Les diferents
mesures que es van prenent des del departament de Salut posen en evidència el
poc respecte a la funció gerencial. Exercir les responsabilitats d’una gerència
sense autonomia de gestió, equival a convertir-se en un simple administratiu
amb galons, que es limita a administrar el dia a dia en funció de les ordres
que rep.
El òrgans de governança
del centres de la Generalitat perden tota capacitat decisòria i passen a jugar
un paper de meres comparses d’allò que decideixin el comissari polític i el
braç armat de la Intervenció.
 |
| La Funció Gerencial |
Sembla que els
responsables actuals del departament de Salut no creuen en l’autonomia de
gestió, que no vol dir fer allò que et dona la gana sinó allò que ha estat debatut
i aprovat per l’òrgan de govern de la institució. Des d’una perspectiva empresarial
un gerent té una doble responsabilitat: d’una banda li cal impulsar aquelles
accions que l’òrgan de govern aprova, i de l’altre ha de proposar a l’òrgan de govern
aquells projectes que ell considera estratègics per a l’empresa en el curt, mig
i llarg termini. Quan des de l’administració es prenen mesures per “controlar”
als òrgans de govern i als gerents, el que en realitat s’està fent és
manifestar una total desconfiança vers l’autonomia de gestió i la funció gerencial. La pregunta és, d’on deriva aquesta desconfiança?
Una resposta a
aquest interrogant la podríem trobar en el reconeixement implícit per part de l’autoritat
sanitària de la seva pròpia incapacitat de convèncer amb els seus plantejaments
i fins i tot de no creure en la bondat dels mateixos. Quan es governa una
estructura tan tecnificada com és la sanitat, en la que el potencial del
coneixement és tan enorme, intentar imposar en lloc de convèncer és un error
imperdonable. Però és que avui en dia, imposar no és la solució ni tan sols en
aquelles activitats en les que el coneixement intel·lectual no és massa elevat.
Avui, ens agradi o no, les relacions professionals modernes es basen molt més
en el convenciment i la capacitat de diàleg que no pas en les imposicions. Dialogar,
escoltar, consensuar, són verbs que l’administració sanitària actual no sap
conjugar.
I malauradament ens
trobem amb un departament de Salut que tenint tota la potestat legal de prendre
mesures no té “l’auctoritas” que es requereix per poder convèncer. “L’auctoritas”
és conseqüència del reconeixement i legitimació social del saber d’un conjunt
de persones. La “Potestas” deriva del reconeixement d’un poder legal d’un
conjunt de persones per fer complir les lleis. Per tant, davant la manca d’aquesta
autoritat per convèncer a les persones, el departament de Salut utilitza la
potestat legal que sens dubte té, per imposar els seus plantejaments. I per
poder-los imposar sense excessiva contestació necessita eliminar l’autonomia de
gestió, eliminar la capacitat decisòria dels òrgans de govern de les
institucions, i... posar gerents mesells que compleixin amb disciplina quasi
militar allò que se’ls imposa des de “la autoridad competente”.
Hi ha exemples que
palesen aquesta línia d’actuació del departament de Salut. D’una banda dues
mesures que contemplen la Llei de pressupostos del 2017, i la Llei de mesures
econòmiques i financeres que l’acompanyen. Una d’aquestes mesures implica que
les empreses públiques i consorcis (EPiC) hauran de dotar-se d’una estructura de
control que depenent de la Intervenció de la Generalitat, haurà de controlar
tot allò que tingui relació amb l’execució del pressupost de les EPiC. L’altre
mesura de caràcter molt més polític implica que des del departament de
Governació es posarà un “comissari polític” a les EPiC per controlar tot allò
que es plantegi a nivell del màxim òrgan de govern de la institució. Són doncs
dues mesures que ataquen directament la línia de flotació de l’autonomia de
gestió i la governança de les EPiC.
Però la clara tendència
regressiva que segueix el departament de Salut no acaba aquí. La recent
aprovació de “l’avant projecte de llei de fórmules de gestió de l’assistència
sanitària amb càrrec a fons públics”, fulmina l’autonomia de gestió de les EPiC
a l’establir en la cooperació institucional vertical els encàrrecs de gestió d’obligat
compliment en quant a preu, quantitat i manera de dur a terme l’encàrrec rebut.
Per reblar el clau,
i veure clarament cap a on anem, hi ha encara un altre element a considerar.
Per assolir els seus objectius de “dominar” el sector sense contestacions cal
que els gerents siguin del tot mesells i obedients a les ordres que se’ls doni.
També hi ha exemples en aquesta línia que mostren el camí que s’està seguint. D’una
banda el ja conegut cas de la gerència de l’ICS, que ha portat a la Institució
a un dels seus períodes més pobres en quant a capacitat de gestió. Un altre
exemple en la mateixa línia seria el cessament de la cúpula directiva de l’IDI.
Tres professionals amb un molt bon currículum de gestió, una gran experiència
acumulada, i una formació específica en gestió varen ser apartats dels seus
càrrecs. Han estat substituïts per un nou gerent que té “zero” experiència en
gestió de centres sanitaris.
El més trist de tot
plegat és que el final d’aquesta manera de fer, si algú no hi posa remei, és la
progressiva pèrdua d'eficiència d’un sistema sanitari que sempre s’havia distingit
per intentar fer de l’eficiència un dels valors del model. En lloc de tenir
gerents, anem cap a un model en el que els gerents seran substituïts per mers administratius
amb galons i sou de general, però amb poders de “cabo furriel”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada