Després de l’aplicació de l’article 155 a Madrid se’n riuen del mort i de qui el vetlla (I)

El departament de Salut està directament afectat per les mesures derivades del 155, que burocratitzen els tràmits, paralitzen contractes i inversions, i obliguen a adoptar posicionaments contraris als defensats pel govern legítim de Catalunya, com en el cas de la prescripció infermera. Algunes mesures salarials que el departament de Salut havia compromès es veuen també en risc de ser anul·lades.

Per exemple, la compra de qualsevol aparell de diagnòstic està subjecte a una declaració responsable que garanteixi que els diners necessaris per fer el pagament, en cap cas s’utilitzaran per finançar cap activitat declarada il·legal pel Tribunal Constitucional ni contrària a cap decisió dels diferents tribunals de justícia, fet que resulta gairebé patètic, sinó estiguéssim parlant de coses tan serioses com la compra d’aparellatge sanitari.  

Els efectes devastadors de l’article 155 no són coneguts directament pel gran públic, però el cert és que estan fent molt mal en general a tots els departaments de la Generalitat i al de Salut en particular. La situació ha estat denunciada fa pocs dies en una concentració de funcionaris públics de la Generalitat a la Plaça Sant Jaume, en la que varen refermar la seva obediència al govern legítim de Catalunya, varen denunciar les conseqüències que es deriven de l’aplicació de l’article 155, i es va reclamar l’alliberament dels presos polítics.

Pel que fa al departament de Salut, i més enllà de la castellanització del departament i de tots els seus informes, l’aplicació de l’article 155 està incidint molt negativament en el dia a dia del departament, i comença a deixar-se sentir també en el funcionament dels centres sanitaris de l’ICS i en les empreses públiques i consorcis, afectant també probablement a les retribucions del personal dels centres sociosanitaris dels SISCAT. Veiem algunes conseqüències concretes de tot plegat:  

1.- Burocratització de tots els procediments administratius, que té com a  conseqüència un alentiment de la presa de decisions degut a un  procés feixuc que en la majoria de cassos comporta endarreriments de tots els projectes.

• La compra de béns i serveis des de l’àmbit públic requereix l’elaboració d’una declaració responsable per part dels òrgans de contractació i de la intervenció. Així doncs, per comprar qualsevol equipament mèdic (com un ecògraf per exemple) s’ha de fer una declaració responsable, assegurant que aquella despesa no té relació amb cap activitat il·legal ni contrària a decisions dels tribunals. Fins al moment, i amb un mes escàs des de l’aplicació del 155, s’han elaborat unes 3.500 declaracions responsables (aproximadament) entre els centres del SISCAT.
• Per l’autorització de pagaments, és necessari emetre un certificat davant el ministeri i l’entitat financera per a qualsevol proposta de pagament.

2.- Paralització de contractes, recursos i inversions, ates el bloqueig de les partides pressupostàries que impedeix poder disposar dels crèdits corresponents, i que comporta per exemple:

• Partides destinades a centres de recerca  directament afectades per l’aplicació de l’ordre 878 del 15 de setembre. Hi ha 2,6M€ corresponents a partides de recerca bloquejats. No disposar d’aquests fons posaria en perill línies de recerca en l’àmbit del  VIH i en malalties infecciones, entre d’altres, cosa que suposaria un important retrocés en la recerca del país i en la qualitat de l’assistència.
• Partides de sistemes d’informació vinculades a diferents projectes. Un d’aquests projectes és el manteniment informàtic de la recepta electrònica, eina que permet a més de 400.000 usuaris recollir diàriament la seva medicació a les farmàcies i que pot generar un important caos si el sistema cau per manca de manteniment.

3.- Defensa de posicionaments, per part del Ministeri i en nom de la Generalitat, contraris els assumits fins al moment pel govern legítim de Catalunya. Com exemple d’aquesta situació, en el transcurs de la darrera reunió del Consell Interterritorial del Sistema Nacional de Salut, òrgan de coordinació entre les comunitats autònomes i el Ministeri Serveis Socials, Salut i Igualtat (MSSSI), la ministra va defensar un posicionament contrari a l’expressat fins al moment per la Generalitat en relació al decret que regula la dispensació de medicaments i productes sanitaris d’ús humà per part dels professionals d’infermeria. Abans de la destitució del Govern legítim, Catalunya estava tramitant l’aprovació d’un decret que s’havia elaborat amb la participació de les corporacions professionals. Altres temes en els que el posicionament no és coincident són: les condicions de regulació dels fons de cohesió (fons per compensar l’atenció de població desplaçada a altres comunitats autònomes), o la modificació del reglament de funcionament del Consell Interterritorial del Sistema Nacional de Salut, entre d’altres.

(Continuarà...)

Nous copagaments a la sanitat pública?

El govern espanyol es planteja establir nous copagaments amb un doble efecte, recaptatori i com a tiquet moderador de la demanda. 

