Excessives dificultats per completar un equip on no tothom dona la talla
S’intenta donar una imatge d’èxit en la gestió del departament, però la realitat és tossuda i no es deixa desdibuixar amb frases grandiloqüents
S’acaben de complir els primers 100 dies del nomenament d’Antoni Comin com a conseller de
Salut. Val a dir per començar que durant aquest curt període de temps, soroll
n’ha fet; no ha passat desapercebut; alguns dirien probablement que fins
i tot hi ha hagut un excessiu protagonisme amb actuacions que pretenien
ser estel·lars i amb una tendència a sovintejar tant com li ha estat possible
la seva presència als mitjans de comunicació.
El conseller Comin
es va trobar d’inici amb un handicap important, com és el fet de ser conseller
de sanitat i no ser metge, i a més no saber ni un borrall de sanitat. Val a dir
però que ha intentat fer tots els esforços possibles per convertir en anècdota
el que ell fos, només, un polític. Podríem dir que des d’aquest punt de
vista se n’està sortint. No fa gaire un bon amic em deia “prefereixo un
conseller polític, que no pas un que només tingui un perfil tècnic”, però
evidentment vàrem coincidir quan plantejàvem les bondats d’un conseller tècnic
amb un bon perfil polític, tal com es va donar en els cassos del conseller
Trias, la consellera Geli, sens dubte de llarg els millors consellers de Salut
que ha tingut la Generalitat.
Antoni Comin és
per sobre de tot un protagonista. El seu ego el va portar no fa pas massa a
assegurar en una compareixença al Parlament, que el “consejo interterritorial”
es reuniria després de molt temps sense fer-ho, perquè el mateix dia que es va
convocar ell havia enviat una carta al ministre demanant-li que es convoqués.
Fer aquesta afirmació en seu parlamentaria i no demanar excuses per la
immodèstia descriu bé al personatge: es creu ben bé el centre del món.
En aquests 100
dies el conseller Comin ha abordat bastants temes, però no n’ha rematat cap a
plena satisfacció. Veiem-ne alguns exemples:
Els seus
apriorismes ideològics l’han portat a tenir que rectificar-se ell mateix quan
al dia següent de prendre possessió va assegurar que “desprivatitzaria” el
SISCAT expulsant a tots els centres amb ànim de lucre del sistema sanitari
públic. Quan algú li va fer veure que acabava de dir una cosa irrealitzable va
haver de rectificar dient que només es
referia als centres d’internament d’aguts, i no a salut mental o
sociosanitaris. Quan finalment han expulsat del SISCAT a dos únics centres,
col·laboradors del conseller s’han afanyat a explicar que tot i l’expulsió,
continuarien comprant activitat a aquests dos centres. Per pal·liar les
conseqüències de la decisió fins i tot el departament de Salut s’havia plantejat la possibilitat de llogar espais en un dels centres al que s’havia expulsat del
SISCAT. Una evident manca de rigor, que posa de manifest que quan es va prendre aquesta decisió purament política, ni tan sols s'havia pensat en els problemes que se'n derivarien de la seva aplicació.
El conseller Comin
va anunciar a bombo i plateret que farien la llei més important de la sanitat catalana, la de la universalització
de l’assistència, quan la única aportació que diferirà de la situació actual
amb aquesta nova llei, és que en l’actualitat cal que els estrangers residents
a Catalunya justifiquin un empadronament previ de tres mesos per accedir al
segon nivell d’assistència. Amb la nova llei, sembla que aquest termini de tres
mesos desapareixerà. Tampoc feia falta tant de soroll per tan poca cosa.
Amb la prescripció
infermera el conseller Comin també ha volgut ser protagonista “empoderant” a la infermeria. Va demostrar el seu desconeixement dels
procediments administratius a l’assegurar que demanaria que el govern espanyol actual
derogués el decret, sense tenir en compte que un govern en funcions no està en condicions de
derogar un “Real Decreto Ley” (RDL). Pel que fa a la normativa catalana que
Comin s’ha compromès a elaborar, només difereix del RDL en l’apartat de la
prescripció autònoma (medicaments que no necessiten recepta) en el que la normativa catalana vol suprimir l’acreditació que infermers/eres haurien
d’aconseguir per poder fer aquesta prescripció. La resta de la normativa és en
la práctica com l’espanyola, “traduint” a la realitat catalana
aspectes que el RDL preveu d’acord a la realitat espanyola. Per cert, alguns
lletrats entesos en qüestions sanitàries tenen dubtes sobre la modificació que
es pretén en la normativa catalana en quant a que la no acreditació esmentada
podria ser recorreguda pel govern espanyol.
Antoni Comin ha
fet diferents visites pels hospitals catalans que configuren la xarxa hospitalària
pública acompanyat sempre d’un nombrós seguici. En aquestes visites ha donat la
imatge del qui ho arreglarà tot, com en el cas de la visita a la Vall d’Hebron
on els va dir que aquest any els donaria crec recordar que 34 milions per
inversions, quan tots sabem que el pressupost serà tan ajustat com el de l’any
passat, i amb possibilitat de fer menys dèficit del que es va fer al 2015, de
manera que aquesta promesa es quedarà en això: una promesa de molt difícil
compliment. En canvi a Manresa es va apropiar de la feina que havia fet el
conseller sortint a l’afirmar el dia de la seva visita, que al juny d’aquest any
els manresans disposaran d’un servei de radioteràpia, talment com si la
inauguració d’aquest servei fos conseqüència d’alguna decisió seva.
També val la pena
destacar que s’ha tardat més de 3 mesos en completar l’organigrama del departament, i que amb
tots els canvis fets, no s’ha superat el nivell de l’equip anterior, amb la
qual cosa un es pregunta si el verdader motiu per tant canvi no seria el sectarisme polític de
col·locar-hi “als meus”. En aquest
sentit resulta preocupant la quantitat de persones que no han acceptat la
proposta de nomenaments que se’ls feia, bé per manca de confiança en el
projecte, per manca de confiança en les persones que el dirigeixen, o per ambdues
raons. També cal dir que sembla que algunes persones s’han sentit obligades a acceptar
algun nomenament tot i que massa gràcia no
els feia.
En definitiva
estem davant d’un conseller que sobreactua molt, que fa grans promeses que
ho arreglarà tot, però que lamentablement pel moment tot queda en paraules, i
els pocs fets que hi ha en cap cas es corresponen amb el que amb tanta
grandiloqüència s’havia anunciat. Molt parlar, molt actuar, però els resultats,
pel moment són molt minsos.
Esperem que al final dels 450 dies que aproximadament encara li queden com a conseller de Salut, presenti un balanç una mica més positiu que el que ens ha ofert en aquests primers 100 dies de mandat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada