Sembla que el conseller ignora la responsabilitat del CatSalut en assegurar l’equitat als seus assegurats, als que assigna metge i hospital.
Posar la sanitat pública al bell mig del debat és mantenir viva la guspira de la polèmica i el conflicte permanent
En el seu plantejament “acadèmic” el conseller Comin va incórrer en una
errada conceptual important al considerar que l’equitat a l’assistència
sanitària pública era una responsabilitat que afecta als proveïdors dels
serveis de salut. El seu ja famós triangle (Qualitat, Eficiència, Equitat)
falla en un dels seus vèrtex, atès que qui ha de garantir l’accessibilitat al
sistema públic de salut i per tant l’equitat, no són els proveïdors del sistema
sanitari, sinó l’autoritat sanitària. No són els usuaris del sistema sanitari
públic qui tria l’ABS en la que vol ser atès, o quin és el seu hospital de
referència. És l’administració sanitària qui “planifica” i qui ha de garantir
als seus assegurats aquesta equitat en la prestació dels serveis. I això sense
eximir als proveïdors del sistema sanitari públic les seves responsabilitats en
aquet àmbit, que en tot cas comparteixen amb l’administració sanitària. Greu
lapsus del conseller, amb el que demostra, per si algú en tenia dubtes, que el
seu coneixement del nostre sistema sanitari públic encara no és el que
correspondria a un conseller de Salut. Una lectura de l’enfoc trampós del
conseller Comin seria la de dir que com cap proveïdor pot donar una resposta absoluta
al seu triangle màgic, ell aplica el seu principi “unilateral” de preferència
del conjunt de proveïdors i tria l’ICS per sobre de la resta.
El conseller Comin va preparar la seva conferència des de la
perspectiva d’una “lliçó magistral” m´és enfocada a convèncer a una petita part
de l’auditori (diputats d’ERC, Ajuntament de Barcelona), que no pas a la
majoria de professionals del sector, que van veure decebuts com no hi havia res
de nou en les paraules del conseller, més enllà d’una preocupant manca de
projecte. També cal remarcar, junt amb la seva confortabilitat en el faristol
adquirida en les seves èpoques de professor, una certa incomoditat davant
d’algunes de les preguntes que l’auditori li va plantejar, i tot això barrejat
amb una certa dosis de narcisisme que no
va afavorir que el conseller millorés la seva imatge davant del sector
sanitari.
Molta gent no té clar quina necessitat hi ha de destapar “la caixa dels
trons” sense haver reflexionat prèviament sobre les conseqüències, o dit en
altres paraules, balancejar el perjudicis que es poden causar al sistema
sanitari en front dels beneficis obtinguts de l’expulsió del SISCAT de dos
centres privats. Molta gent no entén com es pot prendre una decisió d’aquest
calat, sense haver-ne avaluat les conseqüències. Només un afany de protagonisme
desmesurat acompanyat d’altes dosis de frivolitat poden explicar aquestes situacions
tan insòlites. És clar que hi ha qui relaciona aquesta sobreactuació constant
del conseller Comin amb la seva promoció personal, atès que fins i tot
excompanys polítics del conseller asseguren que el seu objectiu és assolir l’alcaldia de Barcelona en les eleccions municipals del 2019, i per tant ara
estaria en una fase de promoció personal per donar-se a conèixer, i aconseguir
que el seu nom sigui més conegut per els barcelonins.
Tornant a la conferència del conseller, sobta que consideri a l’ICS el
vaixell insígnia de la seva flota, perquè tot i tenir una magnífica tripulació,
no es pot dir el mateix d’aquells que porten el rumb de la nau. D’una banda té
un almirall que vol controlar un nombre excessius de naus sota la seva
responsabilitat, però de l’altre un vicealmirall que en les poques batalles en les que ha
participat no es pot pas dir que l’èxit hagi acompanyat la seva missió. El que
és evident és que allò de la “gestió empresarial” que havia reclamat l’exconseller Trias, avui és pura utopia en la institució més gran de la
sanitat catalana. Posar en valor la funció gerencial no està en l’agenda dels
que avui manen al departament.
El discurs del conseller també va incórrer en contradiccions. D’una
banda mentre explicava les virtuts del seu triangle famós (equitat, qualitat,
eficiència) va dir que no hi havia cap tipus de titularitat (ICS, Consorcis,
empreses privades) que estigués millor posicionada a l’hora de garantir un
nivell màxim d’assoliment d’aquests tres paràmetres que ell considerava bàsics
en un sistema sanitari públic, i que els diferents tipus de proveïdors del
nostre sistema públic feien pujar la mitjana global d’assoliment d’aquells tres
elements que defineixen el triangle bàsic del conseller. Dit això, i a l’hora
de exposar els 12 punts del seu decàleg, el conseller va deixar anar que “la
titularitat (referida a la propietat) sí que és important. En què quedem
conseller? A què ens hem d’atenir? A que
la titularitat per ella mateixa no fa ser millor que els altres? o a què la titularitat és important?
Dona tota la sensació que al departament de Salut no s’aclareixen gaire...
I va deixar pel final la seva particular traca: “Cal posar la Salut al
bell mig del debat públic”. La sanitat va ser transferida a la Generalitat de
Catalunya a l’any 1981. Fins pràcticament a l’any 2010, llevat d’alguna
situació puntual, la sanitat mai havia estat al bell mig del debat públic. És a
partir de les retallades quan algun partit polític intenta utilitzar els
ajustos per fer populisme i generar debat públic a la sanitat. En concret va
ser ICV-EUiA qui va començar a utilitzar la demagògia populista en la sanitat,
i automàticament s’hi van afegir la CUP, i evidentment Esquerra Republicana,
perquè tots aquests partits competien entre ells intentant que els seus rivals
no els preguessin cap vot. Amb una absoluta manca de respecte pel treball dels
professionals es va generar una carrera a veure qui la deia més grossa, carrera
que encara no ha acabat avui en dia, i de la que sembla que el conseller Comin
en vol ser un dels seus atletes distingits.
La sanitat catalana, i en particular la pública, ha fomentat el seu
avenç qualitatiu, els seus grans resultats assistencials, la consolidació de la
seva xarxa, precisament en els 30 anys en els que s’ha deixat treballar als
professionals, sense interferències de la política, i sense que la sanitat hagi
estat permanentment posada en qüestió pel primer que arriba, sense que per tant
el debat públic hagi pertorbat el dia a dia d’aquells professionals que no persegueixen
vots, sinó senzillament fer la seva feina el millor possible sense que des de
fora se’ls posin pals a les rodes.
Que això ho digui un conseller de Salut, és altament preocupant, i encara més quan ell mateix s’havia definit com la persona que tenia l’encàrrec de cercar el consens i el diàleg perdut a la sanitat catalana
