La sanitat catalana recupera a un bon gestor: Pere Vallribera

Vallribera va marxar encara no fa un any a Palma de Mallorca, en una experiència no reeixida

Ara s’incorpora al Grup de l’Ordre Hospitalari de Sant Joan de Déu, on s’està consolidant un molt  bon grup de gestors

Encara no fa un any explicava  la notícia que Pere Vallribera, excel·lent gestor de la sanitat catalana, marxava a la Clínica Rotger de Palma de Mallorca per iniciar una nova etapa professional en el camp de la sanitat privada. Afortunadament per la sanitat catalana, l’experiència no ha resultat positiva per al Dr. Vallribera, com a conseqüència fonamentalment dels inconvenients que presenten les empreses  de tipus familiar, on ”l’amo” fa i desfà segons la seva voluntat, i on el marge per la professionalitat  es redueix  a qüestions secundàries o anecdòtiques. Algun dia escriuré sensacions viscudes en aquests tipus d’empresa on més que la professionalitat es valoren altres “qualitats”.

Sigui com sigui, el cert és que tornem a tenir a Pere Vallribera entre nosaltres i aquesta és una notícia positiva per la sanitat catalana. Pere Vallribera s’incorpora com a màxim responsable del Centre Assistencial de Sant Joan de Déu a Almacelles, per coordinar tots els dispositius de Salut Mental que l’Ordre de Sant Joan de Déu té a Lleida. Des d’aquesta funció, en la que destaca la posada en funcionament d’un nou dispositiu d’uns 100 llits, que s’està construint en l’actualitat dins de la ciutat de Lleida, Pere Vallribera col·laborarà també amb l’equip de gestió que l’Ordre té en diferents punts de la geografia espanyola, com ara Madrid, Saragossa i d’altres, a més dels de Catalunya. Una de les coses que il·lusiona al Dr. Vallribera és  el fet d’integrar-se a  un equip de professionals de primera línia entre els que destaquen els noms de Manel Jovells, Manel del Castillo, Enric Mangas i Joaquim Erra, que és realment un equip molt potent, i que posa de manifest d’una manera molt clara,  l’objectiu de l’Ordre de Sant Joan de Déu de dotar-se d’una magnífica estructura directiva.

Però no és només la col·laboració amb aquests professionals el que atrau a Pere Vallribera. Des que va tornar de Mallorca, ell cercava una organització mereixedora d’aquest nom, (escamat com estava de l’experiència mallorquina), amb un bon equip humà, però sobretot un projecte basat en la lleialtat mútua entre les persones i en el que ell es sentís identificat amb els valors que emanen del projecte i de la pròpia organitzacio. I l’Ordre de Sant Joan de Déu li ha brindat aquesta oportunitat que satisfà plenament les seves expectatives professionals.

L'Ordre de Sant Joan de Déu a l'Estat espanyol 

L’Ordre de Sant Joan de Déu és una entitat religiosa amb presència pràcticament arreu del món, que està formada per més de 1.000 germans, més de 40.000 col·laboradors  entre treballadors assalariats i voluntaris i que compta amb més de 300.000 benefactors. Tots ells amb un objectiu comú, el d’oferir acolliment i atenció a persones malaltes i necessitades d’arreu del món. Centrant-nos en el projecte d’Almacelles, val a  dir que aquest dispositiu sanitari  compta amb una unitat de subaguts amb 20 llis, una unitat de 40 llits per malalts  psiquiàtrics d’alta dependència, i d’una unitat d’atenció psiquiàtrica especialitzada de 10 places, tot això dins l’àrea de Salut Mental. Hi ha un altre àrea d’atenció a la persona amb discapacitat intel·lectual, amb la possibilitat de rebre atenció diürna o de tipus residencial de caràcter temporal o permanent  amb una seguiment  personalitzat on s’ofereixen serveis  d’orientació i teràpia ocupacional amb un total de 190 places. El complex incorpora també un àrea sociosanitària amb uns 90 llits. Tot això dins d’un conjunt amb diferents edificis.

Cal desitjar al Dr. Vallribera el millor dels èxits en aquesta seva nova etapa professional i felicitar-nos tots plegats pel fet que Catalunya ha recuperat a un molt bon gestor sanitari.  

www.rbaestudisiprojectes.cat

La Carta als Reis del 2015, dirigida al conseller Ruiz

Finançament adequat a les necessitats; un Marc Jurídic que doni suport a les necessitats del sistema sanitari català, en lloc de posar pals a les rodes; Clarificar el paper dels consorcis en el nostre sistema sanitari, entre d'altres qüestions, haurien de ser objectius prioritaris del Departament de Salut pel 2015.

Les EBA són una anècdota en el sistema sanitari català? Tenen perspectives de futur?

   

Segurament si establíssim un ordre de prioritats, tots coincidiríem en posar en el primer nivell de les peticions als Reis Mags, que la sanitat pública catalana tingués  el finançament que necessita per proveir als catalans d’uns serveis de salut a l’alçada de la riquesa que el país genera. I això voldria dir entre altres coses, la recuperació del poder adquisitiu dels treballadors sanitaris, la reducció  de les llistes d’espera tant quirúrgiques com de proves diagnòstiques o visites als especialistes, la millora dels serveis d’urgències, l’actualització dels equipaments tecnològics, la millora dels espais físics, la recuperació d’un nivell de recerca adequat a les nostres possibilitats, etc.   Malauradament l’acompliment d’aquesta petició no depèn de la voluntat del conseller de Salut, per tant, tot i ser el primer desig d’una gran majoria de catalans, la deixarem de banda, amb l’objectiu que algun patge reial la faci arribar al ministre Montoro, que com que forma part del grup de gent del PP que tant estima Catalunya, no hauria de tenir cap inconvenient en fer-la possible.

El que si que està a les mans de Boi Ruiz és aprimar tant como sigui possible els organigrames del Departament, del Servei Català de la Salut, de l’ICS, de l’AQuAS, de la Fundació TIC Salut,  de l’Agència de Salut Pública de Catalunya i de la resta d’organismes que depenguin del Departament. Ja fa anys que demano aquest gest per part del Departament de Salut; entenc que per guanyar autoritat moral sobre un sistema sanitari molt castigat pels ajustaments pressupostaris d’aquests últims 5 anys, el Departament de Salut hauria d’haver reduït significativament la seva despesa en salaris de persones amb tasques administratives amb aportació de poc valor afegit, i mentre s’ha retallat a tort i a dret en els centres, en els serveis de l’Administració de Salut, més enllà de les afectacions salarials sembla que no ho hi hagi hagut cap crisi. L’organigrama de la Secretaria de Salut Pública o els càrrecs d’adjunts que farceixen l’organigrama de l’ICS, són dos clars exemples d’una situació que per ètica cal corregir.

Una vegada adquirida aquesta autoritat moral sobre el sistema, li demanaria al conseller que durant el 2015 es clarifiqui d’un a vegada per totes, si els consorcis han de ser o no una figura jurídica vàlida per gestionar des de les administracions públiques la sanitat a Catalunya. I si es diu que si, que s’endegui tota la maquinaria legal necessària per dotar als consorcis sanitaris d’un marc legal que els doni suport en lloc de, com passa avui en dia, veure limitades les seves possibilitats per un conjunt de lleis que li són hostils i adverses.  

Al conseller també li demanaria una qüestió relacionada amb els concursos de gestió de les àrees bàsiques de salut. Estem en una situació delicada en la que sembla que grups privats amb ànim de lucre, i fins i tot determinats fons d’inversió amb caràcter especulatiu volen desembarcar en el camp de l’atenció  primària de salut.  Si volem preservar el nostre sistema de salut, hem d’evitar que aquests fons d’inversió posin el peu en aquest sector, i això només es pot fer legislant, protegint el sistema sanitari amb les lleis necessàries per evitar que aquests fets es puguin produir.

Aprofitant que el Pisuerga passa per Valladolid s’ha de desterrar la paraula “privatitzar” del vocabulari demagògic de sindicats, partits polítics, organitzacions veïnals, etc., que acusen permanentment de la privatització de la sanitat catalana sense que es pugui posar ni un sol exemple de que això sigui així. En aquest sentit caldria que el Departament clarifiqués i fes pública la relació que es manté amb l’Hospital Sagrat Cor, explicant què es fa i quan costa el que es fa, i es justifiqués perquè cal fer-ho al Sagrat Cor i no en altres centres del SISCAT que no siguin gestionats per un fons d’inversió especulatiu. Amb aquest tema de la privatització, caldria aclarir la situació de l’Hospital del Sagrat Cor, que com és sabut pertany al buc insígnia de la sanitat privada de Catalunya. El sistema sanitari català és fort, però aquesta mena d’acusacions l’afebleixen i es creen tensions innecessàries i per tant s’han d’eliminar quan abans millor.

Un altre tema que s’hauria d’afrontar és el de les EBA.  Des de la primera EBA a l’any 1996 fins ara se’n han constituït un total de 13 a Catalunya, de les quals 11 gestionen equips d’atenció primària. A Catalunya hi ha un total de 369 equips d’atenció primària, per tant el model EBA representa un 3%  mal comptat. I això en quasi 20 anys d’existència del model. Són una anècdota dels sistema? És un objectiu del Departament de Salut? Cal aclarir que es vol fer amb les EBA i deixar clar si aquests opció de gestió associativa per part del personal es considera una alternativa a potenciar dins del model sanitari català o bé, es tracta d’unes experiències a extingir. I aquesta clarificació l’ha de fer el Departament de Salut, per que en el supòsit que s’opti per aquesta fórmula de gestió, caldrà que l’ICS determini quin % d’ABS que ara s’estan gestionant segons el model “convencional” haurien de passar a ser gestionades per Entitats en Base Associativa.  

També li vull demanar al conseller de Salut que vetlli per preservar la “gestió” dels centres sanitaris. Ja fa forces anys es va fer un esforç de professionalització de la gestió sanitària, i ara, segons la Llei del pèndol tan practicada en el nostre país, hem passat a la “medicalització” de la gestió. Jo no vull ara discutir si els gestors han de ser o no metges, crec que aquest no és el debat. El tema està en que els gestors siguin sobre tot gestors, amb la formació, els coneixements i l’experiència necessàries per poder gestionar amb garanties el sistema sanitari. Experiència que cal adquirir-la dins del sistema de salut, però també fora, per poder aportar experiències organitzatives innovadores als nostres centres sanitaris. Posaré un exemple molt senzill: abans de l’arribada dels gestors professionals a la sanitat pública aquests eren gestionats per un “director” amo i senyor de la institució amb una Junta de Govern purament informativa, i això encara quan se la informava. D’aquest model autoritari es va passar gràcies a l’aportació dels gestors professionals a una direcció participativa materialitzada a través dels comitès de direcció. Però el problema no es només de “professionalització” de la gestió, sinó que  últimament es veuen alguns tics de “politització” de la gestió, i això és molt greu. Els polítics a la política, i els gestors a la gestió.   

Finalment vull remarcar una petició que de fet ja ha sortit en algun dels apartats anteriors. Em refereixo a la configuració d’un marc jurídic  específic per la sanitat catalana. Amb una LOSC obsoleta que cal revisar i actualitzar amb urgència; amb una Llei de contractes de les Administracions públiques que ha de recollir les especificitats del model sanitari català i amb una llei de consorcis sanitaris que preservi l’autonomia de gestió i respecti els drets i obligacions dels òrgans de govern d’aquests institucions. En definitiva, ens cal un Marc Jurídic del sistema sanitari català que serveixi per donar suport a les necessitats del propi sistema i reforci la seguretat jurídica de totes les actuacions que es fan. Un nou Marc Jurídic que en lloc d’encotillar administrativament al sistema sanitari, l’ajudi a ser més eficient.  

www.rbaestudisiprojectes.cat

Els consorcis sanitaris: qui els ha vist... i qui els veu!

De ser una eina que assegurava una gestió àgil de la sanitat, han passat a ser una réplica de l'ICS a petita escala

Els consorcis sanitaris podien competir en eficiència i amb agilitat de gestió amb els centres privats de la xarxa pública. Ara en canvi, només poden competir en ineficiència amb l'ICS. A qui interessa aquest canvi? als malalts? jo diria que no va pas per aqui... 

Els consorcis sanitaris a Catalunya van començar a ser utilitzats com a entitats proveïdores de serveis sanitaris al final de la dècada dels 80. En aquells moments, i a banda de la pròpia administració, altres entitats treballaven a títol individual en el sector sanitari, assumint diferents activitats en la provisió de serveis: des de les diputacions i ajuntaments, però també des de diverses fundacions, ordres religioses i entitats mutualistes entre d’altres.

Els consorcis (en els que sempre hi participava la Generalitat com a “soci” majoritari) eren entitats públiques de caràcter associatiu, amb personalitat jurídica pròpia i independent de la dels seus membres que van començar a sorgir com a resultat d’un procés de reestructuració del sector sanitari, en el que els diferents membre que s’hi integraven aportaven aspectes complementaris per assegurar la consecució dels objectius finals del consorci. Qualsevol institució pública o privada sense ànim de lucre, podia formar part d’un consorci, que es regia pels seus Estatuts, que no eren altre cosa que el reflex dels pactes constitucionals entre les parts integrades en el consorci. Eren doncs els Estatuts dels consorcis els que establien el règim orgànic i de funcionament, el règim patrimonial i el laboral, comptable i financer.

Només la ignorància o la mala fe poden portar a identificar
"consorci" amb privatització

Un consorci era doncs un ens públic fruit d’uns pactes entre els diferents integrants, que hi participaven amb caràcter voluntari i que gaudien d’independència respecte a les institucions que en formaven part. Eren, si es vol, un exemple real d’una utopia: entitats públiques amb autonomia de gestió. Era evident que aquesta situació de “felicitat”  no podia durar gaire; en un país com el nostre, lamentablement les experiències d’èxit són efímeres...

Mica en mica el “sistema burocràtic funcionarial” va anar buscant la manera de poder intervenir en el dia a dia dels consorcis. El cos d’interventors de la pròpia Generalitat ha estat particularment actiu en aquesta “campanya” contra els consorcis. Han tingut l'ajuda indispensable de la UE que ha elaborat algunes Directives, la transposició de les quals (feta a Madrid per funcionaris de l’Estat que ignoren com està organitzada Catalunya també en el camp de la Sanitat), ha estat feta atenent a la realitat espanyola, fet que va comportar en una primera instància, que el pressupost dels consorcis consolidés amb el pressupost de la Generalitat. I a partir d’aquest fet desgraciat, s’han encadenat una darrera de l’altre les actuacions que han acabat convertint els consorcis en institucions burocratitzades, sense cap mena d’agilitat en la presa de decisions, sense cap autonomia ni tan sols per aprovar els seus pressupostos.

El fet que el pressupost consolidés amb el de la Generalitat, va implicar que el cos d’interventors definís les macro xifres del pressupost, deixant sense contingut una de les funcions bàsiques de qualsevol consell de govern com és l’aprovació del pressupost d’una manera autònoma i sense “instruccions” tal com ho fan la majoria d'empreses del SISCAT. De fet els consells de govern per aquesta, però també per altres limitacions, han passat a ser un òrgan que “pren nota” en lloc de “decidir”.  La incidència de la intervenció ha estat tan exagerada, que fins i tot, s’ha atrevit a “decidir” quins consorcis tenen autonomia de gestió i quins no la tenen, quan de fet, avui en dia, allò que es coneix com autonomia de gestió no hi ha cap consorci que pugui dir que la té amb plenitud. Les decisions importants ja no estan al consell de govern sinó que estan a la intervenció, que és qui determina moltes de les qüestions que correspodrien al òrgans de govern de les institucions.  Ni tan sols el CatSalut és en aquests moments qui pren les decisions de la “propietat” com és l’elaboració del pressupost.

Els consorcis sanitaris eren una bona eina per defensar
la sanitat pública. Cap dels consorcis existents des de
fa ja 28 anys ha patit cap mena de privatització. 

Posteriorment a les Directives europees (SEC 95 i SEC 2010), hi ha hagut una normativa de caràcter espanyol que tot i els acords polítics d’última hora, ha acabat de donar el cop definitiu als consorcis.

En efecte, ara els consorcis sanitaris queden legalment adscrits a l’administració sanitària, en el nostre cas al CatSalut, i tenen la consideració de “mitjans propis” de l’administració. La conseqüència més òbvia d’aquesta realitat és que els consells de govern haurien de desaparèixer atès que la capacitat de decisió ara recau en el CatSalut.

Un altre conseqüència del canvis és que el règim pressupostari  comptable també serà el del CatSalut. És a dir, comptabilitat administrativa o pressupostària en lloc de comptabilitat general, fet que contribueix a encotillar la gestió i a no poder preveure amortitzacions per renovar els equipaments tecnològics, entre moltes altres limitacions. També es veu afectada l’auditoria dels comptes anuals, que passarà a ser feta per la sindicatura de comptes, i per tant l'òrgan de govern no la podrà aprovar quan correspondria. Només resta en el pla positiu, que el personal contractat pel consorci podrà ser laboral. 

En definitiva, les múltiples reformes han acabat amb les virtuts que tenien els consorcis, i han aconseguit que si abans eren una eina de gestió útil, ara siguin un llast més per la presa de decisions. A qui hem de felicitar? Aquella eina de gestió dels anys 80 i 90 ha perdut la seva eficiència i s’ha convertit en un instrument inservible en mans de la intervenció. I de ben segur que tots aquests canvis i totes aquestes ingerències no beneficien gens als malalts. És lamentable que els polítics d'aquest país, portats per la demagògia, hagin destruït una eina que era idònia per  a la gestió de la sanitat a Catalunya. I que no em surtin amb la corrupció: no hi ha ni un sol consorci sanitari que hagi viscut cap episodi de corrupció.  

Per cert, de consorcis n'hi ha a molts sectors d'activitat i només s'ataca als sanitaris… que curiós no?

www.rbaestudisiprojectes.cat     

Una nova Directiva europea podria ajudar a consolidar el model sanitari català

La UE rectifica i ara vol protegir la prestació de serveis públics a les persones, dels moviments especulatius a través dels fons d’inversió apareguts aquests últims anys, també a la sanitat.

Aquesta nova Directiva està pendent de la seva transcripció a l’Estat espanyol. Una transcripció que serà clau per saber si la Directiva acaba sent positiva pel model sanitari català

Des de fa ja uns anys, la sanitat europea ha vist com els fons d'inversió han endegat un procés de compra de moltes institucions sanitàries, en l'àmbit privat, però també en el públic. Es tracta en general de moviments especulatius, on el negoci (i per tant la retribució dels socis dels fons d'inversió) no prové tant de la rendibilitat dels centres sanitaris, sinó de les operacions especulatives de vendre les empreses a un preu més car que el preu que es va pagar al comprar. La majoria de vegades, a més, sense cap mena de valor afegit més enllà del especulatiu (dinerari). La sanitat espanyola i també la catalana estan en el punt de mira d'aquests fons d'inversió com ho prova la fusió dels grups IDC i Quiron, i les compres constants que el grup IDC esta fent de diferents centres sanitaris, com mesos abans ho havia fet el grup Quiron. Entre tots dos, a Catalunya son líders clars en el camp de la sanitat privada, però també tenen un peu a la sanitat publica gràcies al contracte de gestió que IDC va comprar ara fa 4 anys, a l'Aliança (Hospital Sagrat Cor i Clínica del Vallès).

La Unió Europea, que ha estat molts anys defensant la lliure competència i que els mercats fossin del tot oberts s'ha adonat que amb aquests plantejaments tan lliberals,  el que han aconseguit és que es generalitzin les distorsions del mercat amb l'aparició de moviments especulatius dels fons d'inversió en el camp dels serveis públics a les persones que explicava en el paràgraf anterior. Operadors no especialitzats que guanyen contractes de gestió de serveis públics o compren centres sanitaris, sense acreditar suficientment la seva idoneïtat per assumir amb garanties les responsabilitats que l’assistència sanitària implica. Es per tot plegat, que la UE ha elaborat la Directiva 2014/24/UE de 26 de febrer de 2014, sobre contractació pública  que permet salvaguardar els serveis públics essencials per les persones davant de la voracitat d'aquests fons especulatius.

Aquesta directiva, incorpora la possibilitat d’establir formes de contractació particulars en determinades categories de serveis públics tan sanitaris com d’ensenyament o de serveis socials, anomenats per la Directiva “serveis públics a les persones”. Aquest fet atorga als Estats membres una marge de maniobra ampli per establir un marc normatiu específic per regular la contractació dels serveis púbics a les persones. Un marc normatiu que tantes vegades hem reclamat des d’aquest blog que serveixi per donar suport a les particularitats del model sanitari català, i que ben mirat mai hem tingut. El problema però és el de sempre: Qui fa la transcripció de les normatives europees a Espanya? Dons evidentment el govern espanyol. I sembla que pel que respecta a Directives amb contingut econòmic, ho fa a través d’un equip de treball constituït per tres institucions de l’Estat: El Banc d’Espanya, el Cos d’Interventors de l’Estat a través del ministeri d’Hisenda, i l’Institut Nacional d’Estadística.

Una transcripció adequada a la realitat de la sanitat a Catalunya d’aquesta nova normativa europea podria permetre eliminar alguna de les contradiccions que avui presenta a nivell jurídic el sistema sanitari català.  Em refereixo al contractes de gestió de les ABS no ICS; atenen al fet que es tracta de serveis públics a les persones, la Generalitat podria establir en aquests cassos un “règim específic” de contractació, fet que podria impedir que empreses amb intencions especulatives es presentin a aquests tipus de concursos. L’apartat 1 de l’article 77 de la Directiva es prou explícit  en aquest sentit:

1. Los estados miembros podran disponer que los poderes adjudicadores estén facultados para reservar a determinadas organizaciones el derecho de participación en procedimientos de adjudicación de contratos públicos exclusivamente en el caso de los servicios sociales, culturales y de salud que se contemplan en el articulo 74.

A tenor d’aquest mateix article, les EBA (entitats en base associativa) que avui tenen moltes dificultats a l’hora d’acreditar determinades exigències dels plecs de condicions, es podrien veure afavorides per l’aplicació d’aquesta Directiva. Fora important però que l’administració sanitària catalana fes una declaració contundent en el sentit d’explicitar si el model EBA és un model de futur dins dels operadors sanitaris de Catalunya, o bé són una anècdota del sistema, sense especial interès per que el model es consolidi més enllà de la situació actual.  Després de més de 20 anys d’existència del model EBA a Catalunya, seria hora que el Departament de Salut digués si consolida el model o no.

La Unió Europea sembla doncs, que a través d’aquesta nova Directiva vol corregir els desajustos d’una visió excessivament liberal de la contractació pública dels serveis a les persones, però tinc els meus dubtes que la transcripció d’aquesta Directiva  a la realitat de l’Estat espanyol, convingui gens a les peculiaritats del model català. De fet, l’experiència de la transcripció de la SEC 95, o de la SEC 2010 encara més restrictiva, mostren clarament que la vocació de l’Estat espanyol no passa per tenir en consideració les especificitats de la sanitat pública catalana.

Acabo amb la mateixa conclusió que en una entrada recent al blog: Si la sanitat és una estructura d’Estat, ens cal construir un nou marc jurídic que li doni suport i no, com passa avui, que en limiti el seu creixement i dificulti el seu funcionament. 

www.rbaestudisiprojectes.cat