Helena Ris és tota una referència de la sanitat pública del nostre país, amb un itinerari professional amplíssim que abasta tots els àmbits de la sanitat pública, des de l’administració sanitària fins a la visió patronal, passant per la planificació dels serveis de salut i la gestió. Per això, i des de la seva posició que li atorga una visió privilegiada del sistema sanitari públic català, m’ha semblat interessant divulgar la seva opinió al voltant del nostre sistema sanitari. Després d’una exitosa carrera professional, Helena Ris ha decidit jubilar-se; caldria trobar la manera per tal que els seus coneixements i experiència del sector sanitari adquirits durant tants anys de feina intensa, puguin continuar sent d’utilitat.
Helena, acabes de jubilar-te després d’una vida professionalment llarga i molt intensa en el món de la sanitat pública. Com veus el sector sanitari avui, en relació a com te’l vas trobar quan et vas incorporar al departament de Salut? Quines són les fites més importants que destacaries en aquest llarg període del que tu has estat protagonista?
Dra. Helena Ris: Penso que el més rellevant és que llavors, a l’any 1980, no hi havia un sistema com a tal. Cert que hi havia un sistema diferent al de la resta de l’Estat, (el 70% dels llits no eren de la SS, hi havia moltes entitats que havien omplert el buit, algunes centenàries, altres més modernes a partir d’ajuntaments, mutualitats, etc.) A partir del 1981-82 les transferències, la creació de la XHUP, la Reforma de l’Atenció Primària, el programa Vida als anys, el Pla de Salut, el contracte de primària i la diversificació de proveïdors en aquest àmbit, la Losc,.... Això va crear, al meu entendre, aquest sistema diferent, basat en la nostra realitat però que es va anar configurant en aquests primers 15-20 anys. No és que després no s’hagi fet res, però les bases eren aquestes, crec jo.
El teu recorregut professional es va iniciar al departament de Sanitat i Seguretat Social en l’època del Dr. Laporte com a conseller. Junt amb altres companys vas tenir un protagonisme molt significat en la reforma de l’assistència primària. Com ho recordes? Va ser molt complicat? Com vàreu convèncer als professionals perquè acceptessin el nou estatus professional que els hi proposàveu?
Dra. Helena Ris: Era molt difícil, però divertit. Treballàvem un equip compacte de metges, infermeres, algun advocat, sota la direcció del Xavier Palet, el qual havíem conegut quan era director del centre Pilot de Ciutat Badia. Aleshores el cap de servei de primària era el Toni Garcia Prat. Algú recorda els 4 centres pilot? Comptàvem amb uns quants aliats en el sector, aliats que sovint estaven enfadats perquè no fèiem prou! A l’àrea urbana era relativament fàcil, passaven a fer el triple de temps ( de 2 hores, a la pràctica 1) a 6 però almenys el sou era superior, a no ser que tinguessin un “cupo” gegantí. A l’àrea rural passaven a cobrar menys, directament. Tanmateix la creació de les ABS permetia centralitzar les guàrdies en la capçalera, cosa ben rebuda pels metges i infermeres (“practicants” d’APD) però totalment rebutjada per alcaldes i població. Era una reforma molt cara; d’una banda calia construir centres d’atenció primària (la inversió en primària sempre havia sigut minsa), incrementàvem les plantilles d’infermeria i professionals d’atenció al client. A més, per acabar-ho d’adobar, a CiU no li agradava aquesta reforma, fins que les enquestes varen dir que la població estava contenta. Havíem de fer 30 ABS per any (300 ABS i 10 anys). En fèiem 10 en els anys bons. La reforma de l’atenció primària es va acabar quan hi havia el Conseller Rius 20 anys després. Entremig, vàrem fer entrar en la gestió de la primària altres entitats diferents de l’ICS, i vàrem dissenyar les EBA.
Durant tot el procés, vàrem tenir dos aliats: les infermeres, per a les quals la reforma representava professionalització i visibilitat, i els nous metges de família que sortíem amb vocació de fer primària.
Anys més tard, i després d’haver participat en la planificació dels serveis sanitaris vas donar una pas professional més i et vas iniciar en el camp de la gestió a l’Hospital de Bellvitge, fent equip amb en Pere Soley. Va ser fàcil per tu passar de la teoria a la pràctica? Com vas aconseguir adaptar-te a una institució tradicionalment complexa a l’hora de gestionar-la com és l’Hospital de Bellvitge?
Dra. Helena Ris: Anava tot el dia acollonida! Escoltava, mirava i opinava poc. Era conscient que havia de donar suport, que d’això sempre me n’he sortit, utilitzant el sentit comú. No tenia experiència, i vaig aprendre molt del Dr. Soley i dels meus companys de direcció.
L’amic Carles Hernández, aleshores director de personal, deia que jo no feia de subgerent sinó de “suggerent”. No dinàvem, però ens ho vàrem passar bé. Vam celebrar el 25 aniversari de la institució i vaig poder admirar molts metges, infermeres i professionals de gran vàlua.
Després de Bellvitge va venir la gerència del CatSalut de la Regió Centre. Allà et vas trobar institucions amb molt de pes: la Mútua de Terrassa, el Taulí, l’Hospital de Terrassa, els hospitals de Manresa, el de Granollers i Sant Celoni, el General de Catalunya... Déu n’hi do... Vas tenir molts problemes? Acontentar-los a tots deuria ser sens dubte un repte difícil. Recordes alguna situació conflictiva d’aquella època?
Dra. Helena Ris: Aquell territori era un repte. Hi havia estat en Francesc Moreu. Era un territori amb molts projectes pioners i un equip molt sòlid també. El pitjor problema? Potser era el territori del Bages, en el qual encara no havíem arribat a la feliç solució Althaia/Jovells, dit molt resumidament. El Centre Hospitalari i Sant Joan de Déu tenien mala relació, i tot era molt difícil. La descentralització dels concursos d’ambulàncies va ser de traca i mocador. Cada vegada que sentia una sirena d’ambulància, se’m gelava la sang. Tot eren bronques! En aquell conflicte va començar a apuntar el populisme i la demagògia que amenacen el bon funcionament del sistema. Cada vegada que algú avisava una ambulància hi havia algú altre que posava en marxa el cronòmetre per apuntar i denunciar quant trigava.
De la gerència de la Regió del CatSalut vas passar a gestionar un gran hospital com és el Taulí. Segurament el repte més gran de la teva vida professional que vas superar amb nota. Què destaques d’aquell període a Sabadell?
Dra. Helena Ris: El Taulí tenia un projecte extraordinari: va superar una complexa fusió i va encetar un camí que el portava, de ser un hospital comarcal fins a ser un hospital de referència que atenia una població de 400.000 habitants, a prop de BCN (però igualment a l’altra banda de Collserola). Unes urgències col·lapsades (300-400 urgències diàries) per la manca de llits (450 llits d’aguts). Vocació d’atendre les necessitats de la ciutadania, primària (tota de l’ICS excepte Can Rull), aguts, sociosanitari, dependència, i atenció privada.
Hi havia sensació d’estar en un projecte amb ambició (Pla estratègic Roser Maluquer / Pere Monràs), i hi havia un Consell de Govern que acomplia la seva missió de direcció de la institució amb convenciment, compromís i “poderio”. Hi havia el mestratge de l’Albert Oriol.
Era fantàstic i atordia una mica. Vaig fer els possibles per asserenar la institució, tornar a recuperar el rumb econòmic i cobrir les mancances de la capacitat instal·lada, així com establir acords per enlairar-nos en el terciarisme: vàrem fer acords amb la Mútua, amb el Consorci de Terrassa, amb l’HGC malmesos en aquesta darrera etapa), amb el Clínic... Teníem un punt molt fort a la UDIAT, que ha perdut potència en fer-la desaparèixer com SA, i encara no he entès ben bé perquè. Vàrem apostar per la innovació amb professionals tant potents com en Lluis Blanch, en Lluis Donoso, en Melcior Sentis,.. A mi m’agradava obtenir un equilibri entre els professionals amb vocació comunitària, els que maldaven per fer terciarisme i els innovadors . Hi ha professionals fantàstics al Taulí, la Pepi Rivera, en Toni Martínez, en Diego Palao, la Montse Pàmies,i tants i tants...
Em sento feliç d’haver aconseguit, amb el suport dels excel·lents professionals, com en Salva Navarro i alguns altres, ser Unitat docent de Medicina en una institució amb molta vocació docent. Aquesta, la vocació de transmetre el coneixement i d’influir en com seran els nous metges i infermeres, és l’ànima d’una Institució.
Tu encara no havies assolit la gerència del Taulí quan el president Pujol va inaugurar la residència Albada, i es va referir al sentiment de pertinença que en aquella època respirava tot el col·lectiu de treballadors del Taulí, assimilant-lo positivament al l'esperit d'unió que manifesten els integrants d’una secta. En la teva experiència vas notar viu encara aquest sentiment? Creus que avui encara perdura?
Dra. Helena Ris: El sentiment de pertànyer a un projecte transcendent encara estava viu, i ens va permetre assolir el Pla d’Empresa, i el que representava de sacrifici, amb ganes, per tal de recuperar les regnes. Tanmateix, tot no pot durar sempre, ens fem grans i els temps canvien. Aquesta crisi, en general, ha influït negativament en el clima de les institucions, però “quien tuvo retuvo”. Cal tornar-hi!
El teu següent destí professional va ser la direcció general de la Unió Catalana d’Hospitals. Des del teu càrrec a UCH has viscut una de les èpoques més complicades des de la recuperació de l’autonomia a Catalunya: una crisi econòmica brutal, mai abans viscuda per la nostra generació; uns atacs a la sanitat pública des del populisme polític, basats fonamentalment en dos eixos, corrupció i privatització; i una crisi política derivada de la voluntat majoritària del poble de Catalunya de voler decidir lliurement i democràtica, el seu futur. Com ho valores tot plegat? De quina manera se n’ha ressentit el sistema sanitari públic?
Dra. Helena Ris: Tenim una estructura d’estat: el sector sanitari i social basat en la nostra manera de fer, i en la nostra capacitat d’innovar (contractació, pla de salut, sistemes de pagament, gestió pública empresarial....) amb bon resultats i baixa despesa per càpita.
Sovint, ara, hem de defensar coses que ja consideràvem superades (la col·laboració públic privat, per exemple). Si no aconseguim reeixir en el manteniment d’aquest sistema, amb les correccions que calguin, podrem avançar cap a la república, cosa de la que en sóc totalment partidària, però el sistema sanitari que tindrem serà el mateix que el d’Extremadura.
Els salaris dels professionals i increment de les llistes d’espera, sembla que són les conseqüències més directes de la crisi econòmica. El factor comú és un finançament escàs de la sanitat pública. Com creus que es podria millorar l’assignació de recursos econòmics a la nostra sanitat? Més impostos? Revisió de la cartera de serveis? Introduir fórmules de copagament en el sistema sanitari? Una mica de tot plegat?
Dra. Helena Ris: Quan vàrem arribar a la Unió (no és un plural majestàtic, vull dir el Manel Jovells i servidora amb l’equip de la Unió), vàrem fer un document amb 100 propostes de revisió i millora que incloïen quasi tot això que cites. El problema va empitjorar amb la crisi, però hi ha d’haver una revisió; fa molts anys que ho diuen els economistes de la salut i tots plegats. És cert que assignem menys % del PIB que altres països de la UE, és cert també que la nostra cartera de serveis inclou coses que no tenen suport científic o tractaments desproporcionats. I també hem vist que petits copagaments generen eficiència. Requereix un pacte social. La sanitat de la República requereix que partim de l’èxit assolit, i no es mereix que tornem enrere. El Pacte per a la Salut que va impulsar el Conseller Boi Ruiz és un bon instrument.
La teva carrera professional t’ha situat en una mena de atalaia privilegiada per observar el sistema sanitari públic i detectar les seves mancances. Des d’aquesta posició, quins temes creus que caldria abordar en la propera legislatura, més enllà del problema de finançament?
Dra. Helena Ris: El col·legi de metges té molta raó quan reclama avançar en l’autonomia professional. Cal mirar les EBA; el seu funcionament permet albirar com n’és de positiu deixar als professionals organitzar-se i arriscar. Però cal millorar els sous, tots, perquè els nostres metges cobren poc.
Cal recuperar la gestió pública empresarial i avançar en la reforma de l’ICS i no a l’inrevés.
Cal posar en valor el govern de les institucions amb participació de la societat civil. Hi ha centres que ho posen en pràctica.
Cal actualitzar els sistemes de Contractació i pagament. Sense aquests instruments no pots implantar els objectius que vols. Fent que tothom tingui el mateix sistema d’informació no s’aconsegueixen els resultats que vols, només obtens sistemes homogenis.
Cal abordar la reforma del sistema sociosanitari i d’atenció a la dependència d’una manera integrada i centrada en el ciutadà i les seves necessitats i els nous temps.
Helena, al llarg de tots els anys de la teva carrera has adquirit una experiència professional i una visió del sector sanitari molt amplis. Creus que un país com el nostre pot permetre’s el luxe de perdre aquest coneixement que tu has assolit pel fet d’una jubilació? Hi ha alguna manera que continuïs aportant els teus coneixements per la millora del sistema?
Dra. Helena Ris: I tant! Tot i que la nostra cultura no hi té pràctica, hem de fer un esforç a tot arreu, també als centres sanitaris, per seguir obtenint rendiment de l’experiència i el coneixement dels professionals que ens hem fet grans. En el meu cas, la Unió hi insisteix amb vehemència. De moment, formo part dels Patronats de la Puigvert i de Mollet, amb moltes ganes i il·lusió.
Helena, et suposo encara emocionada per el sopar de comiat que els teus companys de tants anys et varen fer. Sentir l’escalf de tanta gent quan un es retira de l’activitat professional deu ser sens dubte una gratificació important. Pots resumir els teus sentiments d’aquell dia?
Dra. Helena Ris: Tens raó, encara estic emocionada. Vaig dir, i repeteixo, que sóc una persona afortunada i que molta gent m’estima. Notar aquest escalf que té a veure amb les emocions em fa feliç.
Per acabar, podries dir-me que opines sobre aquests rumors de candidatures que últimament estan sorgint per encapçalar el departament de Salut? Sembla que de nou estem davant de la possibilitat que la màxima autoritat sanitària de Catalunya sigui assumida per una persona que no té un coneixement profund del sistema sanitari. Per la transcendència del sector salut, per la seva debilitat front a posicions populistes, per tractar-se d’un servei públic de màxima importància de la ciutadania, no creus que el conseller de Salut hauria de ser algú que conegués a fons el sistema sanitari, amb “auctoritas” reconeguda per el sector?
Dra. Helena Ris: Totalment d’acord! No té a veure amb què el Conseller sigui metge, he conegut metges poc o gens sensibles, i gens coneixedors del sistema i, en canvi, no-metges amb sensibilitat cap al sistema i que, a més, podien aportar coneixement d’altres camps i professions. Però, com tu dius, per exercir de Conseller cal conèixer els problemes del sector i l’empitjorament que va representar la crisi, i no haver de fer aterratges sobtats ni diverses modalitats del “passava per allà i m’ha tocat salut, vés per on”
Gràcies Helena pel teu temps i pels teus comentaris. Gràcies per tot el que has aportat a un sistema sanitari públic d’èxit. Gràcies per ser com ets. M’agradaria molt, i diria molt d’un país modern i de progrés, que d’una manera o altre continuessis present en el dia a dia de la sanitat pública catalana. Els teus coneixements i la teva experiència són del tot necessaris per al sector...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada