La sanitat catalana, un model d’èxit sotmès a crítiques ideològiques

Tampoc es tracta de “definir de nou el model” com expliquen els líders polítics del departament de Salut, sinó que el que toca és reforçar-ne els punts febles i eradicar actituds condescendents i pràctiques que hagin bordejat els límits dels comportaments ètics.

La bondat d’un sistema sanitari públic es valora en funció de l’acceptació que té entre els ciutadans, dels seus resultats en salut  i dels recursos que consumeix

Massa sovint es posa en qüestió la validesa del model sanitari català quan any rere any les enquestes de satisfacció dels usuaris demostren l’alta valoració que la sanitat mereix a la ciutadania i els resultats en salut estan entre els millors de la sanitat a nivell mundial i tot això amb uns costos inferiors als de molts països del nostre entorn. Sent així les coses, perquè el nostre model sanitari està sotmès des de fa uns anys a la crítica permanent, sota sospita de corrupció i amb denúncies constants de privatització? Crec que la resposta és obvia: només hi pot haver-hi motivacions polítiques al darrere d’aquesta situació. No s’entén d’altre manera que un servei públic bo, apreciat, que presenta uns resultats en salut molt bons a un cost més que raonable, sigui criticat. Només una ideologia destructiva pot anar en contra d’allò que la gent aprecia i entén que funciona bé. 

Per tant, quan s’afirma una vegada i un altre que es vol “definir de nou el model” molts ciutadans ens preguntem en quina direcció, perquè si el que es pretén és conduir el model en la direcció ideològica de les “marees” i dels que el critiquen sense raó, potser sí que s’hauria de fer un referèndum o una consulta a l’estil dels suïssos per preguntar-nos a tots els catalans si estem d’acord amb les propostes sanitàries que empitjoren clarament el sistema i els seus resultats. Segurament seriem molts els ciutadans que voldríem que es mantingui el sistema que tenim, i si és possible que funcioni encara millor. 

Amb això tampoc vull dir que el sistema sanitari català sigui una panacea. Hi ha coses a millorar i són de sobra conegudes. És sabut que la sanitat catalana té problemes d’accessibilitat amb unes llistes d’espera que cal reduir, tant les quirúrgiques com les d’accés a proves diagnòstiques i visites als especialistes. Aquí hi ha un espai de treball i millora que si es resol satisfactòriament podria aportar encara un nivell de satisfacció més elevat per part dels ciutadans. Segur que es pot aprofundir en qüestions organitzatives que permetrien ser més eficients i millorar per tant els resultats de la sanitat pública del nostre país. I probablement podríem identificar encara altres espais de millora com ara l’alimentació, o el tracte, o la informació als malalts, etc.

Tanmateix  hi ha un punt de millora que depèn no tant de l’autoritat sanitària sinó que està molt més relacionat amb l’ètica col·lectiva del sector salut. Des del meu punt de vista el sistema sanitari català requereix d’una mena de “codi ètic”, més enllà dels codis ètics que haurien de tenir cada un dels centres integrats al SISCAT. Em refereixo a un Codi Ètic de Sector, que hauria de garantir la seva aplicació a través d’algun ens independent que vetllés pel seu acompliment. Aquest codi hauria d’impedir, per exemple, que es pugui presidir una institució a través de subterfugis legals però èticament reprovables, o fer negocis amb una institució sent membre del seu consell d’Administració, o cobrar més d’un sou en institucions diferents, o aconseguir malalts per les activitats privades sota l’amenaça de tenir que ser inclosos en llistes d’espera llarguíssimes si segueixen en la sanitat pública, etc. Tot això són exemples que han succeït en la nostra sanitat pública i que han donat peu a denúncies, demagògies, populismes, crítiques, acusacions de corrupció, etc. Tota la globalitat d'un sector ha pagat les conseqüències de les males pràctiques d’uns pocs, i per això entenc que el sector s’hauria de protegir amb un ens que fos el garant  del compliment del Codi Ètic del sector, i aquest ens hauria de ser independent, en el que no hi figurés ni l’administració ni els polítics, constituït exclusivament per persones de prestigi reconegut, amb autoritat moral en el sector, i amb criteri propi. 

Si es constituís algun organisme semblant, segur que no caldria que cap polític tingués ni tan sols el pensament de “definir de nou el model” perquè el model que tenim és excel·lent, i només ha estat malmès per la mala intenció d’alguns, el populisme d’altres, els interessos obscurs d’uns pocs, les errades d’algun inepte, l’ambició excessiva d’algun impresentable i el mirar cap a un altre banda d’alguns responsables. Amb aquest organisme vetllant per la ètica de tots els comportaments s’acabaria amb les crítiques ideològiques a un model excel·lent, eficient, de qualitat i molt ben valorat pels ciutadans.

Els codis ètics han d'existir i han de ser coneguts, però sobretot cal vetllar pel seu acomplient. Segurment aquest és un dels dèficits dels sistema sanitari català.    

www.rbaestudisiprojectes.cat