A dit, i sovint sense una experiència mínima suficient
ERC ha imposat persones amb un nivell poc adequat per assumir determinades responsabilitats en el departament de Salut
La sanitat està transferida a
Catalunya des de l’any 1981. En aquests 35 anys “d’autonomia sanitària” s’han
produït a casa nostra diferents canvis de govern, tot i que el “color” polític
només va canviar al 2003, va tornar a canviar al 2010, i l’any passat es va
produir una situació que podríem denominar de canvi de color però només parcial,
atès que en el govern català avui hi continua estant present una de les forces
que ja hi era en la legislatura anterior.
Doncs bé, ha estat precisament en
aquest any del canvi parcial de color quan s’ha produït el daltabaix directiu
que mai abans s’havia produït en el departament de Salut. El departament ha
passat a mans d’Esquerra Republicana, un partit sense experiència en la gestió
sanitària, sense fons d’armari per nodrir de directius qualificats la sanitat i
sense les idees massa clares pel que fa a les especificitats del model sanitari
català com ho demostra el fet que els tres màxims responsables del Departament
de Salut ni tan sols són militants d’ERC, tot i que algun d’ells fa temps que
orbita al voltant d’Oriol Junqueras.
Es fa difícil entendre com en les
negociacions per consolidar la candidatura unitària de Junts pel Sí,
Convergència que sempre ha tingut una visió important de país, hagi acceptat
deixar el departament de Salut en mans dels republicans, fet que equival a
posar en mans inexpertes el 40% del pressupost de la Generalitat. Tot plegat ha
tingut ja una primera conseqüència, que no és altre que la pràctica substitució
de tots els directius del departament de
Salut. Es poden comptar amb els dits d’una ma els directius de l’etapa anterior
que continuen avui exercint els seus càrrecs.
Quan un polític és nomenat màxim
responsable d’un departament, és lògic que per assumir aquesta responsabilitat,
es vulgui rodejar d’un equip de la seva confiança. Però l’envoltar-se de gent
de confiança hauria de reduir-se als càrrecs més polítics amb una afectació
pràcticament nul·la en aquells càrrecs considerats més tècnics. Tanmateix quan algú promou canvis en un equip
de treball, més enllà de la confiança, deu ser que vol millorar els resultats
globals de l’equip, sinó els canvis no tindrien altre justificació que
l’amiguisme, o el clientelisme (quan no el sectarisme) polític.
El que ja no és tan lògic és quan
aquests nous responsables recent nomenats, llevat d’algun cas,
no estan a l’alçada dels seus antecessors i la qualitat global del nou equip
decau, el sistema sanitari sens dubte se’n ressentirà, i en aquests cassos la
justificació de la confiança deixa de ser vàlida. S’entra de ple en el
sectarisme i tots els defectes que se’n deriven, entre ells, el tancar-se en
banda a acceptar suggeriments i negar-se a tenir en consideració plantejaments
diferents. És la consolidació de les ideologies polítiques per sobre del sentit comú, com a norma d’actuació.
Recordo que quan el president de la Generalitat va nomenar un conseller de
Salut que no era metge, un dels raonaments que es van fer servir per tranquil·litzar
al col·lectiu sanitari, és que el conseller es rodejaria d’un equip molt potent
amb persones expertes en la problemàtica del sector sanitari. Seria injust dir
que d’aquests no n’hi ha cap, perquè algun n’hi ha, però no abunden.
Un altre aspecte que vull comentar
és el referent a la poca professionalitat amb que es prenen algunes decisions sobretot en
l’àmbit de la gestió dels serveis sanitaris. Avui en dia, qualsevol hospital
per petit que sigui, té un pressupost molt elevat si el comparem amb la resta
d’empreses de la comarca on l’hospital està ubicat. Sovint sentim dir als
gerents dels hospitals que el seu centre és l’empresa més gran de la comarca,
atenent a la facturació, al nombre de treballadors, a la repercussió social,
etc., i en canvi quan es tracta de triar a un professional per dirigir
l’empresa més gran de la comarca, les característiques que es prioritzen en els
candidats no es basen precisament en la seva formació, professionalitat i adequació pel càrrec.
Lamentablement, l’administració pública sanitària que és la primera que hauria de donar
exemple, és qui més utilitza el dit com a mecanisme per seleccionar gerents
d’institucions sanitàries de titularitat pública. De tots els nous gerents que
han estat nomenats recentment, alguns tindrien dificultats per passar el sedàs d’un procés de
selecció professional. No és ètic que s’esculli per
gestionar diners públics a algunes persones que no tenen ni l’experiència ni la
preparació suficients per poder-ho fer amb garanties. S’entén l’ús del dit en
l’elecció dels càrrecs polítics de confiança, però en cap cas hauria de ser
així en l’elecció dels gerents, que s’hauria de fer amb criteris estrictament
professionals. I si en algun cas cal nomenar a algú a dit, com a mínim fer-ho
amb persones a les que el càrrec no els vingui gran. On és la transparència que el conseller Comin va anunciar que ompliria totes les sales i despatxos del departament?
En aquest sentit cal ressaltar com
moltes institucions del SISCAT professionalitzen les seves estructures de
gestió cercant en el mercat de treball als millors professionals mitjançant
processos de selecció. En aquest sentit s’ha de ressaltar la bona praxi seguida
pel Consorci Sanitari Integral que acaba d’obrir un concurs per tal de substituir al director general Miquel Arrufat que com és sabut s’ha incorporat
recentment a l’ICS per donar suport en matèria econòmica a la gerent Candela
Calle.
En definitiva, després de 3 mesos
de moguda contínua, hem canviat al 95% dels alts responsables, i estem davant d’uns nous
equips que no tenen, en el seu conjunt,
la qualitat dels anteriors. Algú ho entén? Em temo que hauran passat els 18
mesos, o els que siguin, i només aquells que estan verdaderament capacitats
hauran pogut fer els deures.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada