Les eleccions més importants de la nostra vida

Els catalans amb dret a vot estem davant de les eleccions més importants de la nostra vida. Mai cap altre ciutadà de Catalunya ha estat en condicions de poder determinar amb el seu vot si Catalunya podrà exercir el dret a decidir o si per el contrari, acceptarà sotmetre’s per altres tres segles com a mínim, a la voluntat d’Espanya. Demà, diumenge 25 de novembre de 2012, ens hi juguem molt. Tant els que estem a favor de poder decidir el nostre futur com aquells que hi estiguin en contra. Està en joc el futur de Catalunya.

L'acte final de campnaya de CiU al Palau Sant Jordi va ser
multitudinari. Ho serà el seu vot?

És ben cert que aquestes eleccions no decideixen per elles mateixes si Catalunya vol ser o no un nou Estat d’Europa: Això s’haurà de decidir en un referèndum, que només es celebrarà, si demà els catalans omplim el Parlament de diputats sobiranistes. En aquest sentit em preocupa no només el paper galdós que han jugat des de Madrid tant el govern espanyol com “la caverna” movent-se per les clavegueres de l’Estat  intentant dinamitar la netedat del procés electoral català, sinó també la gran dispersió del vot sobiranista a Catalunya. Són dos factors, totalment independents l’un de l’altre, però que conflueixen en una mateixa direcció: la de reduir el nombre de diputats que defensin el dret a decidir.

Són preocupants tant els bruts atacs que venen de Madrid amb la clara intenció d’aconseguir beneficiar el vot del Partit Popular i en última instància de reduir el vot sobiranista, com la dispersió del vot a Catalunya, pels efectes demolidors que sobre aquest vot tan dividit  té la llei d’Hont.  Segurament per aquest motiu s’han creat a Catalunya diverses plataformes de suport al President Mas constituïdes en molts cassos per persones que mai han votat a CiU.

Oriol Junqueras president d'ERC ha estat una de les sorpreses
positives de la campanya. Seria bo per Catalunya que els seus
resultats el situessin com a segona força política al Parlament

Una de les causes principals d’aquesta dispersió del vot sobiranista, es la dicotomia esquerres-dretes. És sens dubte un debat legítim, no se si massa actual o no en el segle XXI però legítim en qualsevol cas.  Dintre de l’àmbit del que podríem anomenar l’esquerra hi ha si més no, 4 opcions polítiques (ERC, SI, CUP, ICV) que estan a favor  del dret a decidir del poble de Catalunya. En el sector del centre-dreta en trobaríem 2 més (CDC i UDC) tot i que aquestes des de fa molts anys es presenten a les eleccions en coalició (CiU). Diguem doncs que el vot sobiranista es repartirà entre 5 grups polítics, mentre que el vot unionista ho farà entre 3 forces que el propugnen (PP, C,s, PSC). De tot plegat en surt clarament beneficiat el vot unionista, el que no vol que els catalans puguem decidir per nosaltres mateixos el nostre futur i restem per sempre més sotmesos a la voluntat dels espanyols. (La sobirania reside en el  del pueblo espanyol)

De fet el ressorgiment d’aquest debat, li ha vingut de perles a la política pre-democràtica del govern espanyol, atès que juntament amb les seves maniobres vergonyants ha permès reduir les expectatives d’aconseguir escons a les forces sobiranistes en el seu conjunt .

L'estelada hauria de ser la gran triomfadora de demà, per sobre de qualsevol
partit polític

Entenc doncs que no és gens oportú haver replantejat el debat esquerres/dretes. En aquests moments el més important és Catalunya. Quan Catalunya sigui un nou Estat d’Europa serà el moment de decidir amb els vots de tots el catalans si volem un govern de dretes o d’esquerres, conservador o progressista, modern o anquilosat, un govern que ajudi als ciutadans o un govern que visqui dels catalans, però prèviament el debat és un altre. Avui el debat és determinar entre tots que és el que volem ser el dia de demà. Volem ser espanyols? Volem ser un nou Estat europeu? Volem ser un nou Estat que no estigui ni a Espanya ni a la Unió Europea?.

I per que aquest debat es pugui dur a terme ens cal una majoria sobiranista molt important al Parlament. Per tant és hora de decidir que és el que prioritzem quan anem a votar, si Catalunya o la dicotomia esquerres-dretes. Ens cal concentrar el vot sobiranista, això és una evidència. Que cadascú actuï en consciència, i sobre tot que hi guanyi Catalunya.

Demà ho sabrem.

www.rbaestudisiprojectes.cat  

Política de claveguera, guerra bruta, periodistes de la porqueria o la Santa Inquisició

Aquests últims dies de la campanya electoral per les eleccions al Parlament de Catalunya estem vivint la mostra més palpable de l’estil de fer política de certa classe d’espanyols. L’anomenada “caverna mediàtica” queda en un joc de nens comparada amb l’estil de rata de claveguera que estan utilitzant alguns mitjans ultres de l’Estat espanyol amb la connivència de l’aparell de l’Estat, intentant incidir en les eleccions per perjudicar  el vot sobiranista a Catalunya. 

Eduardo Inda és el "periodista" de El Mundo que ha publicat
una notícia que preten modificar els resultats de les
 elecciones a Catalunya del diumenge vinent

De fet aquesta pràctica no és nova. Ara fa 8 any i mig, al març del 2004, el PSOE va guanyar les eleccions generals a Espanya tot i que semblava que el PP ho tenia guanyat. Va ser l’11 de març d’aquell any quan les coses varen començar a canviar. Un atemptat perpetrat al metro de Madrid per grups islamistes va propiciar el canvi de govern. El govern anterior del PP tenia majoria absoluta i la va perdre entre altres raons per la mala gestió que va fer de l’atemptat. Des del primer moment i sense cap prova que ho fonamentés, el Sr. Aznar va acusar a ETA d’aquell atemptat, fins i tot quan les primeres proves van començar a evidenciar que no era ETA l’autora del fets. La gent, que encara que ho sembli no som ximples del tot, va copsar les mentides i falsedats culpabilitzant als etarres que alguns mitjans  van escampar als quatre  vents i especialment El Mundo, el mateix diari que ara ha utilitzat les clavegueres per desestabilitzar la campanya electoral catalana i intentar modificar els resultats en funció dels seus desitjos.

Tot plegat em sembla pre-democràtic i tercermundista i actituds com aquesta estan situades a les antípodes de la democràcia. No fa masses mesos el mateix Rajoy li deia per SMS a de Guindos que Espanya no és Uganda, i té raó; Espanya és molt pitjor que Uganda. 

Els fets ja són de sobra coneguts: el diari El Mundo publicava el divendres de la setmana passada passat una informació que feia referència a un suposat “esborrany” de la policia en el qual s’assegurava que l’expresident Pujol i el president Mas tenien sengles comptes en bancs suïssos en els que s’hi haurien ingressat diners provinents de l’anomenat “cas Palau”. Dilluns el mateix diari reblà el clau afegint més llenya al foc a l’assegurar que el conseller Felip Puig havia rebut diners a casa seva (el famós 4%) procedents també de les comissions per adjudicació d’obres a través del Palau de la Música.

La Sra. Alicia Sanchez Camacho intenta
treure profit de les difamacions contra
 els Presidents de Catalunya

La reacció dels acusats ha estat immediata: d’una banda querelles criminals contra el diari esmentat tant de l’expresident Pujol  com del president Mas, així com del conseller Felip Puig. Querella del departament d’Interior de la Generalitat per acusacions difamatòries sobre el ben fer de la policia catalana  i paral·lelament la denúncia de la  Generalitat a la fiscalia per si hagués algun tipus de delicte en les informacions difoses per aquest diari.

Ara quan ja han passat més de cinc dies de la difusió de les calumnies resulta que el ministeri de l’Interior del govern espanyol diu que “no troba” aquest esborrany que denunciava El Mundo, quedant doncs ben clar que tot és un intent de  difamació per alterar el resultat d’unes eleccions dites “democràtiques”. Sembla que existeixen quatre informes de la Policia espanyola que estan en poder del jutge, però en cap d’ells es parla de comptes a Suïssa ni sembla que hi surtin els noms dels Presidents de Catalunya. El súmmum del cas és quan veus autoritzades del departament corresponent de la Policia afirmen que algú del cos hauria pogut barrejar el contingut dels informes esmentats amb confidències rebudes de gent anònima i comentaris que circulen per Internet. Com poden veure, les diferents versions de Torrente no eren només ficció sinó una paròdia clara de la realitat espanyola.

Tanmateix el mal estava fet. Diferents dirigents del Partit Popular van agafar l’argument per insultar al president de Catalunya posant en qüestió la seva honorabilitat. El Sr. Rajoy, la Sra., Sánchez Camacho, la Sra., de Cospedal, l’inefable Sr., Montoro i d’altres van sortir d’immediat a aprofitar el desconcert creat per la informació del diari El Mundo per intentar esgarrapar vots i desacreditar a l’opció independentista més ben situada de cara a les eleccions de diumenge que ve.

El dominic Tomàs de Torquemada fou l'Inquisidor
General de l'Inquisició espamyola. Els seus èmuls
governen avui les clavegueres de l'Estat  

Sorprèn que altres partits catalans que estan en l’oposició hagin seguit el mateix camí que el PP. En concret el PSC que cada vegada és més PSOE i menys català, que en boca del Sr. Navarro però també de la Sra. Chacón i de l’exministre del govern espanyol el Sr. Josep Borrell  han posat en dubte la honorabilitat del president de Catalunya sabent com saben, que l’acusació no és més que una calumnia provinent de les clavegueres de l’Estat espanyol difoses per pseudo-periodistes. Cal notar que altres forces d’esquerra del Parlament de Catalunya han mantingut una posició molt més ètica que la del PSC i en cap cas han posat en qüestió l’honorabilitat del president de la Generalitat. Vull destacar en aquest sentit el paper d’ICV  que sovint han estat objecte de les meves crítiques i que en aquesta  qüestió han fet gala d’una elegància absoluta, igual que ERC.  

Més enllà de possibles semblances físiques amb Torquemada
Montoro pràctica mètodes inquisitorials al donar crèdit
a un "esborrany" que ningú no ha vist. Potser ell si?

Tot plegat execrable. Hem de rebutjar aquestes pràctiques mafioses pròpies de les ments més recargolades de la “Santa Inquisición“  Són les mateixes pràctiques del segle XV traslladades al segle XXI. Exactament els mateixos procediments ideats pel dominic Tomás de Torquemada practicats avui pels inquisidors d’ara: els senyors del PP, els periodistes de El Mundo, i algun agent de la policia que s’ha ofert per col·laborar.

No hi ha dubte que des de fa alguns segles Espanya és un país en franca decadència econòmica, social, ètica i política.  Que les vaya bonito

www.rbaestudisiprojectes.cat

La constitucionalitat de l’€ per recepta

Corren temps de conflicte. Ara, quan l’€ per recepta semblava consolidat a Catalunya, apareixen dubtes sobre la seva constitucionalitat. I aquests dubtes no són dubtes menors, sinó que es basen en sengles informes contradictoris entre el Consell de Garanties Estatutàries de la Generalitat de Catalunya i El Consejo de Estado.

Tinc el convenciment que el conseller Ruiz té molt ben estudiada
la constitucionalitat de la taxa

Abans d’entrar en la polèmica, cal recordar que a finals de setembre l’€ per recepta havia permès recaptar més de 33 milions d’€ i el que és més important, reduir en un 20,6% el nombre de receptes. És per tant una mesura dissuasiva de la demanda, atès que la modera d’una manera molt significativa i a més representa uns ingressos gens desdenyables per les arques de la Generalitat buides de tot recurs. Per tant l’€ per recepta està donant els fruits que s’esperaven abans de la seva implementació. 

Fins fa pocs dies, l’€ per recepta havia provocat protestes i rebuig en algun col·lectiu tipus “dempeus per la sanitat pública”, que no havia anat més enllà d’aconseguir que un nombre reduït de ciutadans es neguessin a pagar la taxa (0,05% de les receptes no han pagat l'€). A part  d’això i de l’enuig que la mesura ha causat en alguns col·lectius com és el dels jubilats o el dels malalts crònics, la gent anàvem pagant religiosament la taxa.

