Conversa relaxada, d’estiu, amb el Dr. Roger Pla, gerent de la Regió Sanitària Camp de Tarragona del CatSalut.

La Catalunya Sud (comarques de la demarcació de Tarragona) vol convertir-se en una "Regió del Coneixement" de les previstes en el marc de la UE: centres sanitaris, universitat, industria, agricultura, turisme... disposen de tots els ingredients econòmics, socials i acadèmics per aconseguir-ho.

Dr. Roger Pla:

"El sistema sanitari públic és un factor clau a l'hora de consolidar una Regió del Coneixement"

"Prioritzar l'assistència primària com a base de la piràmide assistencial, fomentar la col·laboració entre els hospitals comarcals i els terciaris de referència, i assegurar l'equitat en totes les vessants de l'assistència, són tres reptes importants als que cal dedicar tots els esforços..."   

"Si el sistema sanitari fos realment equitatiu l'hospitalització a domicili hauria d'estar a disposició de tota la població..." 

  

El Dr. Roger Pla és el gerent del CatSalut
del Camp de Tarragona

Fa pocs dies, vaig escriure una entrada al blog, comentant la situació de l’Hospital Sant Joan de Reus, i criticant una proposta sorgida del territori, que pretén unificar els hospitals Joan XXIII de Tarragona i el Sant Joan de Reus en un de sol, i tot sota la cobertura de l’ICS. Més enllà de les ineficiències que es deriven d’aquest plantejament i de les “cotilles” de tot tipus que l’ICS representa per una gestió eficient dels recursos, he volgut tenir una conversa amb el Dr. Pla que, superant aquesta discussió, permetés conèixer la visió que la gerència del CatSalut al Camp de Tarragona té sobre el desplegament dels serveis sanitaris en aquell àmbit territorial.

El Dr. Roger Pla és un home afable i amable, arrelat al país, tot i que ell és d’una mica més al Sud, de Santa Bàrbara (Montsià) a les Terres de l’Ebre. La seva trajectòria professional és molt àmplia tant en posicions assistencials com en càrrecs directius i forma part d’un moviment tarragoní de l’àmbit acadèmic, que té les seves arrels a la Universitat Rovira i Virgili, que vol convertir les comarques tarragonines (anomenades Catalunya Sud), en una “Regió del Coneixement” dins del marc definit per la UE (Eurostat 2015).

Des d’aquesta visió, el Dr. Pla opina que “el sistema sanitari públic també  ha de formar part d’aquest plantejament com un dels actors claus del coneixement a les comarques de Tarragona”. I certament ningú li pot discutir aquesta afirmació; les ciències de la salut són coneixement i innovació, recerca i experimentació, són la vida per ella mateixa. Però aconseguir aquesta fita no es contradiu amb el fet de tenir a les comarques de Tarragona dues universitats o més d’un hospital. No és el nombre d’institucions que hi puguin haver sinó la manera de com es puguin coordinar totes elles el que aportarà sinèrgies i farà més eficient el sistema.

En aquest sentit, el mateix Dr. Pla m’explica com estan resolent l’assistència més especialitzada a l’Hospital de Valls. Des de la Regió sanitària han promogut una aliança entre els hospitals Joan XXIII i el Pius Hospital de Valls, per la qual professionals de l’Hospital tarragoní es desplacen a l’Hospital de Valls per fer assistència en especialitats com Urologia, Nefrologia, Al·lergologia, Otorinolaringologia, Pneumologia, Cardiologia, Digestiu i altres. Aquesta col·laboració està funcionant molt bé, (en algunes especialitats millor que en d’altres, perquè hi ha un fort component personal dels actors que intervenen en el procés per assegurar l’èxit d’aquests plantejaments) i permet que l’Hospital de Valls pugui facilitar a la seva població de referència una cartera de serveis, que sense aquesta col·laboració amb l’Hospital Joan XXIII de cap manera podrien oferir. És allò que el conseller Ruiz deia “hospitals amb serveis, no vol dir necessàriament serveis en els hospitals”.

Aquest mateix exemple que el Dr. Pla posa sobre l’Hospital de Valls és el que hauria d’implementar-se entre els hospitals Joan XXIII i Sant Joan, cercant una col·laboració estreta entre els dos hospitals, respectant cada un d’ells la seva pròpia identitat. De fet, en la conversa comentem que això és justament el que s’ha fet a Girona entre l’Hospital Trueta i el Sta. Caterina a través d’una gerència unificada entre els dos hospitals, que és la única manera de poder coordinar perfectament el dos centres. També es va aplicar una solució anàloga unificant gerències en el cas dels consorcis del Penedès i del Garraf, abans de la seva fusió. 

El Dr. Pla entén la sanitat pública de la “Catalunya Sud” com una empresa innovadora, sostenible, competitiva, amb capacitat d’atracció de professionals i vocació universitària. Les seves prioritats passen per millorar la base de la piràmide assistencial (l’assistència primària), per fomentar la col·laboració entre els hospitals comarcals i els hospitals terciaris de referència (a l’estil del que estan fent amb l’Hospital de Valls), i en promoure l’equitat del sistema sanitari, entre altres qüestions. 

L'unitat de diàlisi de l'Hospital de Valls és fruit de
l'aliança amb el Joan XIII de Tarragona 

Parlant de les dificultats per aconseguir un sistema sanitari realment equitatiu, posa l’exemple de l’hospitalització a domicili. “Crec que s’hauria d’assumir l’hospitalització a domicili amb una visió integradora i oferir-la a tots el ciutadans de la Catalunya Sud, activada des de l’assistència primària i no només a algunes comarques com passa ara. El finançament d’aquesta activitat hauria de provenir dels estalvis que farien els hospitals per unes estades innecessàries i que ara s’estan produint. És complicat però hem de treballar en aquesta direcció...El que passi en els domicilis ha d’estar lligat entre assistència primària i els hospitals...”

Hem acabat la conversa parlant dels sistemes d’informació, perquè la l’aliança del Joan XIII amb el Pius Hospital ha implicat també la instal·lació a Valls del mateix sistema d’història clínica que al Joan XXIII, i aoxò els ha facilitat molt aquesta col·laboració estratègica entre els dos centres, i en aquet punt hem coincidit en la conveniència que el CatSalut homologués aquells 4 o 5 sistemes d’informació que realment responguin a les necessitats del contingut de la història clínica, del nostre sistema sanitari, i de la necessària informació que caldria disposar, assegurant des del punt de vista tècnic una perfecta connexió entre els diferents sistemes homologats. Posar els sistemes d’informació dels hospitals catalans en mans d’un sol proveïdor no seria una decisió estratègica intel·ligent i els costos que caldria assumir tampoc es poden plantejar en uns moments en els que l’economia del país ni tan sols permet pagar com caldria als nostres professionals...

I fins aquí aquesta conversa, interessant, refrescant tot i la calor, distesa i de molt bon “rollo”. El Dr. Roger Pla és un gran conversador.            

Avui fa un any dels atemptats terroristes de Barcelona i Cambrils: la resposta del sistema sanitari públic va ser exemplar

La intervenció en primera instància dels professionals del SEM, classificant als ferits segons la seva gravetat, va permetre atendre amb rapidesa als ferits més greus, fet que va evitar que les conseqüències de l’atemptat fossin encara més dramàtiques.

La solidaritat dels catalans es va desbordar: molts professionals que estaven de vacances van anar als seus hospitals per si podien ajudar d’alguna manera als seus companys en les tasques assistencials. El Banc de Sang i Teixits de Barcelona va emetre un comunicat explicant que la gent s’abstingués de donar sang, atès que les reserves estaven al màxim.     

El 17 d’Agost s’ha convertit en una data que els catalans no oblidarem mai. Aquell dia la tragèdia va envair la ciutat de Barcelona i la vila de Cambrils, quan uns terroristes fanàtics van acabar amb la vida de persones innocents. Aquests dies els mitjans de comunicació parlen dels interrogants que planen sobre aquells fets luctuosos, i sobre la manca d’informació que aquells que han de vetllar per la nostra seguretat tenien dels terroristes. No vull entrar en aquesta discussió sinó que avui es un dia per recordar a les víctimes i per felicitar-nos de la resposta que el nostre sistema sanitari públic va ser capaç de donar.

13 persones innocents varen perdre la vida a conseqüència directa de l’atemptat a la Rambla de Barcelona amb més de 130 ferits alguns d’ells en estat molt greu. Malauradament, la xifra de morts va augmentar fins arribar a 14 els dies posteriors degut a la gravetat de les seves ferides. També va ser assassinat un ciutadà a qui el terrorista autor de la matança de la Rambla va matar el mateix dia per poder-li robar el vehicle i fugir. En total doncs 15 ciutadans van perdre la vida conseqüència dels atemptats. A banda d’això es va registrar la mort de la majoria de terroristes implicats en el complot. 

Un dels factors que va contribuir a que la desgràcia no fos encara més gran i s’hagués de lamentar més víctimes va ser la resposta global dels sistema sanitari català i en primer lloc del SEM que són els primers que van acudir a la Rambla. Davant de l’espectacle desolador que es van trobar, la seva perícia, la rapidesa en la seva actuació, la classificació dels ferits in situ per identificar aquells que estaven més greus i necessitaven una atenció immediata, així com la seva entrega i professionalitat,  van ser claus per evitar que el nombre de víctimes mortals no fos encara més gran.

També els hospitals catalans van donar una resposta assistencial excel·lent: Sant Pau, El Clínic, Vall d’Hebron, L’Hospital del Mar, El Sagrat Cor, Bellvitge, Germans Trias, Sant Joan de Déu, Mútua de Terrassa, Joan XXIII o Santa Tecla entre altres, van posar a disposició tots els seus mitjans humans i materials per prestar la millor atenció possible a les víctimes. Fins i tot professionals que estaven de vacances, o que el seu horari ja s'havia complert,  varen acudir als seus hospitals per col·laborar amb els seus companys en l’atenció a les persones ferides. En aquest sentit cal ressaltar que només un dels ferits d’extrema gravetat que varen ser atesos en els nostres hospitals va acabant perdent la vida. 

No es pot deixar de banda el sistema d’informació que va estructurar el departament de Salut. Des de les primeres hores, es feien diàriament dos comunicats un a les 10 del matí i l’altre a les 5 de la tarda, explicant hospital per hospital, l’evolució dels diferents ferits. Va ser un sistema d’informació que difícilment es veu en circumstàncies similars. Habitualment, després d’una desgràcia d’aquesta dimensió costa molt trobar exemple en el món en el que es doni una informació tan detallada a les poques hores de produir-se els fets. 

També s’ha d’esmentar i agrair la resposta ciutadana. Ciutadans anònims ajudant en el que podien als ferits i als agents del SEM, que no varen dubtar en presentar-se als hospitals a donar sang, fins el punt que el Banc de Sang i Teixits es va veure obligat a emetre un comunicat demanat a la gent que no acudís als hospitals a donar més sang doncs les reserves estaven al màxim. La solidaritat en al seva màxima expressió: la vida pròpia (la sang) per salvar les vides dels altres.

En definitiva un sistema sanitari que va acabar sent una de les poques estructures d’Estat que efectivament estava a punt... Crec que el país no ha agraït prou a les autoritats sanitàries ni als professionals, l’excel·lent resposta que vàrem ser capaços de donar a tots els afectats per aquella immensa tragèdia. 

Ara, un any després d’aquells fets respectem la memòria d’aquells que van perdre la vida o van resultar ferits en l’atemptat. Tanmateix hem de lamentar també que algunes persones que varen ser protagonistes d’aquella resposta tan efectiva i contundent, avui no puguin ser homenatjats pels seus actes: president Puigdemont, consellers Forn i Comin, i Major Trapero entre d’altres...  

                              

L’Hospital de Sant Joan de Déu d’Esplugues serà guardonat per la IHF (International Hospital Federation)

El guardó es basa en els bons resultats d’un mètode predictiu que permet determinar  amb antelació les variacions de la pressió assistencial sobre els llits de l’Hospital i per tant es poden evitar complicacions al servei d’Urgències pe manca de llits a planta. 

El model dissenyat per professionals del propi hospital ha estat guardonat per la IHF, i el premi els serà entregat durant el proper Congrés de la IHF a Brisbane (Austràlia) del proper mes d’octubre.

El Dr. Vega consultant les dades de l'aplicació

Fa anys que s’intenta trobar una correlació entre les oscil·lacions històriques produïdes en un hospital al servei d’urgències i la realitat dels dies immediatament posteriors al de l’anàlisi. Recordo que fa ja alguns anys, uns científics de la UPC partien de la base que el comportament de la pressió sobre els serveis d’urgències era equiparable a les oscil·lacions que patia la borsa, assegurant que es tractava del mateix tipus de distribució estadística. Fins i tot el model que havien desenvolupat va ser assajat per algun hospital català, val a dir que sense massa èxit. 

En aquest procés innovador i poder trobar solucions imaginatives per donar resposta al problema de la manca de llits,  l’Hospital Sant Joan de Déu ha desenvolupat un mètode que els permet anticipar situacions de conflicte pel que fa a possibles saturacions de les urgències. Aquest projecte anomenat “Sistema de gestió de llits de San Joan de Déu, un sistema innovador per a la gestió eficient dels processos d'atenció de la salut”, serà premiat al congrés de Brisbane de la IHF, on ha quedat finalista junt a tres altres hospitals, dos d’ells canadencs i l’altre del USA. Pel seu interès, però també per la novetat que representa, he volgut parlar amb el Dr. Josep Lluís Vega, adjunt a la direcció mèdica de l’HSJdD per conèixer més detalls del mètode que professionals de l’Hospital han desenvolupat per poder anticipar possibles situacions de conflicte per manca de llits.

El sistema permet detectar les necessitats de llits amb 24 hores d’anticipació, fet que dona marge per actuar i reduir l’impacte del problema. Es tracta d’un algoritme que partint de les dades històriques i de la informació dels tres dies anteriors permet determinar les altes que es poden produir i a partir d’elles la necessitat de llits. Per posar un exemple: si avui és dimarts, el sistema recull les dades dels tres últims dimarts així com les dels tres últims dies laborables. Amb aquesta informació elabora una “mitjana” de les sis dades. Aquesta xifra resultant es contrasta amb la programació prevista d’ingressos. Quan d’aquest anàlisi es dedueix que es pot produir una manca de llits un comitè es reuneix per actuar sobre la situació i prendre mesures anticipadament. Cal assenyalar que el sistema no determina amb exactitud el nombre de llits que faran falta, sinó que a partir d’un valor determinat indica una situació de perill a la que caldrà fer front. La bondat de l’algoritme que fan servir queda demostrada atès que la taxa d’encerts en la predicció està situada en el 97% després de dos any d’experimentar amb el model.

Tot i les mesures correctores que s’endeguen, quan la previsió els mostra possibles problemes, no sempre es pot actuar per prevenir els efectes. En aquest sentit, les mesures que han pres ha resultat efectives en un 64% del dies en que “ha saltat l’alarma”. Com a conseqüència de tot plegat acaben tenint problemes de saturació a urgències uns 5 o 6 dies a l’any, i només un d’aquests dies presenta una situació de col·lapse al servei. 

En determinades èpoques de l’any, en base a la informació que obtenen i de la situació a urgències, poden incidir sobre la programació quirúrgica, assignant cada dia un nombre màxim de llits a través d’unes reunions de programació quirúrgica que tenen caràcter setmanal. En èpoques en les que l’activitat d’urgències acostuma a ser conflictiva, pre-determinen el nombre de llits que podrà ser utilitzat pel programa quirúrgic, arribant a delimitar l’activitat quiròfan per quiròfan. Per contra, en èpoques en les que les urgències no són conflictives la programació quirúrgica no es veu condicionada. Tanmateix, quan s’incideix sobre la programació quirúrgica, es potencia la cirurgia major ambulatòria per evitar que tingui efectes sobre les llistes d’espera. Una derivada d’aquesta manera d’actuar, és que l’Hospital ha incrementat d’una manera significativa la seva activitat anual de cirurgia ambulatòria.

I fins aquí la informació. Persones interessades a conèixer millor la iniciativa, contacteu amb el Dr. Josep Lluís Vega, adjunt a la direcció mèdica de l’Hospital Sant Joan de Déu d’Esplugues.                

Les tarifes del CatSalut, la negociació col·lectiva i la productivitat

Portem masses anys amb el sistema sanitari pressionat per unes tarifes que no responen a la lògica “producte-qualitat-preu”. Són tarifes merament “polítiques”. 

Les tarifes haurien de tenir en compte els costos reals de producció i no la conjuntura econòmica o els interessos del departament d’Economia.     

Que les tarifes del CatSalut són del tot insuficients és una realitat que no admet discussió. Que amb aquests tarifes no es pot retribuir dignament als professionals que intervenen en el procés assistencial i tampoc permeten que les empreses puguin renovar-se tecnològicament és una evidència. Per tant quan al Consell de Direcció del CatSalut anuncien una pujada de tarifes per a l’any 2018 del 1,03% no deixa de ser tota una ironia difícil d’empassar. L’argument és la pròrroga pressupostària que estem vivint aquest any 2018 una excusa que li ha anat molt bé al govern català per millorar el seu ràting a nivell internacional i per reduir el seu deute. Caldria felicitar als responsables del departament d’Economia de la Generalitat per aquests bons resultats si no fos que per assolir-los, i pel que fa al sector salut, això ha tingut com a conseqüència el manteniment d’uns salaris indignes, i una precarietat absoluta per les empreses del sector. Ara més que mai queda ben clar que els que han tret al país de la crisi han estat els treballadors que amb el seu sacrifici han pogut compensar les errades estratègiques dels governants, i les empreses que han manifestat una clara voluntat de servei per sobre dels interessos econòmics. Un país que millora els seus resultats econòmics maltractant als seus treballadors i ofegant a les empreses, s’ho ha de fer mirar.

Aquesta pujada tan minsa que en prou feines permet el pagament dels compromisos assolits per la pròpia administració pública estatal amb els sindicats, deixa també en molt mala situació a les empreses del SISCAT que fa ja nou (9) anys que la retribució que perceben per la seva feina està impossibilitant la renovació dels equipaments a més de les conseqüències salarials ja comentades en el paràgraf anterior. Aquesta situació ha comportat alguna queixa lògica, només faltaria, ateses les circumstàncies, i altres una mica més curioses. I és que la pujada de tarifes de l’any passat encara va ser inferior a la d’aquest any, atès que es va situar en el 0,63%, quasi la meitat del que han pujat aquest any, i sorprenentment algunes veus dels sector que ara han rondinat l’any passat no varen dir “ni piu” davant d’aquella realitat. Són veus que no procedeixen del sector empresarial pròpiament dit ni tampoc de la banda sindical. Perquè algú ara ha posat el crit al cel i l’any passat, sota circumstàncies pitjors  no ho va fer? A veure si ho sé explicar.

El sector es troba al bell mig de la negociació col·lectiva i al nostre país, i especialment al sector salut, les negociacions de convenis laborals es centren fonamentalment en dues variables que van en sentit oposat: l’augment salarial i reducció del temps de treball, i llevat d’alguna excepció que no fa més que confirmar la regla, les negociacions en el sector sanitari sempre acaben comportant un increment de la hora real treballada gràcies al doble efecte de reduir la jornada i apujar els salaris. Els negociadors del conveni col·lectiu estan acostumats a disposar d’una certa “borsa” de diners per posar damunt de la taula de negociació, i és evident que amb aquesta pujada de tarifes que va directament destinada al augment salarial decidit a Madrid entre el govern espanyol i els sindicats, els negociadors de la part patronal del conveni col·lectiu del sector sanitari s’han quedat sense ni un sol Euro de més per poder negociar.

Habitualment, els negociadors solien anar, abans d’encetar la negociació amb els sindicats, al CatSalut per tantejar de quina quantitat es podria disposar per a la negociació amb els sindicats, i a partir d’aquí iniciaven una “negociació” que inevitablement sempre acabava costant més diners que els que en teoria el CatSalut els hauria indicat com a topall superior de la negociació. Sigui com sigui aquesta vegada, el topall màxim es zero si deixem de banda els diners pactats a Madrid, aquests negociadors es troben que no tenen res per negociar. I d’aquí la crida feta per demanar a la Generalitat que hi posi més diners per així ells poder tenir una mica de marge de negociació amb els sindicats.

De fet aquest estil de negociació més propi del segle passat, ha comportat històricament unes despeses molt elevades per a la sanitat pública catalana. S’han arribat a acordar cafès per a tothom (DPO) sense que això haig aportat res de positiu al sistema sanitari públic; les DPO han estat un veritable exemple de com malbaratar diner públic sense obtenir a canvi cap benefici per la societat. I hi hauria encara més exemples d’acords que han representat més despeses sense cap mena de contraprestació. La productivitat individual i col·lectiva és una assignatura pendent a casa nostra, i es perfila com la única eina que hauria de centrar la negociació col·lectiva. Però per què això fos efectiu el CatSalut hauria de deixar de banda aquestes pràctiques abusives de no pagar al 100% tota la feina que fan els centres del SISCAT. Si acceptem que la productivitat hauria de ser la clau de la negociació, l’administració no pot limitar la capacitat productiva de les empreses del sector sanitari. Algú entendria que a un productor algú li digués “les primeres 100 unitats te les compro a tal preu, la resta que puguis fer, me les quedo però no te les pago..” Doncs això és el que està passant... i després, evidentment hi ha llistes d’espera...              

L’Hospital de Reus, un problema mal resolt que cada dia es complica una mica més...

 

Primer l’Ajuntament de Reus volia un “concert” a mida; després davant de la impossibilitat d’aconseguir-ho varen acceptar constituir un consorci amb el CatSalut per gestionar l’Hospital Sant Joan. Ara, el delegat de Salut al Camp de Tarragona proposa unificar els Hospitals Sant Joan de Reus i Joan XXXIII de Tarragona.

   

Dintre del desgavell actual en el que ningú sembla tenir clar el camí a seguir, es constata per primera vegada una mesura sensata: aquest estiu l’Hospital de Reus tanca un dels tres acceleradors lineals dels que disposa.    

La situació econòmica de l’Hospital Sant Joan de Reus va arribar a ser tan crítica que fa  tan sols 3 anys va necessitar manllevar 4 milions d’€ dels comptes de l’Hospital de Mora d’Ebre per equilibrar els seus números. Aquesta és una de les conseqüències directes de les interferències polítiques en les decisions de gestió de l’Hospital. Si els polítics no són capaços de resoldre els conflictes polítics que ells mateixos generen, com es pot esperar que quan interfereixen en la vida d’un hospital aquest en surti ben parat? El cas de l’Hospital Sant Joan de Reus, lamentablement, és un molt bon exemple de la manca de coherència en la presa de decisions per part de la política.

El primer gran error comès va ser el de construir un hospital al que li sobraven els metres quadrats per tot arreu. Però evidentment, com que qui acabaria pagant les obres per activa o per passiva seria el CatSalut, als polítics locals lluir d’edifici faraònic els anava de meravella. Ningú va pensar que la neteja dels espais sobrants, la calefacció, l’aire condicionat, l’enllumenat i el manteniment en general representarien uns costos afegits sobre els que no hi hauria cap ingrés.

