El nou model de governabilitat de l’Hospital Clínic va prenent cos
La territorialització dels recursos com a eina per afavorir als professionals
(continuació de l'entrada anterior)
En aquesta nova etapa de canvis estructurals, el que cal és actuar sobre la salut de la
població, en lloc de “comprar activitat” als centres sanitaris. Tanmateix per
poder disposar d’un pressupost, o d’un escenari pressupostari a 5 anys vista
cal un Marc Jurídic del qual avui la sanitat catalana no disposa. No només en
aquesta qüestió pressupostària, sinó en gairebé qualsevol tema que es plantegi.
La normativa jurídica espanyola respon a la realitat de l’Estat espanyol, que
en molts aspectes es ben diferent a la realitat catalana: una Llei de
contractes de les administracions públiques que recollís l’especificitat de la
sanitat catalana evitaria tots els conflictes derivats de la gestió indirecta
de la sanitat que tenim a Catalunya (model repudiat per totes les forces
polítiques catalanes de perfil “napoleònic”) front a la gestió directa (per
part de la pròpia administració) que hi ha d’una manera majoritària a l’Estat
espanyol. O la SEC 95 i altres directives europees, que l’Estat espanyol adapta a les seves característiques i
que si es poguessin adaptar des de Catalunya causarien molts menys mals de cap.
Per tant definir un nou Marc Jurídic que doni suport a les especificitats de la
sanitat catalana és del tot necessari en aquests propers temps.
És important el concepte de la territorialització dels recursos
esmentat anteriorment, atès que permet triar territoris amb un o pocs proveïdors i
assignar al territori una quantitat de diners justa i demanar als proveïdors
que es responsabilitzin de l’atenció de salut dels malats del territori, amb la
condició que ho facin bé, amb qualitat, i dins d’uns terminis determinats. Els
pagaments per càpita que ja s’han començat a aplicar en molts territoris de
Catalunya van en aquesta direcció, tot i que els mecanismes cal ajustar-los, i
eliminar la discrecionalitat que en ocasions ha practicat la pròpia
administració.
En un altre ordre de coses, el conseller Ruiz va anunciar que a partir
del gener del 2105, el Departament de Salut assumirà al 100% la sanitat
penitenciària que fins ara estava assignada al Departament de Justícia. Aquesta
assumpció comportarà la adscripció dels funcionaris de Justícia que actualment
estan prestant aquests serveis a l’ICS, de manera que aquest considerarà cada servei penitenciari com si fos una àrea
bàsica de salut, i tindrà per tant les mateixes prestacions que les ABS.
També cal destacar que mica en mica s’ha anat clarificant el model de governabilitat de l’Hospital Clínic de Barcelona. Aquest es configurarà com un
Consorci en el que la Generalitat hi tindrà majoria, i hi participaran també la
Universitat de Barcelona i la Junta Facultativa. Aquesta estarà representada
per dos metges i una infermera. Per tal que com a membres del Consorci, la
Junta Facultativa pugui assumir els risc empresarial, la Junta Facultativa de
l’Hospital Clínic es constituirà amb personalitat jurídica. En certa mesura
aquest model millora el de l’Hospital de Sant Pau, on l’anomenat “cos
facultatiu” té en la pràctica una bona part del poder fàctic, però en canvi, en
cap cas assumeix cap risc.
La conversa també va permetre poder parlar de la presència del grup Quirón/IDC al SISCAT, via Hospital del Sagrat Cor. El conseller va explicar que
la situació no el preocupa excessivament atès que és una situació molt singular
que difícilment es replicarà. El conseller es preguntava quants hospitals del
SISCAT podien trobar-se en la situació en que es va trobar l’Hospital del
Sagrat Cor, i certament no hi han centres on es puguin donar totes les condicions
que es van donar en el cas de l’Hospital Sagrat Cor. El que si que podria
passar per que avui en dia és perfectament legal, és que una empresa es pugui
“vendre” el seu contracte amb el CatSalut, sota determinades condicions, i això
no es pot evitar. Per tant sembla clar
que totes les actuacions que es facin amb l’Hospital Sagrat Cor i amb la
Clínica del Vallès, hauran de fer-se amb la màxima transparència i rigor per
evitar tota classe de suspicàcies que inevitablement hi seran.
Finalment la conversa es va tancar parlant del Conveni col·lectiu que
s’ha començat a negociar. El conseller com és lògic no vol influir en la
negociació, tot i que ell es decanta per
un Conveni Marc de mínims per tot el
SISCAT, i després cada sector d’activitat i cada empresa del SISCAT negocia a
part les seves especificitats. En qualsevol cas el conseller si estigués en la
negociació com ho feia anys enrere, proposaria que es busqués la manera de
poder repercutir els guanys en eficiència als professionals. El plantejament es
força similar al d’una de les patronals del sector. Tant de bo les coses vagin
segons aquest rumb. Relacionat amb el conveni hi ha la petició reiterada des de
fa molt anys del Sindicat Metges de Catalunya, que reclama l’anomenat “conveni franja” pels facultatius. És una reclamació antiga, que anys enrere s’havia
canalitzat amb una comissió que dins del conveni general negociés les
condicions laborals de metges i infermeres però que ateses les exigències del
sindicat sobre les condicions en les que aquesta comissió havia de treballar,
van fer inviable la proposta. Ara es fa difícil d’assumir aquest plantejament
que en cap cas pot tenir transversalitat, és a dir, afectar a tots els centres
del SISCAT. Un conveni franja només té viabilitat jurídica si es fa empresa per
empresa, com per exemple el dels pilots d’Iberia, dins de l’empresa Iberia, que
només afectava a aquesta companyia aèria i en cap cas a les altres del mateix
sector. Segurament és per aquest motiu que el Sindicat de Metges es favorable a
una estructura “napoleònica” de la sanitat catalana: si tots els consorcis i
empreses públiques de la Generalitat estiguessin dins d’una macroestructura
anomenada ICS estarien més a prop d’aquest hipotètic conveni franja, que avui
topa amb la legalitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada