El CatSalut absorbeix el PAMEM

Un procés iniciat l’any 1993 culmina ara, quasi 25 anys més tard, amb el CatSalut assumint el cost de l'assistència dels més de 8.000 beneficiaris que encara té el PAMEM que continuarà prestant serveis d'atenció primària de salut gestionant quatre ABS i un CUAP.

Per la seva banda l'Ajuntament de Barcelona agraeix els favors que rep del Departament de Salut, paralitzant les obres de les Glòries, i posant en risc que la UE decideixi instal·lar  l'Agència Europea del Medicament a l'edifici Agbar (torre Jean Nouvel)     

El PAMEM (Patronato de Asistencia Médica a los Empleados Municipales) va néixer a l’any 1950 com a conseqüència de la decisió de l’Ajuntament de Barcelona de crear un servei de prestacions mèdiques i farmacèutiques per als empleats municipals i les seves famílies. Des d’aquells primers passos inicials, el PAMEM va experimentar tot un seguit de canvis que varen culminar l’any 1991 amb la seva adscripció al Consorci Sanitari de Barcelona, gràcies a les bones relacions entre dues persones que varen ser claus en aquest procés d’integració: Xavier Trias, conseller de Sanitat de l’època i Joan Clos segon tinent d’alcalde de l’Ajuntament de Barcelona i també president de l’IMAS (Institut Municipal d’Assistència Sanitària), i que més tard va acabar sent alcalde de la ciutat.

Quan es va crear el Consorci Sanitari de Barcelona (CSB) a l’any 1989, l’Ajuntament barceloní volia entre altres coses, que el PAMEM com a mutualitat que era s’integrés al CSB i que aquest ens constituït entre el departament de Sanitat i l’Ajuntament, fos l’element d’integració de les obligacions del PAMEM vers els seus afiliats al CatSalut. Dels primers treballs que es varen fer al respecte, se’n derivava un cost molt elevat per a la sanitat pública que aquesta no podia assumir en la seva totalitat. Segurament, estalviar-se aquest cost tan elevat era el motiu essencial pel que l’Ajuntament volia que el CSB es quedés el PAMEM, que s’havia convertit en una estructura municipal del tot deficitària. Vist que l’operació no es podia materialitzar en la seva totalitat, Xavier Trias i Joan Clos varen cercar una solució intermèdia que es va materialitzar l’any 1993, quan es pren la decisió que a partir d’aquell moment el PAMEM asseguraria l’assistència sanitària als pensionistes de l’Ajuntament, i a tot el personal funcionari que estigués en actiu el dia 31 de març del 93. El personal que ingressés amb posterioritat a aquella data, restaria adscrit al CatSalut, i per tant adscrit al règim general de la seguretat social.

Aquest acord s’ha anat mantenint fins la setmana passada quan el departament de Salut i l’Ajuntament de Barcelona han donat un pas més en la integració del PAMEM dins del CatSalut. Val a dir que durant tot aquest procés, el PAMEM s’ha convertit a més, en un proveïdor del CatSalut atès que gestiona quatre Àrees Bàsiques de Salut de la ciutat de Barcelona i un centre de rehabilitació. Per la seva banda continua sent responsable de 8.300 beneficiaris municipals. Del cost total del PAMEM, situat avui al voltant dels 9,6 milions d’€, el CatSalut ja n’assumia 4,5 conseqüència del acords explicats més amunt, mentre que els 5,1 milions restants eren aportats per l’Ajuntament de Barcelona.

Fruit dels acords anunciats la setmana passada entre el conseller Comin i l’alcaldessa Colau, el 100% del cost serà assumit pel Servei Català de la Salut, i pel poc que ha transcendit sembla que el patrimoni se’l quedarà l’Ajuntament de Barcelona. Val a dir però que de l’any 93 fins ara, els afiliats al PAMEM han disminuït de 32.000 persones a les 8.300 actuals, fet que demostra que més enllà de les xifres reals del cost actual, el CatSalut ha anat assumint des del 93 un cost important a més del que haurà d’assumir ara. Tot i això, el dèficit acumulat assolit pel PAMEM superarà els 22 milions d’€. Segons l’acord al que han arribat les dues parts, d’aquest dèficit, un 60% serà assumit per l’Ajuntament de Barcelona i un 40% pel CatSalut.

Amb aquesta transformació, el PAMEM com a mútua desapareix, i tots els seus beneficiaris passaran a ser atesos per la xarxa pública del CatSalut. L’assistència primària la rebran en les ABS que els correspongui en funció del seu domicili, i l’assistència especialitzada d’aguts la rebran en els hospitals del SISCAT que els correspongui igual que l’assistència sociosanitària. Passaran a ser doncs com un beneficiari normal de la sanitat pública i perdran els privilegis que havien assolit com a mutualistes del PAMEM. Per la seva banda el PAMEM canviarà de nom i es dirà APS Pamem, i continuarà gestionat les quatre ABS de les que són responsables en l’actualitat, i a més també gestionaran el CUAP existent a l’Hospital de l’Esperança que es traslladarà al CAP Larrard gestionat ja en l’actualitat pel PAMEM. Per la seva banda l’Ajuntament de Barcelona diu que destinarà els diners que estalviï amb aquest acord a finançar prestacions sanitàries no cobertes per la seguretat social, per barcelonins amb pocs recursos econòmics. És a dir, que com a contraprestació dels favors que Salut fa a l’Ajuntament, el tàndem Colau, Pisarello, Tarafa i companyia podran continuar posant totes les traves del món a que l’Agència Europea del Medicament pugui instal·lar-se a Barcelona, paralitzant eternament les obres de les Glòries, dificultant d’aquesta manera que aquesta agència europea s’ubiqui a l’edifici Jean Nouvel (ex torre Agbar). Sembla mentida el mal que aquesta gent està fent, amb tant poc temps, a la ciutat de Barcelona i per extensió a Catalunya.

www.rbaestudisiprojectes.cat

La doble cobertura sanitària altre cop al bell mig del debat

Les pòlisses de salut a Catalunya, són anteriors a l’aparició de la sanitat pública. És una realitat lligada al mutualisme de començaments del segle passat.

A Catalunya hi ha quasi 2 milions de persones amb doble cobertura. Què passaria si aquestes persones pressionessin sobre les estructures de la sanitat pública? El col·lapse estaria assegurat

Evolució del nombre d'assegurats a Catalunya
 segons IDIS

No fa pas masses setmanes, en un acte celebrat al Col·legi de Metges de Barcelona, un dels intervinents en la taula de debat, que és un gerent amb un pes específic remarcable en la creació d’opinió a casa nostra en matèria sanitària, va expressar la seva preocupació per l’increment de la doble cobertura sanitària a Catalunya, perquè segons es va dir, semblava que en aquests últims anys s’havia produït un augment significatiu en la contractació de pòlisses de salut a mútues i altres companyies d’assegurança. Aquest comentari va generar certa inquietud entre alguns dels presents i fins i tot la qüestió es va comentar en el debat que hi ha haver al final de l’acte, tot i que el contingut del mateix no tenia res a veure amb la doble cobertura.

Aquests dies, diferents mitjans de comunicació s’han fet ressò d’una proposta del “Instituto para el Desarrollo e Integración de la Sanidad” (IDIS) anomenada “Programa d’Incentivos a la Sanidad Eficiente” (PISE) i que ha estat presentada als ministeris de Sanitat i Hisenda espanyols. En essència el programa demana que tal com succeïa fa anys, els cost de les pòlisses d’assegurança de salut puguin desgravar-se en l’impost de la renda. La proposta es basa  en la recuperació del cost que aquesta mesura pugui tenir per les arques públiques mitjançant una reducció de la despesa dels pressupostos de la sanitat pública atès que totes les noves pòlisses contractades, deixarien de pressionar sobre els centres públics reduint per tant la despesa dels mateixos.

A Catalunya, a l’any 2014, segons indica Lluís Bohigas en un magnífic post sobre la qüestió penjat en el blog de l’AQuAS, quasi un 25% de la població tenia doble cobertura sanitària. I aquest fet, no és bo ni dolent per si mateix, sinó que reflexa una realitat del país que no ve d’ara ni és conseqüència de la crisi, ni de les retallades. Aquesta situació es va generar des de fa ja molts anys amb l’aparició d’algunes mútues que donaven cobertura sanitària als seus afiliats fins i tot quan la seguretat social (la sanitat pública) no existia. Des de fa ja molts anys, la doble cobertura a Catalunya és molt estable, i es mou al voltant del 22-25% de la població. Uns 2 milions de catalans tenen doble cobertura sanitària.  Cal desgravar en la declaració de la renda (total o parcialment) el cost de les pòlisses de salut? Hi ha arguments a favor, i arguments en contra. En altres èpoques es podia desgravar parcialment, i en l’actualitat les pòlisses contractades directament per l'assegurat no desgraven.

Independentment del que en resulti del debat que sens dubte hi haurà, si que voldria demanar que es revisin algunes actuacions d’algunes mútues i companyies d’assegurança que utilitzen unes pràctiques que sent legals, a mi em semblen poc ètiques. Com a mínim vull ressaltar les següents:

Algunes mútues i companyies asseguradores exclouen de les prestacions de la pòlissa les atencions sanitàries derivades de les malalties que l’assegurat té en el moment de contractar la pòlissa. Això és deriva dels exàmens mèdics als que s’ha de sotmetre el nou assegurat abans de ser admès en aquella mútua o companyia asseguradora. Per exemple, hi ha companyies que si detecten que una persona és diabètica en el moment de voler contractar una pòlissa de salut, el control de la seva diabetis i tot allò que se’n derivi, queda exclòs de les prestacions a les que la persona hauria de tenir dret.

Un altre situació és la de les companyies que implanten sistemes  “bonus/malus”, en les que la prima a pagar per l’assegurat s’incrementa notablement si l’ús que fa dels serveis als que té dret supera un nivell establert per la pròpia companyia asseguradora.

Una tercera pràctica que s’hauria de eliminar està relacionada amb la gent gran. Quan superen certa edat, i les malalties cròniques comencen a aparèixer, la gent gran pel general jubilada, veu com les seves pòlisses incrementen el preu d’una manera abusiva. Aquest fet té una intenció, que no és altre que aquella persona jubilada abandoni la companyia per la seva pròpia voluntat perquè ja no pot continuar pagant un preu tant elevat. HI ha gent que ha estat cotitzant tota la seva vida laboral per una pòlissa de salut, sense gairebé no haver-ne fet us, i en canvi quan la necessita ha de renunciar a la pòlissa perquè no la pot pagar. Això és senzillament innoble, i passa.

Per últim, deixo en l’aire un altre realitat: les mútues i companyies d’assegurança no admeten nous assegurats de més de 65 anys. Caldria estudiar també la ètica de la mesura, tot i que en aquest cas, val a dir que aquestes persones no haurien cotitzat res abans de l’ingrés i per tant té una certa lògica que no siguin admeses.    

Entenc que aquestes pràctiques haurien de ser eliminades i que totes aquests companyies haurien d’estar subjectes a unes lleis molt més estrictes i que protegeixin els interessos dels assegurats. Avui en dia, les lleis protegeixen molt més als lobbys empresarials que no pas a les persones.

www.rbaestudisiprojectes.cat