Entrevista amb la Dra. Helena Ris, exdirectora general d’UCH, jubilada recentment.

Helena Ris és tota una referència de la sanitat pública del nostre país, amb un itinerari professional amplíssim que abasta tots els àmbits de la sanitat pública, des de l’administració sanitària fins a la visió patronal, passant per la planificació dels serveis de salut i la gestió. Per això, i des de la seva posició que li atorga una visió privilegiada del sistema sanitari públic català, m’ha semblat interessant divulgar la seva opinió al voltant del nostre sistema sanitari. Després d’una exitosa carrera professional, Helena Ris ha decidit jubilar-se; caldria trobar la manera per tal que els seus coneixements i experiència del sector sanitari adquirits durant tants anys de feina intensa, puguin continuar sent d’utilitat.

Helena, acabes de jubilar-te després d’una vida professionalment llarga i molt intensa en el món de la sanitat pública. Com veus el sector sanitari avui, en relació a com te’l vas trobar quan et vas incorporar al departament de Salut? Quines són les fites més importants que destacaries en aquest llarg període del que tu has estat protagonista?

Dra. Helena Ris: Penso que el més rellevant és que llavors, a l’any 1980, no hi havia un sistema com a tal. Cert que hi havia un sistema diferent al de la resta de l’Estat, (el 70% dels llits no eren de la SS, hi havia moltes entitats que havien omplert el buit, algunes centenàries, altres  més modernes a partir d’ajuntaments, mutualitats, etc.) A partir del 1981-82 les transferències, la creació de la XHUP, la Reforma de l’Atenció Primària, el programa Vida als anys, el Pla de Salut, el contracte de primària i la diversificació de proveïdors en aquest àmbit, la Losc,.... Això va crear, al meu entendre, aquest sistema diferent, basat en la nostra realitat però que es va anar configurant en aquests primers 15-20 anys. No és que després no s’hagi fet res, però les bases eren aquestes, crec jo.

El teu recorregut professional es va iniciar al departament de Sanitat i Seguretat Social en l’època del Dr. Laporte com a conseller. Junt amb altres companys vas tenir un protagonisme molt significat en la reforma de l’assistència primària. Com ho recordes? Va ser molt complicat? Com vàreu convèncer als professionals perquè acceptessin el nou estatus professional que els hi proposàveu?

Dra. Helena Ris: Era molt difícil, però divertit. Treballàvem un equip compacte de metges, infermeres, algun advocat, sota la direcció del Xavier Palet, el qual havíem conegut quan era director del centre Pilot de Ciutat Badia. Aleshores el cap de servei de primària era el Toni Garcia Prat. Algú recorda els 4 centres pilot? Comptàvem amb uns quants aliats en el sector, aliats que sovint estaven enfadats perquè no fèiem prou! A l’àrea urbana era relativament fàcil, passaven a fer el triple de temps ( de 2 hores, a la pràctica 1) a 6 però almenys el sou era superior, a no ser que tinguessin un “cupo” gegantí. A l’àrea rural passaven a cobrar menys, directament. Tanmateix la creació de les ABS permetia centralitzar les guàrdies en la capçalera, cosa ben rebuda pels metges i infermeres (“practicants” d’APD) però totalment rebutjada per alcaldes i població.  Era una reforma molt cara; d’una banda calia construir centres d’atenció primària (la inversió en primària sempre havia sigut minsa), incrementàvem les plantilles d’infermeria i professionals d’atenció al client. A més, per acabar-ho d’adobar, a  CiU no li agradava aquesta reforma, fins que les enquestes varen dir que la  població estava contenta. Havíem de fer 30 ABS per any (300 ABS i 10 anys). En fèiem 10 en els anys bons. La reforma de l’atenció primària es va acabar quan hi havia el Conseller Rius 20 anys després. Entremig, vàrem fer entrar en la gestió de la primària altres entitats diferents de l’ICS, i vàrem dissenyar les EBA.

Durant tot el procés, vàrem tenir dos aliats: les infermeres, per a les quals la reforma  representava professionalització i visibilitat, i els nous metges de família que sortíem amb vocació de fer primària.

Anys més tard, i després d’haver participat en la planificació dels serveis sanitaris vas donar una pas professional més i et vas iniciar en el camp de la gestió a l’Hospital de Bellvitge, fent equip amb en Pere Soley. Va ser fàcil per tu passar de la teoria a la pràctica? Com vas aconseguir adaptar-te a una institució tradicionalment complexa a l’hora de gestionar-la com és l’Hospital de Bellvitge?

Dra. Helena Ris: Anava tot el dia acollonida! Escoltava, mirava i opinava poc. Era conscient que havia de donar suport, que d’això sempre me n’he sortit, utilitzant el sentit comú. No tenia experiència, i vaig aprendre molt del Dr. Soley i dels meus companys de direcció.

L’amic Carles Hernández, aleshores director de personal, deia que jo no feia de subgerent sinó de “suggerent”. No dinàvem, però ens ho vàrem passar bé. Vam  celebrar el 25 aniversari de la institució i vaig poder admirar molts metges, infermeres i professionals de gran vàlua. 

Després de Bellvitge va venir la gerència del CatSalut de la Regió Centre. Allà et vas trobar institucions amb molt de pes: la Mútua de Terrassa, el Taulí, l’Hospital de Terrassa, els hospitals de Manresa, el de Granollers i Sant Celoni, el General de Catalunya... Déu n’hi do... Vas tenir molts problemes? Acontentar-los a tots deuria ser sens dubte un repte difícil. Recordes alguna situació conflictiva d’aquella època?

Dra. Helena Ris: Aquell territori era un repte. Hi havia estat en Francesc Moreu. Era un territori amb molts projectes pioners i un equip molt sòlid també. El pitjor problema? Potser era el territori del Bages, en el qual encara no havíem arribat a la feliç solució Althaia/Jovells, dit molt resumidament. El Centre Hospitalari i Sant Joan de Déu tenien mala relació, i tot era molt difícil. La descentralització dels concursos d’ambulàncies va ser de traca i mocador. Cada vegada que sentia una sirena d’ambulància, se’m gelava la sang. Tot eren bronques! En aquell conflicte va començar a apuntar el populisme i la demagògia que amenacen el bon funcionament del sistema. Cada vegada que algú avisava una ambulància hi havia algú altre que posava en marxa el cronòmetre per apuntar i denunciar quant trigava.

De la gerència de la Regió del CatSalut vas passar a gestionar un gran hospital com és el Taulí. Segurament el repte més gran de la teva vida professional que vas superar amb nota. Què destaques d’aquell període a Sabadell? 

Dra. Helena Ris: El Taulí tenia un projecte extraordinari: va superar una complexa fusió i va encetar un camí que el portava, de ser un hospital comarcal fins a ser un hospital de referència que atenia una població de 400.000 habitants, a prop de BCN (però igualment a l’altra banda de Collserola). Unes urgències col·lapsades (300-400 urgències diàries) per la manca de llits (450 llits d’aguts). Vocació d’atendre les necessitats de la ciutadania, primària (tota de l’ICS excepte Can Rull), aguts, sociosanitari, dependència, i atenció privada. 

Hi havia sensació d’estar en un projecte amb ambició  (Pla estratègic Roser Maluquer / Pere Monràs), i hi havia un Consell de Govern que acomplia la seva missió  de direcció de la institució amb convenciment, compromís i “poderio”. Hi havia el mestratge de l’Albert Oriol.

Era fantàstic i atordia una mica. Vaig fer els possibles per asserenar la institució, tornar a recuperar el rumb econòmic i cobrir les mancances de la capacitat instal·lada, així com establir acords per enlairar-nos en el terciarisme: vàrem fer acords amb la Mútua, amb el Consorci de Terrassa, amb l’HGC  malmesos en aquesta darrera etapa), amb el Clínic... Teníem un punt molt fort a la UDIAT, que ha perdut potència en fer-la desaparèixer com SA, i encara no he entès ben bé perquè. Vàrem apostar per la innovació amb professionals tant potents com en Lluis Blanch, en Lluis Donoso, en Melcior Sentis,.. A mi m’agradava obtenir un equilibri entre els professionals amb vocació comunitària, els que maldaven per fer terciarisme i els innovadors . Hi ha professionals fantàstics al Taulí, la Pepi Rivera, en Toni Martínez, en Diego Palao, la Montse Pàmies,i tants i tants...

Em sento feliç d’haver aconseguit, amb el suport dels excel·lents professionals, com en Salva Navarro i alguns altres, ser Unitat docent de Medicina en una institució amb molta vocació docent. Aquesta, la vocació de transmetre el coneixement i d’influir en com seran els nous metges i infermeres, és l’ànima d’una Institució. 

Tu encara no havies assolit la gerència del Taulí quan el president Pujol va inaugurar la residència Albada, i es va referir al sentiment de pertinença que en aquella època respirava tot el col·lectiu de treballadors del Taulí, assimilant-lo positivament al l'esperit d'unió que manifesten els integrants d’una secta. En la teva experiència vas notar viu encara aquest sentiment? Creus que avui encara perdura?

Dra. Helena Ris: El sentiment de pertànyer a un projecte transcendent encara estava viu, i ens va permetre assolir el Pla d’Empresa, i el que representava de sacrifici, amb ganes, per tal de recuperar les regnes. Tanmateix, tot no pot durar sempre, ens fem grans i els temps canvien. Aquesta crisi, en general, ha influït negativament en el clima de les institucions, però “quien tuvo retuvo”. Cal tornar-hi! 

El teu següent destí professional va ser la direcció general de la Unió Catalana d’Hospitals. Des del teu càrrec a UCH has viscut una de les èpoques més complicades des de la recuperació de l’autonomia a Catalunya: una crisi econòmica brutal, mai abans viscuda per la nostra generació; uns atacs a la sanitat pública des del populisme polític, basats fonamentalment en dos eixos, corrupció i privatització; i una crisi política derivada de la voluntat majoritària del poble de Catalunya de voler decidir lliurement i democràtica, el seu futur. Com ho valores tot plegat? De quina manera se n’ha ressentit el sistema sanitari públic?

Dra. Helena Ris: Tenim una estructura d’estat: el sector sanitari i social basat en la nostra manera de fer, i en la nostra capacitat d’innovar (contractació, pla de salut, sistemes de pagament, gestió pública empresarial....) amb bon resultats i baixa despesa per càpita.

Sovint, ara, hem de defensar coses que ja consideràvem superades (la col·laboració públic privat, per exemple). Si no aconseguim reeixir en el manteniment d’aquest sistema, amb les correccions que calguin, podrem avançar cap a la república, cosa de la que en sóc totalment partidària, però el sistema sanitari que tindrem serà el mateix que el d’Extremadura.

Els salaris dels professionals i increment de les llistes d’espera, sembla que són les conseqüències més directes de la crisi econòmica. El factor comú és un finançament escàs de la sanitat pública. Com creus que es podria millorar l’assignació de recursos econòmics a la nostra sanitat? Més impostos? Revisió de la cartera de serveis? Introduir fórmules de copagament en el sistema sanitari? Una mica de tot plegat?

Dra. Helena Ris: Quan vàrem arribar a la Unió (no és un plural majestàtic, vull dir el Manel Jovells i servidora amb l’equip de la Unió), vàrem fer un document amb 100 propostes de revisió i millora que incloïen quasi tot això que cites. El problema va empitjorar amb la crisi, però hi ha d’haver una revisió; fa molts anys que ho diuen els economistes de la salut i tots plegats. És cert que assignem menys % del PIB que altres països de la UE, és cert també que la nostra cartera de serveis inclou coses que no tenen suport científic o tractaments desproporcionats. I també hem vist que petits copagaments generen eficiència. Requereix un pacte social. La sanitat de la República requereix que partim de l’èxit assolit, i no es mereix que tornem enrere. El Pacte per a la Salut que va impulsar el Conseller Boi Ruiz és un bon instrument.

La teva carrera professional t’ha situat en una mena de atalaia privilegiada per observar el sistema sanitari públic i detectar les seves mancances. Des d’aquesta posició, quins temes creus que caldria abordar en la propera legislatura, més enllà del problema de finançament? 

Dra. Helena Ris: El col·legi de metges té molta raó quan reclama avançar en l’autonomia professional. Cal mirar les EBA; el seu funcionament permet albirar com n’és de positiu deixar als professionals organitzar-se i arriscar. Però cal millorar els sous, tots, perquè els nostres metges cobren poc.

Cal recuperar la gestió pública empresarial i avançar en la reforma de l’ICS i no a l’inrevés.

Cal posar en valor el govern de les institucions amb participació de la societat civil. Hi ha centres que ho posen en pràctica. 

Cal actualitzar els sistemes de Contractació i pagament. Sense aquests instruments no pots implantar els objectius que vols. Fent que tothom tingui el mateix sistema d’informació no s’aconsegueixen els resultats que vols, només obtens sistemes homogenis.

Cal abordar la reforma del sistema sociosanitari i d’atenció a la dependència d’una manera integrada i centrada en el ciutadà i les seves necessitats i els nous temps.

Helena, al llarg de tots els anys de la teva carrera has adquirit una experiència professional i una visió del sector sanitari molt amplis. Creus que un país com el nostre pot permetre’s el luxe de perdre aquest coneixement que tu has assolit pel fet  d’una jubilació? Hi ha alguna manera que continuïs aportant els teus coneixements per la millora del sistema?

Dra. Helena Ris: I tant! Tot i que la nostra cultura no hi té pràctica, hem de fer un esforç a tot arreu, també als centres sanitaris, per seguir obtenint rendiment de l’experiència i el coneixement dels professionals que ens hem fet grans. En el meu cas, la Unió hi insisteix amb vehemència. De moment, formo part dels Patronats de la Puigvert i de Mollet, amb moltes ganes i il·lusió.

Helena, et suposo encara emocionada per el sopar de comiat que els teus companys de tants anys et varen fer. Sentir l’escalf de tanta gent quan un es retira de l’activitat professional deu ser sens dubte una gratificació important. Pots resumir els teus sentiments d’aquell dia?

Dra. Helena Ris: Tens raó, encara estic emocionada. Vaig dir, i repeteixo, que sóc una persona afortunada i que molta gent m’estima. Notar aquest escalf que té a veure amb les emocions em fa feliç.  

Per acabar, podries dir-me que opines sobre aquests rumors de candidatures que últimament estan sorgint per encapçalar el departament de Salut? Sembla que de nou estem davant de la possibilitat que la màxima autoritat sanitària de Catalunya sigui assumida per una persona que no té un coneixement profund del sistema sanitari. Per la transcendència del sector salut, per la seva debilitat front a posicions populistes, per tractar-se d’un servei públic de màxima importància de la ciutadania, no creus que el conseller de Salut hauria de ser algú que conegués a fons el sistema sanitari, amb “auctoritas” reconeguda per el sector?

Dra. Helena Ris: Totalment d’acord! No té a veure amb què el Conseller sigui metge, he conegut metges poc o gens sensibles, i gens coneixedors del sistema i, en canvi, no-metges amb sensibilitat cap al sistema i que, a més, podien aportar coneixement d’altres camps i professions. Però, com tu dius, per exercir de Conseller cal conèixer els problemes del sector i l’empitjorament que va representar la crisi, i no haver de fer aterratges sobtats  ni diverses modalitats del “passava per allà i m’ha tocat salut, vés per on”

Gràcies Helena pel teu temps i pels teus comentaris. Gràcies per tot el que has aportat a un sistema sanitari públic d’èxit. Gràcies per ser com ets. M’agradaria molt, i diria molt d’un país modern i de progrés, que d’una manera o altre continuessis present en el dia a dia de la sanitat pública catalana. Els teus coneixements i la teva experiència són del tot necessaris per al sector...

   

Nous rumors sobre nomenaments, que afecten a la cúpula de Salut, i que no agraden al sector sanitari (i II)

Joan Ignasi Elena està lluny del conseller Comin pel que fa al seu posicionament vers la  independència. Com a polític format en el PSC de l’escola dels José Zaragoza o Pere Navarro entre d’ altres, es situa a tot estirar en el dret a decidir... però probablement a decidir NO. Avui, ideològicament, cal situar-lo relativament a prop dels Comuns més que de cap altre posició política.  

La seva elecció, si s’acaba produint, és una imposició d’Oriol Junqueras a l’executiva d’ERC, i respon a la nova estratègia política del partit, de recular unes quantes pantalles, i relegar la independència del full de ruta immediat.

Quan un partit polític no considera a la sanitat amb la serietat i la importància que calen, aquest partit no hauria de ser un partit de govern. La sanitat no està per assajos polítics de cap mena, i el seu màxim responsable necessita expertesa i un profund coneixement del sector. Com deia l’exministre espanyol Corcuera, “los experimentos en casa, i con gaseosa...” 

(...Continua de l’entrada anterior)

En l'entrada anterior explicava alguns dels èxits del tàndem Elena-Grifell a Vilanova i la Geltrú. Tanmateix en la història d'aquesta col·laboració professional també hi ha clarobscurs, i entre ells, el fet d'haver contribuït a generar una forta rivalitat institucional entre els hospitals de Sant Camil de Sant Pere de Ribes i Sant Antoni Abat de Vilanova, amb l'objectiu d'acabar consolidant un hospital d'aguts nou a Vilanova en detriment de l'Hospital de Sant Pere de Ribas. La sang no va arribar al riu, però les pressions institucionals que es varen produir, varen generar certs recels que no han desaparegut fins l'integració dels dos centres en el Consorci Sanitari del Garraf, que en aquests moments es troba en fase de fusionar-se amb el Consorci Sanitari de l'Alt Penedès.
     

Tal com estan les coses, haurem d'esperar finalment  a que ERC prengui una decisió definitiva, la “A”, la “B”, o potser una opció “C” que avui els rumors encara no han fet circular?. Es palpa en el sector que si poguessin triar entre les opcions conegudes fins avui, la decisió es decantaria molt clarament per la continuïtat. De l’equip actual, ja se sap de quin peu calcen, quins són els seus punts forts i quines són les seves debilitats i sobretot quina ha estat la seva feina durant aquests dos anys que porten en els càrrecs. 

Dels nous candidats, es coneixen les qualitats professionals de Encarna Grifell, però poc més... Per aquells que hi estiguin interessats, aquest és un breu recull de la trajectòria professional de la Dra. Grifell per el món de la sanitat. Coneix molt bé el sistema sanitari català i el de l’Estat espanyol, gràcies a haver treballat en diversos hospitals de l’INSALUD, entre ells els hospitals d’Eivissa i Formentera i el de Villarobledo a Albacete; a Catalunya ha estat gerent de l’Hospital Sant Antoni Abat de Vilanova i la Geltrú. Des del Consorci de Salut i Social de Catalunya ha treballat en diverses ocasions per al govern mexica i fins i tot hi ha viscut alguns anys desenvolupant projectes per el ministeri de salut d’aquell país. També va assumir la secretaria tècnica de l’ICS quan Francesc José Maria era el gerent de la Institució. En l’actualitat Encarna Grifell ocupa el càrrec de directora de Planificació Estratègica i Avaluació de la Gerència Metropolitana Sud, Hospital Universitari de Bellvitge.   

Per la seva banda, Joan Ignasi Elena deurà el seu càrrec de conseller, si l’acaben nomenant,  a l’estreta relació mantinguda amb Oriol Junqueras en l’època en que Elena era el responsable de Pacte Nacional pel Referèndum. D’aquells contactes va néixer una confiança mútua que podria acabar portant a Elena a la conselleria de Salut. Sembla doncs que Oriol Junqueras és home de “feelings” personals, atès que amb Antoni Comin va succeir quelcom de molt similar: després d’una relació personal propera va acabar sent proposat conseller de Salut. També dona la impressió que aquest “feeling“ a primera vista de Junqueras no és excessivament durador en el temps. Veurem que passa en aquesta ocasió.  

Segons algunes opinions, sembla que tot plegat es deu a un canvi en l’estratègia política partidista d’ERC. Segons ha transcendit, el partit republicà abandona la via unilateral cap a la independència de Catalunya, i torna algunes pantalles enrere per situar-se de nou a la pantalla del dret a decidir, amb l’objectiu segons ERC, d’eixamplar la base independentista. Per fer entenedor aquest nou relat, ERC ho ha d’acompanyar amb gesticulacions en aquesta direcció, que reforcin el seu nou discurs polític, i el conseller Comin i els seus col·laboradors més propers s’havien posicionat d’una manera molt clara al costat de la independència. Per això, per fer creïble aquest nou plantejament, ERC necessita situar a Salut a una persona que no s’hagi distingit per les seves proclames independentistes, i en canvi estigui relacionat amb el dret a decidir, que és on ERC voldria situar de nou el debat polític. I vist així, Joan Ignasi Elena és la persona idònia. És una persona que no es distingeix pel seu independentisme, una mica a l’estil dels Comuns, és a dir en el camp del bla, bla, bla sense agafar compromisos a l’estil del “si però no” tan propi de Colau, Domènech i companyia; format en las joventuts del PSC, amic de socailistes com José Zaragoza, Josep Maria Sala o Pere Navarro entre altres, i amb un ascendent familiar gens inclinat vers opcions polítiques independentistes. Pel que fa als seus coneixements del sector sanitari, els derivats de presidir la Fundació de l’Hospital Sant Antoni Abad de Vilanova i la Geltrú... és a dir... pràcticament res. 

La solució la tindrem aviat. Dins de molt poques hores ERC celebra una reunió de la seva executiva on es decidirà qui és finalment el seu candidat a conseller de Salut. Tot i que Oriol Junqueras sigui a la presó (fet que lamento profundament), serà ell qui decidirà el nom de la persona. Pere Aragonés només farà allò que Oriol Junqueras li mani.

No puc acabar aquest entrada al blog sense insistir novament en el poc respecte que ERC demostra tenir pel sector sanitari. La sanitat és molt sensible a les decisions polítiques que sovint l’envolten, i per tant requereix ser governada per persones que coneguin el sistema, que siguin ben acceptades pel sector sanitari, i respectades pel col·lectiu de professionals. Una vegada més, i van dos, anem en la direcció contrària. Esperem no prendre mal. Si no hi ha consens o acceptació sobre els màxims responsables, els conflictes no tarden a sorgir. La sanitat no és un departament més de la Generalitat de Catalunya en el que el mercadeig de cadires no té greus repercussions; la sanitat té vida pròpia més enllà de la política, requereix tota l’atenció i una expertesa notables, i no es pot actuar amb frivolitat, i sembla que això ERC encara no s’ho ha aprés.

Finalment acabo amb un nou al·legat en favor de l’actual equip directiu del CatSalut. La seva dedicació, el seu interès pel país, la seva professionalitat, la seva cohesió com equip,  l’excel·lent feina feta, no mereixen que per objectius polítics de partit es vegin relegats de les seves funcions. Són persones, que tenen els seus sentiments, que mereixen un tracte de respecte, que han assolit uns resultats molt bons del nostre sistema sanitari, que tenen una dignitat professional i humana i que la política hauria de respectar per més que el Sr. Oriol Junqueras hagi decidit fer unes quantes passes polítiques enrere cercant la confluència amb el Comuns, i per aquestes conveniències polítiques i partidistes vulgui canviar el perfil dels màxims responsables del departament de Salut. On són la ètica i els valors que el mateix Oriol Junqueras preconitza ? 

I en última instància, on és el respecte al sistema sanitari català i als seus professionals?

Nous rumors sobre nomenaments, que afecten a la cúpula de Salut, i que no agraden al sector sanitari (I)

Quan molts teníem coll avall els nomenaments de David Elvira com a conseller de Salut i de Josep Maria Argimon a la direcció del CatSalut, apareixen noves possibilitats en les quinieles...

El sector sanitari no vol continuar sent un camp de proves per polítics ambiciosos, i reclama un conseller de Salut que conegui a fons el sector 

El tàndem Joan Ignasi Elena i Encarna Grifell, sona amb força aquests últims dies. Elena per assumir la conselleria i Grifell el CatSalut. Ells dos ja havien format equip a l’Ajuntament de Vilanova i la Geltrú  

Quan sembla que el nus gordià de la política catalana pot estar a punt de ser desfet, i  finalment es pot constituir un govern, tornen a aparèixer nous rumors sobre el nomenament dels alts càrrecs del departament de Salut per aquesta propera legislatura. Va succeir el mateix fa algunes setmanes quan semblava que la investidura d’un nou president, que després va resultar fallida, estava a punt de produir-se.

David Elvira i Josep Maria Argimon   

En aquella ocasió eren els noms de David Elvira i de Josep Maria Argimon els que estaven al bell mig del debat per ocupar la conselleria de Salut i la direcció del CatSalut respectivament. Es tractava de dues persones ben conegudes pel sector que gaudien d’una acceptació molt generalitzada basada en la bona feina feta durant aquest dos últims anys, tot i que no han estat exempts de polèmiques però amb un balanç prou positiu. I en últim cas, les polèmiques que s’han pogut produir mai han tingut l’origen en aquestes persones, sinó que a ells els tocava apagar focs que havien estat encesos per d’altres. 

Pel que sembla aquests noms continuen sobre la taula, però al seu costat han aparegut, tot d’una, altres alternatives. Es tracta de Joan Ignasi Elena l’exalcalde socialista de Vilanova i la Geltrú i actual líder de la plataforma “Avancem”, i de Encarna Grifell que fou la seva ma dreta en l’etapa d’Elena al front de l’alcaldia de Vilanova. Si aquest tàndem fos cert, ens trobaríem novament amb un conseller de Salut no metge. Elena és advocat de formació, exmilitant del PSC i coordinador del Pacte Nacional pel Referèndum que es va dissoldre tot just ara farà un any. Per la seva banda, Encarna Grifell és metgessa. 

Quan Antoni Comin va accedir a la conselleria de Salut, des del blog vaig criticar obertament que la màxima responsabilitat de la sanitat catalana fos assumida per algú que per titulació i per currículum estava molt allunyat del món sanitari, i que centrava tot el seu bagatge en el món de la política i l’ensenyament; en el cas de Joan Ignasi Elena, em trobo en la mateixa situació, tot i que en aquest cas, al seu currículum sí que hi ha algunes connotacions sanitàries que explicaré més endavant. Tot i així, he de lamentar una vegada més la manca de sensibilitat d’ERC vers el sector salut. Si per la policia cal gent coneixedora del que és la seguretat ciutadana per estar al front dels mossos d'esquadra, si l‘ensenyament requereix persones coneixedores del sistema docent per dirigir-lo, perquè la sanitat s’ofereix al primer que passa? No hauria d’estar dirigida també per algú que s'hi entengués una mica?. 

Per altre banda, l’equip actual està desenvolupant una bona feina. És un equip cohesionat, que ha defensat el sistema sanitari jugant-se materialment els seus llocs de treball intentant donar la volta als efectes de l’article 155, i oposant-se frontalment al tribunal Constitucional assegurant que tot i els recursos del govern espanyol contra la Llei d’accés universal a l’assistència, a Catalunya atendrem a tots els malalts  que ho requereixin. El PLANUC és un exemple de la bona feina que duen a terme, com també ho són els Plans estratègics Territorials, i tants altres. Destaco d'una manera molt important que amb l'ajut del conseller Comin que a nivell polític s'ho ha treballat molt, han aconseguit callar el soroll mediàtic que envoltava a la sanitat pública encara no fa ni tres anys. La pregunta és perquè no poden continuar treballant pel país, per la nostra sanitat si ho estan fent francament be?. Si el sector sanitari també està content amb el seu treball, si tots plegats han construït una maquinaria que rutlla, si la sanitat ha desaparegut del camp de batalla política, si les llistes  d'espera han baixat, si els indicadors de salut de la nostra població són millors que mai, perquè hi ha d’haver canvis? Posarem en risc tot això només per interessos polítics? Quina mena de política és aquesta? La dels ciutadans, segur que no; en tot cas deuen ser els interessos a vegades mesquins de la política partidista.       

Joan Ignasi Elena i Encarna Grifell

Tornant a la realitat, és cert que entre Antoni Comin i Joan Ignasi Elena hi ha diferències notables. Comin necessitava sobreactuar per sentir-se segur en el seu càrrec; s’havia de fer notar. Joan Ignasi Elena és una persona més senzilla, allunyada del soroll mediàtic, però ambiciosa políticament, que quan era alcalde de Vilanova va intentar assolir la presidència del Consorci Hospitalari de Catalunya (avui CSC) sense sortir-se’n, i que haurem de veure com es mou en un àmbit que només coneix “per sobre”. Antoni Comin va ser un conseller amb un final d’etapa molt més positiu per la sanitat catalana que no pas els seus inicis quan va revolucionar a tot el sector. En qualsevol cas, si es confirma el nomenament d’Elena, estem davant d’una situació en la que haurem de viure un nou període d’aprenentatge del sector per part del futur conseller. Per fer aquest aprenentatge el més breu possible, el rumor apunta que Joan Ignasi Elena li hauria demanat a Encarna Grifell que l’acompanyi en aquesta nova singladura política, per conduir la nau del CatSalut.

En aquest sentit hem de recordar que la Dra. Encarna Grifell havia estat la ma dreta de Joan Ignasi Elena mentre aquest va ser alcalde de Vilanova del 2005 al 2011. Junts varen potenciar enormement l’Hospital Sant Antoni Abad de la capital del Garraf, junts varen crear el consorci d’atenció a les persones que inclou un centre d’atenció primària i la plataforma multiserveis (residència d’avis, centre de dia, servei d’atenció domiciliària, i atenció a les dependències), i junts varen crear un important centre de rehabilitació també a Vilanova, que fou pioner quan va ser creat. Per tant, Grifell per formació i experiència i Elena com a màxim responsable dels serveis sanitaris locals  coneixen el sector, tot i que els coneixements d’Elena són molt més superficials que no pas els de Grifell  

(Continaurà...)

Segons Enric Millo, delegat del Govern espanyol a Catalunya, amb l’article 155, Catalunya funciona millor...

L’article 155 és una perversitat legal que ha causat, però sobretot causarà, problemes als ciutadans de Catalunya, bé siguin independentistes, unionistes o ni una cosa ni l’altre.

Presumir de l’èxit de la gestió de la Generalitat aquests últims sis mesos, quan el pressupost està prorrogat i a nivell sanitari ens deixa com a segona comunitat amb menys assignació pressupostària per càpita, és sens dubte una broma de mal gust.      

En unes declaracions a l’Agència EFE Enric Millo, delegat del govern espanyol a Catalunya, ha fet unes manifestacions en les que entre altres perles ha dit “constatem que amb l’article 155 Catalunya funciona millor, perquè el Govern es dedica a atendre les necessitats de la ciutadania i els serveis públics funcionen amb total normalitat”

Això ha estat dit sabent que l’article 155 ha comportat molts problemes a tots els departaments de la Generalitat tal com ho han denunciat els funcionaris de l'administració catalana agrupats en la plataforma Adic-Gencat, però a banda d’això, l’article 155 ha fet molt mal particularment al departament de Salut. I no em refereixo només a les moltes traves burocràtiques ja denunciades en més d’una ocasió, a la ineficiència dels procediments administratius que s’ha hagut d’inventar per permetre que la sanitat catalana fos governada des de Madrid, o a les negatives que els funcionaris del departament han rebut davant de determinades propostes que han elevat a la Sra. ministra de Sanidad del govern espanyol, que com és sabut “exerceix” les funcions de consellera de Salut de la Generalitat. És que els efectes del 155 arriben directament a la ciutadania encara que no ho notin.

Per fer questes afirmacions, el Sr. Millo es basa en el fet que els usuaris de la sanitat pública catalana no perceben directament que els efectes del 155 els perjudiquin, tenen la sensació que tot funciona com abans que aquesta mesura coercitiva fos aplicada per el govern espanyol, i això en certa mesura és cert, perquè els funcionaris del departament de Salut s’esforcen en evitar que aquests efectes es manifestin directament a l’assistència, i quan no són els funcionaris són els propis proveïdors dels serveis de salut, i en última instància els professionals que intenten evitar que els usuaris resultin directament afectats per aquest article 155, que tindrà sens dubte conseqüències molt dolentes per el sistema sanitari públic català. Tot i això, de cara al futur més immediat l'aplicació de l'article 155 es deixarà sentir negativament en diferents àmbits.  Vegem-ne alguns:

El 155, i el sistema judicial espanyol, amb les seves decisions, han tingut com a conseqüència  la pròrroga del pressupost de la Generalitat i per tant també la del departament de Salut. Aquesta pròrroga pressupostària comporta una assignació per càpita als ciutadans catalans que és la segona més baixa de l’Estat. Mentre comunitats com Aragó, Castella la Manxa o Castella Lleó tenen un creixement anual per sobre del 8%, a Catalunya aquet increment és del “0” per cent per obra i gràcia del 155. 

A conseqüència d’aquesta situació pressupostària hi ha una sèrie d’accions que el departament, a través del CatSalut, tenia previst continuar aquest 2018, i que per tant no s’han pogut dur a terme més enllà de la mateixa quantitat que s’hi havia aplicat l’any passat. Entre aquestes accions hi ha la millora en la dotació del Pla de Xoc per lluitar contra les llistes d’espera que sens dubte es veurà afectat. És una d’aquelles qüestions que avui l’usuari no nota, sembla que tot funcioni igual, però que a mig termini deixarà sentir els seus efectes sobre els malalts pendents de ser intervinguts quirúrgicament o per anar al metge especialista o per accedir a una prova diagnòstica. Es clar que pel Sr. Millo això no és un problema, perquè ell ho deu tenir resolt via sanitat privada. Però és evident que no és aquest l’únic tema en el que el 155 ha deixat notar els seus efectes: l’aprovació del ENAPISC significava que aquest any 2018 l’assistència primària tindria un increment de personal sanitari i també no sanitari; doncs les noves accions previstes no s’han dut a terme perquè la pròrroga pressupostària no ho permet. 

La Sra. Vicepresidenta del govern espanyol es vanta que el
155 ha deixat sense feina a mes de 260 persones que
han estat acomiadades de la seva feina

En la mateixa línia que l’ENAPISC o de les llistes d’espera hi trobem el PLANUC, que tenia previst per aquest 2018, anar avançant en la implementació de noves ESIC per combatre la saturació d’urgències amb malalts crònics complexos, entre altres accions, o la salut mental que després de l’impuls econòmic rebut l’any passat havia de consolidar les accions endegades. Tot plegat en perjudici dels ciutadans de Catalunya malgrat que el Sr. Millo no ho vegi així. La pròrroga del pressupost ha significat un fre en l’aplicació de les diferents estratègies que el CatSalut tenia programades. 

Per tot plegat, quan el Sr. Millo és capaç d’elogiar la gestió “exemplar de la Generalitat duta a terme aquests últims sis mesos, gràcies al treball professional de ministres, secretaris i subsecretaris d’Estat assumint la feina de les diferents conselleries” sembla que al Sr. Millo li cal una bona dosi de realisme, i adonar-se que els catalans, lamentablement, ja estem acostumats als relats imaginaris, que tergiversen la realitat i que en algun cas, per exemple,  han intentat transformar als agressors en agredits. Per tant, Sr. Millo, el seu discurs no cola no se'l creu ningú amb tres dits de front. Entre altres afirmacions el relat del Sr. Millo passa per dir que "A Girona no hi varen haver càrregues policials". Què creu que pensen els gironins ferits quan el senten a vostè dir això?. Doncs alguna cosa similar al que pensem molts ciutadans de Catalunya quan vostè diu que la gestió de la Generalitat a través del 155 ha estat “exemplar”. 

I tot això sense considerar que el 155, de moment, ha deixat més de 260 persones sense feina, segons es va encarregar de fer públic la Sra. vicepresidenta del govern espanyol. Sens dubte una gesta de la que sentir-se'n orgullosa...

Pas a pas, l’Hospital de Cerdanya va agafant embranzida (i III)

Millorar el nivell de resolució de l’Hospital reduiria la derivació de pacients a Perpinyà, Manresa i Barcelona, per aquelles persones d’edat avançada amb problemes de salut que haurien de resoldre’s en el territori. 

   

Dr. Bonet:

“Cal afrancesar l’Hospital per guanyar la confiança dels ciutadans francesos”.

“La coexistència d’altres dispositius assistencials a banda i banda de la frontera, juntament amb l’Hospital de Cerdanya, dificulta la sostenibilitat econòmica de l’Hospital. Tal com s’havia acordat a l’inici, l’Hospital de Cerdanya hauria de ser l’únic recurs assistencial de la zona.”

“El SEM i el SAMU haurien de poder actuar indistintament a ambdós costats de la frontera”.

“Estem interessats en un projecte del programa POCTEFA de la Unió Europea, que ens ha de permetre resoldre de cara al futur, moltes de les traves burocràtiques i administratives amb les que ara topem”    

(... Continua de l’entrada anterior)

En l’actualitat, l’ocupació mitjana de l’Hospital és del 38%, comptada sobre 44 llits, atès que dels 68 llits disponibles en 34 habitacions, l’Hospital funciona amb 44 llits, doncs aproximadament un 50% de les habitacions dobles s’han reconvertit en habitacions individuals en un esforç per ser més atractius per la població sobretot francesa. Vol dir que només unes 10 habitacions estan sent utilitzades com a dobles. Del sobredimensionat de l’Hospital en dona fe el nombre de quiròfans, sis en total incloent la sala de parts i sala d'endoscòpies, que difícilment mai arribaran a tenir un rendiment del 100%.

L’Hospital de la Cerdanya compta amb una direcció general adjunta que per estatuts l’ha d’ocupar una persona de nacionalitat francesa. En aquests moments la Sra. Carole Thibaut-Jobe ocupa quest càrrec, amb una col·laboració estreta i cordial i una molt bona entesa amb el Dr. Francesc Bonet. La directora d’infermeria també té la nacionalitat francesa. Pel que fa als treballadors la proporció es manté al voltant del 80/20 entre espanyols i francesos, excepte en el cas dels facultatius de qui ja han estat explicades abans les dificultats per la seva contractació a causa de les diferències salarials. A l’Hospital i conviuen tres idiomes: francès, català o castellà, amb una gran voluntat d’entendre’s entre tots ells. No hi ha problemes lingüístics conclou el Dr. Bonet.

Quines mesures cal endegar per millorar la situació de futur? El Dr. Bonet entén que “cal afrancesar l’Hospital i guanyar-se la confiança dels ciutadans francesos”. També propugna incrementar el nivell de resolució de l’Hospital per reduir tant com sigui possible els trasllats de pacients a Manresa, Barcelona i Perpinyà, sobretot de la població més envellida i per patologies que haurien de ser resoltes al territori. Al mateix temps, el Dr. Bonet entén que caldria una mena de simbiosi amb la Fundació Hospital de Puigcerdà atès que aquest fet permetria reduir les infraestructures sanitàries del territori a banda i banda de la frontera, tal com s’havia previst inicialment. El fet que continuïn coexistint organitzacions sanitàries diverses als dos costats de la frontera dificulta la sostenibilitat econòmica de l’Hospital de la Cerdanya, que “hauria de ser l’únic recurs sanitari de la zona”.

 

El Dr. Francesc Bonet explica que en aquests moments té un repte molt interessant per resoldre, relacionat amb el fet que l’Hospital és una base del SEM i també del SAMU francès. Es dona la paradoxa que el SEM no pot actuar en territori francès ni el SAMU en territori català. La unitat del SEM compta amb personal de l’Hospital de la Cerdanya i la unitat del SAMU compta amb personal de l’Hospital de Perpinyà. Totes dues unitats estan integrades al servei d’Urgències de l’Hospital de la Cerdanya, però per un problema d’homologació de titulacions de metges i infermeres a Catalunya i França, no poden actuar indistintament a cada costat de la frontera sinó que cadascú només pot intervenir en el seu propi territori nacional. Això resta eficiència al servei quan en ocasions caldria que les dues unitats actuessin simultàniament a la mateixa banda del territori, davant d’accidents greus o d’accidents diferents però produïts simultàniament. Per acabar-ho de complicar, com que el centre coordinador del SAMU és a Perpinyà i el del SEM és a Barcelona, els recursos només es poden activar des de cada un dels centres coordinadors, el que afegeix dificultats afegides pel problema de les comunicacions. 

El mateix problema administratiu es presenta amb les defuncions. Si un ciutadà francès es mor a l’Hospital de Cerdanya, per poder-lo enterrar al seu poble cal repatriar el cadàver, amb l’encariment corresponent i la burocràcia afegida que això comporta a les famílies. Els naixements de nadons de parelles franceses també comporten dificultats administratives als pares, atès que cal comunicar al consolat francès de Barcelona el naixement de la criatura a les dependències de l’Hospital així com al municipi de residència dels pares. En el mateix sentit de situacions no resoltes hi tenim que la policia francesa no pot entrar en territori català custodiant per exemple a un detingut francès al que s’hagi de fer alguna revisió mèdica a l’Hospital.  

El hall de l'Hospital a quarts d'una del mig dia: ni una ànima...

Per tot plegat resulta evident que les traves administratives són la principal causa del baix ús que els francesos estant fent de l’Hospital de Cerdanya. És per això, per resoldre aquestes traves i altres que sens dubte existeixen, que en el sí de la Unió Europea es va crear el programa POCTEFA (programa interregional Espanya, França, Andorra) de cooperació territorial pel desenvolupament sostenible del territori fronterer entre els països per poder llimar les dificultats administratives i de tot ordre que existeixen. L’Hospital de Cerdanya vol aconseguir a través d'aquest programa poder trobar solucions efectives als diferents problemes existents.

En definitiva, l’Hospital de Cerdanya és un projecte que a mesura que es va coneixent esdevé més i més interessant. Tan de bo, tot es resolgui favorablement als interessos de l’Hospital i aquest pugui encarar el seu futur, sota una perspectiva d’estabilitat i sostenibilitat econòmica, i que els ciutadans francesos puguin fer seu l’Hospital sense haver de patir problemes administratius ni altres complicacions. Molt d’encert al Dr. Francesc Bonet i al seu equip.    

Pas a pas, l’Hospital de Cerdanya va agafant embranzida (II)

L’Hospital té dificultats per assolir la quota de malalts procedents de territori francès, a causa, entre altre motius, de les diferències existents entre el sistema sanitari català i el francès.

Les dificultats per contractar professionals sanitaris francesos es veuen agreujades per les diferències retributives existents a banda i banda dels Pirineus. Els sous establerts en el conveni de SISCAT són una barrera sovint insalvable per la contractació de professionals francesos, fonamentalment metges.    

(...Continua de l’entrada anterior)

Hospital de la Cerdanya, des del punt de vista de la seva personalitat jurídica és una Associació Europea de Cooperació Territorial (AECT), és a dir, un instrument europeu de cooperació transfronterera, transnacional i interregional creat per ajudar a posar en marxa projectes cofinançats per la Unió Europea. L’Hospital de Cerdanya és l’únic Centre de Salut transfronterer d’Europa i el gestionen les administracions de Catalunya i França i la seva funció és donar atenció a la població de La Cerdanya i el Capcir, la qual cosa significa que en èpoques fora de vacances, la població de referència de l’Hospital es situa al voltant del 30.000 habitants. Aquesta població es veu multiplicada “per molt” en èpoques com les festes de Nadal, setmana santa o l’estiu, així com tots els ponts de l’any.

Amb aquest escenari poblacional, la primera gran dificultat amb que ha topat l’Hospital és amb la reticència dels francesos a utilitzar els seus serveis. Reticència deguda a diferents raons, i entre elles, la manca de confiança encara avui sobre la medicina que es feia a l’antic Hospital de Puigcerdà. Val a dir que per pal·liar aquest problema s’havia decidit que un 40% del personal mèdic i d’infermeria fos francès, però ai las, quan es varen fer aquestes previsions ningú va pensar que els professionals sanitaris francesos, especialment els metges tenen unes retribucions molt superiors a la dels metges i infermeres de Catalunya, i per tant és molt difícil que els professionals francesos acceptin treballar a l’Hospital de la Cerdanya que està subjecte al conveni laboral del SISCAT. El fet que hi hagi poc personal sanitari francès, comporta que els ciutadans de la Cerdanya Nord i del Capcir, es mirin amb certa desconfiança a l’Hospital. A tot plegat s’ha d’afegir que els professionals francesos han d’aconseguir homologar les seves titulacions a Espanya i col·legiar-se als col·legis professionals de Girona, com també ho han de fer els professionals catalans que vulguin treballar a França.   

Al mig dia, un llarg passadís de l'Hospital
pràcticament sense cap trànsit

Però per si no n’hi hagués prou amb aquesta realitat, cal afegir-hi a més que els sistemes sanitaris català i francès són diferents. Mentre a Catalunya els ciutadans tenim assignats mitjançant els CAP, un hospital de referència, a França existeix el “libre choix” que permet als francesos triar lliurement els metges i l’Hospital en el que volen ser atesos. Això determina que el flux de malalts de Cerdanya francesa i Capcir a l’Hospital de Perpinyà sigui constant, atès que l’hospital públic de Perpinyà té un nivell assistencial considerable i manté un considerable poder d’atracció a la zona. 

A nivell d’assistència primària també hi ha diferències: els metges francesos cobren per acte mèdic; aquest fet comporta que en alguns cassos la tendència sigui la de retenir als malalts en les seves consultes i només recomanen la visita a l’especialista hospitalari quan ho entenen del tot necessari.

Per tot plegat, avui la presència de malalts francesos a l’Hospital de Cerdanya en prou feines arriba al 30%, exceptuant el cas del les proves de diagnòstic per la imatge que superen aquest tant per cent, atès que el servei està gestionat per l’Hospital de Perpinyà amb metges francesos que desplaçats a Puigcerdà en comissió de serveis per evitar el problema comentat abans de les diferències retributives entre els metges catalans i els metges francesos.  

A banda de les proves radiològiques, la primera font de captació de malalts francesos és el servei d’urgències, on segons explica el Dr. Bonet “ens estem esforçant per fer una bona medicina, i aconseguir així una bona imatge en la part francesa” També, i en la línia de millorar la imatge i generar confiança en la població francesa, es fan jornades de portes obertes per atraure visitants de l’altre costat de la frontera, i aconseguir que mica en mica vagin confiant en el “seu” hospital. 

