La qualitat de la sanitat catalana, antepenúltima entre totes les comunitats autònomes?

Quan els informes es fan per concloure allò que ja s’ha decidit prèviament, perden el seu valor.

La sanitat pública catalana és de les millors (sinó la millor) de l’Estat espanyol i d’Europa 

Amb estupor he tingut coneixement d’un informe de la Federació d’Associacions per a la Defensa de la Sanitat Pública que situa a la sanitat pública catalana la tercera per la cua en la valoració de qualitat dels serveis sanitaris de les comunitats autònomes, només pel davant de València i Canàries, i immediatament per sota d’Extremadura, Castilla la Mancha, Balears i Múrcia. Vull destacar, pel que diré més endavant, que l’Aragó ocupa la tercera posició en aquesta llista.

Segons l’informe, els criteris utilitzats en la seva elaboració són: recursos i finançament, política farmacèutica, valoració dels ciutadans, llistes d’espera i privatització sanitària. Pel que sembla l’informe té en consideració entre d’altres, la despesa per càpita del 2015, els llits per 1.000 habitants o la despesa farmacèutica del 2014. També es valora en negatiu la despesa en concerts. Sense voler desqualificar el contingut de l’informe, si que vull expressar la meva incredulitat davant d’algunes de les afirmacions que en ell es fan.

El fet de valorar en negatiu l'existència de concerts ja demostra ben clarament que els autors de l'informe no tenen ni idea de com està constituïda la xarxa sanitària pública de Catalunya. És evident que amb aquesta premissa, la sanitat catalana mai pot sortir ben valorada. Quan barreges pomes i peres, no hi ha manera de treure'n l'aigua clara i aquest error prova que pel fa a Catalunya les conclusions de l'informe són del tot equivocades. La xarxa sanitària pública de Catalunya té diferències notables respecte de l'espanyola, i això comporta que les comparacions només puguin fer-se en base als resultats assistencials assolits i no en funció dels recursos disponibles.

Considerar només la dotació de llits, sense tenir en compte l’estada mitjana dels pacients i l’ocupació real dels llits, no és significatiu. La sanitat a més de ser efectiva ha de ser eficient i en aquest sentit el que cal és analitzar quin us es fa del recurs llit. Es pot disposar de molts llits, però si en ells els malalts hi fan estades molt llargues sense que siguin necessàries o es tenen llits buits, s’està mal utilitzant aquest recurs, gastant uns diners que no caldria si aquests llits es gestionessin amb seny. És ètic malgastar diners en un recurs sanitari que no s’utilitza d’una manera eficient?

Per justificar la mala posició que en l’informe rep Catalunya, es denuncia qualificant-ho “d’intolerable” que només el 4,4 % dels catalans aconsegueix una cita en 24 hores a l’atenció primària, i ho compara amb La Rioja on un 58,8% ho aconsegueix. Aquesta dada no l’he trobada a la Central de Resultats, però en canvi si que he trobat que un dels objectius 2015 del CatSalut per a la visita programada a l’atenció primària és de 48 hores, pel 100% de la població.   

El Sr Marciano Sánchez, president de l'associació que ha
elaborat aquest informe

Un altre dels temes que aborda l’informe fa referència a les “privatitzacions”. Jo voldria saber quina privatització s’ha fet a Catalunya en els últims 5 anys, i no en se veure cap. Segurament els autors de l’informe confonen privatització amb derivació de malalts i amb l'existència de concerts ja comentada més amunt. A Catalunya, a banda dels malats derivats als centres que gestiona IDC Salut, les altres es fan totes a centres de la xarxa pública, sense que en cap cas això pugui ser considerat privatització. I com que es fan per disminuir les llistes d’espera, probablement en aquest informe aquestes derivacions haurien de tenir una consideració positiva atès que milloren la qualitat del sistema sanitari públic català.

Parlant de llistes d’espera, l’Associació de Federacions per a la Defensa de la Sanitat Pública, cau en una contradicció flagrant quan en el seu informe del 2015, situa a l’Aragó en la tercera posició d’aquest rànquing de qualitat dels serveis sanitaris. I és que en la pàgina web de l’associació es llegeix una nota del dia 6 de setembre (dos dies abans de fer públic l’informe), en la que es denuncia que a la comunitat aragonesa, les llistes d’espera estan arribant a uns límits inadmissibles. En què quedem? No són la comunitat que ocupa el tercer lloc en la qualitat dels serveis sanitaris a l’Estat espanyol?

Aquest tipus de contradiccions passen quan al darrera de l’elaboració d’un informe, sigui quin sigui, hi ha una intenció política. I en aquest informe s’hi veu clarament aquesta intenció, atès que en l'acte de presentació de l’informe, de tots els presidents autonòmics, amb nom i cognom només se’n va criticar a un: el President Mas per haver fet les retallades que s’ha vist obligat a fer. En canvi tot i que es van criticar durament les retallades a Extremadura, no va ser esmentat ni una sola vegada al president d’aquesta autonomia. 

Tampoc ens ha d’estranyar massa que això sigui així. L'informe el va presentar el president d’aquesta Federació d’Associacions per a la Defensa de la Sanitat Pública, el Sr. Marciano Sánchez Bayle, qui a banda de les connotacions extraterrestres que pugui tenir, és un dels convençuts que s’està desmantellant el sistema sanitari públic. I és clar, amb aquesta línia de pensament, és molt difícil que la sanitat pública catalana, que és una de les de més qualitat de l’Estat espanyol i d’Europa, tingui el més mínim reconeixement. Afortunadament els catalans podem estar ben satisfets de la qualitat de la nostra sanitat pública fonamentada en uns excel·lents professionals i en polítiques sanitàries adequades a les circumstàncies, malgrat el que puguin dir aquests informes esbiaixats. 

www.rbaestudisiprojectes.cat                                           

LA LLEI D’ORDENACIÓ SANITÀRIA DE CATALUNYA VINT-I-CINC ANYS DESPRÉS. UNA LECTURA CRÍTICA I COMPROMESA DEL MODEL SANITARI CATALÀ (3)

(Tercer lliurament)

L’autor, redactor de l’Avantprojecte de la Llei d’Ordenació Sanitària de Catalunya (LOSC), desgrana en cinc lliuraments la seva particular visió del model sanitari català, amb ocasió del vint-i-cinc aniversari de l’aprovació d’aquesta Llei. El passat, el present i el futur del model s’analitzen des d’una perspectiva crítica i compromesa, descobrint aspectes inèdits i fent balanç del passat sense complaences, escrutant el present sense concessions i albirant algunes estratègies perquè el sistema sanitari del país segueixi essent una eina de progrés, cohesió social i solidaritat.

Setge i pervivència del model sanitari català

En els darrers mesos el model sanitari català ha estat fortament qüestionat per algunes organitzacions ciutadanes, per determinats mitjans de comunicació i per diverses forces polítiques que acusen, no ja al Govern, sinó al mateix model de propiciar la privatització del sistema sanitari públic.

En aquest context, diverses mocions aprovades pel Parlament de Catalunya han paralitzat iniciatives com la creació del Consorci Sanitari de Lleida, entitat pública en constitució ordenada a integrar els dispositius sanitaris de titularitat pública d’aquesta demarcació per tal d’assolir una gestió més sostenible i resolutiva; l’ús dels recursos personals i materials de l’Hospital Clínic de Barcelona en l’activitat de Barnaclínic, entitat que gestiona l’assistència especialitzada dels usuaris privats d’aquest centre per tal de millorar-ne el finançament; la regulació de l’activitat privada en els centres i serveis del SISCAT amb l’objectiu de millorar el finançament dels centres públics, sens perjudici de l’equitat en l’accés i la igualtat de tracte dels beneficiaris del sistema sanitari públic, així com també la constitució de nous ens dotats de personalitat jurídica per a la gestió de serveis sanitaris públics. Igualment, han posat en qüestió el projecte Visc + de cessió de dades clíniques anonimitzades amb totes les garanties de confidencialitat, concebut per tal d’impulsar i facilitar la recerca i la innovació en medicina i les ciències de la salut en els centres d’investigació més rellevants del sector públic.

No obstant això, el model sanitari català que basteix la LOSC: universal, gratuït i equitatiu, d’assegurament i finançament públics, de gestió pública o privada amb idèntiques prestacions i nivells de qualitat i d’avaluació i control públics, sòlidament travat en la cooperació dels centres sanitaris i la comparança dels resultats, ha superat amb el 70% dels vots l’examen a què l’ha sotmès el Parlament de Catalunya amb ocasió del Ple extraordinari sobre salut que tingué lloc el dia 17 de juny proppassat, i un 6,19 sobre 10 punts de satisfacció dels usuaris del sistema sanitari públic de Catalunya, segons els resultats de la Encuesta Nacional de Salud 2014 publicats recentment pel Ministeri de Sanitat, Serveis Socials i Igualtat, després d’anys de setge fruit de l’oportunisme i la demagògia.

Resulta decebedor que determinades organitzacions polítiques o ciutadanes suposadament progressistes escometin ara contra un model sanitari que vint-i-cinc anys enrere fou pactat per un ampli espectre de les forces parlamentàries, amb les entitats municipalistes i amb les entitats més representatives de la societat civil en el seu conjunt per tal de dotar el país d’un sistema de salut públic, gratuït, equitatiu i solidari, que ha inspirat el model d’ordenació sanitària d’un bon nombre de comunitats autònomes de l’Estat i d’altres països europeus i llatinoamericans, i que ens ha permès afrontar els sotracs de la crisi en què estem immersos sense fallides i mantenint els llocs de treball del sector, la qualitat dels serveis i el grau de satisfacció dels ciutadans i ciutadanes.

A aquells que enarboren el fantasma d’una privatització fictícia del model sanitari català escau recordar-los que en la construcció i la consolidació d’aquest model hi varen contribuir de forma molt significativa polítics de llarga trajectòria democràtica i d’esquerres de la talla de n’Antoni Farrés, aleshores Alcalde de Sabadell, el qual fou determinant en la incorporació dels consorcis en la gestió dels serveis sanitaris públics des del gran banc de proves de les noves formes de gestió que constituí la Corporació Sanitària Parc Taulí, de Sabadell, i n’Agustí de Semir, ex diputat de Sanitat de la Diputació de Barcelona, impulsor i artífex de la Reforma Psiquiàtrica i de la Xarxa de Centres i Serveis de Salut Mental d’Utilització Pública. Ambdós, entre d’altres polítics de sòlides conviccions marxistes, per damunt dels vells clitxés superats amb la caiguda del mur de Berlin, varen preferir un sistema sanitari mixt sostenible, eficient i de qualitat a un sistema sanitari de titularitat estrictament pública a totes llums inviable a Catalunya en termes de qualitat assistencial i sostenibilitat econòmica.

A diferència del que s’ha vist a casa nostra, no és imaginable que polítics i líders de moviments ciutadans o socials del Regne Unit, Suècia, Alemanya o el Quebec carreguin de forma descarnada contra llur sistema sanitari que és, en aquests països i en totes les democràcies consolidades, un instrument de progrés, cohesió social i solidaritat i, en conseqüència, volgut i respectat per tots.

Josep Lluis Lafarga Traver

Advocat especialitzat en Dret de la Salutç

www.rbaestudisiprojectes.cat

Un altre bon gerent de la sanitat, decebut per la manca de recolzament, deixa la sanitat pública

Francesc Ferrer, després de 10 anys com a gerent del consorci sanitari de l’Alt Penedès, ha decidit deixar la gerència del centre

El seu successor és Josep Lluís Ibáñez, que compaginarà aquest càrrec amb el de la gerència del Consorci Sanitari del Garraf

Francesc Ferrer i Ferret

A finals de Juny, Francesc Ferrer va presentar la seva dimissió davant la presidència del Consorci Sanitari de l’Alt Penedès, cansat de lluitar per aconseguir assegurar la sostenibilitat de l’Hospital de Vilafranca. Amb una formació de base com economista, Francesc Ferrer es va iniciar en el món de la sanitat fa ja 26 anys, quan va assumir la direcció econòmic financera del propi Hospital de Vilafranca. Més tard es va incorporar al Consorci Sanitari de Terrassa amb les mateixes funcions i de la ma d’un magnífic professional com Enric Agustí. Mesos més tard, i després de la intervenció per part de la Generalitat de l’Aliança, Francesc Ferrer va formar part de l’equip d’administradors que la Generalitat per intentar salvar la institució i que estava comandat per Enric Mangas i Miquel Argenté, participant en l’elaboració del Pla d’Empresa que es va dissenyar per assegurar la pervivència de la “Quinta de Salut La Aliança”. Després d’aquesta etapa Francesc Ferrer va ser durant dos anys gerent de l’ICO fins que al 2005 es va incorporar a la gerència de l’Hospital de Vilafranca.

La seva feina al front de l’Hospital de l'Alt Penedès ha estat important, destacant l’esforç fet per intentar en tot moment assegurar la viabilitat econòmica del centre   i la seva sostenibilitat. Durant el seu mandat, l’Hospital va assumir unes obres de millora importants que afectaven a urgències i a la consulta externa, dotant-se també de nous equipaments en el Servei de diagnòstic per la imatge. També en aquella etapa es va informatitzar la història clínica del centre, i es va digitalitzar el servei de radiodiagnòstic. Francesc Ferrer tenia planificat un projecte, que havia estat acceptat i beneit pel CatSalut, que consistia en assumir la responsabilitat íntegra  de la salut dels habitants de la comarca: integrar en el Consorci de Vilafranca el centre sociosanitari Ricard Fortuny, i incorporar-hi també un nou Centre d’Assistència Primària situat físicament molt a prop de l’Hospital, oferint així un contínuum assistencial a la població, i produint amb tot plegat economies d’escala que haurien repercutit en disposar de més recursos per oferir més i millors serveis a la població. L’Hospital de l’Alt Penedès (Vilafranca) té per ell mateix un problema de dimensió i de població a la que presta els seus serveis, que només es pot equilibrar si el seu dèficit es pot compensar amb alguns beneficis que es puguin obtenir en altres àmbits de l’assistència pública del territori.

Veient que aquest projecte no acabava de consolidar-se tot i les promeses del Servei Català de la Salut, finalment Francesc Ferrer, desgastat de tanta lluita estèril va decidir marxar cap a casa. Ara està dissenyant el seu futur, mentre desfulla la margarida amb algunes alternatives per fer diferents coses que té sobre la taula. Francesc Ferrer, com tots aquells que sense ser sanitaris de formació hem passat pel sector, està atrapat per la sanitat, de manera que potser amb el temps el tornem a veure altre cop en el món de la gestió sanitària, però ara per ara, la sanitat pública catalana ha perdut a un altre bon gestor.

En el seu lloc, la Generalitat ha decidit posar-hi a Josep Lluís Ibáñez, que ha estat gerent del Consorci Sanitari del Garraf, que inclou: l’Hospital Residència Sant Camil, l’Hospital Sant Antoni Abad de Vilafranca i el Centre de Rehabilitació també a Vilafranca. El Dr. Ibañez, compaginarà la seva nova responsabilitat amb la del Consorci Sanitari del Garraf, que es troba en fase de reestructuració a conseqüència de la Llei de Racionalització i Sostenibilitat de l’Administració Local.

Més enllà de compaginar aquests dues responsabilitats per intentar que els dos consorcis facin coses conjuntament, jo crec que l’objectiu clar de l’Administració posant un mateix responsable en els dos consorcis, i  atenent als problemes que tots dos tenen, és el de fusionar-los en un de sol, que és el que fa temps que es persegueix al Vallès Occidental, sense que fins ara se n’hagin sortit.

En qualsevol cas desitjar a Francesc Ferrer, que a més de bon gestor és bona persona, que els seus projectes siguin realitat, i que tingui molts èxits de cara al seu futur professional i personal.  

www.rbaestudisiprojectes.cat 

LA LLEI D’ORDENACIÓ SANITÀRIA DE CATALUNYA VINT-I-CINC ANYS DESPRÉS. UNA LECTURA CRÍTICA I COMPROMESA DEL MODEL SANITARI CATALÀ (2)

(...Continuació del post anterior)

Josep Lluís Lafarga Traver

L’autor, redactor de l’Avantprojecte de la Llei d’Ordenació Sanitària de Catalunya (LOSC), desgrana en cinc lliuraments la seva particular visió del model sanitari català, amb ocasió del vint-i-cinc aniversari de l’aprovació d’aquesta Llei. El passat, el present i el futur del model s’analitzen des d’una perspectiva crítica i compromesa, descobrint aspectes inèdits i fent balanç del passat sense complaences, escrutant el present sense concessions i albirant algunes estratègies perquè el sistema sanitari del país segueixi essent una eina de progrés, cohesió social i solidaritat.

Valoració i vigència de la LOSC 

La LOSC presentà diverses novetats importants, que la diferenciaven de les restants lleis autonòmiques aprovades fins al moment:

1. La naturalesa del Servei Català de la Salut (CatSalut), que es definí com un ens públic subjecte al dret privat, configurat per tots els centres i serveis sanitaris, sociosanitaris i de salut pública finançats públicament, el qual assumia el gruix de les competències sanitàries (planificació, contractació, avaluació i control) sota una direcció única.
2. L’establiment de diverses xarxes de centres i serveis sanitaris i sociosanitaris finançats públicament, mitjançant convenis o contractes, que garantien un mateix tractament per l’Administració sanitària amb independència de la seva naturalesa o titularitat pública o privada i una assistència als ciutadans i ciutadanes homogènia.
3. La separació de les funcions de planificació i contractació de les funcions de gestió i provisió dels serveis sanitaris, sociosanitaris i de salut pública finançats públicament.
4. La introducció d’instruments de gestió empresarial en la provisió dels serveis sanitaris de titularitat pública de nova creació mitjançant l’establiment d’empreses públiques o consorcis i, a partir de la modificació de la LOSC operada l’any 1995, la creació de societats de professionals sanitaris o altres fórmules de base associativa, per tal de promoure l’eficiència i la qualitat dels dispositius de nova creació i la descentralització i modernització de l’ICS, i
5. Finalment, en el marc de les relacions dels serveis de salut autonòmics amb el Sistema Nacional de Salut (SNS), la LOSC apuntà a un model de SNS descentralitzat i de geometria variable en el qual el Consell Interterritorial assumia totes les competències de l’Estat en matèria sanitària (fixació de les bases, coordinació general i alta inspecció), que s’havien d’exercir d’una forma compartida per l’Administració General de l’Estat i les comunitats autònomes. Tot plegat a fi de garantir la cohesió del sistema i un millor encaix d’algunes autonomies en l’estructura de l’Estat.

La sort d’aquests objectius en els vint-i-cinc anys de vigència de la LOSC ha estat força diferent.

Al marge del seu primer any de vida, en què la direcció del CatSalut, alhora que la secretaria general del Departament de Sanitat, fou exercida amb coratge i encert per en Joaquim Tossas, el CatSalut no s’ha consolidat a casa nostra com un model alternatiu que aplegui el gruix de les competències sanitàries (ordenació, planificació, contractació, avaluació i control), doncs el departament competent en matèria de salut, més enllà de la fixació de les polítiques sanitàries i la supervisió del CatSalut, ha assumit competències operatives en matèria sanitària (així, en matèria de planificació i control), esvaint parcialment la puresa del model i introduint alguns elements de disfunció en l’execució d’aquestes polítiques. Contràriament, la naturalesa del CatSalut ha inspirat marcadament l’ordenació de bona part dels serveis autonòmics de salut de l’Estat espanyol i ha contribuït decisivament a articular els sistemes sanitaris d’altres països d’Europa i Llatinoamèrica.

Així mateix, en aquests vint-i-cinc anys de vida de la Llei s’han fixat els estàndards de qualitat i els requisits i els procediments d’acreditació, s’han desenvolupat els mecanismes de contractació i els sistemes de contraprestació econòmica, com també els instruments d’avaluació i control en l’ordre assistencial i econòmic, s’han constituït provisionalment les xarxes de centres per a la provisió de serveis d’atenció primària, sociosanitària i de salut mental (d’àmbit comunitari) i d’atenció especialitzada i hospitalària (d’internament) finançats públicament i s’ha configurat el Sistema Sanitari Integral d’Utilització Pública (SISCAT), que aplega aquestes xarxes estables, com també la xarxa de serveis de transport sanitari finançada públicament, per tal de garantir l’accés en termes d’equitat i amb uns nivells d’intensitat i qualitat en les prestacions del sistema sanitari públic el més elevats possible.

Sens dubte, el camp en el qual la LOSC ha aportat més valor afegit ha estat en el de la gestió dels serveis. El seu article 7.2, reproduït fil per randa en la Llei d’habilitació de noves formes de gestió del Sistema Nacional de Salut de 1997 i en un bon nombre de lleis d’ordenació dels serveis autonòmics de salut, ha possibilitat fins al moment la creació de vuit (8) empreses públiques, setze (16) consorcis públics, set (7) entitats societàries i dues (2) fundacions del sector públic. Amb aquestes fórmules es gestionen serveis d’atenció primària, sociosanitària i de salut mental d’àmbit comunitari i d’atenció especialitzada de titularitat pública en diverses àrees territorials de referència, i les funcions de qualitat i avaluació sanitàries, com també les tasques de planificació, seguiment de la contractació i control dels serveis sanitaris a la ciutat de Barcelona (aquestes darreres conjuntament entre l’Administració de la Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona), entre d’altres, amb un volum de recursos aproximat d’una tercera part dels recursos del sistema sanitari públic de Catalunya. Igualment, a l’empara de la disposició addicional 10ª de la LOSC, incorporada per la Llei 11/1995, de modificació d’aquesta Llei, s’ha contractat la gestió de tretze (13) equips d’atenció primària a entitats constituïdes per professionals sanitaris (en règim d’autogestió), amb uns resultats assistencials i econòmics molt rellevants. Igualment, a l’empara de la LOSC s’han constituït una vintena d’instituts de recerca vinculats als serveis públics assistencials, en forma de fundació del sector públic gairebé tots ells.

Tanmateix, l’aplicació rígida i poc imaginativa del sistema europeu de comptes  (SEC) i l’acció continuada dels agents que prioritzen els controls formals per damunt de la qualitat dels serveis d’atenció a les persones i dels resultats assistencials i econòmics han posat en qüestió l’esforç del legislador català per preservar l’autonomia de gestió de les empreses públiques, consorcis sanitaris, entitats societàries i fundacions del sector públic i la seva capacitat d’emprar instruments de gestió empresarial per garantir la sostenibilitat i la qualitat dels serveis, esforç que s’instrumentà en els articles 68 i següents de la Llei de mesures fiscals i financeres de juliol de 2011.

Tot i així, amb la introducció d’aquestes fórmules s’han assolit la separació efectiva de les funcions de govern de les funcions executives en els centres, la promoció d’una nova cultura organitzativa basada en la gestió per objectius i el retiment de comptes, i l’apoderament dels professionals, així com també la flexibilització de les relacions de treball i l’ús generalitzat de la comptabilitat analítica en la gestió els serveis sanitaris de titularitat pública.

Sense cap gènere de dubte, la diversitat de les formes de gestió, lluny de ser una rèmora davant les retallades pressupostàries dels últims anys, ha permès afrontar les exigències d’una conjuntura en recessió amb instruments diferents en cada cas, comparar els resultats respectius i propiciar l’establiment d’aliances estratègiques i mecanismes de cooperació entre els centres sanitaris capaços d’aportar solucions més creatives i contrastades i, si més no, aprendre els uns dels altres per afrontar millor els reptes que s’han plantejat. Aquesta diversitat ha estat determinant per a la sostenibilitat del sistema, mantenint els dispositius sanitaris, salvant els llocs de treball i assegurant la qualitat assistencial en el decurs dels darrers anys. 

Malgrat tot, en els vint-i-cinc anys de vigència de la LOSC no s’ha assolit globalment el seu objectiu prínceps, com és la descentralització de l’ICS i l’empresarització dels seus dispositius. En efecte, la disposició transitòria 2ª de la Llei preveia que el CatSalut havia d’assumir de forma gradual els centres, serveis i establiments de l’ICS, com també els serveis dels ens locals que s’hi integressin en virtut dels convenis formalitzats a l’efecte, els quals (uns i altres) s’haurien de gestionar per mitjà d’alguna de les fórmules establertes en l’article 7.2 de la Llei, en especial mitjançant empreses públiques o consorcis i, si escau, fórmules d’autogestió dels professionals del sistema sanitari públic.

Aquest procés gradual havia de suposar la modernització del gruix del dispositiu sanitari públic mercès a la introducció d’instruments de gestió empresarial, tot mantenint el caràcter públic de l’assegurament, la titularitat pública i l’avaluació i el control públics, per tal de millorar l’eficiència i la qualitat del servei públic sanitari. No obstant l’impuls del primer any de vigència de la LOSC, en el qual semblava que aquest objectiu es podia assolir, la prevenció de les organitzacions empresarials (reticents en alguna mesura a què els centres públics poguessin emprar idèntics instruments de gestió que el sector concertat) i el refús de les organitzacions sindicals (temoroses de l’eventual pèrdua de privilegis), així com la tèbia reacció del Govern (que s’aplanà a les pressions dels agents socials), varen acabar per post-posar un dels propòsits més novedosos i destacats de la Llei, i que en bona mesura en fou la seva raó de ser.

Tampoc la Llei del’ICS, aprovada l’any 2008 amb el suport de tots els grups parlamentaris, que reconeix sobre el paper a aquest organisme la naturalesa d’empresa pública, ha suposat un avenç decidit en l’estratègia de descentralització i transformació de llurs dispositius, condicionant en certa mesura el procés de reformulació de l’ICS promogut amb aquest objectiu des del mateix Institut en els anys 2011 i 2012 sense èxit.

Finalment, el model de relació entre els serveis de salut autonòmics i el SNS que impulsà la LOSC, va inspirar algunes de les conclusions dels treballs de la Subcomissió del Congrés dels Diputats per a la Reforma del Sistema Nacional de Salut, aprovades en forma de Resolució per la Cambra Baixa l’any 1999, així com el Títol III de la Llei d’Ordenació Sanitària de Galícia de 2003 (LOSGA), molt avançada en aquests aspectes, com també una Proposició de Llei non nata del Grup Parlamentari de Convergència i Unió al Congrés dels Diputats de reforma de la Llei General de Sanitat, en una novedosa línia federalitzant, en últim terme, l’article 162 i preceptes concordants de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya de 2006.

Josep Lluis Lafarga Traver

Advocat especialitzat en Dret de la Salut

(Continuarà…)

www.rbaestudisiprojectes.cat