Conversant amb el conseller Boi Ruiz (I)

Encetem un època de canvis estructurals

Els pressupostos plurianuals esdevenen una necessitat  

La burocràcia arriba a Espanya quan Pepe Botella, germà de Napoleó, es converteix en Rei d’Espanya i comença a introduir esquemes procedents dels exercits napoleònics en el funcionament de l’administració pública del país. Aquella organització piramidal basada en un cap a dalt de tot que comanda a uns quants subordinats els quals a la seva vegada manen sobre un altre conjunt de  subordinats pròpia dels exercits s’introdueix en el que va ser el primer embrió d’una administració pública que salvant les distàncies es conserva avui en dia sota els mateixos esquemes. I aquests esquemes els hem trasplantat també als hospitals. Un Cap de Servei, per sobre de dos o tres Caps de Secció, cada un dels quals comanda a tres o quatre adjunts més. Heus aquí un altre manera d’explicar la coneguda “Llei de Parkinson” que estableix que en l’administració els funcionaris es multipliquen per raons que no tenen res a veure amb la carga real de treball, sinó que ho fan per tenir subordinats. Tenir subordinats és una manera de tenir poder, i com més subordinats tens, més poder sembla que acumules.  L’Administració pública ho acapara tot, i com més feina hi hagi caldran més subordinats per assolir-la, i més poder tindran els que dirigeixin aquestes unitats   

Aquest tipus d’estructures van demostrar la seva eficàcia en els segles passats, però ara estem en una situació diferent, caracteritzada per l’escassesa dels recursos disponibles, que exigeix deixar de banda el concepte d’eficàcia per entrar de ple en el d’eficiència, que assegura també l’eficàcia però ho fa atenent als cost dels recursos utilitzats per obtenir els resultats. Per això, després d’uns anys en els que l’objectiu ha estat reduir la despesa, ara venen temps de canvis estructurals per assegurar tant com sigui possible l’eficiència del sistema. Ja no es tracta de reduir més els costos, sinó de amb els mateixos diners, poder fer més coses però d’una manera diferent.

I un dels primers canvis estructurals fets pel conseller és el nou Decret del sistema de compra de serveis, que estableix un quants principis que determinen aquests canvis estructurals: assignació equitativa dels recursos, atenció centrada en les persones, territorialització en l’assignació d’aquests recursos, una visió de treball en xarxa i d’altres aspectes que tots plegats tendeixen a assegurar una major eficiència del Sistema Nacional de Salut de Catalunya. Aquesta major eficiència del sistema ha de permetre poder transferir als professionals recursos en forma d’incentius en funció dels resultats.  A destacar que el sistema de compra de serveis a Catalunya, ha d’anar evolucionant  segons el principi de “qui ha de pagar les prestacions és qui les prescriu, no qui les dispensa” Des d’aquesta òptica no té cap sentit que la farmàcia hospitalària de dispensació ambulatòria l’hagi de pagar per exemple l’hospital de Palamós, per que el malalt viu a la comarca del Baix Empordà, quan aquesta medicació ha estat prescrita per Vall d’Hebron.  Diguem que al final del procés, s’hauria d’arribar a un model similar al suec, on el metge de primària com a prescriptor d’un tant per cent elevat de les necessitats dels malalts que té assignats sigui qui acaba carregant la despesa necessaria per fer front a totes les prescripcions que ell determina contra el pressupost que té assignat.  

Pel que fa al sistema pressupostari, el conseller fa seva una demanda ja feta anteriorment per la ex consellera Geli, reclamant que els pressupostos del Departament de Salut no poden tenir un horitzó anual. Sovint es requereix temps per aconseguir que el resultat de determinades polítiques en Salut produeixin els resultat esperats. Per posar un exemple, les polítiques tendents a disminuir l’obesitat acabaran produint estalvis econòmics a mesura que es vagin reduint els cassos de diabetis i també la necessitat d’implantació de pròtesis de genolls. En la mateix línia el bon control d’un malalt diabètic evitaria una nefropatia diabètica que necessiti diàlisi o transplantament de ronyons o tot i que a Catalunya en els últims 10 anys, la mortalitat per infart s’ha reduït gairebé a la meitat, el que caldria seria poder incidir sobre les causes que poden produir l’infart, amb l’objectiu que a més d’una bona resolució mèdica del problema, es produeixin menys cassos d’infart a l’any. Per aconseguir disminuir la incidència d’aquestes malalties, calen un cert nombre d'anys. Una despesa inicial forta en polítiques de prevenció per evitar malalties, comportarà estalvis a mig i llarg termini. Per tant un pressupost amb una visió administrativista a un sol any, en cap cas pot incorporar la necessitat d’una despesa més elevada avui, per assegurar una reducció de la mateixa d’aquí a cinc anys quan els resultats de les polítiques aplicades comencin a produir efectes positius.

Continuaré desglossant els temes de la conversa en un proper escrit en aquest blog

www.rbaestudisiprojectes.cat