dijous, 16 d’octubre del 2014

Els concursos públics en els encàrrecs de gestió de l’assistència primària i sociosanitària


Tenir la consideració de mitjà propi de l’administració atorga una mena de “patente de corso” que permet no tenir que concursar


El Model Sanitari Català necessita d’una estructura jurídica pròpia que l’ajudi a ser encara més exitós, i el consolidi de cara al futur.



En l’última entrada al blog, explicava que aquest dilluns el DOG havia publicat l’anunci de concurs públic per la gestió de 4 ABS en el territori de Catalunya, de les quals 3 estaven en l’actualitat gestionades per Entitats en base Associativa (EBA). El cert és que em vaig adonar ràpidament d’una aparent contradicció. Per què els encàrrecs de gestió dels hospitals no surten a concurs, o millor dit, si els hospitals no surten a concurs, perquè hi surt l’assistència primària o els centres sociosanitaris? Algú s’imagina la possibilitat que sortís a concurs la gestió de L’Hospital de Manresa per posar un exemple, i que aquesta fos adjudicada a una empresa de fora del sector de Salut? Què dirien treballadors, sindicats, polítics i usuaris si la gestió dels hospitals s’encomanés a una empreses tipus EULEN per posar un exemple? Oi que s’organitzaria un daltabaix de primera magnitud?

Veïns de l'Escala queixant-se per l'adjudicació
de la gestió del CAP a Eulen 
Doncs bé; resulta que això passa a l’assistència primària i als sociosanitaris, i alguns ho veuen com si fos la cosa més normal del món. Perquè  cal concursar els encàrrecs de gestió de l’assistència primària i al sociosanitari? Perquè a la primària i sociosanitaris si, i als hospitals no? Quines són els explicacions que ho justifiquen? Sense formació jurídica entrar en aquestes disquisicions em sembla molt agosarat; malgrat tot intentaré donar una explicació.

Sembla que tot el conflicte neix de la Llei de Contractes de les Administracions Públiques, que preveu que l’Administració pot establir contractes i convenis. Els convenis  es poden fer amb aquelles institucions que tenen la consideració de “mitjà propi de l’Administració”. Per tant totes aquelles institucions que tinguin la consideració de mitjà propi resten exemptes dels concursos públics; és a través del conveni com l’Administració determina a aquestes institucions que han de fer, com ho han de fer, i a quin preu ho faran, sense cap mena de negociació.

No tothom pot tenir la consideració de mitjà propi: només ho poden ser les empreses que en els seus estatuts es reconeixen com a mitjà propi de l’Administració, i que  siguin 100% públiques, sotmeses al dret públic, i estiguin vinculades d’alguna manera amb l’administració de la qual es declaren mitjà propi. Estarien en aquest cas tots els consorcis sanitaris del SISCAT, llevat del Consorci del Garraf per que aquest no té vinculació amb la Generalitat atès que és un consorci constituït exclusivament per les entitats municipals de la comarca.

Per tant, semblaria que la resta d’hospitals del SISCAT, exclòs ICS i consorcis per que són mitjans propis, haurien de concursar per rebre encàrrecs de gestió. I heus aquí que la resta d’hospitals d’aguts del SISCAT, han estat exclosos de l’aplicació de la Llei però aquesta excepcionalitat no s’ha aplicat als sociosanitaris i a l’assistència primària. Perquè? Caldria demanar-li al CatSalut quines són els raons d’aquesta discriminació.  

La realitat és que un hospital comarcal està exclòs per presentar-se a concursos, mentre que un gran sociosanitari o una ABS  han de concursar. Quin és el sentit de tot plegat?

És evident que les lleis hi són per ser respectades, però tant evident com això ho és el fet que les lleis han de respondre al sentit comú i a les necessitats de les persones i organitzacions. Malament quan en un país, una empresa ha d’adaptar-se a una normativa que pot comportar situacions de risc pels ciutadans, i com deia ahir, davant d’una norma legal que permet que una empresa de neteja pugui gestionar un centre d’atenció primària, amb evident risc per la població atesa, jo m’inclino per abolir al norma i fer-ne un altre que aporti seny al sistema, independentment dels rigors de la legalitat. La legalitat ha d’estar al servei de les persones i no al revés. A veure si d’una vegada construïm entre tots un país normal.


Tinc la sensació que moltes de les indefinicions i contradiccions dels sistema siguin conseqüència d’un model sanitari que ha assolit l’èxit, però del que ningú s’ha dedicat a pensar com consolidar i protegir dotant-el d’una estructura jurídica que li aporti rigor i solidesa


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada