Diner públic per bancs privats

Quina és la raó?

Aquest últim any Espanya ha viscut un dels seus episodis més negres pel que fa a la viabilitat del seu sistema bancari i financer. Moltes institucions haurien d’haver fet fallida a l’estar massa exposades al negoci del totxo mentre que altres s’han vist seriosament afectades pel mateix motiu. Es poden comptar amb els sits d’una ma (i encara sobrarien alguns dits) les entitats que tot i estar afectades per la crisi immobiliària, l’han pogut superar per elles mateixes.

Rodriguez Zapatero expresident del govern espanyol, va indultar
a un dirigent del Banc de Santander en el seu últim consell de
 ministres, quan ocupava el càrrec en funcions atès que
havia perdut les eleccions  

Però no és només la crisi del sector immobiliari  que ha portat a aquesta situació. D’aquell país que en paraules del Sr. Zapatero tenia “el sistema financiero más solido del mundo” , s’ha passat a un equilibri del tot inestable de la majoria d’institucions financeres del país, i això ha estat principalment per dues raons. La primera una manca de professionalitat evident de la majoria de dirigents d’un sector que a més de portar les seves empreses al fracàs absolut s’han enriquit personalment amb uns sous i uns privilegis retributius que costa entendre que s’hagin pogut donar en un país en el que la ètica pugui significar alguna cosa. L’altre raó al meu entendre té molt a veure amb la intromissió dels polítics en el govern de les entitats bancàries que ha produït efectes del tot perversos, obligant a  aquestes entitats a finançar projectes faraònics sense cap rendibilitat econòmica (Aeroport de Ciutat Reial, Aeroport de Castelló, Aeroport de Lleida, AVE a mitja Espanya sense un nombre de passatgers que ho justifiqués, Autovies gratuïtes sense un volum mínim de circulació, etc., etc.) i això sense descartar altres pràctiques que algunes entitats bancàries s’ha vist obligades a dur a terme.

Al ministre de Guindos Brusel·les li exigeix que deixi caure els
bancs inviables. No ho pot fer per que sinó com
es finançarà el PP?

Mentre Brussel·les i el Fons Monetari Internacional reclamen al govern espanyol que “deixi caure” a les entitats bancàries inviables, aquí es va en direcció contrària insuflant milers de milions d’€ en una entitat com Bankia (Caixa Madrid) que ha estat portada a la ruïna amb gestors del PP (Rodrigo Rato) i amb pressions polítiques del mateix partit (Sra. Esperanza Aguirre). Com que els recursos econòmics són molt limitats, tot el diner públic que l’Estat dona a Bankia va en detriment d’altres necessitats dels espanyols com és el sosteniment de l’estat del benestar. Vist així, segurament algun dels responsables d’aquesta situació, no se si hauria de passar per la presó, però pels jutjats segur.        

Sent tot això cert, la pregunta que em ve immediatament a la ment és: Perquè s’ha d’ajudar amb diner públic a les entitats financeres que ho han fet tan malament? Si el govern  ajuda  a aquestes institucions privades, perquè  no ho fa amb d’altres tant o més necessitades que els bancs? Per què no ajudar a la industria que ho està passant malament? Perquè els governs no paguen millor als seus proveïdors en lloc de facilitar capitalització a la banca privada? Perquè no ajudar als ciutadans privats que de bona fe varen subscriure sota enganys productes bancaris com les preferents que són una autèntica presa de pel al sentit comú? Perquè  no s’ajuda als que no poden pagar hipoteques quan s’està ajudant a aquells que desnonen a molta gent desesperada? Perquè tanta impunitat per la banca i tanta protecció dels governants? Tot això sens dubte ha de tenir una explicació

El Sr. Alfredo Saez del banc de Santander, va ser indultat en
l'últim consell de ministres presidit pel Sr. Zapatero

I tinc la sensació que l’explicació ve de la ma de l’anàlisi dels fets que s’han anat produint en aquest país i que els mitjans se n’han fet ressò, però  que segurament l’opinió pública no hi parat excessiva atenció. Faig referència als tractes de favor que els partits polítics i eventualment també polítics del més alt nivell han rebut de la banca. Concretament a través del temps s’han produït notícies relatives a la condonació de crèdits de determinats bancs a partits polítics, o d’interessos de crèdits als mateixos partits. Tot plegat una “compra” dissimulada de voluntats; o no tan dissimulada, però una “compra” evident.

Perquè els partits polítics han de veure com la banca els perdona elsinteressos dels crèdits que demanen? Perquè la banca dona aquest tracte a partits polítics i en canvi no ho fa amb els ciutadans normals? La resposta a totes aquestes preguntes és evident. La banca fa aquests favors per que després se’ls cobra amb escreix, i en situacions d’hecatombe  bancària com la que estem vivint no només se’ls cobra sinó que a més aconsegueix que se’ls financi  amb diner públic, és a dir amb diners de la ciutadania. Un verdader escàndol de dimensions monumentals on la immoralitat de banquers i polítics és ben evident.

Està molt clar que cal amb urgència una nova llei de finançament dels partits polítics, però també és evident que aquesta llei hauria de prohibir taxativament als partits poder demanar crèdits a les entitats bancàries i als líders d’aquests partits també inclòs a nivell personal . Tots hi sortiríem guanyant.

www.rbaestudisiprojectes.cat

Joana Ortega es guanya realment el sou?

Quin és el paper de la Vicepresidenta en el govern de la Generalitat?

En ocasions anteriors, valorant l’actuació dels membres del govern de la Generalitat sempre havia destacat per la banda negativa l’exconseller Recoder. El seu pas pel Departament de Territori i Sostenibilitat va ser certament penós. Cap nou projecte endegat en dos any; tots les obres en curs paralitzats des que va arribar al Departament (Línia 9, metro del Vallès, etc.). Incapaç d’arribar a cap acord amb el govern de Madrid (Renfe, Aeroport, Quart cinturó, etc.) i increment del preu de l’aigua més d’un 25% en els dos anys de mandat). Un autèntic desastre, i el pitjor és que segon diuen alguns, aquest Sr. proper a l’Opus Dei, aspiraria a substituir a Artur Mas el dia que aquest decideixi fer un pas al costat en el sí de Convergència. 

Què hi fa la Sra. Ortega a la Vicepresidència
del Govern de la Generalitat?

Ara, una vegada ha estat rellevat en el govern de Catalunya per Santi Vila, apareix una segona figura en el sí del govern de la que ningú en sap quina és la feina que realment fa. Es tracta de la vicepresidenta Joana Ortega que repeteix en el càrrec. Aquesta Sra. que finalment ha obtingut la llicenciatura en psicologia, va rebre fa mesos un encàrrec molt important per part del president Mas. Es tractava de racionalitzar l’estructuraadministrativa tan feixuga i per tant costosa que tenim a Catalunya: Municipis com a administració més propera al ciutadà; Consells Comarcals que tindrien la funció de mancomunar serveis entre els diferents municipis  de la comarca; les Diputacions provincials que ningú sap amb certesa quin paper haurien de jugar en tot plegat i l’Administració de la Generalitat com a paraigües de tota l’estructura anterior, dotada amb les seves delegacions territorials a banda de l’estructura de cada conselleria.  Aquesta “densitat d’administracions” és encara més complexa si es té en compte que a la conurbació de Barcelona se l’ha dotat d’un altre estructura administrativa com és l’Àrea Metropolitana de Barcelona. Tot plegat caríssim de mantenir i del tot insostenible per un país  que es veu obligat a retallar l’estat del benestar com a conseqüència del dèficit desorbitat que està patint mentre manté super estructures administratives com les esmentades.

Doncs bé, han passat  mesos des que la Sra. Ortega va rebre l’encàrrec sense que en tot aquest temps no hagi pogut eliminar ni el Consell Comarcal del Barcelonès, que és un ens amb la única missió d’assegurar el manteniment de les Rondes de Barcelona. És per tot això que el President Mas ha hagut de reprendre la iniciativa en aquest tema encomanat sense resultats a la Sra. Joana Ortega

El President Artur Mas, sap de la importància d'una
adminsitració pública eficient i adequada
al que el país necessita

Del document “Les Institucions al servei dels Objectius CATALUNYA 2020”  del Sr. Artur Mas se’n llegeix el següent:

"Partint del principi que a Catalunya no sobra ni un sol poble, hem de dotar-nos d’una organització territorial pròpia, amb la màxima participació i consens territorial i polític possible, i -d’acord amb els criteris següents:

1.  Cal que l’organització territorial de Catalunya es basi en les previsions del nostre Estatut, per la qual cosa hem de superar la divisió provincial.

2.  Cal que l’organització territorial garanteixi l’eficaç prestació dels serveis als ciutadans, sota els principis de subsidiarietat i proximitat, i d’equilibri territorial.

3.  Cal que la nova organització territorial sigui més eficient, i comporti una reducció de costos directes i indirectes per al ciutadà.

4.  Cal evitar la proliferació d’ens i institucions i aprofitar estructures administratives per tal que assumeixin serveis necessaris.

5.  Cal coordinar l’estructura administrativa per tal d’evitar duplicitats i estalviar recursos.

Aprovarem la nova Llei de governs locals de Catalunya, que actualitza i adequa les competències dels diferents nivells d’administració local, sota el principi de asimetria entre municipis, comarques, vegueries i altres ens locals. Tot això, garantint l’equilibri territorial i unes administracions que permetin donar serveis dimensionats correctament i similar a tots els territoris. En conseqüència, simplificarem estructures, suprimirem càrrecs públics, substituirem les diputacions per les vegueries i dissenyarem un mapa competencial asimètric que respongui a les necessitats de cada territori.

En tot cas, i en l’actual context de crisi econòmica, la nova organització territorial s’executarà sense que en cap cas suposi més despesa per al ciutadà.

El nou model territorial ha d’incloure, en el seu disseny final, la vegueria del Penedès, seguint la voluntat expressada d’una manera unànime per totes les comarques i municipis que la formen."

La comissió per a la modernització de l'Administració Pública recentment
consitituida, i en la que hi participen entre d'altres Francesc Longo
d'ESADE, Guillem López Casanovas de la UPF
i el Dr. Enginyer Josep Valor 

Què s’ha fet de tot això? La Sra. Ortega ha avançat des de la seva responsabilitat política un sol mil·límetre en aquesta direcció? Em temo que no. I m’ho temo per que més enllà dels objectius teòrics hi ha una realitat que no és altre que si s’aplica aquesta reestructuració administrativa que el President Mas reclama, molts polítics de diferents colors es quedaran sense sou i això cal evitar-ho com sigui oi Sra. Ortega?.  Mentre tant, la incompetència de la Sra. Vicepresidenta del govern de la Generalitat la continuem pagant tots els catalans, es mantenen sous inútils i es fan retallades a l’estat del benestar.

Per tot plegat  el President Mas ha hagut de sortir al pas de tanta ineficiència i acaba de constituir una comissió encarregada de posar el fill a l'agulla en aquest tema que necessita una solució urgent. S'ha de definir el model d'Administració Pública que Catalunya i els seus ciutadans necessitem. Ho podriem batejar com una futura estructura d'Estat?.

www.rbaestudisiprojectes.cat

Sense garanties pel cobrament de factures

No dona pas la impressió que el Departament de Salut estigui fent tot el que està en les seves mans

Els que ja portem uns  anys al voltant de la sanitat al nostre país, les hem vist de tots colors. Des de pressupostos del tot insuficients, fins dèficits galopants del sistema i plans de reconversió hospitalària. Èpoques de relativa calma econòmica a situacions de no saber com pagar les nòmines a final de mes, o proveïdors amb factures impagades amb més d’un any de retard. Jo diria que hem vist i fet tots els papers de l’auca. A molts els sonarà una frase molt coneguda del conseller Trias “...aquest pressupost és el residu dels residus...”  que reflecteix la trista realitat d’un sector que sempre ha tingut i tindrà menys recursos dels que necessita, per que entre altres raons les necessitats de finançament del sistema sanitari poden ser infinites. És per aquest motiu que una situació com l’actual, tot i tenir molta més virulència que qualsevol anterior, aquells que tenim ja una certa edat,  la vivim amb una mica més de calma, fet que possibilita fer una avaluació a l’estil que els americans denominen de 360º, és a dir una mirada complerta al voltant del sistema. 

Xavier Trias quan era conseller de Sanitat. La seva
relació amb Economia i Finances era cordial
però a la vegada dura quan convenia

Fins avui, les reaccions dels diferents actors sanitaris entren dins del que podríem anomenar com esperable: forta oposició sindical a les retallades (només faltaria), estirabots del col·legi de metges a l’estil de la personalitat del seu president, crítica ferotge del Sindicat de Metges de Catalunya sempre disposat a veure si pesca en aigües mogudes, tímides queixes de les patronals sotmeses sempre al poder establert, manifestacions de professionals intentant explicar les difícils condicions de treball sota les que estan obligats a exercir les seves professions, protestes de col·lectius de malalts sempre intentant aconseguir algun benefici de tipus personal pels seus líders aprofitant la força del col·lectiu al que representen, aparició de col·lectius folklòrics a l’estil dels iaio flautes, mobilitzacions de veïns en contra de determinades actuacions del Departament de Salut, articles en els mitjans de comunicació defensant posicionaments ideològics aprofitant les circumstàncies, et., etc. Res de nou: un “déjà vu” 

L’únic tema que em sembla realment  nou és precisament el paper que està jugant en tot el procés el Departament de Salut.  Es diria com si els impagaments no fossin culpa del Departament de Salut. Cada vegada que es produeix un impagament, el Departament ni s’immuta. Només el Director del CatSalut agafa el telèfon, es posa en contacte amb les patronals del sector i els hi diu “nois...Economia diu que aquest mes només us pot pagar el 70% de la facturació...”   i les patronals atenent la petició del Director del CatSalut fan un comunicat que pengen a les seves pàgines web i a més envien e-mails als centres associats dient: “ens han dit del CatSalut que Economia aquest mes només paga el 70%; si algú té problemes greus, que ho digui amb temps doncs s’han compromès a intentar ajudar amb alguna  solució particular...” i això amb una antelació de 3 o 4 dies respecte a la data de cobrament dels centres.

El professor Mas Colell es mostra inflexible amb el Departament
de Salut, els responsables del qual accepten tot allò que
Economia decideix 

Tot plegat una mica frívol i sobretot molt poc professional. Està clar que si no hi han diners, no n’hi han. No hi ha volta de full. Però això no és incompatible amb el fet que el conseller donés alguna mena de disculpa pública i sobre tot es comuniqués a la societat la realitat de les finances públiques de la Generalitat, perquè molts centres es troben que quan volen repercutir aquests impagaments en els sues proveïdors aquests no estan assabentats que és la Generalitat qui no paga, i atribueixen erròniament el retard a les empreses del sector.

Jo recordo en èpoques del conseller Trias autèntiques “batalles dialèctiques” entre Salut i Economia; batalles basades en l’educació i el respecte i basades també amb l’encant personal de Trias en la curta distància.  El seu homònim d’Economia, el conseller Macià Alavedra, no diré que acabés cedint sempre, però si que afirmo que Trias era capaç de millorar els plantejaments inicials d’economia. Però no és només el conseller Trias qui mantenia aquests enfrontaments amb Economia: altres consellers que el van seguir també plantaven cara quan convenia, en la defensa dels interessos del Departament. I com en el cas del conseller Trias ho feien sempre amb un tracte personal exquisit en cap cas renyit amb l’exigència d’allò que creien just pel seu Departament.

Avui en dia, e lDepartament de Salut  el d’Economia i les patronals podríem dir que són íntims amics si ho comparem amb aquelles èpoques, perquè s’ha confós la submissió amb la relació cordial. I una relació cordial és positiva quan no impliqui l’acceptació a tot el que et vulguin imposar sense fer el més mínim esforç per defensar els interessos que representes. Els hospitals no ICS que presten serveis a la sanitat pública signen els seus contractes amb el CatSalut i és per tant el Departament de Salut qui per una banda hauria de donar explicacions cada vegada que no es pot pagar la facturació i per l’altre enfrontar-se a Economia per tal que els anomenats hospitals concertats no siguin sempre les “víctimes” de la manca de diners de la Generalitat.  I per suposat, les patronals haurien de denunciar públicament una situació que perjudica greument els interessos del seus associats.    

www.rbaestudisiprojectes.cat

La “privatització” de la sanitat a Catalunya

La demagògia fàcil sobre una discussió complicada

Entrar en aquest debat no és senzill. Per deixar clara la meva postura des del primer moment, vull explicar que enfoco aquesta discussió des d’una òptica  que podríem dir liberal, si per liberal entenem  que en el mon les organitzacions han de tendir a fer allò que saben fer millor, i deixar per altres aquelles feines en les que elles no tinguin expertesa. 

Em situaré a l’any 84 a Lleida.  En aquella època, tots els hospitals públics i fins i tot alguns de privats, estaven dotats d’un servei de cuina propi. L’Hospital de Lleida va ser el primer hospital públic (de l’ICS) que va transferir el servei de cuina a una empresa externa. El motiu no va ser altre que el de deixar que l’elaboració dels àpats passés a mans d’una empresa especialitzada en aquesta matèria amb l’objectiu que l’Hospital es pogués centrar en la seva tasca assistencial i deixar de banda una feina en la que l’hospital no hi tenia cap expertesa. Encara recordo al Dr. Vilaret, que era un home més aviat baixet, enfilat sobre els fogons de la cuina de l’Hospital, arengant als treballadors per intentar evitar que la cuina passés a ser gestionada per una empresa externa. Volen privatitzar la sanitat cridava desaforat aquell home, cercant suports per l’Hospital per oposar-se al canvi.

El conseller Ruiz va comparèixer a la comissió de salut
del Parlament i entre altres comentaris va dir
que no volia privatitzar ni l'ICS ni la
sanitat catalana 

Això passava a l’any 1984. Han passat quasi 30 anys des d’aquells fets i avui cap hospital de la xarxa pública gestiona la cuina del seu centre. Tots ells han entès que la seva expertesa i la seva responsabilitat residia en guarir i cuidar malalts i que calia deixar a altres que comptant amb garanties suficients s’ocupessin de tasques com la cuina, la neteja, el manteniment, etc., sempre que ho fessin bé i a preus competitius.

En aquells temps, a tot aquest procés se’n hi deia per part dels sindicats que s'hi oposaven “privatització de la sanitat” tot i que l’únic que es pretenia era cercar l’eficiència del sistema. Avui el concepte de “privatització” ha evolucionat i ja no s’aplica a aquests temes sinó que afecta a altres àmbits. És el cas de l’ABS de l’Escala que jo he criticat des d’aquet blog, però que ho he criticat no des de la perspectiva de la “privatització” sinó per la manca d’un model de desenvolupament territorial de l’assistència primària a Catalunya. Valgui aquest exemple de l’Escala, desafortunat i mal fet, per analitzar que s’entén ara per privatitzar. De fet l’ABS de l’Escala ja estava “privatitzada” abans d’aquest últim concurs atès que abans era la Fundació Salut Empordà qui la gestionava. El fet que ara la gestioni una SA i abans fos una fundació no aporta cap diferència en el fet de la privatització. Lo greu d’ara, és que l’empresa que ho gestionarà no té coneixements per fer-ho i no està arrelada en el territori. No hi ha expertesa en el camp de la gestió de l’atenció primària. Això és al meu entendre allò que realment és greu en aquest cas. 

L'Hospital de Lleida va ser el primer hospital de la seguretat
social a Catalunya que va externalitzar el servei de
restauració 

Insisteixo en el cas de l’Escala per que al meu entendre explica molt bé quin és ara el concepte de privatització. Ara estem en una fase de privatització de la gestió. És a dir, partint de la base que l’expertesa del personal sanitari rau en el guarir i el cuidar   és obvi que cal un “expert” per gestionar. I és obvi que metges i infermeres en general no tenen coneixements ni experiència per poder gestionar. Per tant si el que vols és millorar l’eficiència de la gestió, has de buscar “experts en gestió“ capaços d’aportar aquell plus de professionalitat que no es pot aportar des de les professions sanitàries. Això vol dir que metges i infermeres no serveixen per gestionar amb eficiència? No, no vol dir això; vol dir que només sent metge o infermera no estàs capacitat per gestionar amb eficiència; cal un plus de coneixements i experiència i sobre tot un tarannà diferent. Ser gestor comporta una determinada actitud personal davant els problemes del dia a dia.

Avui, la “privatització de la sanitat” torna estar a la palestra per que des de diferents mitjans digitals, però també des del diari El País s’han donat una sèrie d’informacions que han alarmat a alguns dels actors de la vida sanitària dels nostre país.

En concret es parla d’un informe realitzat per Price Waterhouse Coopers (PWC), en el qual es recomana la venda d’empreses públiques, i la concessió administrativa de la gestió dels consorcis sanitaris existents avui en dia a Catalunya.

He de dir que estic del tot d’acord amb la proposta. Vendre empreses públiques com el SEM o l’IDI em sembla una molt bona fórmula per reduir les retallades que el Departament de Salut haurà de fer en el futur. Equival a uns ingressos extra, que redundaran en un millor sosteniment de l’estat del benestar tal com el coneixem ara. Només caldrà assegurar-se de fer un seguiment acurat de les seves activitats, pactar els increments de preus que s’hagin de produir en el temps, vetllar per la correcta assistència dels temes que tinguin assignats, controlar les llistes d’espera, etc. Però el plantejament és del tot correcte.

A mi com ciutadà qui em doni el servei m’és del tot indiferent mentre me’l donin correctament en temps i forma. Tant me fa que el metge o la infermera que m’atenguin sigui estatutari o laboral; funcionari o interí, vull que m’atenguin correctament i que no em facin esperar; que respectin la meva persona i la meva intimitat no vull res més. I si a més em poden atendre en llocs agradables, nets, amb sales d’espera còmodes, sense sorolls ni crits encara millor. I si a l’arribar als centres em puc evitar les pancartes amb tot tipus d’insults llavors perfecte. 

El Dr. Albert Tomás rebutja de ple l'informe de PWC

Això pel que fa a la venda d’empreses públiques. L’informe parla també de la concessió administrativa de la gestió dels conssorcis sanitaris. També ho veig positivament, perquè avui en dia i com a conseqüència de la SEC 95, però sobre tot del paper inquisitorial dels interventors i secretaris d’ajuntament, aquestes organitzacions són del tot INGOVERNABLES. És del tot necessari que la Generalitat desaparegui dels consells de govern dels consorcis no només per allò de separar clarament provisió de serveis i finançament dels mateixos sinó que a més cal evitat com sigui que els consorcis sanitaris siguin considerats com un element més de l’Administració Pública. On discrepo obertament amb PWC és en la llista de possibles adjudicataris d’aquestes concessions administratives. Ni parlar-ne de Capio; ni parlar-ne del grup Ribera Salut. Tinc la certesa que a Catalunya hi ha grups sanitaris que podrien perfectament assumir aquests contractes sense que els recursos econòmics hagin de sortir de Catalunya com seria el cas si les propostes de PWC tiren endavant.

Per tant, tot i les reaccions desairades d’alguns mitjans digitals, o dels sindicats incloent-hi al sindicat de Metges de Catalunya, entenc que aquest és el camí i aquest és el futur. És per això que els Drs. Vilaret d’aquella època són els equivalents als que ara posen el crit al cel.  

www.rbaestudisiprojectes.cat