Un maquillatge molt matusser

La nova activitat que l’Hospital Taulí i l’Hospital de Terrassa han de fer, conseqüència de l’expulsió de la Clínica del Vallès del SISCAT, serveix perquè l’activitat ordinària que feien anteriorment aquests dos hospitals sigui tant o més deficitària que el que ja ho era abans d’assumir aquesta nova activitat.

Una activitat com la que es feia la Clínica del Vallès, no pot ser considerada en cap cas com a marginal, quan aquesta activitat necessita de tota una estructura pesant per poder-la dur a terme. 

Els costos de tota aquesta estructura segons versió de
l'Hospital, no tenen cap incidència en la nova
activitat que el CatSalut ha contractat a
la Corporació Sanitària del
Parc Taulí 

Fa pocs dies vaig tenir ocasió de parlar amb un dels gerents dels hospitals del Vallès Occidental que han assumit l’activitat que fins fa pocs mesos feia la Clínica del Vallès. En la conversa li vaig fer avinent el meu desacord sobre la nota que havien penjat a les seves web relativa a la valoració que feien per assumir l’activitat que abans de la seva expulsió del SISCAT havia fet la Clínica del Vallès. Segons tots dos gerents, les dues institucions hi tenien un marge positiu com a conseqüència d’assumir aquesta nova activitat.

El primer que va quedar clar en la conversa amb el gerent en qüestió és que als ciutadans ens costa exactament el mateix que l’activitat la facin uns com els altres, atès que el CatSalut pagarà la mateixa quantitat que pagava abans i per tant, primer aclariment, l’estalvi per a les arques públiques és “zero”. Tot seguit vàrem abordar el problema de fons: el maquillatge de les xifres que havien fet públiques al considerar exclusivament els costos directes de la nova activitat contractada com si aquesta fos una activitat marginal per a l’hospital. La teoria que em va exposar el gerent es basava en el fet que si hi aplicaven els costos indirectes el cost d’aquesta activitat pujaria en la mateixa proporció en que baixarien els costos indirectes que graviten sobre l’activitat que l’hospital venia fent habitualment, i per tant, sobre els comptes de l’hospital tenia el mateix efecte aplicar aquests costos indirectes només a l’activitat ordinària que l’hospital ja feia que repartir-los en el total de les dues activitats.

En definitiva el que el gerent m’estava dient és que tal com havien fet els números l’activitat ordinària a l’Hospital li continuava sortint tant deficitària com abans, mentre que la nova activitat li donava uns marges favorables. És a dir, per quedar bé amb les exigències del departament de Salut havien fet els números de tal manera que el contracte antic continuava sent tan deficitari (o més) que abans de la moguda, i el nou contracte els produïa un marge positiu. Per tant hi ha amagat en tot plegat una transferència de dèficit de la nova activitat cap el contracte antic que encara tindrà un dèficit més gran que el tots dos hospitals van assolir a l’exercici 2015. I això sense comptar que el que ells consideren costos indirectes no es vegi alterat per la nova activitat, que sí que s’hi veurà perquè no han considerat les suplències de personal d’acord al nivell d’absentisme global dels centres respectius, ni probablement les vacances, ni la neteja extra dels quiròfans, ni la major despesa de determinats materials, ni l’increment d’activitat al serveis d’urgències, ni les amortitzacions de les obres i nous equipaments que han hagut de comprar per assumir aquest increment de feina. Tampoc queda clar que s’hagin considerat els costos de fer funcionar els quiròfans a les tardes.

I els de l'Hospital de Terrassa, òbviament tampoc

Jo entenc que avui en dia tenir un lloc de treball és un privilegi, i per tant tothom ha de fer el possible per mantenir la seva posició professional perquè el mercat laboral no està ni per alegries ni per valenties que després ningú valora. Ara bé, l’ètica professional encara és un valor que cal mantenir per sobre de totes les pressions, indicacions o suggeriments que un pugui rebre. I més quan fent servir només  el sentit comú ja es veu  que aquelles xifres no poden ser veritat. Hi ha un argument irrefutable que evidencia que una activitat com la que abans feia la Clínica del Vallès no pot ser considerada mai com a marginal quan aquesta activitat la fa l’Hospital Taulí o l’Hospital de Terrassa. Si aquests dos hospitals no tinguessin l’estructura que tenen aquesta activitat extra no la podrien dur a terme. Per tant és evident que el cost d’aquesta estructura s’ha de tenir en compte i s’ha de repercutir en la part que correspongui a l’hora d’analitzar els costos de tot plegat. Per altre banda,  no es pot entendre que si l’activitat ordinària que feien aquest hospitals fins ara era clarament deficitària, ara, de repent, aquesta nova activitat addicional feta en les mateixes condicions de preu que l’anterior genera un marge? Evidentment alguna cosa no va i el maquillatge dels números resulta obvi. Si us plau, siguem seriosos i no ens fem trampes al solitari. No serveix de res.

Com que sé de la professionalitat dels dos gerents afectats per aquesta situació, tinc el convenciment que més enllà d’aquesta discussió i més enllà de les pressions que hagin pogut rebre, donaran el millor de si mateixos per reduir els dèficits de les respectives institucions; tant si compten aquesta activitat extra d’una manera o d’un altre.

Finalment una dada significativa: si tan rentable és que l’activitat de Clínica del Vallès es faci al Taulí o a l’Hospital de Terrassa, com és que el CatSalut encara deriva malalts de Sabadell (que abans es derivaven a la Clínica el Vallès) a l’Hospital General de Catalunya?

Alguns es pensen que això de gestionar la sanitat pública d’un país, es pot fer des de la improvisació, des de la demagògia i des de la política quan és ben sabut que gestionar la sanitat pública requereix rigor, planificació, explicacions públiques fonamentades i seny: sobretot molt de seny.  

www.rbaestudisiprojectes.cat

A propòsit dels informes de la Sindicatura de Comptes

Determinats moviments socials, alguns polítics i certs mitjans han danyat la imatge d'organitzacions i gestors sanitaris en base a lectures esbiaixades dels informes que elabora la Sindicatura de Comptes

Seria molt positiu per a tothom que les al·legacions presentades per les institucions afectades pels informes de la Sindicatura  fossin tingudes en compte en la redacció dels informe definitius i les seves conclusions   

Escrit per Francesc José María Sánchez, advocat

Soci-director del Gabinet Jurídic Francesc José Maria, SLP 

El Tribunal de Comptes ha tornat a decretar la inexistència de responsabilitat comptable en les actuacions d’una empresa pública del sector salut que la Sindicatura de Comptes de Catalunya havia senyalat en un dels seus informes com possible font d’aquella. Enguany ja són molts els pronunciaments  del Tribunal arxivant les diligències obertes sense ni  tan sols arribar a la fase d’enjudiciament.

En tots els casos en els que he intervingut professionalment els arguments en defensa de l’absència de danys en el patrimoni públic derivats de les actuacions que, segons la Sindicatura, podien ser generadores de responsabilitat, no han diferit de les al·legacions formulades per les diferents institucions quan, en tràmit d’audiència, han donat resposta als informes provisionals de la Sindicatura.

Lamentablement aquestes al·legacions de part en el procés de fiscalització i control que du a terme la Sindicatura no solen ser tingudes en compte i passen a formar part d’un annex a l’informe definitiu que invariablement confirma el provisional.

És cert que la Sindicatura es limita a constatar la possible existència d’indicis de responsabilitat comptable i que qui és competent per establir o no la seva existència és el Tribunal de Comptes. Però massa sovint l’òrgan de control català confon la existència d’irregularitats administratives amb indicis de que s’ha produït un dany en el patrimoni públic per negligència greu dels seus administradors i gestors que és la veritable font de la responsabilitat comptable.

Malauradament la sanitat pública catalana ha estat en els últims anys víctima d’un interessat atac polític sistemàtic, des d’opcions polítiques en principi antagòniques (els extrems s’acaben trobant fent pinça), que pretén donar la imatge de que la sanitat és un niu de corrupció i els seus gestors uns rapinyaires, per tal de justificar l’enderrocament d’un model sanitari d’èxit que no agrada a tiris i troians per diferents motius ideològics.

Alguns polítics, moviments socials i determinats mitjans que es consideren a ells mateixos “martell d’heretges” troben bona part dels seus arguments en lectures esbiaixades dels informes que elabora la Sindicatura que, malgrat la seva prudència, objectivament nodreixen l’argumentari d’aquestes corrents ideològiques que es reforcen davant l’opinió pública esgrimint-los com veritats absolutes (només en allò que els va bé per alimentar la seva croada), aprofitant-se de que aquest òrgan de fiscalització i control que depèn del Parlament de Catalunya és percebut pels ciutadans, como no pot ser d’altra manera, com una institució seriosa que actua de forma objectiva i independent. Qui pot posar en dubte a priori les seves conclusions?

Seria convenient que els síndics en l’elaboració dels informes fruit de la seva actuació fiscalitzadora tinguessin present que, en els atzarosos temps que corren a la sanitat pública, el seu contingut transcendeix la mera funció de control per la utilització espúria que fan certs elements en les seves campanyes d’intoxicació de l’opinió pública.

Ajudaria molt a aquest propòsit que les al·legacions de les entitats afectades formulades en el tràmit d’audiència fossin tingudes en compte en la redacció dels informes definitius i les seves conclusions. Les entitats afectades no entenen que no sigui així i que aquests mateixes al·legacions fonamentin l’arxiu de les actuacions iniciades pel Tribunal de Comptes. Ens estalviaríem tots plegat molta feina, angoixes i mals de cap i uns danys a la imatge de les organitzacions sanitàries i dels seus gestors i, per extensió del sistema, que esdevenen irremeiables.

www.rbaestudisiprojectes.cat

 

Continuen alimentant el "mantra" de fer creure que la titularitat és important

David Elvira:

 “En el futur caldrà una major integració entre lo social i lo sanitari; som bons en el tractament del malalt agut, no tant bons en el tractament del malalt crònic, i encara molt menys bons en la coordinació amb lo social”

“Volem una aproximació molt més comunitària. L'atenció comunitària és un enfocament del model que transcendeix de l’assistència primària. També volem uns hospitals d’orientació comunitària” 

Fa pocs dies, el director del Servei Català de la Salut David Elvira, va donar una conferència al voltant de la seva visió sobre el CatSalut. Des d’una anàlisi retrospectiva en la que va tornar a insistir en el quinquenni negre de la sanitat catalana tant des del punt de vista de la manca de  recursos com de la politització de la sanitat, Elvira va repassar els factors d’èxit del nostre sistema sanitari públic i va justificar els canvis que vol introduir en el CatSalut en base a nous reptes estructurals i conjunturals que aquests últims temps ens ha deparat. Entre aquests reptes estructurals va esmentar l’augment de l’esperança de vida i una baixa natalitat, la revolució digital que estem vivint, uns ciutadans més i millor informats, etc. Entre els conjunturals un increment de les desigualtats fruit de la crisi i una major perspectiva comunitària  entre d’altres.

A partir d’aquest punt en algun moment la seva intervenció va adoptar una mena d’estratègia defensiva, per justificar algun dels errors que està cometent dia sí i dia també el seu amic i conseller de Salut Antoni Comin. Em referiré a un d’aquests moments, quan Elvira parlava dels seus 4 “mantres” habituals i de sobra coneguts per aquells que hem anat seguint les seves intervencions públiques. Avui només en voldria discutir un: el que ell situa en quarta posició i que podríem titular segons frase del conseller Comin com “la propietat si que importa”.

Diu David Elvira, que la diversitat en la provisió dels serveis de salut ha estat una riquesa pel sistema sanitari i un punt fort del propi sistema. Però (sempre hi ha un però desprès d’un reconeixement elogiós), resulta que en opinió de David Elvira, la diversitat té uns costos, implica reptes, i els objectius i les visions dels diferents operadors si que importen i s’han de considerar.

Una vegada més la ideologia sobre la taula. Un ideologia imposada d’amagatotis perquè a les eleccions el programa sanitari de Junts pel Sí en cap cas parlava de replantejar la diversitat en la provisió dels serveis de salut pròpia del sistema sanitari català. Una vegada més la ideologia intenta utilitzar la porta del darrere per assolir uns objectius quan les urnes no li han atorgat el dret a fer-ho. Una vegada més la ideologia fa que un membre del govern traeixi la confiança dels seus companys de l’executiu aplicant unes polítiques que no han estat consensuades en el sí del govern.

M’agradaria poder fer entendre a qui correspongui que ja n’hi ha prou de debat estèril; ja n’hi ha prou de cortines de fum per distreure a la gent dels temes que sí que importen; ja n’hi ha prou de tractar al sistema sanitari públic com si fos un “divertimento” del conseller. Posaré un últim exemple per veure si soc capaç de fer-me entendre:

Imaginem un malalt atès en un centre de l’ICS, i que l’atenció rebuda no sigui correcte. Imaginem també que el malalt es queixa a la direcció de les errades que s’han comés amb ell. Imaginem que el directiu que parla amb el malalt li diu... “ si és cert, ho hem fet malament, ens hem equivocat, però pensi que ha estat atès en un centre de titularitat pública...” Que ens dirà aquest malalt? Segurament agafarà l’escopeta que tingui més a ma i ens perseguirà a trets per tots els passadissos de l’hospital. El mateix succeiria si els fets passessin en un hospital privat, i l’excusa del director fos... “pensi que l’hem atès en un centre de titularitat privada”. Tindríem els mateixos trets perseguint-nos.

Per tant, el Sr. David Elvira, que coneix bé el sector sanitari públic català sap de sobres, que el que realment importa és la qualitat del servei que es rep. Això és el que realment és important, i això és el que els ciutadans valoren. Que es guardi el “mantra” de “la titularitat si que importa” perquè és del tot fals. Més val que vetlli perquè l’assistència sanitària que el CatSalut presta als ciutadans de Catalunya sigui, com fins ara, una assistència d’excel·lència. Les discusions filosòfiques al voltant del sexe dels àngels, ara sincerament no toquen per més que alguns polítics vulguin posar aquesta qüestió al centre del debat.  

Per cert, dit això, manifestar l’acord absolut amb al visió de futur que David Elvira té sobre el CatSalut, i que va exposar amb claredat en el si dels "esmorzars sanitaris de la Casa de Convalescència" en particular quan parla de construir un sistema sanitari més resolutiu en l’atenció primària de salut, que sigui proper als ciutadans i per tant més accessible, adaptat i obert a la innovació i a les noves tecnologies, i que fomenti la participació dels professionals i de la ciutadania.          

www.rbaestudisiprojectes.cat