Una vegada esfumat i malgastat el fons de pensions, ara el PP vol ficar ma a les minvades reserves dels ciutadans espanyols. Contempla el copagament com una eina per ajudar a millorar la sostenibilitat del sistema nacional de salut.

Aquest any 2017 va començar amb els intents del ministre Montoro, per anar introduint, i com aquell que no vol la cosa, el debat al voltant del copagament. Igual que faria qualsevol cacic, Montoro vol imposar per la força allò que els ciutadans rebutgen, i per aconseguir-ho fa us d’una tàctica molt utilitzada pel PP, consistent a fer córrer rumors al voltant d’un fet, i quan consideren que la societat ja ho té assumit, o n’està prou conscienciada, llavors ho apliquen amb total impunitat. De fet Montoro ja ens té acostumats a les seves maneres de fer com a “señorito andaluz” que en el seu “cortijo” (la recaptació de diners i la seva utilització), fa el que vol. La intervenció de les finances de la Generalitat per “l’article 21” n’és un bon exemple.  

  Va ser al gener d’aquest any 2017 quan la ministra espanyola de Sanitat Dolors Montserrat, va començar a introduir de nou en el debat sanitari el concepte de copagament. Ho va fer emparant-se amb com s’havia estructurat el copagament de la farmàcia per part dels jubilats, que paguen fins un màxim  de 18 € al mes quan les seves rendes estan compreses entre els 18.000 i els 100.000 € anuals. Segons l’apreciació de la ministra, caldria introduir més trams amb diferents límits de copagament mensual, entre 18.000 i 30.000 €, de 30.000 a 60.000 €, i de 60.000 a 100.000 €, baixant una mica el límit dels 18 € pel primer tram i posant-lo més alt per als altres dos trams. Tot amb un sol objectiu: augmentar la recaptació del cacic Montoro. No cal dir que les protestes es varen multiplicar, i el PP de manera astuta va aparentar que deixava morir el tema, després d’una intervenció de Mariano Rajoy assegurant que no es modificarien els copagaments en aquesta legislatura.  

Arribem així a l’estiu d’aquest any, quan una comissió que havia de configurar una reforma del sistema de finançament autonòmic, es treu de la màniga un document que en referència al copagament parla de dos instruments:

“El primero es que parece lógico poner en manos de la administración gestora del servicio un importante instrumento de gestión que puede ayudar a disciplinar la demanda. Y el segundo es que el copago podría ser una fuente significativa y apropiada de ingresos para la financiación de ciertos servicios públicos con beneficios perfectamente divisibles y fácilmente identificables a nivel individual”.

Amb tots aquests semàfors en groc, arribem per tant  a finals de novembre i de nou salta la notícia que confirma que el govern del PP pretén imposar a curt termini nous copagaments sanitaris. Ha estat al Congrés dels Diputats on el govern espanyol ha contestat una pregunta parlamentària dient que “se apoyarían todas aquellas acciones que promuevan una demanda responsable de las prestaciones a nivel de todo el Sistema Nacional de Salud (SNS)”. Pel que sembla la ministra de Sanitat del govern espanyol té previst portar el tema al consell interterritorial de Sanitat del proper mes de gener. En aquesta reunió es volen abordar les mesures més adequades per fer més sostenible el Sistema Nacional de Salut, i com és evident, el Sr. Montoro no detraurà recursos d’un altre ministeri per posar-los a sanitat, sinó que es limitarà a recaptar més diners dels ciutadans, aquesta vegada per la via dels copagaments.

Tanmateix val a dir que Espanya és, juntament amb Alemanya i el Regne Unit, el país de l’Europa dels 15 en el que el copagament existeix només pel que fa a la farmàcia, mentre que la resta de països tenen estès el copagament tant a l’atenció primària, a l’atenció especialitzada ambulatòria, a l’ingrés hospitalari i a urgències, Curiosament, Luxemburg aplica el copagament a tot tipus d’assistència sanitària, llevat de les urgències.  

Val la pena llegir el treball de la catedràtica  Beatriz González López- Valcárcel respecte a l’impacte dels copagaments sobre la salut, investigadora del CRES-UPF

155 motius per perdre l’Agència Europea del Medicament

La candidatura de Barcelona cau en primera ronda de les votacions

La imatge horrorosa de la política espanyola, que està envoltada per una profunda atmosfera de corrupció, una acció policial que supera els límits del permès en els estats democràtics, i la inestabilitat política derivada de dissoldre per “l’article 21” el Parlament de Catalunya i cessar pel mateix article al govern de la Generalitat, són motius suficients per que els països europeus hagin perdut la confiança en la que tècnicament era la millor candidatura per albergar la seu de l’EMA.

Allò que el president del govern espanyol Mariano Rajoy defineix com “restablecer el orden constitucional en Cataluyna” mitjançant l'aplicació de l'article 155 de la Constitució, està en la base de la derrota de la candidatura de Barcelona per esdevenir seu de l’EMA quan a l’any 2019 l’Agència Europea del Medicament hagi d’abandonar, a causa del Brexit, la seva seu londinenca. Aquesta manera de “restablecer el orden constitucional” basada en al violència policial, en l’acció de la justícia per resoldre problemes polítics, empresonar persones per la seva ideologia, dissoldre un Parlament escollit democràticament, i cessar un govern entre altres nimietats és el que ha creat una imatge nefasta de la ciutat de Barcelona, però també d’Espanya, que no ha passat desapercebuda pels 26 països que conjuntament amb l’Estat espanyol han decidit avui que Amsterdam sigui la ciutat que albergarà l’EMA. Per cert, la tria d’Amsterdam s’ha hagut de fer per sorteig després que la candidatura de la ciutat holandesa quedés empatada a vots amb la de Milà.

Ara, els aprofitats de la política, els especialistes en la manipulació de la realitat, els que transformen realitats en “fake-news” ens voldran explicar que el gran culpable de la desfeta de la candidatura de Barcelona és el procés d’independència. Però no ens hem de deixar enganyar, i hem de ser capaços d’objectivar com fins el dia 1 d’octubre, Barcelona era, segons totes les informacions, la ciutat favorita. Era la preferida pels treballadors de l’EMA segons una enquesta interna que la direcció de l’EMA havia fet entre els seus treballadors per conèixer les seves preferències, i era la millor candidatura a l’hora de complir els requisits tècnics establerts per la UE.

Que ha succeït doncs a partir de l’1-O, perquè Barcelona perdés radicalment el paper de favorita?. Doncs que Europa ha estat testimoni de la violència policial exercida als col·legis electorals contra gent pacífica, alguns majors d’edat, que només volien dipositar en pau el seu vot a les urnes. Europa ha estat testimoni de l’empresonament de líders polítics per defensar les seves idees polítiques. Europa ha vist que basant-se en una cosa tan democràtica anomenada article 155 de la Constitució espanyola, el president del govern espanyol ha dissolt un Parlament, ha cessat al govern legítim de la Generalitat escollit democràticament, ha empresonat a mig govern, i l’altre mig ha hagut de marxar a l’exili per evitar ser empresonat, i continuar mantenir vigent l’honorable figura de la presidència de la Generalitat. Europa ha estat també testimoni que el govern espanyol és el més corrupte  d'Europa. Europa ha vist tot això, i s’han adonat que la democràcia a Espanya no està consolidada i que el règim sorgit de l’any 78 intenta tapar la corrupció que se'l menja per dins, al temps que està adoptant uns tics franquistes perillosos. Amb aquests antecedents, la candidatura de Barcelona se n’ha anat a norris.  Una prova més del mal que l'aplicació de l'article 155 està fent a la sanitat catalana.

Que ningú ens enredi. Abans de l’1-O la candidatura de Barcelona era la favorita, i és  després d’aquella data, quan davant de totes les situacions descrites en el paràgraf anterior Barcelona es veu descavalcada de la seva posició de favorita. Per tant, la derrota de la candidatura de Barcelona és només atribuïble a les actuacions del PP a Catalunya i a Europa. Per altre banda, això tampoc ens ha d’estranyar: algú podia esperar res de bo per Barcelona, que vingués de la ma del PP?

Tal com avançava en l'entrada al blog d’ahir, ara el PP intentarà culpar a l’independentisme del seu propi fracàs com a negociador a Europa, però la realitat és que el que ha succeït avui a Brussel·les, és el que el PP volia que passés, i tenir així  un argument més en contra dels que defensen la independència de Catalunya. Però no cal que s’esforcin: tots sabem que en els fons del seu cor, ningú del PP volia que l’Agència vingués a Barcelona; així de clar, així de fàcil. Davant del fet consumat, l'unionisme espanyol ha sortit en tromba a culpar l'independentisme d'aquesta derrota de la candidatura de Barcelona. I des del govern legítim català, tant el president Puigdemont com el conseller Comin, des de Brussel·les, han posat el dit a la nafra: la imatge de corrupció que dona Espanya al món, i els dèficits democràtics de l'Estat espanyol estan en la base de la desfeta de la candidatura de Barcelona a l'EMA.    

El més lamentable és que Barcelona ha perdut una extraordinària oportunitat per esdevenir un autèntic “hub” com  es diu ara, en matèria de ciències de la salut, a banda dels llocs de treball de qualitat que s’haurien creat i de la riquesa que hauria aportat a la ciutat els més de 40.000 visitants que la EMA rep a l’any.

Una prova més, que només Catalunya pot defensar amb garanties els seus interessos. Els altres, els que diuen que han fet el que han pogut, són tots uns farsants.