dilluns, 9 de maig del 2011

Perquè?







No cal dir que aquesta és una pregunta de moda. Qui l’ha posat de moda és un personatge al qual no cal desqualificar; es desqualifica tot sol:





Però aprofitant que el Pisuerga passa per Valladolid, jo també tinc dret a formular tot una sèrie de preguntes:

  •    Per què la Sra. Carme Capdevila,  consellera amb el tripartit de benestar i família, es fa l’orni quan se l’acusa d’haver ocultat 30.000 expedients de la Llei de Dependència, de catalans que ho necessiten?

  •      D’aquests 30.000 quants de barcelonins? Com és que el Sr. Hereu fa mutis i a la gàbia davant de la situació? Això no és retallar l’estat del benestar a Barcelona?

     


  •      Perquè l’encara alcalde de Barcelona Sr. Hereu acusa al Sr. Trias de ser, si guanya, un delegat de la Generalitat a l’Ajuntament de Barcelona, quan ell ha mirat cap a l’altre banda cada vegada que el tripartit ha incomplert amb compromisos adquirits amb l’Ajuntament de la ciutat?


  •     Perquè el Sr Castells, després d’un prudencial i intel·ligent silenci, acusa ara al Govern de la Generalitat de “crear alarma” quan ell coneix i forma part de les raons?


  •    Perquè ICV utilitza hospitals per primera vegada en la història per fer-ne escenari de la confrontació política, quan fins ara a Catalunya els partits polítics havien entès que els hospitals són la casa de tots i no la feu d’un partit

  •      p://www.youtube.com/watch?v=opQnaPxFqD8


  •  Perquè precisament ara els Srs. Fernandez Diaz, Gumà i Portabella (estricte ordre alfabètic), parlen de sanitat quan en tota la seva trajectòria política això no ha estat mai una preocupació per ells?


  •    Perquè els diputats del PSC a Madrid votaran demà a favor del PSOE i no a favor de Catalunya?


  •    Perquè el Sr. Joaquim Nadal, que va assegurar fa ben poques setmanes el contrari pel que fa a la votació, no presenta amb caràcter immediat la seva dimissió?


  •    Perquè els Srs. Montilla, Iceta i Zaragoza semblen desapareguts en combat en aquestes eleccions del dia 22 de maig


Com en el cas del Sr. Mouriño, tinc molt clar que mai tindré una resposta a les meves preguntes...


divendres, 6 de maig del 2011

Sra. Geli, perdoni però aquesta vegada no té raó...




Llegeixo en un diari digital que avui el candidat i encara alcalde de Barcelona Jordi Hereu s’ha reunit amb diferents representants d’hospitals de Barcelona en un dinar en el qual l’exconsellera Marina Geli ha acusat a Xavier Trias de callar davant les retallades al Departament de Salut.

Potser li hem de recordar a l’ex consellera que no hi ha ningú que hagi fet més al nostre país per tenir un sistema sanitari modern i de prestigi que en Xavier Trias. Des de les seves èpoques al Servei d’Hospitals de la Direcció General d’Assistència Sanitària a l’any 1981, fins que va deixar la Conselleria de Sanitat i Seguretat Social al gener de l’any 96, són més de 15 anys de dedicació absoluta al servei de la sanitat catalana.  Dedicació plena d’èxits, i no exempta de grans dificultats que va saber resoldre amb rigor i sobre tot amb un tarannà dialogant i respectuós amb les persones i les idees. Ningú pot presentar un balanç tan positiu en la creació del nostre sistema sanitari com en Xavier Trias.




I això, no ho afirmo només jo: ho sap tot el sector. Sobre tot aquells que per raó d’edat tenim una perspectiva històrica de tot plegat. En Xavier Trias va arribar a acords amb totes les forces polítiques, amb totes, per tirar endavant la gran majoria de les seves propostes. Va ser, sense cap mena de dubte un home de consens.

Que el Sr. Hereu ho ignori entra dintre del normal, però vostè Sra. Geli també ho sap. Vostè era a Girona, adjunta interina a Medicina Interna al Trueta, mentre en Xavier Trias estava en ple procés de creació i consolidació de la XHUP.  Vostè també hi era, i va tenir ocasió per tant de participar-hi i viure-ho.



No és just que per interessos polítics es diguin segons quines coses. No és just que per interessos polítics es pugui posar en dubte la capacitat i honorabilitat d’en Xavier Trias. I encara és menys just que això ho faci una persona com en Jordi Hereu, que en matèria de sanitat l’únic que ha fet ha estat traspassar al Departament de Salut una càrrega econòmica afegida de 2.000 milions de les antigues pessetes anuals.



Al constituir-se el consorci amb el que abans era l’IMAS i la Generalitat, l’Ajuntament de Barcelona ha deixat de posar-hi aquesta quantitat que cada any posava l’ajuntament per fer front a la beneficència. És a dir, la constitució del consorci ha servit per encarir anualment el CatSalut amb  12 milions d’€ a l’any. Aquesta és doncs l’única aportació que el Sr. Hereu ha estat capaç de fer a la sanitat catalana. I ho ha fet amb la connivència del PSC, i en contra de l’opinió del Sr. Castells, quan era Conseller d’Economia i Finances, que en primera instància no va aprovar els estatuts del Consorci, per aquesta i també d’altres raons.

Sincerament, amb aquest bagatge, algú creu que el Sr. Hereu pot atrevir-se a criticar mínimament al Sr. Trias en temes de sanitat? Crec que a la política li aniria molt bé una bona dosi d’ètica. I sobre tot, respecte per aquells que han demostrat sobradament la seva capacitat, en comparació  a d’altres que sembles despertar-se només quan veuen que totes les enquestes els diuen que perdran, i llavors reaccionen donant puntades de peu a tot el que se’ls posa pel davant.


L'un genera dèficit a Catalunya i l'laltre calla davant dels incompliments de la Genaralitat amb Barcelona




Volen re editar el tripartit a la ciutat de Barcelona i a tants pobles de Catalunya com puguin. Com objectiu polític ho entenc, tant com que qualsevol nou tripartit que es pugui consolidar servirà exclusivament per generar més dèficit allà on es constiteuixi: les actual dificultats econòmiques, i la necessitat de fer retallades són conseqüència únicament del tripartit a Catalunya, i de les ganes que tenen els espanyols (d'esquerres i de dretes) de fer-nos la guitza.

Els ciutadans hem de reaccionar d’una vegada i hem de recuperar valors que la nostra societat havia tingut en temps passats: En política, no tot si val.


diumenge, 1 de maig del 2011

Aquest és un moment molt difícil...




Treballadors del Trueta protagonitzen una tancada indefinida

Segurament  ara, finals d’abril  i començaments de maig del 2011, estem en el moment més difícil com  a país, d’aquests últims anys. Des que va començar la crisi que colpeja amb crueltat als més dèbils de la societat, no havíem viscut tant en la incertesa com en l’actualitat. Fa pocs dies vaig recollir d’El Periodico aquests tres titulars que a més anaven seguits i que resumeixen clarament la situació:

   El primer trimestre añade 213.500 desempleados más a las cifras de la Encuesta de Población Activa
   Los viajes organizados y los alimentos y bebidas no alcohólicas contribuyen al aumento
   El incremento encarecerá en 744 euros anuales una hipoteca media de 150.000 euros

La inflació més alta d’aquests últims anys combinada amb una tassa d’atur més elevada que mai, i un euribor que supera el 2%. Tres elements que incideixen molt directament en la nostra economia, que ens converteix en molt més pobres com a país, i dificulta seriosament la recuperació econòmica.



No cal dir que l’increment de la inflació per sobre dels sous de les famílies ens fa més dificultós arribar a final de mes; el nivell d’atur mai abans assolit al nostre país implica que el nombre de famílies amb dificultats encara s’incrementi més; i l’increment de l’euribor comporta un cost més alt de les hipoteques que molts ciutadans estem pagant. Tot plegat fa molt difícil que les famílies puguin complir els seus compromisos de pagament, i les que ho poden fer, el que fan és baixar el consum. Per fer front a la situació actual, les famílies d’aquest país només tenim una possibilitat: reduir el consum, i el baixem tant com les nostres deutes ens ho exigeixen. Com més devem, menys consumim.

Tot plegat no és res més que una espiral negativa cap endins, atès que cada vegada tenim menys diners per sobreviure, i d’aquesta forta reducció del consum se’n deriva que moltes empreses, la pràctica totalitat, veuen reduir les seves xifres de negoci, i molt sovint entren en pèrdues que les porten a reduir plantilles, i per tant  s’incrementa encara més l’atur, i així successivament.

Les joventuts del PSC denúncien allò que PSC i PSOE han propiciat a Catalunya


Mentre tant, l’Estat que ha apujat l’IVA dos punts percentuals veu com la recaptació per IVA cau per la baixada del consum i com l’impost de societats li genera menys ingressos com a conseqüència de la reducció de les xifres de negoci empresarials. L’IRPF també li reporta menys recursos atès que els treballadors en actiu són cada vegada menys. Al mateix temps l’impost de transmissions patrimonials també aporta menys a les arques de l’estat atès que la compra venda d’habitatges ha caigut a uns nivells baixíssims. Per acabar-ho d’adobar, els impostos especials (tabac, alcohol, etc.) també han baixat per dues raons: per la baixada del consum però també per les campanyes antitabac del propi govern. Ens queda un impost important, el de les gasolines.  Més del 50% del que paguem per litre de benzina són impostos. Segurament aquest fet està al darrere de l’afirmació del ministre Sebastian (el pitjor ministre d’indústria de la democràcia, i això que l’havien precedit Montilla i Clos), dient que les gasolines tardarien a baixar al nostre país. Tot i el descens del viatges dels particulars en els seus vehicles, l’estat ha pogut recaptar més en aquest impost per la desenfrenada pujada dels carburants.

Per tant, Estat, Comunitats Autònomes, Nacionalitats històriques, Ajuntaments i Diputacions, no tenen més remei que reduir les seves despeses tant en inversió, com despeses corrents, com despeses socials. No hi ha altre sortida.

Primera pedra al nou hospital de Reus

Paral·lelament a tot plegat, i demostrant evidentment que no entenen res, a Girona uns quants membres de la Junta de personal del Trueta ha decidit tancar-se indefinidament  per que no els permeten que els torns d’infermeria es solapin (l’Hospital Trueta de Girona té la història clínica informatitzada). El solapament  era de 15 minuts per torn, és a dir ¼ d’hora extraordinària al dia per cada treballador de la unitat, per tant aquests treballadors cobraran menys hores extres. Es tanquen per protestar per això, en un país que està a prop dels 5 milions d’aturats!!!

El President Mas a la seva arribada a Tortosa

Però no acaben aquí les demostracions  de seny i sentit comú: a Tortosa uns 40 treballadors del Verge de la Cinta, han esbroncat al president Mas, recordant-li que amb la salut no s’hi juga.

A vegades costa creure que Catalunya sigui un país ben considerat a Europa. Si només fos per aquests personatges, sens dubte instigats per organitzacions polítiques, de ben seguer que el país estaria com Extremadura: subvencionat pel quatre costats.

President i Vicepresident del govern que ha dut al país a la ruina econòmica

Tanmateix és indignant, que els instigadors d’aquestes protestes siguin els mateixos que juntament amb el govern d’Espanya, són els responsables directes de la situació actual a Catalunya, amb un dèficit impossible d’assumir conseqüència de la nefasta actuació en matèria econòmica del tripartit (1 i 2), i del mal tracte que Catalunya ha rebut  del govern espanyol i en particular del Sr. Zapatero, que ens nega els 1.450 milions d’€ del fons de competitivitat, i en canvi anuncia que se’n gastarà 3.000 milions per dur l’AVE a Extremadura (Si guanya Zapatero, guanya Catalunya, ho recorden?)


Desconec quants passatgers utilitzaran a l’any  l’AVE Madrid-Càceres-Badajoz-Mèrida-Trujillo-Almendralejo..ah...i Lisboa, però tinc molt clar que amb menys de la meitat del cost d’aquest AVE, a Catalunya no hi haurien retallades.

Això que comento de l’AVE a Extremadura ho podríem fer extensiu a l’Aeroport d’Alguaire, o al de Castelló o més encara al de Ciudad Real, o l’AVE d’Albacete, o a les autovies gratuïtes a mig estat espanyol, entre tantes i tantes coses. Per cert, l’altre dia en una entrada anterior, comentava els quasi 300 m2 per llit de l’Hospital de Puigcerdà; ara hi vull afegir a la llista els més de 200 m2 per llit del nou hospital de Reus. He sentit dir a algun metge d’aquest hospital: “...si ens perdem pels passadissos...” (recordem que alts dirigents del CatSalut han estat dirigents de l’Hospital de Reus...serà casualitat?)

Ja per acabar, i atès el panorama que tenim davant, no creuen que tots aquests que es manifesten, es tanquen i protesten per les retallades a la sanitat catalana, s’han equivocat estrepitosament a l’hora d’escollir contra qui protestar?



 No creuen que l’objecte de les crítiques haurien de ser els polítics que ens han dut a aquest situació? Ja només hi falta  la Sra. Chacon, dient que el govern català no sap negociar...quina barra! Què hi fa ella a Madrid amb els seus 25 diputats catalans? Res; no hi fa res per ajudar Catalunya. Una vegada més tenim una mostra dels que anteposen els sues interessos personals per sobre dels del país.

divendres, 29 d’abril del 2011

L’Estat del Benestar (Welfare State)





Segons sembla l’expressió “estat del benestar” s’usa per primera vegada en l’idioma anglès a l’any 1941 en un llibre escrit per William Temple, però no és fins el final de la segona guerra mundial quan a l’Europa Occidental es comença a desenvolupar el concepte de “estat del benestar” dins del que podríem anomenar una visió social demòcrata de la vida, a través de la qual l’Estat es compromet a  garantir el benestar del seu ciutadans en matèria de salut, educació, treball (prestacions per desocupació), seguretat social (pensions), habitatge social, etc. És doncs a partir d’aquell moment quan mica en mica  es va consolidant aquest concepte, que a Espanya no arriba fins uns quants anys més tard.

Suècia és el país europeu on la social democràcia impulsa amb èxit el desenvolupament de l’estat del benestar. El model suec de prestacions socials és alabat per mig mon, i envejat per l’altre mig.

Però què succeeix a Suècia com a conseqüència del desenvolupament de l’estat del benestar?   

Hospital anglès en lluita


Mica en mica i a mesura que els suecs anaven rebent més prestacions socials, els impostos anaven pujant de manera paral·lela, fins el punt que el poble suec finalment ha hagut de decidir entre continuar mantenint les prestacions de l’estat del benestar o abaixar els impostos. El resultat de les últimes eleccions a Suècia han estat clars en aquest sentit: reducció de l’estat del benestar i menys impostos.

Cal recordar que als anys 80 i 90, tota la costa del sol andalusa es va poblar  de jubilats suecs que cobraven les seves pensions a Suècia i vivien a Espanya on pagaven molts menys impostos que al seu país. Mica en mica el govern suec va anar posant fre a aquest situació, transferint als municipis la gestió de tots ela anomenats serveis socials. Fins i tot varen reduir progressivament el nombre de municipis que va passar de 2.500 a 290 !!!  amb l’objectiu de mancomunar serveis socials i d’assistència per reduir els costos  d’estructura, però les últimes eleccions han demostrat que la reacció del govern davant del problema no va ser suficient. I és que l’estat del benestar ha de ser sobre tot sostenible, és a dir, s’ha de poder pagar. 

un altre hospital anglès en lluita


Aquells que portem ja alguns anys treballant en la sanitat recordarem també com al Regne Unit, fa uns anys es va valorar molt positivament la creació del National Health Service, i com uns anys més tard, va tenir que ser  re inventat atès que la Gran  Bretanya no podia assumir els costos que el seu manteniment implicava.

En definitiva, l’estat del benestar és un intent modern dels estats per aportar als ciutadans uns serveis per tothom, en l’àmbit de la salut, el treball,  l’ensenyament, l’habitatge, la seguretat social, etc.  Aquest intent, ha hagut de ser re formulat en molts cassos atesa la seva manca de sostenibilitat doncs els impostos no poden créixer “ad infinitum” i per tant a mesura que els costos de l’estat del benestar s’incrementen i els països no poden assumir aquest increment, calen mesures correctores.


Hospitals francesos protestant


I precisament a Catalunya estem ara en aquesta fase. I en particular li toca a la sanitat aquesta re definició i aprimament dels costos.  Però aquesta situació no és nova a Europa: tal com es pot veure en les diverses imatges que adjunto, personal sanitari de diversos països europeus ha manifestat també la seva protesta per les retallades que s’han anat fent,  a mesura que els dèficits que s’han anat generant en aquests països han implicat accions correctores per assegurar la sostenibilitat de l’estat del benestar i del seu sistema sanitari.

Avui La Vanguardia publica un article del President Pujol molt interessant respecte l’estat del benestar, que recomano llegir. Tanmateix voldria fer una reflexió al voltant de l’abast de les prestacions de l’estat del benestar:


També el personal sanitari alemany ha protestat 


Abans d’ahir al matí vaig acompanyar a una persona que m’és molt propera a fer unes gestions a l’INSS; a la cua, a banda de nosaltres dos i havia magrebins  i algun sud americà. Em va xocar  el motiu de la  consulta de la persona que teniem al davant nostre en la cua: era una noia que en prou feines arribava als 30 anys i com que segons va dir estava a punt d’arribar als 180 dies de baixa, volia saber els tràmits a seguir per aconseguir no se quin grau d’invalidesa...Haurien d'haver vist el seu aspecte, d'una salut absoluta... 

Més protestes a França


No vull ser considerat racista ni res semblant, però l’exemple em serveix per preguntar si entre les retallades que cal fer a l’estat del benestar català per tal que sigui sostenible, no s’hi haurien d’incloure accions inspectores per eliminar de les prestacions a tot un conjunt de persones (nacionals i estrangeres) que n’estan fent un modus vivendi, i per tant un mal ús: Els que enllacen una baixa per malaltia amb un altre impunement sense patir cap malaltia que ho justifiqui, els que accedeixen a les prestacions d’atur una vegada han treballat 4 anys i poden gaudir de 2 anys cobrant sense treballar, els que volen cobrar  prestacions d’invalidesa per no treballar la resta de la seva vida, els que amb receptes de pensionista aconsegueixen medicaments per tota la família a cost zero, i tants i tants abusos que es cometen a diari. No valdria la pena actuar també en aquests cassos?

Els Hospitals italians no són una excepció a l'hora de protestar



www.rbaestudisiprojectes.cat



dimarts, 26 d’abril del 2011

Ens el podem pagar els catalans l’actual model sanitari ?




Segons la Consellera de Salut del l’últim govern tripartit la Sra., Marina Geli, si el podem pagar. Això és el que ella afirma en l’article que avui publica El Periódico de Catalunya.

La veritat és que dit així, sona una mica massa contundent, i tampoc és que ella ho argumenti del tot bé: entra en les comparacions entre el % del PIB que  els catalans i americans ens gastem en sanitat, o en la quantitat que cada català gasta a l’any en salut, dividint simplement el pressupost del departament pel nombre d’habitants. Pel que fa al % del PIB, és una xifra que diu relativament poc si no es relaciona amb el nivell de salut de la població.


Tu pots gastar més o menys en salut, depenent del nivell de salut dels teus ciutadans, del seu envelliment, del seus hàbits alimentaris, etc., etc., de manera que les comparacions relatives al PIB així, sense considerar res més em semblen una aproximació poc rigorosa a la realitat. Però si del que parlem és de la quantitat de diners que el pressupost assigna a cada català per ser assistit durant un any, aquesta xifra també em diu molt poc, atès que no incorpora el dèficit del sistema sanitari. Inclou aquelles partides previstes en el pressupost i les divideix pel nombre d’habitants, però què passa amb el dèficit? Amb les factures no pagades? amb les quantitats que es traspassen d’un any a l’altre? Amb les inversions  a pagar en 5 o 10 anys? Si ho sumem tot, li puc assegurar a la Sra. Geli que la quantitat assignada a cada català anualment, és força superior al que ella diu. Si el dèficit és realment de 1.000 milions d’euros com diuen, a la quantitat que la consellera comenta en el seu article caldria sumar-hi aquests 1.000 milions dividits pels 7,5 milions de catalans que diuen que som ara. Per tant, Sra., consellera, amb tot el respecte del mon, li recordo que les xifres sempre diuen allò que un vol que diguin. Tot depèn de com les expliques. 

Tanmateix, i per no entrar en discussions poc aclaridores crec que tothom està d’acord en acceptar que avui en dia la factura sanitària al nostre país és massa elevada en funció dels recursos que generem. I això no té res a veure en considerar a la sanitat com un factor de creació de riquesa, que certament ho és.  El tema és doncs si tenim o no un dèficit de 1.000 milions d’Euros. Si el tenim, s’ha acabat la discussió: no el podem tenir; per tant cal retallar. Algú dubta a hores d’ara que el tenim aquest dèficit? 





El problema està en que Estats Units, els països europeus, Espanya, i per tant també Catalunya han d’ajustar els seus dèficits a un determinat % del PIB, i per tant aquests dèficits que tenim no els podem tenir. Toca  retallar, encara que no ens agradi.


ressonància per un petit hospital comarcal?



Dit això, haig de confessar que estic d’acord amb al Consellera Marina Geli, i això no és una contradicció. Hi estic d’acord per que  el model sanitari català és un model viable i per tant sostenible, si som capaços entre tots d’acordar alguns retocs. I quin són aquests retocs? La meva recepta ja l’he comentada en altres entrades al blog. La resumiré:  

  • Adequar les plantilles de personal del Departament de Salut, CatSalut,  i ICS al que són les autèntiques necessitats eliminant “comissaris polítics” i afiliats amb carnet que no fan altre cosa que cobrar cada mes.
  •  Redissenyar el model organitzatiu de la sanitat pel que fa a les eines de que es dota l’administració per gestionar. Avui el diari “AVUI” explica que entre Instituts, Agències, Consorcis, Empreses Públiques i Fundacions, al Departament de Salut hi ha 51 organismes!
  • Racionalitzar la prestació de serveis, i relacionar-los quan sigui possible amb el cost/eficiència dels mateixos. És la història coneguda dels hospitals que fan menys d’un part al dia, i han de suportar un cost d’estructura enorme per fer-los. Segurament concentrant els parts en determinats centres, els cost global del sistema es podria reduir considerablement. I els parts no són més que la punta de l’iceberg: guàrdies innecessàries, serveis d’urgència  dotats amb especialitats (com ara cirurgia) que com en el cas dels parts es podrien concentrar en determinats centres al llarg del territori, etc., etc.
  •  Eliminar totes les estructures no productives que al llarg dels anys s’han anat consolidant com a “modus vivendi”  de determinats personatges, per exemple el VINCAT i altres similars.
  • Incidir en la despesa inútil en dinars, sopars, mòbils, viatges etc., de tanta gent que si no es fessin aquestes despeses el sistema sanitari ni se’n assabentaria.
  • Repensar alguns dels centres que s’han construït últimament, i que són  una càrrega important pel futur, com ara l’Hospital Transfronterer de Puigcerdà que té pràcticament 300 m2 per llit.  Quan costarà en el futur la neteja, l'energia, el manteniment, etc.,  d'aquest centre?
  •  Definir, a través del contracte, una cartera de serveis molt clara i concreta per cada centre, adequada a les necessitats del 75% de la seva població de referència. (Se d’un centre que dona servei a una població de referència de 40.000 habitants que s’està plantejant la compra d’una ressonància...)

L'Hospital Transfronterer de Puigcerdà
Tot això fet amb diàleg, explicant les coses on toqui, pactant amb els professionals, i liderant...sobre tot liderant. Diàleg, lideratge i sentit comú són els elements bàsics per aconseguir controlar aquesta situació actual.


Val a  dir que sembla que alguna cosa d’aquestes s’està ja movent: esperàvem per demà que el Conseller Ruiz expliqués el Pla de Retallades. Sembla que en el consell de govern de la Generalitat d’avui s’ha decidit que s’aplacen les explicacions de demà fins que el conseller les hagi pogut consensuar amb els professionals, els  sindicats (amb aquests ho té complicat) i les forces polítiques representades al Parlament.

Finalment sembla que s’ha trobat el camí...però ha costat!!! Ah, per cert, tal com comentava dies enrere, algunes retallades podrien no arribar al 10%. Bona noticia també aquesta! 


divendres, 22 d’abril del 2011

Continuen les protestes




Novament el personal sanitari i no sanitari d’alguns centres de la XHUP, ha abandonat als malalts a la seva sort, i als voltants de la una del mig dia de dimecres 20 d'abril, és van manifestar tallant algunes de les artèries importants de la ciutat de Barcelona i de l’àrea metropolitana, en contra de les retallades que el Departament de Salut ha d'aplicar com a conseqüència de la manca de diners. 


Personal de Vall d’Hebron, Bellvitge, Clínic,  Mar, Germans Trias, Viladecans, Tarragona, Arnau de Vilanova de Lleida (que s’afegeix també a la festa), i algun altre que em deixo, han volgut manifestar novament el seu malestar per les retallades del Departament de Salut.

Pel que em comenten alguns gerents,  són fonamentalment dos el sindicats que estan al darrere de les mobilitzacions: el sindicat de Metges de Catalunya, i em diuen també que gent del CATAC.  És evident que davant de les properes eleccions sindicals, la resta de sindicats s’hi apunten de presa. Sembla tanmateix que en algun d’aquests centres, tenen el recolzament d’algun gerent d’aquells que confon la professionalitat amb el sectarisme polític. És una llàstima que això sigui així, per que fins ara, els gerents dels hospitals de la XHUP havien manifestat molt clarament que la seva única obediència era la de la professionalitat. Sempre hi ha hagut excepcions és cert, però jo em refereixo no a tots els que cobraven com a gerents, si no als que eren efectivament gerents. I d’aquests, polititzats, amb militància política i “obediència deguda” com a la mili, jo diria que cap.    



En ocasions els gerents hem estat crítics amb l’Administració, quan s’han pres mesures que han ajudat molt poc a la gestió. No queden tan lluny els temps en els que l’Administració castigava la bona gestió.  Algú recordarà que si el centre que estaves gestionant obtenia resultats econòmics acceptables, a l’any següent et penalitzaven econòmicament. “tu te’n surts...” et deien. I aquells centres que tenien   un dèficit més elevat, en lloc de canviar al gerent el que l’Administració feia, era incrementar el pressupost per veure si finalment se’n sortien. I aquest sistema pervers, s’ha anat aplicant any rere any, i això a alguns gerents no ens agradava gens.  Al llarg del temps, els que anaven bé, han continuat anant bé tot i les penalitzacions per gestionar bé, i els que no, han seguit pel camí el pedregar...Tot i això, el tracte amb l’Administració era correcte i exempt de deslleialtats.

Avui les coses són una mica diferents, i per arribar a la gerència de segons quins hospitals, cal acreditar no tant l’experiència en gestió, o formació adequada, si no l’adscripció a determinades formacions polítiques, o a determinades creences religioses  i  a més casi sempre cal tenir una determinada professió: ser metge.



Entraríem ara en un altre discussió que no és la que m’ha portat a escriure aquesta nota. Tanmateix diré molt clarament el que penso: avui en dia per ser gerent d’un centre sanitari, el que cal en primer lloc és ser un líder; en segon lloc tenir clar que vol dir ser gerent: optimitzar la utilització eficient dels recursos,  en tercer lloc tenir una formació adequada a les funcions que com a gerent s’ha d’assumir i finalment, si a més ets metge,  doncs tot això que tens guanyat. 


Un bon gerent sempre intentarà aglutinar al seu voltatnt al millor equip
Però aquesta última condició per mi, no és precisament la més important. Només cal repassar quins han estat els millors gerents de la sanitat catalana d’aquests últims 25 anys i analitzar quants d’ells eren metges (Esperança Martí, Jaume Suana, Marc Garreta, Josep Marull, Joan Prats, Joan Grau, Francesc Moreu, Manel Jovells... cap d'ells metge).  Avui en dia, la gestió en un centre sanitari és basa molt fonamentalment en el treball en equip. El que cal doncs, sobre tot, és saber estructurar un molt  bon equip en el que la figura del Director Mèdic, aquesta si, és clau.






Deixant el tema, que té sens dubte interès i del que ja en tornarem a parlar en un altre ocasió, ara el que toca és esperar. I no només per que estem al bell mig de la setmana santa, si no sobre tot per que el Departament de Salut ha anunciat pel dimecres vinent, l’anunci del Pla d’Actuació davant la manca de diners del sistema sanitari català. Esperem doncs al dimecres 27  a veure si finalment el conseller Boi Ruiz i el seu equip han estat capaços d’arribar a acords amb els col·lectius que tenen un paper significatiu en el dia a dia de la sanitat del nostre país. Tant de bo el Pla pugui aplicar-se sense tan enrenou com el que hi ha hagut aquests últims mesos. 


Axí tenim Catalunya!



   Després de la sentència del Tribunal Constitucional respecte l'Estatut

   Després de la sentència del Tribunal Suprem que destrueix la immersió lingüística  

   Després de l'herència econòmica que ens ha deixat el tripartit

   Després de les retallades del Departament de Salut

   Després que ens neguin el fons de competitivitat, previst en el que resta vàlid de
   l'Estatut

   Després que el President de la Comissió Assessora del Govern en matèria de sanitat,
   sigui reconegut al seu poble com a heroi.

   Després que l'alcalde de Manresa es declari orgullós del tripartit

    Després que l'encara alcalde Jordi Hereu reivindiqui la contribució de Zapatero
    a Barcelona

    Després de la manca d'unitat dels partits polítics catalans




 Després del dimecres 20 d'abril... 

            










www.rbaestudisiprojectes.cat