergència els escenaris van canviant i es van adoptant decisions de forma progressiva. Abans de prendre una decisió molt dura com és el confinament perimetral del Segrià, havíem de disposar de totes les dades i avaluar la situació de risc". 

Tot plegat, masses explicacions que fan bona aquella frase de “Excusatio non petita, acusatio manifesta”. Dient que el departament de Salut ha actuat quan ha cregut que era el moment de prendre una decisió en funció de les informacions que rebia, no hauria calgut donar-hi més voltes, a no ser que es vulgui tapar el comentari que circula sottovoce per els passadissos i despatxos de la Generalitat i del departament de Salut, en el sentit que la decisió de confinar el Segrià la va prendre el president Torra en persona, cansat de les indecisions i dubtes del departament de Salut. 

Una decisió presa en el pitjor moment, un dissabte al matí, quan milers de lleidatans havien sortit de cap de setmana i van haver de tornar a Lleida a corre-cuita, perquè des que es va fer públic el confinament fins que aquest entrava en vigor només hi havia 5 o 6 hores de marge. Tant costava prendre la decisió divendres al matí? Com deia al començament, Salut ha actuat tard i malament... los coses com són.       

   

La història del confinament de la comarca del Segrià

Els 155 nous cassos declarats avui al Pla de Lleida, que venien a sumar-se als 60 d’ahir i als 128 del dia anterior, han provocat el nerviosisme de la població de la capital del Segrià, que no entenia com la Generalitat no actuava amb més contundència davant d’una situació que alguns experts han qualificat de preocupant reclamant el confinament total de la població.

Salut, que es negava fins avui a prendre aquesta mesura, passava de voler confinar a barris o zones infectades, a plantejar confinaments només per a persones de risc. Finalment, davant de l’evidència d’unes xifres preocupants, el sentit comú i la prudència s’han imposat i el govern català, ha decidit confinar tota la comarca del Segrià. 

Més val tard que mai; tanmateix algú s’ho hauria de fer mirar: hem passat d’acusar al govern espanyol de Pedro Sánchez de decidir tard i malament a fer exactament el mateix quan hem tingut les competències per fer-ho. Una pena tanta incompetència. 

Per entendre com s’han succeït els esdeveniments és interessant fer un repàs a la història d’aquestes darreres setmanes:  

El físic de la Universitat Rovira i Virgili Àlex Arenas, en declaracions a Catalunya Ràdio va demanar al govern de la Generalitat que actués immediatament a Lleida per evitar l’extensió dels diferents brots. Va assegurar que “El brot està en creixement i no podem permetre que s'estengui a més àrees sanitàries, ara podem fer un confinament quirúrgic de l’àrea de Lleida, i així més endavant no caldrà fer-lo més gran”. Segons Àlex Arenas la cadena de contactes s’escapava per que el rastreig manual no ho pot identificar tot. Afirmava que el brot ja és prou gran i perillós, amb transmissió comunitària i per tant cal actuar ja, de forma contundent.

Per la seva banda, en un primer moment, la consellera de Salut Alba Vergés va admetre que “el virus es va transmetent, i volem doblegar aquesta corba del rebrot de Lleida” descartant que calgués prendre mesures de confinament puntuals perquè segons ella, en aquesta zona la mobilitat era menor. Va admetre que la incidència de nous cassos aquesta setmana doblava els existents en la setmana anterior, i que això comportava un increment dels ingressos hospitalaris i també a la unitat de Cures Intensives. Va demanar als ciutadans de Ponent que “baixin el ritme, i ajornin totes aquelles activitats que no són imprescindibles". També va demanar als ciutadans de La Franja, que acudissin al seu hospital de referència a Barbastro, per evitar que de nou, l’Hospital Arnau de Vilanova es col·lapsés.

En conèixer aquestes declaracions de la consellera, Àlex Arenas va afegir en un fil de Twitter, el comentari següent: “Encara no entén que la corba no es pot doblegar amb la mobilitat oberta, que la corba que vam doblegar va ser a costa d'aturar la mobilitat. Així no anem bé, és més, anem fatal.” Recordem que Àlex Arenas havia criticat temps enrere la decisió del govern espanyol de precipitar una des-escalada que no contava amb un pla eficaç de detecció i aïllament de contagis. En una entrevista al “Diario Público” del 7 d’abril passat, Arenas advertia que estem molt lluny de tornar a la normalitat prèvia a la covid-19, i que les persones que puguin sortir de casa quan comenci el des-confinament hauran d’extremar les mesures de seguretat i que caldrà fer tests massius per a detectar persones asimptomàtiques que, sense saber-ho, contagien el virus. 

Costa entendre que el departament de Salut no hagués proposat al govern català el confinament dels habitants de la comarca del Segrià o com a mínim del Pla de Lleida. Cal recordar, en aquest sentit, que el govern va confinar als habitants de la Conca d’Òdena, perquè l’afectació de la Covid-19 sobre la població d’aquella zona era molt important. Això la consellera Vergés ho sap molt bé per que ella és d’Igualada, ciutat que forma part d’aquesta Conca, i va patir personalment aquell confinament atès que s’havia de quedar a dormir a Barcelona en un hotel molt proper al seu despatx del pavelló “Ave Maria” perquè no es podia ni entrar ni sortir de la zona confinada. Per tot això sobta que fa tan sols 15 dies la consellera Vergés hagués declarat que: “La Generalitat contempla que si es produeix una nova onada de coronavirus, no es decreti un confinament total, sinó només el dels grups de persones vulnerables, principalment la gent gran. Les persones vulnerables seran les primeres que tindran la crida a confinar-se".

La consellera de Salut ha comparèixer ahir divendres a Lleida per donar informació sobre la situació del rebrot. Estava acompanyada per l’alcalde republicà de la ciutat, i pel gerent territorial de l’ICS a Lleida i per Divina Farreny, gerent de la Regió Sanitària del CatSalut a Ponent, la mateixa que hores abans havia dit públicament que “tots els focus lleidatans estaven força controlats” i que “tenien un pla per acorralar la propagació del virus” i que aquest pla havia funcionat molt bé en els brots en que s’havia actuat... Doncs menys mal; encara no ha dimitit? 

En la seva compareixença a Lleida la consellera Vergés va dir que “aquesta és una lluita compartida amb tothom. No depèn tant del sistema sanitari (que es prepara molt i farà tot el possible) com que entre totes i tots assumim que cal conviure un temps amb el virus i que ens haurem de comportar una mica diferent, interioritzant unes mesures bàsiques: la higiene de mans, la distància física de seguretat i l’ús de mascaretes, per protegir sobretot la gent més vulnerable”. Ni una paraula de confinament, i en tot cas intentant reduir la perillositat del brot, relacionant l’increment de cassos a “una major i més acurada detecció gràcies a fer més proves que permeten un major seguiment”. La compareixença també va servir per que el gerent de l'ICS expliqués el perquè de l'hospital de campanya muntat d'urgència a tocar de l'Arnau de Vilanova        

Encara que amb retard, sembla algú hi ha posat seny en el govern català. Tal com s’han produït el fets jo diria que ha estat el president Torra qui ha cridat l’atenció al departament de Salut reclamant el confinament de la comarca del Segrià. Finalment aquest matí, en una reunió urgent, el PROCICAT ha decretat el confinament immediat de la comarca. Salut ha actuat sembrant dubtes, generant incerteses i donant mostres d’una perillosa manca de convicció a l‘hora de prendre decisions. Després explicarem que nosaltres ho hauríem fet millor sense la intervenció de Madrid en la gestió de la pandèmia. Sembla que els fets ens desmenteixen...       

El departament de Salut no té model per a la governança dels Consorcis

Fa un mica més d’un any, un tècnic de salut pública, i militant d'ERC va ser nomenat president del Consorci de Salut del Maresme i la Selva. Ara fa tot just un mes, una infermera va ser nomenada presidenta del Consorci Sanitari del Parc Taulí, i aquests dies hem sabut que un polític assumeix la presidència del Consorci Sanitari de Terrassa. Amb el màxim respecte a les persones triades per ocupar aquests càrrecs, queda ben palès que al departament de Salut no hi ha un criteri consolidat pel que fa al tipus de governança d’aquests institucions.

Quan els consorcis sanitaris varen començar a fer acte de presència a la sanitat catalana allà per a l’any 1988, es pretenia que els seus òrgans de govern tinguessin un caràcter eminentment empresarial, i per això, en els seus consells de govern, a banda dels representants del departament de Salut i dels ajuntaments implicats en el consorci, la presidència s’encomanava a un empresari del territori, de prestigi reconegut, amb una trajectòria empresarial consolidada en aquella comarca. Aquesta política es va mantenir més o menys al llarg dels anys, amb comptadíssimes excepcions. 

Va ser al març de l’any passat quan Joan Guix, metge especialista en Salut Pública i militant d’ERC, que a les hores era el director de l’Agència de Salut Pública de Catalunya, va se designat president del Consorci de Salut del Maresme i la Selva. Substituïa a Albert Fernández Terricabras, professor de l’IESE, consultor i conseller de diverses empreses i persona de valor reconegut en l’àmbit empresarial. Aquest nomenament, més enllà de la filiació política feia pensar en una voluntat de major implicació del departament de Salut en el dia a dia dels consorcis. El contrast entre els perfils professionals de l’un i de l’altre era notable.

Fa tan sols dos mesos, ens assabentàvem que la Sra. Mariona Creus, infermera, substituïa en la presidència del Consorci Sanitari del Parc Taulí de Sabadell a l’empresari Modest Custódio. La Sra. Creus ha estat presidenta del COIB i cap d’Infermeria de l’Hospital Vall d’Hebron entre molts altres càrrecs, sempre dins del sector de la infermeria, però sense responsabilitats empresarials. Per la seva banda, el Sr. Custodio provenia del sector bancari (La Caixa, Banc de Sabadell) i era MBA per ESADE. També un contrast important pel que fa als perfils professionals entre ells. 

Finalment aquesta setmana hem sabut que l’exregidor socialista de l’Ajuntament de Terrassa Jordi Labòria ha estat nomenat nou president del Consorci sanitari de Terrassa. Labòria és psicòleg de formació i ha estat regidor de l’Ajuntament terrassenc durant més de 30 anys. Substitueix en el càrrec a un empresari important i de llarga tradició a la ciutat com Eusebi Cima. El Sr. Cima ha estat president de la patronal terrassenca CECOT, president de FEPIME, president  de Mútua Egara, vicepresident de Mútua de Terrassa entre molts altres càrrecs; és un terrassenc de soca-rel.  No cal dir que també en quest cas el contrast entre els perfils professionals d’un i de l’altre és absolut.  

Aquesta situació mostra d’una manera molt evident que el departament de Salut no té un model definit i estable per a la presidència dels seus consorcis sanitaris. En el cas de Blanes-Calella hem vist con un tècnic de salut pública militant d’ERC assumia la presidència. En el cas del Taulí de Sabadell, la presidència del consorci ha estat assumida per una professional sanitària, com en el cas anterior sense experiència empresarial, i en el cas del Consorci de Terrassa, ha estat un polític amb formació base de psicòleg qui ha assumit la responsabilitat de la presidència del Consorci. Dels tres cassos explicats només el de Blanes-Calella ha significat una major implicació del departament de Salut en la governança dels consorcis, atès que el Dr. Guix tenia una vinculació professional amb el departament de Salut mentre exercia la presidència del consorci. Tres consorcis, tres solucions diferents, tres perfils de president diferents.  

Aquesta realitat hauria de fer reflexionar al departament de Salut i al CatSalut. En l’organigrama del CatSalut hi trobem la gerència d’entitats participades, i entre les seves diverses funcions n’hi ha una que diu: “Promoure i coordinar l'estratègia de govern corporatiu, definida pel Departament de Salut i el Servei Català de la Salut, així com la implementació d'instruments d'avaluació dels òrgans de govern de les entitats participades”.

Doncs felicitats per coordinar tan bé l’estratègia de govern corporatiu. Davant de totes aquestes contradiccions caldria que el departament de Salut fixés un criteri, el que vulguin o entenguin més adequat, per definir el perfil professional dels presidents del consorcis i quina mena de governança volen per a les EPiC. I una vegada definit, respectar-lo.  

Sembla que el govern rectificarà i el personal de neteja també cobrarà una paga

Encara no hi ha res definitiu però és possible que el personal de neteja dels hospitals, centres de primària, sociosanitaris i centres de salut mental també puguin cobrar una paga extra segons manifestacions de la portaveu de govern i consellera de presidència Meritxell Budó. Altre col·lectius com Mossos d’Esquadra i Bombers també podrien ser incorporats a alguna mena de compensació econòmica.

Que el personal sanitari ha estat en primera línia de combat contra la pandèmia és un fet indiscutible. Però també ho és que altres col·lectius com és el cas del personal de la neteja també han corregut diferents nivells de risc a l’hora de netejar els espais en el que treballaven els professionals sanitaris i on s’hi concentraven els malalts afectats per la Covid-19. Sembla per tant de justícia que se’ls reconegui la seva feina, també imprescindible, per aconseguir mantenir la higiene dels llocs de treball, les àrees de malalts i les diferents dependències dels centres sanitaris.

El que en tot cas és lamentable és la gasiveria d’un govern que fins que no hi han hagut protestes significades, ni tan sols s’havia plantejat la possibilitat de gratificar amb una paga al personal de neteja. Seria interessant saber quins criteris es van aplicar a l’hora de decidir quins col·lectius mereixien cobrar i quins no i on era la ratlla que separava els diferents nivells de risc que cada col·lectiu assolia.

Ha fet falta que alguns sindicats hagin mostrat el seu rebuig a aquesta exclusió i fins i tot hagin amenaçat amb mobilitzacions si aquest disbarat no s’arreglava, per que el govern “es plantegi” modificar el seu criteri inicial. Ara veurem en quins termes s’acabarà arreglant aquesta injustícia.

De fet, els treballadors discriminats per el decret del govern de la Generalitat es van concentrar davant dels centres sanitaris denunciant que en els seus col·lectius també hi ha hagut contagiats per la Covid-19, algun del quals també ho ha pagat amb la seva vida. La ceguesa del departament de Salut a l’hora de determinar els col·lectius als que calia compensar per la seva feina extraordinària contra la Covid-19 és preocupant per la manca de criteri, o si més no per la manca d’explicacions mínimament convincents. Probablement, estem davant d’una d’aquestes submissions del departament de Salut davant del d’Economia, que tant sovinteja aquesta legislatura. 

També sobta la manca de solidaritat d’algun sindicat professional, que una vegada aconseguida la seva “quota” en el decret, no han tingut cap gest vers el personal de neteja. Després es queixen de que els sindicats de classe no els donen suport en les seves reivindicacions. Si no dones... és molt difícil que algun dia puguis rebre...  

Fins el moment els sindicats que han recolzat que el personal de neteja pugui cobrar són: CCOO, que va ser dels primers sindicats a demanar que el col·lectiu de neteja també fos considerat personal d’alt risc. D’una manera més atenuada la UGT també ha denunciat la invisibilitat del personal de neteja i ha reclamat una compensació per aquest col·lectiu. El nou sindicat Infermeres de Catalunya també s’ha posicionat a favor que la paga atorgada per la Generalitat abasti tots els treballadors “essencials”. Per la seva banda la USOC defensa a aquest col·lectiu que el formen unes 60.000 persones i reclama que es reverteixin les condicions derivades d’un conveni que consolida salaris baixos i contractació precària. SATSE, el sindicat estatal d’infermeres, auxiliars i tècnics, no fa cap referència a la discriminació soferta pel personal de neteja, igual que Metges de Catalunya que s’oblida que el personal de neteja també existeix. 

Així les coses caldrà esperar la decisió del govern de la Generalitat sobre aquesta qüestió que la consellera de presidència Meritxell Budó anunciava que el govern està estudiant. Tanmateix, coneixent el tarannà tan mancat de cintura del vicepresident Aragonès i conseller d’Economia, i la seva manca de visió estratègica pel que fa als conflictes laborals, és possible que fins que no arribin més mobilitzacions, i més problemes per als usuaris de la sanitat pública, no s’acabi de prendre una decisió al respecte. Malauradament, hem vist massa sovint que el conseller Aragonès només mou fitxa (a nivell d’autoritzar més despesa) quan veu la mobilització dels treballadors al carrer... s’espanta i llavors correm-hi tots!     

L’autonomia de gestió, un factor clau en la resposta a la crisi sanitària de la Covid-19

L’autonomia de gestió és una de les característiques inherents a la gestió professionalitzada en qualsevol àmbit; també ho hauria de ser en el sector sanitari públic. Tanmateix el sector sanitari és un dels espais on l’autonomia de gestió ha estat més “retallada” per l’administració pública a través de les diferents “cotilles” legislatives que han minat extraordinàriament la capacitat de decidir de les institucions de titularitat pública així com el pes que la Intervenció ha anat adquirint en la presa de decisions del dia a dia. Tot plegat a significat en la pràctica la anul·lació de l’autonomia de gestió. Al llarg dels anys, disposició rere disposició, ha servit per deixar sota mínims la capacitat de prendre decisions i actuar amb eficiència a les institucions sanitàries públiques. El compliment de la norma s’ha imposat per sobre de la necessitat de ser eficient.  El decret d’estat d’alarma, curiosament, ha permès posar en valor les avantatges de l’autonomia de gestió. 

Ara que les forces vives de la sanitat catalana semblen disposades a debatre una reforma en profunditat del nostre sistema sanitari, seria també el moment de no deixar de banda l’autonomia de gestió com a valor imprescindible i indestriable d’una gestió eficient dels recursos escassos. 

A començaments del mes de març, el creixement del nombre d’infectats per la Covid-19 s’incrementava de forma molt preocupant; aquesta situació comportava que el nombre de llits de malalts crítics existents a Catalunya pogués no ser suficient per atendre a tots el malalts que requerissin aquest tipus d’atenció. Calia anticipar-se al problema, i per tant era necessari trobar solucions. En poc temps, els grans hospitals catalans varen ser capaços de quasi triplicar el nombre de llits de malalts crítics. No cal dir que això va ser possible fonamentalment per dos factors: el primer la inventiva i la iniciativa dels professionals que van ser capaços d’organitzar unitats de crítics en llocs inversemblants. Sentit comú i coneixement van servir aportar solucions que han salvat vides esquivant normatives i altres impediments . I la segona perquè els equips directius varen poder comprar els materials necessaris sense necessitat de fer concursos i sense tenir que aplicar la Llei de contractes del sector públic.

Afortunadament això va permetre poder disposar en hores, de la majoria de materials necessaris, tot i patir mancances com la dels respiradors, més per manca d’equips en el mercat, que no pas per manca d’agilitat a l’hora de comprar-los. La no aplicació de la llei de contractes del sector públic va permetre una agilitat i una flexibilitat que combinades amb la inventiva dels professionals van permetre sortir al pas d’una situació que hauria resultat encara més dramàtica. La pròpia administració sanitària, el departament de Salut, va poder comprar tests i EPI en el mercat internacional sense necessitat de fer concursos públics, o llogar hotels per medicalitzar-los i utilitzar-los com a suport dels grans hospitals per atendre a malalts convalescents del coronavirus i alliberar així llits hospitalaris, també sense necessitat de convocar cap concurs públic.

És a dir, a l’hora de la veritat, la llei de contractes del sector públic va quedar arraconada per la pròpia administració, prova evident de que aquesta llei és un autèntica trava, una cotilla administrativa, per aquells que han de ser eficients en la presa de decisions. En el mateix sentit normatives de la Intervenció també varen quedar arraconades per que allò important era la vida de les persones, no els requeriments burocràtics de l’administració. Convindria reflexionar sobre aquest fet i les avantatges que ha aportat al sistema sanitari i sobre tot a preservar la salut dels ciutadans.

Cal abordar una reflexió sobre la figura de la Intervenció. Mica en mica, la Intervenció ha anat participant cada vegada més en el dia a dia de les institucions sanitàries, dificultant l’eficiència de les decisions preses, no només dels equips directius, sinó també dels que ostenten la màxima representativitat en els òrgans de govern de les institucions públiques. Una Intervenció cada vegada més “intervencionista” i una Llei de contractes de les administracions públiques verdadera cotilla burocràtica per la eficiència en la gestió i la presa de decisions, són dos elements que caldria replantejar-se.

És evident que cal garantir que les decisions que es prenen per els equips directius han de ser transparents i han de poder estar sotmeses a controls per impedir actuacions incorrectes, però cal buscar una manera de fer-ho que no perjudiqui la eficiència. No pot ser que per evitar que un individu no actuï èticament tot un sistema sanitari es vegi perjudicat. Cal garantir a la ciutadania que tots els diners que es gasten a la sanitat pública es gasten èticament, però cal garantir també que els diners públics es gasten amb eficiència.

Ara que sembla que ha arribat el moment de plantejar-se seriosament el futur del sistema sanitari català i que el “Decàleg per  la reforma del sistema de salut a Catalunya” s’ha fet públic per part dels Collegis de Metges de Catalunya, el d’Infermeres de Barcelona i la Societat Catalana de Gestió Sanitària, seria el moment d’abordar també aquestes qüestions que dificulten molt l’agilitat en el procés de presa de decisions i en definitiva l’eficiència del nostre sistema sanitari públic.