De cara al futur, l’Hospital té encara un altre problema: per assegurar la viabilitat econòmica  del centre durant els primers anys de la seva posada en servei, es va decidir que l’Hospital de la Cerdanya es financés per pressupost. Dels 20 milions anuals d’€ necessaris per que l’Hospital cobreixi les seves despeses, el CatSalut aporta el 60% d’aquesta xifra (12 milions d’€) i l’ARS (Agence Régional de Santé) aporta l’altre 40% (8 milions d’€). Aquest conveni de finançament del centre acaba l’any vinent, de manera que a partir d’aquell moment, l’Hospital haurà de finançar-se via activitat i a les tarifes que correspongui, i de les simulacions que s’estan duent a terme actualment, se’n deriva que l’Hospital, avui per avui, no seria sostenible. El repte serà doncs poder viure en un futur de l’activitat que l’Hospital generi, d’aquí la importància d’aconseguir que els francesos se’l facin seu. 

Com tots els hospitals situats fora de l’àrea metropolitana de Barcelona, i dels entorns de Tarragona/Reus, Girona i Lleida, l’Hospital té greus dificultats a l’hora de trobar metges joves que hi vulguin anar a treballar, i aquest és un tema que les autoritats sanitàries de Catalunya haurien d’intentar resoldre si de cara al futur es vol mantenir un bon nivell assistencial dels hospitals comarcals catalans més allunyats de les grans poblacions del país. 

(Continuarà...)

Pas a pas, l’Hospital de Cerdanya va agafant embranzida (I)

Tot i així, encara està lluny d’assegurar la seva sostenibilitat econòmica, amb una ocupació per sota de les previsions inicials.

El Dr. Francesc Bonet va ser nomenat Director General de l’Hospital encara no fa ni un any i mig i treballa il·lusionat per consolidar la institució i aconseguir, a partir de l’any vinent, la seva sostenibilitat econòmica a través de l’activitat assistencial duta a terme pel centre.  

Al setembre del 2014 es va inaugurar l’Hospital de la Cerdanya, i des d’aquest blog em vaig mostrar crític amb la construcció d’un edifici amb unes dimensions molt exagerades per els serveis que havia de prestar i la població de referència assignada. Aquella opinió la continuo mantenint i més després que aquest matí he tingut l’ocasió de visitar el centre, i he pogut observar aquells llargs i amplis passadissos en el que durant estones i estones no s’hi veu circular ningú...

La idea de construir un hospital transfronterer va ser de Pasqual Maragall en les èpoques en que presidia la Generalitat (2003-2006). Va ser una d’aquelles “maragallades” positiva, molt ben rebuda per tothom atès que solucionava amb una sola idea, qüestions que requerien respostes per part de les administracions. D’una banda, Puigcerdà necessitava un nou edifici hospitalari considerant les deficiències arquitectòniques de l’edifici vell; de l’altre, per la banda francesa, els habitants de la Cerdanya i el Capcir havien d’acudir a Perpinyà quan requerien ser hospitalitzats; des d’Europa es volien aplicar solucions als problemes derivats de l’existència de fronteres entre els estats; en determinades temporades (hivern, setmana santa, estiu) aquelles comarques s’omplen de gent i això comporta accidents la majoria d’ells esportius que requereixen una resposta sanitària urgent i de qualitat; geogràficament les tres comarques a les que l’hospital havia de donar serveis estan físicament molt properes... Tot conduïa a pensar que la construcció d’un hospital transfronterer que donés servei a banda i banda de la frontera podia aportar avantatges importants. 

La idea inicial de Maragall va ser molt ben acollida per Marina Geli, llavors consellera de Salut, que va ser qui va donar un gran impuls al projecte. A nivell local, el projecte va ser molt ben vist per l’Ajuntament de Puigcerdà, i la idea va tenir el suport entusiasta de Jordi Boix, gerent de l’hospital antic (una Fundació amb més de 800 anys d’història) persona excel·lent i magnífic professional. L’amic Boix, es va preocupar que el l’Ajuntament de Puigcerdà cedís un solar esplèndid per la construcció de l’Hospital, que el Consorci Hospitalari de Catalunya fes un pla funcional, que el departament de Salut l’aprovés, que els autoritats franceses també hi donessin el seu vist i plau, que s’estructurés un equip de treball entre les autoritats regionals franceses i les catalanes per anar lligant des del punt de vista administratiu la viabilitat del projecte, que el CatSalut encarregués primer l’avantprojecte i després el projecte executiu per la construcció de l’Hospital i es va moure junt amb les administracions per tal que la UE finances una bona part de l’obra via fons FEDER. Jordi Boix va fer córrer els papers pels complicats circuits de les administracions públiques i va aconseguir que a més es moguessin amb rapidesa, la qual cosa és sens dubte, un petit miracle.  L’amic Boix, tot d’una, va veure com des de la regió sanitària de Lleida es volia “remenar les cireres” en la construcció i gestió del nou dispositiu sanitari, quan van enviar a la Cerdanya a un personatge que a banda de bandejar a Jordi Boix, poca cosa va fer per l’èxit del projecte. Més aviat ho va complicar tot. Finalment, una greu malaltia es va endur a Jordi Boix, i l’altre personatge retornava de nou a Lleida. Tot plegat va comportar que el nou Hospital fos inaugurat amb retard sobre les previsions inicials i amb una gran quantitat de temes pendents de solució, sobretot des de l’àmbit de procediments administratius entre territoris.

L’Hospital fou construït amb fons europeus (FEDER), que varen finançar fins al 80% del cost de les obres i l’equipament; el 20% restant va ser assumit pel CatSalut que va aportar un 60% d’aquest 20% i per la “Agence Régional de Santé Languedoc-Roussilon” (ARS) que va assumir un 40% del 20% pendent de finançar.

Ara, tres any i mig després de la inauguració, m’ha semblat interessant oferir una visió de l’estat de l’Hospital, i analitzar en quin grau s’estan cobrint les expectatives i superant les dificultats. Al nou Hospital de Cerdanya, he tingut la sort de retrobar al Dr. Francesc Bonet a qui havia conegut al començament de la dècada dels 90 quan ell estava muntant el 061 a la ciutat de Barcelona des del Consorci Sanitari de Barcelona del que jo mateix, en aquelles èpoques, era el gerent. Soc coneixedor de primera ma, de l’eficiència del Dr. Bonet, i del seu interès, vocació per la feina i de la seva professionalitat. Me’n va donar mostres sobrades. 

La trajectòria professional del Dr. Bonet, una vegada va deixar el 061, el va portar a treballar al RACC, estructurant la seva àrea mèdica partint pràcticament de zero, i va donar un impuls important a tota la flota d’helicòpters del RACC. Després d’una experiència en el camp de la sanitat privada com a màxim responsable d’una emergent Clínica Teknon, Francesc Bonet va retornar a la sanitat pública assolint la màxima responsabilitat al SEM, amb dependència directa del CatSalut. Des de fa una mica més d’un any, Francesc Bonet ha estat nomenat director general de l’Hospital de la Cerdanya i ningú millor que ell per donar la seva visió de la situació actual i explicar les estratègies de futur de l’Hospital ceretà  

(Continuarà...)