La segona errada va consistir en voler estirar més el braç que la màniga amb una cartera de serveis excessivament àmplia per a les necessitats de la població de referència, com queda prou evident amb la instal·lació d’un PET-TAC que sembla requerir d’una base poblacional més àmplia, com exemple de les decisions poc professionals preses per imposició dels polítics. No va ser només un tema d’equipaments, sinó a més de la càrrega econòmica per la dotació de personal necessària per fer funcionar aquests equips. Com a resultat de tot plegat i també de la crisi econòmica tan dura que el sector sanitari ha patit, els resultats negatius que posaven en risc la viabilitat de l’Hospital no van tardar a aparèixer, i els polítics van cometre el quart error a l’obligar a la gerència a abonar les DPO tot i que la majoria d’hospitals catalans, en condicions similars, les van deixar de pagar als seus treballadors. Tot si valia abans de prendre mesures que fossin un desgast per als polítics.  

Davant dels dèficits continuats i de l’absència de mesures correctores per el pànic dels polítics a prendre decisions impopulars, l’Ajuntament reusenc va decidir intentar traspassar tot el problema al CatSalut, arribant a proposar-li que es quedés amb l’hospital, i per tant amb el seu dèficit acumulat. Després de diferents converses entre uns i altres, finalment es va decidir que es constituiria un consorci entre el CatSalut i l’Ajuntament que es faria càrrec de la gestió de l’Hospital Sant Joan. Malauradament la situació política del país va aturar els preparatius i la posada en marxa d’aquest consorci que hauria d’haver començat a  ser efectiu a partir de l’1 de gener passat.

Una vegada salvada l’aplicació de l’article 155 de la Constitució, semblava que havia arribat el moment de reprendre la creació del consorci, però vet aquí que en lloc d’això ens hem trobat amb una nova sorpresa. I aquesta ha vingut de la ma de Roger Pla delegat de Salut al Camp de Tarragona qui obviant els acords entre el CatSalut i l’Ajuntament de Reus s’ha despenjat amb un nova proposta sorprenent per les dificultats de tot ordre que implica dur-la a terme. El Sr. Pla proposa, basant-se en el contingut del Pla Estratègic Sanitari del Camp de Tarragona unificar els hospitals Sant Joan de Reus i Joan XXIII de Tarragona en un sol hospital que disposaria de dues seus físiques, una a Tarragona i l’altre a Reus... embolica que fa fort. 

Només a títol de recordatori, el Sr. Roger Pla (ERC) hauria de saber que a Lleida, no fa ni quatre anys, hi havia la proposta d’unificar a través d’un consorci l’Arnau i els hospitals públics de Gestió de Serveis Sanitaris, empresa pública del CatSalut, i que ERC va ser una de les forces polítiques que es va oposar amb més força a la unificació d’aquests hospitals. El que era dolent per Lleida, resulta que ara és bo per Tarragona? Està molt clar que a alguns polítics, i a alguns partits, els manca coherència.      

Ara cal saber si aquesta nova proposta compta amb el vist i plau del departament de Salut i de l’Ajuntament de Reus o si un invent personal del Sr. Roger Pla i del PES comarcal, que obviant el que fins avui havia estat el posicionament formal del departament de Salut, han decidit  anar pel seu compte, i posar més llenya al foc.

Mentre tant, a Reus sembla que hi van posant una mica de seny: “amb l’excusa de l’estiu”, han tancat un accelerador lineal... (L’Hospital Sant Joan de Reus compta “només” amb tres acceleradors lineals). Naturalment alguns polítics, alguns professionals i algunes associacions de pacients ja han posat el crit al cel... Que difícil és a casa nostra gestionar amb rigor i professionalitat...  

La Transparència, el Tribunal Català de Contractes del sector públic... i l’Hospital de Bellvitge

La compra d’equipaments a base de pagar-los mitjançant la compra de reactius, recanvis, manteniment, etc., no deixa de ser una pràctica que va en contra de la lliure competència i de la transparència dels procediments de compra.

Tanmateix, si el departament d’Economia prioritzés la compra dels equipaments de la Fase II de l’Hospital de Bellvitge, aquest nou edifici podria estar plenament operatiu l’any 2019. Per contra sembla que Economia té altres prioritats.   

En la última entrada al blog explicava com la posada en funcionament de l’edifici tècnic-quirúrgic de l’Hospital de Bellvitge, l’anomenada Fase II, ha sofert un nou retràs, i d’unes previsions fetes per l’exconseller Comin l’any passat que situaven aquesta fita a l’any 19, ara el vicepresident del govern català i conseller d’Economia Pere Aragonès, la situa a l’any 2020.

Sembla que una de les raons que justificaria aquest nou retard es deuria als recursos que alguna empresa hauria presentat contra l’adjudicació d’algun dels concursos duts a terme per equipar aquest nou edifici. En concret sembla que l’adjudicació de l’equipament de la nova UCI de Bellvitge hauria comportat un recurs contra aquesta adjudicació al Tribunal Català de Contractes del sector públic (TCCSP).

El TCCSP és un òrgan jurisdiccional col·legiat, creat a l’any 2013 i entre les seves funcions hi ha la resolució de conflictes derivats de la interposició de reclamacions en concursos públics de qualsevol organisme o entitat que formi part del “sector públic” de la Generalitat, i evidentment, l’Hospital de Bellvitge que pertany a l’ICS està clarament sota el control del TCCSP. Curiosament, aquest tribunal està assignat dins de l’estructura del departament d’Acció Exterior, Relacions Institucionals i Transparència de la Generalitat. Que l’Acció Exterior del govern de Catalunya i la Transparència de les accions de tot el govern estiguin ubicades sota la mateixa àrea administrativa del govern ja és indicatiu que l’objectiu de dotar d’una major transparència a les actuacions del govern és molt més una entelèquia política que no pas una realitat. Tindria molt més sentit que aquesta estructura administrativa estigués dins del departament de Presidència que en qualsevol altre, però evidentment els interessos polítics passen per davant fins in tot del sentit comú. 

I perquè aquest TCCSP està incidint en la posada en servei definitiva de la nova Fase II de l’Hospital de Bellvitge? Doncs gràcies a una denúncia que la UGT va presentar a començaments de l’any 2017 sobre una mala pràctica duta a terme per l’Hospital quan va intentar saltar-se el concurs públic a través d’un procediment administratiu anomenat “comodat” que consisteix a que una empresa (en aquest cas Medtronic)  et deixa gratuïtament un equip a canvi de comprar-li els recanvis, el fungible, el manteniment, etc. Fa uns anys, aquesta era una pràctica freqüent en els hospitals sobretot en els laboratoris d’anàlisis clíniques en els que els proveïdors et deixaven els auto-analitzadors a canvi que els hi compressis els reactius, fet que comportava que a més del preu del reactiu, acabessis pagant fins a tres vegades el preu de l’aparell que t’havien prestat. 

El problema de Bellvitge és més greu perquè que a més de l’equipament de la UCI, també es pretenia que la Unitat Coronària estigués sotmesa al mateix procediment, amb l’agreujant que l’empresa encarregada de “prestar” els equipaments, tant de la UCI com de la Unitat Coronària havia incorporat a un directiu de l’Hospital, fet que podria implicar a més alguna mena de incompatibilitat. Sota aquest plantejament, cap altre empresa del sector en condicions de subministrar aparellatge per la UCI i per la Unitat Coronària ha pogut presentar-se al concurs perquè aquest no s’ha efectuat. Hi ha hagut per tant una infracció de les lleis del mercat, impedint als diferents proveïdors oferir els seus equips, i sense poder entrar en un anàlisi seriós de les prestacions dels diferents equipaments en relació al seu preu.  

Per tant, aquí tenim una explicació que justifica en part el retard en la posada en funcionament del nou edifici tècnic-quirúrgic de l’Hospital de Bellvitge. Tanmateix, tampoc valen excuses, perquè sabent que les coses estaven situades en aquest punt, tampoc costava tant, si és veritat que els diners hi són, anar fent tots els concursos per equipar tota la resta de la planta quirúrgica del nou edifici. Segurament, si el Sr. Pere Aragonès canviés les prioritats del seu departament, encara estaríem a temps d’inaugurar la totalitat de la Fase II a l’any 2019, tal com havia anunciat el conseller Comin. També ajudaria molt que el TCCSP resolgués amb immediatesa les impugnacions pendents...

Segurament les prioritats del Sr. Pere Aragonès van més en la direcció que es deriva d’aquesta notícia al voltant del “ràting” de Catalunya segons Standard & Poor’s. Aquest és un fet molt important davant la possibilitat que Catalunya hagi de sortir als mercats internacionals a comprar diners, però el sector sanitari ha de reclamar allò que necessita independentment d'altres interessos dels govern.       

L’Hospital de Bellvitge no podrà estar plenament operatiu fins a l’any 2020 (… de moment)

Una inversió en un edifici tècnic-quirúrgic acabat a l’any 2012, no serà plenament operativa fins al 2020. A qui hem de felicitar Sr. Pere Aragonès? 

Entre la crisi econòmica, uns pressupostos en inversions insuficients, uns polítics incapaços de trobar solucions i uns directius hospitalaris poc professionals, l’Hospital de Bellvitge, que podria ser la joia de la corona de la sanitat catalana, porta camí de convertir-se en una nova Sagrada Família.

Pendents de completar les inversions de la segona fase, la tercera fase dorm el són dels justos... 

Vaig tenir ocasió de visitar el nou edifici de l’Hospital de Bellvitge ara farà quasi 3 anys. El llavors gerent del centre, el Dr. Toni Andreu, em va mostrar les noves dependències de la segona fase de les obres d’ampliació pràcticament buides, sense equipaments. Només s’estaven utilitzant les urgències (quina diferència amb les velles urgències de Bellvitge), i algunes dependències de la primera planta. Des del final de les obres al 2012 han passat 6 anys i l’edifici continua sense que els ciutadans puguin rebre’n tots els beneficis d’una inversió important. S’han anat fent coses, cert, i s’han anat equipant alguns dels quiròfans de cirurgia major ambulatòria, però continuen existint molts metres quadrats amb molts milions d’Euros invertits i que avui per avui no aporten cap valor afegit als ciutadans. Els polítics catalans han estat incapaços durant tots aquests anys de finançar 40 milions d’Euros que era la quantitat pendent quan el Dr. Toni Andreu dirigia el centre fa tres anys. 

I si aquest fet és ja de per sí indignant, el que es del tot inadmissible és que el Sr. Pere Aragonès, vicepresident i conseller d’Economia del govern de la Generalitat, fa pocs dies s’hagi passejat amb la consellera de Salut Alba Vergés per l’Hospital de Bellvitge, i tot el que se li ha ocorregut dir és que la segona fase de l’Hospital no podrà entrar plenament en funcionament fins a l’any 2020. Ja fa més de dos anys i mig que el departament d’Economia i el de Salut estan en mans d’ERC i tot i que els efectes de la crisi afortunadament estan quedant enrere, al conseller d’Economia no se li acut res més que anunciar que fins a l’any 2020 no es podrà completar la inversió que l’Hospital de Bellvitge requereix. Se li hauria de recordar al Sr. vicepresident del govern català que fa tot just un any, al juliol del 2107, l’anterior conseller de Salut Antoni Comin, en ocasió de la inauguració d’alguns quiròfans addicionals d’aquesta segona fase destinats a cirurgia major ambulatòria (CMA), va assegurar que els equipaments restants estarien a disposició dels malalts a l’any 2019.  Felicitats Sr. Aragonès, vostè ha desmentit allò que el conseller Comin havia anunciat, i ha fet evident que això de les finances públiques li va una mica gran. Notícies com aquesta més val que no les anunciï, són la constatació d’un fracàs de gestió. Vostès (ERC) han estat incapaços de trobar solucions per finançar els 40 milions d’Euros pendents des de fa tres anys per fer del tot operativa aquesta fase II. 

Malauradament la notícia té una connotació col·lateral molt negativa perquè aquest retràs en els equipaments de la segona fase afectarà també a les obres de la tercera fase que haurien de consistir en la renovació de les plantes d’hospitalització de l’antic hospital i que tenen un aspecte certament  depriment. No deu quedar a Catalunya cap hospital de la xarxa pública amb unes habitacions tan caòtiques i asfixiants com les de l’Hospital de Bellvitge. I el Sr. Pere Aragonès es passeja com aquell que res per l’Hospital, pensant-se que ens dona una gran notícia.

Aquesta manera de fer política s’ha acabat, i ara estem en una època en la que la credibilitat dels polítics ja no es conrea a través de les paraules sinó a través dels fets. Els ciutadans exigim realitats; no promeses. Calen fets Sr. Aragonès, i no discursos ni volades de colom que després no s’acaben complint. Avui això d’anar passejant pels hospitals intentant fer-se propaganda de “lo guais que som” ja no convenç a la gent. Vagi a Bellvitge, sí, però per inaugurar un edifici que hauria d’estar des de fa molts anys a ple rendiment.

És clar que tota la culpa no és exclusivament del vicepresident Aragonès ni de la consellera Vergés, que per nous (especialment la consellera) no deuen tenir ni idea de com estan les plantes d’hospitalització de Bellvitge. Una part important de la culpa és d’uns directius mesells, que deuen el seu lloc de treball i el seu sou a uns polítics que els han col·locat sense cap concurs de mèrits, en unes responsabilitats que no exerceixen amb professionalitat. Un bon gerent de Bellvitge, no pararia d’exigir als polítics de torn que cal equipar ja la segona fase i endegar amb urgència les obres de la tercera fase, del tot necessàries per endreçar les plantes d’hospitalització. En lloc d’això tenim uns directius que es dediquen a no incomodar als polítics, no sigui que els acabin cessant. Així s’escriu la història de les obres de remodelació de l’Hospital de Bellvitge.