El Sr. Ignácio González, nou president de la Comunitat de
Madrid, volia implantar l'€ per recepta en aquella
comunitat a partir del gener del 2013

Fa pocs dies, el nou president de la Comunitat de Madrid Ignacio Gonzalez, va dir que de cara a l’any vinent aquella comunitat també es plantejaria la implantació de l’€ per recepta. I a partir d’aquest moment va començar el ball de bastons a tres bandes. En primer lloc  entre el Sr. Ignacio Gonzalez que com és sabut és d’una facció del PP oposada a la línia del Sr. Rajoy, i el govern encapçalat pel propi Sr. Mariano Rajoy que va dir que s’oposarien a la mesura que el seu company de partit volia instaurar atès que no la trobaven adequada.  Després d’aquesta primera andanada va venir la segona: aquesta per boca de la Sra. vicepresidenta del govern espanyol Soraya Saenz de Santamaria que va dir que li demanarien a la Generalitat de Catalunya que retirés la mesura per que l’€ per recepta podia ser inconstitucional segons un dictamen elaborat pel “Consejo de Estado”. Davant d’aquest plantejament la Generalitat es defensa dient que ells tenen un altre dictamen del “Consell de Garanties Estatutàries” que estableix la constitucionalitat de la mesura.

I al mig de tot plegat els ciutadans que anem contemplant bocabadats com uns i altres es van esbatussant mentre nosaltres anem pagant religiosament la taxa.

El més estrafolari del cas és que tant el “Consell de Garanties Estatutàries” com el “Consejo de Estado” estan plens de juristes prestigiats, i això fa encara més difícil d’entendre que dos dictàmens sobre la mateixa matèria puguin tenir conclusions tan oposades: per uns és constitucional i pels altres no ho és. La conclusió és evident: o uns o altres, o tots dos actuen amb criteris partidistes o sota consignes polítiques i no només amb criteris  jurídics. He dit abans que aquests dos òrgans estaven plens de persones de prestigi; bé, hi han algunes excepcions, el Sr. Rodríguez Zapatero i al Sra. Maria Teresa Fernández de la Vega entre d’altres.   

La Sra. vicepresidenta del Govern espanyol amenaça a la
Generalitat amb un recurs de constitucionalitat
per l'€ per recepta 

Tanmateix caldrà seguir l’evolució dels esdeveniments. Jo voldria pensar que la raó està de part de la Generalitat de Catalunya. Tinc el convenciment que abans de prendre aquesta mesura el govern de Catalunya es va assegurar ben bé que era competent en la matèria, i que l’exercici d’aquesta competència no afectava a cap article de la Constitució. No em vull imaginar el cas contrari i que finalment Catalunya hagi de derogar la taxa. En aquest cas ens tornaran els diners? Hi hauran responsables d’un error tan important com aquest? Qui pagarà els costos del sistema informàtic que ha permès la seva implantació?

Si el tema no es resol a favor de la Generalitat hi hauran d’haver dimissions. Aquest tema no es podria arxivar sense depurar responsabilitats tècniques (Consell de Garanties Estatutàries, Serveis Jurídics del Departament de Salut), però també polítiques; sobre tot aquestes i al més alt nivell. 

www.rbaestudisiprojectes.cat       

Nou sistema de pagament a la sanitat catalana

El Dr. Ramon Espasa fou el primer conseller de Sanitat de
la Generalitat provisional

A la sanitat del  nostre país li està passant el mateix que a l’ensenyament: nou conseller que arriba, nou sistema de pagament a la vista. Des que la Generalitat va assumir a l’any 81 les transferències de Sanitat, hi haurà hagut 5 models de pagament diferents: el que havia establert l’extint INP abans de les transferències basat en pagament per estades; el pagament per UBA basat en les anomenades unitats bàsiques assistencials, barrejat amb pagaments del pressupost sencer en alguns centres;   el pagament per altes basat en la complexitat i l’estructura tecnològica dels centres; el sistema de pagament per càpita basat en una assignació territorial funció de la població del territori i que es relacionava amb l’activitat feta pels centres i el proper sistema, el pagament basat en episodis. Trenta anys mal comptats des de les transferències i 5 sistemes de pagament diferenciats; vol dir una mitjana de 6 anys de vigència de cada un dels models. 

El Dr. Josep Laporte fou el segon conseller de Sanitat de la
Generalitat. Va fer el canvi de pagament per estades a
 pagament per UBA 

Fa pocs dies, en una reunió en la que es presentaven els trets bàsics del nou sistema algú dels que el presentaven va explicar als presents que s’havien fet diferents modelitzacions per avaluar els resultats del nou sistema, i que semblava que els centres no s’havien de preocupar per que hi havia molts pocs cassos en els que hi haguessin canvis significatius en els resultats econòmics dels centres conseqüència del canvi de model.   Si això és així, jo em pregunto i perquè el canvi doncs? Val a dir que el canvi no és banal. Implicarà canvis substancials en els sistemes d’informació dels centres. També és cert que com veurem més endavant el canvi suposa una millora en la qualitat de la compra de serveis per part del CatSalut, però aquesta millora serà costosa i complicada. És aquest el millor moment per a fer-ho?

El Dr. Xavier Trias va substituir al Dr Laporte al
front de la conselleria. Va promoure
el pagament per altes

El nou “sistema de pagament en base territorial”  persegueix entre altres coses alguns objectius interessants pel que fa a la seva formulació com per exemple: “passar d’un model basat en l’activitat i la producció en un model basat en la necessitat i el resultat”. Jo crec que aquesta frase resumeix força bé els objectius del nou sistema de pagament: què és el que el CatSalut prioritza en cada territori, i com és resolen des del punt de vista qualitatiu els problemes de salut. El sistema també pretén posar èmfasi en l’assistència primària com a eix vertebrador de la sanitat a Catalunya així com reforçar el paper del territori.

El Dr Eduard Rius va se el següent conseller. No va fer
canvis rellevants en el sistema de pagament

Pel que ha transcendit fins ara al nou sistema de finançament encara li cal un llarg recorregut abans de poder ser implementat. Jo calculo que fins l’any 2014 no el tindrem d’una manera efectiva en el dia a dia. Tanmateix aquest marge de temps és del tot necessari atès que hi ha molts punts obscurs en la proposta actual. Veiem-ne algunes:

Es defineix com a episodi clínic tots aquells processos que tenen relació en el temps amb una alta. Per tant, consultes externes posteriors a l’alta formaran part de l’episodi. Quan es podrà facturar? Quan es doni l’alta tot i que l’episodi no estigui tancat? Fins que es tanqui l’episodi?

Sembla que un episodi inclourà les altes considerades no terciàries que hagi fet el centre, amb les consultes externes que hi vagin relacionades, l’hospital de  dia si hi està relacionat, la medicació hospitalària de dispensació ambulatòria que pugui correspondre, els  diferents programes que es puguin assignar a l’episodi, les tècniques, tractaments i procediments no complexos assignats a l’episodi, i els implants quirúrgics fixes. Caldrà afinar molt bé què es pot incloure i què no en un episodi segons el CatSalut.

El Dr. Xavier Pomés va tenir una curta etapa com a conseller
de Sanitat. No va tenir temps de fer masses coses

Per altre banda sembla que els Hospitals es classificaran en sis nivells diferents, en funció de la seva estructura tecnològica. A partir d’aquí un episodi clínic tindrà un pagament per casuística (els diferents episodis) complementat amb un pagament estructural.

L’assignació territorial sembla que tindrà  un 5% variable en funció de l’obtenció de determinats objectius per part de tots els proveïdors que formin part d’aquell territori. Com es resoldrà la presència de l’ICS en la immensa majoria de territoris de Catalunya? D’aquest 5% variable sembla que només un 1% serà responsabilitat directa d’un centre considerat individualment mentre que l’altre 4% seria de “responsabilitat compartida”. Com s’afrontarà en la realitat aquest tema?

La Dra. Marina Geli va introduir el concepte de territori en el
 sistema de pagament a l'assignar un pagament per càpita

Les consultes externes sembla que queden fora del finançament atès que només se’n reconeixeran algunes d’elles integrades dins de l’episodi en funció de de si són mèdiques (oncològiques o no) quirúgiques (urgents o no) i psiquiàtriques.

També les urgències es classificaran en 6 nivell diferents de severitat. Sembla que per una part es pagarà la severitat en funció d’aquests 6 nivells i a més s’abonarà una part fixe pel triatge.

El Dr. Boi Ruíz és a punt d'introduir un nou canvi en el sistema
de pagament dels centres concertats. 

Tot plegat sembla prou complicat. Caldrà temps per pair-ho suficientment. A mesura que es vagin aclarint els interrogants que ara planen sobre el sistema, anirem explicant com es va configurant el model. D’entrada m’atreveixo a assegurar que els hospitals i centres de primària hauran de canviar els seus sistemes d’informació, si més no la part referent  a facturació amb el cost elevat que això suposarà. No crec que avui en dia hi hagi ni un sol centre en tot el SISCAT capaç de poder facturar amb els sistemes d’informació dels que disposen actualment.

www.rbaestudisiprojectes.cat