diumenge, 14 de desembre de 2014

Raonaments en veu alta al voltant de la Jornada del Pla Salut


Les polítiques de Salut no es poden dissenyar des d’un despatx; la participació dels professionals és clau atès que ells, des dels seus llocs de treball, les hauran d’implementar

Els propers anys serviran per dibuixar un model territorial de la sanitat pública catalana, molt més eficient i sostenible, amb un retorn a la societat de més qualitat.



La Jornada del Pla de Salut d’aquest any, celebrada a Sitges a finals del mes de novembre, ha deixat alguns elements de reflexió que val la pena tenir en consideració.  Més enllà dels discursos, i més enllà de l’escenari, va aparèixer una “lletra petita” interessant d’analitzar.

El primer d’aquests elements fa referència al nou sistema de pagament, que té molta més repercussió de la que a priori pot semblar. Un sistema de pagament, per un hospital, no és només una manera de retribuir la feina feta, sinó que repercuteix clarament en l’organització interna i en l’estratègia del centre. Els més antics del sistema recordaran com fa aproximadament 30 anys, els hospitals eren retribuïts via UBA (unitats bàsiques assistencials). De fet sota aquest model, hi havia factors que limitaven el creixement de la facturació atès que el nombre de llits no es podia incrementar, ja que l’espai físic d’hospitalització estava acotat i no hi havia per tant possibilitat de créixer en llits. Com a conseqüència, els centres van créixer en la única direcció en que ho podien fer: incrementant l’activitat de consulta externa. El sistema de pagament va ser doncs responsable que les consultes externes dels hospitals passessin a ser com grans ambulatoris, circumstància aquesta que encara perdura avui en dia en moltes institucions.

Del sistema de pagament via UBA, és va passar a la compra d’activitat via “altes” establint una tarifa per centre que era funció de la complexitat de l’alta, i de la complexitat de l’estructura del centre. La reacció dels centres és evident: d’una banda aconseguir que les altes tinguessin una complexitat tan elevada com fos possible, encara que fos afegint complexitat d’una manera artificial, i sobretot, aconseguir disposar d’una estructura com més pesant millor per fer pujar, també per aquesta banda, la tarifa. Va significar per tant una carrera per incrementar “l’armament tecnològic” dels centres, de manera que com més equipaments d’alta tecnologia tenien, més els pujava la tarifa. El sistema de pagament va ser per tant el causant d’un impuls de l’alta tecnologia molt important en els nostres hospitals. Són dos exemples molt clars que justifiquen l’afirmació feta abans: el sistema de pagament té una incidència molt gran en l’organització i l’estratègia de l’Hospital, que intenta sempre maximitzar la seva facturació, segons les escletxes que el propi sistema li permet.

Per tant, és inqüestionable que el nou sistema de pagament tindrà també influència en com s’orienten els hospitals per maximitzar la seva facturació, i en aquest sentit, aquesta part variable del contracte lligada als objectius del Pla de Salut, pot ser l’element clau per que tant el CatSalut i el centre vegin complertes les seves expectatives. El CatSalut per que aconseguirà que els objectius del Pla de Salut passin de ser objectius a ser una realitat, i els centres, per que assolint aquests objectius, asseguraran el 100% de la facturació prevista.                   

Un altre derivada que ens va deixar la Jornada del Pla de Salut, va ser conseqüència d’una frase de la secretària general del Departament Roser Fernández, quan va dir que sovint no tenim clar que el ciutadà és l’objectiu central del sistema sanitari; l’interès particular no pot passar per sobre del interès general. A vegades nosaltres mateixos posem traves a aconseguir que el ciutadà pugui estar al centre del sistema sanitari” Aquesta frase no va ser pronunciada per que sí, sinó que respon a una voluntat de posar en evidència a aquells que des de dins dels sistema tenen prioritats diferents a les que es deriven de l’escala jeràrquica; en altres paraules, sembla que hi deu haver algun nucli de persones que estan fent “la guerra pel seu compte” sense tenir en consideració les estratègies i directrius que emanen de la “plana major”. Caldrà estar amatents a les conseqüències que es derivin d’aquest “avis a navegants” que dubto molt que hagi estat llançat a l’aire sense una intencionalitat concreta

Una tercera situació col·lateral que es deriva de la Jornada del Pla de Salut, la vull situar a l’entorn de Carles Constante. Des que el Dr. Constante ha assumit la responsabilitat del Pla de Salut, s’ha de reconèixer que aquest està agafant una solidesa i una consistència que mai havia tingut. El Pla de Salut està cada dia més, sobre la taula dels professionals i dels gestors per tal d’ajustar la seva activitat a les directrius que el Pla marca. I en aquest sentit vull ressaltar una sensació nova que em va deixar la Jornada de Sitges, que no havia percebut en jornades anteriors, relativa a la participació dels professionals i també de les associacions de malalts en el disseny de les polítiques de salut tant del Pla de Salut com del Departament. Una molt bona notícia si el pas del temps ho confirma. Semblaria com si des de l’Administració es volgués comptar més amb els professionals del que s’ha fet fins ara. El fet que moltes de les reordenacions dutes a terme en el camp del terciarisme s’hagin fet acordant-t’ho amb les societats científiques de les diferents especialitats és una bona prova de la voluntat del Departament de cercar el consens dels professionals.
    
Encara hi voldria afegir una última reflexió, relativa a la reiteració amb la que el conseller Ruiz demana uns pressupostos amb un horitzó que vagi més enllà de l’any natural. Hi ha polítiques sanitàries que poden requerir més d’un any a donar fruits, o plantejaments estratègics que necessitin una visió més enllà de l’any natural que habitualment proporcionen els pressupostos. Fins i tot els posicionaments de les empreses que treballen en el camp de la provisió dels serveis de salut, podrien adaptar-se millor  a la realitat si sabessin quines dotacions hi hauria en anys posteriors per fer front de determinades inversions tecnològiques. En el mateix sentit també em va impactar la fermesa del conseller anunciant com a repte de futur la implementació d’un model territorial propi de Catalunya, en el que jo hi vaig entendre  la continuïtat del projecte CIMS a Girona, o del Consorci Sistema Integral de Salut Lleida-Pirineus, o el triangle Vic, Olot, Campdevànol, o la col·laboració entre els hospitals Municipal de Badalona, Germans Trias i Pujol, Hospital de l’Esperit Sant, i tants altres. Intueixo pel futur, una concentració i per tant major coordinació de recursos assistencials a nivell territorial per garantir una sanitat pública més eficient. Veurem si el Pla de Salut 2016-2020, inclou plantejaments en aquesta línia.




2 comentaris:

  1. Molt bon article Ricard.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Celebro que t'hagi agradat. De fet, la Jornada del Pla de Salut dona per a molt

      Elimina