divendres, 29 d’abril de 2016

Quo Vadis PSC ?


El PSC presenta al Parlament de Catalunya una moció que pot significar el final del model sanitari català actual.


És ètic canviar el model sanitari d’un país, a través d’una moció parlamentaria?



Ha transcendit a l’àmbit sanitari que el Grup Parlamentari del PSC, el dia 25 d’abril va entrar al registre general del Parlament una moció que, cas de obtenir el suport majoritari de la cambra, podria significar el final del model sanitari català tal com el coneixem avui. En aquesta moció el PSC vol eliminar de la xarxa d’internament d’utilització pública de Catalunya del SISCAT, la participació de proveïdors amb ànim de lucre. La moció demana a més, informació sobre la situació contractual i les titularitats d’altres línies assistencials com el sociosanitari, la salut mental o l’assistència primaria.

El Grup parlamentari del PSC deu tenir un lapsus de memòria, doncs el primer que haurien de recordar és que el decret del SISCAT va ser promulgat pel govern tripartit al desembre de l’any 2010, i que el decret anava signat pel mateix José Montilla Aguilera. La moció del PSC demana en el seu punt primer: “Revisar el Decret 196/2010, de 14 de desembre, del sistema sanitari integral d’utilització pública de Catalunya  (SISCAT) pel que fa a la xarxa de centres d’internament d’utilització pública de Catalunya de manera que s’impossibiliti la participació de proveïdors privats amb ànim de lucre Segurament els redactors de la moció han confós el significat de “centres d’internament d’utilització pública”, perquè en aquesta definició hi ha inclosos a més dels centres d’hospitalització d’aguts tota l’hospitalització en els centres sociosanitaris i de salut mental. Si realment el PSC pretén que tots els proveïdors privats amb ànim de lucre siguin expulsats del SISCAT, la pregunta és immediata: on són els llits per enllitar a tots aquests malalts?  I si la resposta és que el que es vol és expulsar a les entitats  amb ànim de lucre, i que els centres actuals passin a mans d’operadors públics, la nova pregunta seria: on són els diners per expropiar tots aquests centres?  Es miri com es miri, el PSC no sap quin conflicte es pot arribar a crear. De fet, qui ens ha posat a tots en aquesta situació crítica és un conseller de Salut, que ha tractat aquests temes tan delicats amb una frivolitat absoluta des del minut 1 en que va accedir a la conselleria.  
  
Sorprèn aquest canvi radical del PSC perquè aquest partit havia estat històricament un dels principals protagonistes en la construcció del model sanitari català, i les seves aportacions varen ser bàsiques per arribar a construir el model d’excel·lència que els catalans tenim en els nostres serveis sanitaris. El PSC hi va contribuir decisivament des de l’Ajuntament de Barcelona, però també des del que llavors era el Consorci Hospitalari de Catalunya, associació municipalista que agrupava gran quantitat d’hospitals molts d’ells de titularitat municipal. Tampoc cal oblidar que el PSC va ser responsable durant set anys, en època dels governs tripartits, de les polítiques sanitàries a Catalunya. És innegable doncs, el paper tant important que va jugar el PSC en la configuració del model sanitari públic actual. A què ve ara aquest “transformisme” ideològic? Alguns dels dirigents del PSC hi eren llavors i hi són ara. Com s’entén doncs aquest canvi tan radical de rumb?  Com es pot entendre que un partit polític estableixi uns requisits per formar part del SISCAT, i cinc anys més tard, hagi oblidat que aquests requisits els van establir precisament ells?

Sembla que aquesta clara contradicció només té una explicació: el PSC, el que realment busca amb aquesta moció és fomentar la divisió en el Grup de “Junts pel Sí”, evidenciant que entre els seus diputats hi ha diferències de criteri en aquest, i de ben segur que en molts altres temes, però els danys col·laterals que això pugui implicar pel model sanitari català, al PSC actual això li és absolutament indiferent, i si no és així no hi ha altre explicació que pensar que són uns frívols i uns inconscients.

Més enllà d’aquestes consideracions, hi hauria encara un altre qüestió. És ètic canviar el model sanitari d’un país per la via d’una moció parlamentaria? No seria molt més democràtic que el partit que el vulgui promoure ho expliciti ben clarament en el seu programa electoral, i si guanya les eleccions i aconsegueix una majoria suficient, impulsar les reformes des del Parlament? Els ciutadans avui tenim la impressió que el nostre vot no serveix per a res, i que els partits polítics es dediquen al que els interessa a ells, sense tenir en compte el que volen els ciutadans. A qui s’ha consultat per impulsar un canvi de model sanitari a Catalunya? a les CUP? A les marees? En un  tema de tanta transcendència els ciutadans volem ser consultats. En alguns països, una qüestió com aquesta es resoldria per la via d’un referèndum, però és clar, perquè els polítics tinguin en compte l’opinió dels ciutadans i els desitjos de la majoria, es veu que cal ser suïs... 


A Catalunya n’hi ha prou presentant una moció al Parlament, que si prospera no serà pels efectes positius que tingui per la ciutadania, sinó per la voluntat dels partits polítics de voler derrotar al govern, i posar de manifest les contradiccions dins de la coalició que ens governa... I mentre tant, el sistema sanitari públic en risc. A qui hem de felicitar?


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada